La dreta governant a Tarragona no ha estat capaç d’integrar el fort creixement que ha experimentat la ciutat en els darrers cinquanta anys en un tot integrador. La configuració urbanística feta sota el predomini de la dreta en els organismes polítics decisoris és ben eloqüent de la voluntat disgregadora que els anima. La ciutat inconnexa que no té definició, esquarterada per carreteres i reduïda ideològicament a poca cosa més que el nucli originari medieval, els eixamples de començament del segle XX, sense voler reconèixer com a part integrant de la ciutat els barris que s’estenen naturalment a la marge dreta del Francolí, més plana i de millor urbanitzar que la marge esquerra que tradicionalment havia ocupat amb criteris defensius. Aquesta obstinada negativa de caire classista i discriminatori, xoca amb la realitat dinàmica d’una població jove, plural i dinàmica.

Si la ciutat vol tenir tota la importància que li pertoca ha de fer-se homogènia en totes les seves parts, el que vol dir que a la zona occidental, s’ha de normalitzar com a zona residencial urbana, Un ajuntament que estigui compromès amb el benestar dels seus veïns no pot contemplar passivament que la proximitat industrial condemni a determinats barris a una hipotètica poca salubritat o a estar sotmesos a un perill potencial permanent, com passa ara. Si entre la Plaça Imperial Tarraco i el Torreforta hi hagués un passeig com la Rambla Nova en lloc d’una barrera infranquejable de carreteres pensades exclusivament per vehicles, anar fins la Plaça de García Lorca, o des de Torreforta arribar-se al carrer de Ramon i Cajal, per posar uns exemples, serien unes passejades. Els barris occidentals generen una nova centralitat en el desenvolupament urbà, s’hi han d’ubicar equipaments útils per tota per tota la ciutat, que justifiqui que residents i els que no ho són s’hi moguin amb normalitat, com es vol fer amb l’Estadi municipal de futbol. Una excel·lent oportunitat és aprofitar la necessitat de crear noves seus per organismes públics com és el cas de la seu de la prefectura de la Regió Policial que s’hi ubicarà quan els Mossos d’Esquadra completin el seu desplegament a les nostres comarques.

Així ho han entès la majoria de grups municipals de l’Ajuntament de Tarragona, decidint que s’ha d’oferir als Mossos el terreny de Campclar, rectificant el trist espectacle de CiU, que un dia signa un acord amb l’anterior consellera d’Interior per dir l’endemà que era dolent. Feblesa política o electoralisme? Segurament el darrer perquè ara es senten veus contràries a allò que l’Ajuntament en majoria ha considerat millor, adduint centralitats curtes de gambals i una visió immobilista de la ciutat i la seva circulació vial.

És clar que ha arribat l’hora de canviar radicalment el govern de la ciutat si volem prosperar. La política antiga que limita el potencial de la ciutat s’ha de canviar per altres de modernes de l’esquerra i l’ecologisme polític.

La memòria històrica.

Utilitat i dificultats de la recuperació de la memòria local.

La memòria dels fets resta en poder, sobretot, dels protagonistes directes la resistència antifranquista i les persones més properes, ja sigui per parentiu o per amistat. Les tasques historiogràfiques que es han de preservar aquesta memòria col·lectiva s’han de fer amb urgència, per raons purament biològiques respecte dels protagonistes dels fets més remots i per raó d’oportunitat en els altres. La documentació d’uns esdeveniments que tenien un caràcter clandestí requereix el recurs abundant als testimonis orals, per omplir el buit documental que hi ha sobre aquestes accions.

Correspon a les institucions representatives democràtiques establir les condicions que permetin la tasca de recuperació de la memòria històrica, en dues direccions, la col·laboració amb les institucions acadèmiques dedicades a la recerca per determinar científicament els fets i el tracte respectuós amb els protagonistes o amb els testimonis als qui s’ha d’oferir canalitzar l’experiència, sovint dolorosa, a una finalitat d’utilitat i reconeixement públic. Els testimonis directes o els seus hereus adopten comportaments que abasten un ampli espectre entre dues actituds extremes, la voluntat d’oblidar uns fets que només els han reportat males experiències, en haver partit la llosa de silenci del franquisme i després l’oblit voluntari de la transició a la democràcia en una reconciliació que no va voler assumir el passat i les ganes d’explicar per ser preservada l’experiència pròpia o la transmesa. La obligació de les administracions públiques és atendre aquesta diversitat amb plena garantia de la utilitat pública del recull de les seves experiències.

El cas de Tarragona.

El model de l’oblit.

La divulgació de la història tarragonina assumida per la institució local és plena de buits en totes les èpoques. No hi ha interès en saber res de la població ibera anterior a l’arribada de l’exèrcit de Roma en el segle III AC, sobre la seva civilització i el procés d’aculturació que la presència de les legions va imposar. Tampoc es vol explicar quina va ser, al Baix Imperi, la importància a la colònia romana de les religions monoteistes precristianes ni què va passar en el territori en el període d’islamització. Ja referint-nos a períodes més recents no es fa cap tasca divulgativa sobre quines van ser les raons que van empènyer els habitants de la ciutat a una formidable resistència a l’exèrcit de Napoleó, més enllà de les estereotipades explicacions patrioteres d’oposició a uns invassors.

Aquest model de negació de tot el s’aparta d’una Tarragona romana i cristiana es reprodueix en el tractament de la nostra història immediata. No s’ha fet un debat que porti a adoptar un model ciutadà de recuperació de la memòria històrica recent. El llast antidemocràtic dels monuments erigits pels vencedors de la guerra civil als “Caídos por Dios y por España” s’ha suprimit, eliminant-los discretament dels espais públics, sense que s’hagi fet una reflexió crítica i autocrítica respecte de quines han de ser els fets a lloar i quins a condemnar en el passat, no segons l’eventualitat de l’adscripció ideològica de qui tingui capacitat per decidir en la ciutat, sinó en funció de la defensa d’unes bases consensuades del model d’estat de dret democràtic present, quin tracte s’ha de donar a les injustícies comeses per causa de les repressions indiscriminades, sigui quina sigui la situació en què s’ha produït.

Aquesta opció, que ha de començar per afrontar amb perspectiva històrica la situació generada pels abusos comesos en nom de principis revolucionaris en els mesos immediatament posteriors al juliol de 1936 de la guerra civil, és injust perquè condemna a l’oblit la desproporció de la brutal i sostinguda actuació de l’aparell repressor franquista que es va manifestar en el gran nombre d’executats a la muntanya de l’Oliva i les monstruositats patides pels empresonats a Pilats. Mutila la realitat de la postguerra, de la qual només obté reconeixement --llevat algun merescut homenatge puntual fet a títol individual-- l’actuació dels sectors de tarannà clerical que gaudien del reconeixement institucional o duien a terme una acció caritativa més o menys compromesa amb els desheretats i la lluita dels veritables perseguits i nega l’existència de l’activitat clandestina represa per les generacions que s’incorporaren a finals dels anys cinquanta i els seixanta a una lluita obrera i democràtica en una societat sotmesa als accelerats canvis que imposà la d’industrialització del sud europeu, producte d’una decisió que es va prendre en un context internacional on l’estat espanyol no jugava un paper determinant però, en canvi, en rebia uns efectes que amb posterioritat van impulsar l’evolució democràtica.

Una manca de reflexió que es manifesta, també, en l’absència d’identificació pública dels responsables d’un model de creixement urbanístic caòtic i generador de desigualtats que encara condicionen l’ordenació actual de Tarragona.

Normalitzar el record i recuperar els anys silenciats.

Ens cal recuperar la memòria del pensament polític negat per la dictadura, el record de tots aquells que van morir a mans d’uns vencedors assedegats de revenja, dels qui van voler retornar per reprendre la lluita democràtica, dels qui ja ho feien en unes situació d’extrema dificultat, dels immigrats del “desarrolismo” que venien per raons econòmiques però que al darrera, d’alguns d’ells hi havia, també, causes polítiques. De totes aquelles persones que va somniar i lluitar per assolir una societat democràtica i més justa, que van trencar els estrets límits del sindicalisme vertical forçant la redistribució de les rendes, enfrontant-se a multinacionals i quan va esclatar la crisi del petroli, a una situació econòmica internacional que els hi afegia més dificultats.

Encara no hem fet l’homenatge que es mereix Dolors Martí, la primera dona en ocupar un càrrec institucional, l’any 1937, com a delegada d’Economia de la Generalitat, ni als afusellats a l’Oliva, propo del cementiri, els responsables del qual afirmen ignorar on és la fosa comuna on s’enterraven la majoria, ni a tots els depurats dels seus llocs de treball com ho va ser en Josep Bru Sans de l’Ajuntament de Tarragona, ni a Sergi Puig, lluitador antifeixista condecorat per la República Francesa per les seves accions amb la Resistència, les Forces Françaises de l’Interieur (FFI) un heroi a França que quan va retornar a Tarragona no li van donar feina; ni als lluitadors clandestins que eren empresonats preventivament en les visites del dictador, ni els homes i dones d’aquelles primeres Comissions Obreres que aturaven les obres de la refineria i la construcció en demanda de millors condicions laborals i democràcia i per això eren empresonats, de Rodrigo Cafo, mort en les greus manifestacions de l’any 1976 (encara sense haver-ne aclarit les circumstàncies), dels dirigents veïnals que organitzar el fer boicot als autobusos per una pujada de preus exagerada.

Tampoc es vol recordar que Tarragona comparteix amb Barcelona, el trist honor d’haver estat les darreres ciutats on es va executar un condemnat a mort pel sistema del garrot. El dos de març de 1974, moria a Barcelona Salvador Puig Antich, militant anarquista a qui es va aplicar una condemna exemplar per a dissuadir a altres d’enfrontar-se al franquisme en la seva fase final. I a Tarragona s’executava, el mateix dia, a un delinqüent comú que havia matat a un guàrdia civil. Algú que en aquell moment es va dir que es deia Heinz Chez, que era polonès i no tenia família, i sembla que el seu veritable nom era Georg Welzel, era ciutadà de la desapareguda República Democràtica Alemanya i tenia mare, germans, dona i fills.

Els modestos avenços en aquest sentit, que han tingut com a resultat dedicar carrers a regidors republicans, o començar a plantejar la necessitat de recordar els afusellats dels primers anys del franquisme requereixen una sistemàtica que visualitzi la repressió i reti reconeixement a totes les persones que amb el seu esforç personal van contribuir a erosionar el franquisme.

S’ha de crear un ens municipal de la Memòria Històrica que canalitzi i harmonitzi el ajuts i els esforços per recuperar-la, que compti amb l’ajut acadèmic de la URV, i estableixi un criteri polític consensuat de les persones institucions o fets a qui volem retre homenatge i definir quins són els objectius ciutadans que es pretenen.