El bloc de Lluís Balart Boïgues

Ahir al vespre em va sobtar la notícia de la mort de Gregori López Raimundo, que era previsible per l’avançada edat i el seu precari estat de salut, cosa que no la fa menys trista per aquells que l’apreciaven i admirem la seva trajectòria. 

El vaig conèixer personalment quan ja era president del PSUC, Per a mi, com per a molta gent, abans havia estat un referent quasi mític en la secretaria general del partit, era l’home dels “cabells blancs, la bondat a la cara i els  llavis fins dibuixant un somriure” que va venir a Tarragona en els primers temps de la transició a fer un míting al Camp de Mart que no es va autoritzar i va quedar en una petita xerrada a l’entrada de l’auditori per explicar la prohibició governativa, amb la presència distant d’unes dotacions de “grisos” que vigilaven el compliment de la interdicció. Després va venir moltes altres vegades, a explicar i aplicar el projecte eurocomunista que dirigí i impulsà junt amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, també dissortadament desaparegut. Ambdós van tenir la dignitat de renunciar als seus càrrecs en ser derrotada la línia política que defensaven en el 5è Congrés del PSUC, on va començar el procés de disgregació d’un partit que havia estat el referent indiscutible en la lluita antifranquista i no va ser capaç de mantenir la mateixa iniciativa política en democràcia. Però tots dos van seguir defensant el seu model polític.   

Els gestos pausats de Gregori, la seva veu tranquil·la i l’autoritat que emanava, producte de molts anys de militància i unes opinions ponderades, no han de fer oblidar que era un home de caràcter, endurit en mil batalles externes i debats interns.  

Els qui estem a les organitzacions polítiques sorgides de la mai reconeguda dissolució de PSUC  tenim la seva obra i el seu record com patrimoni comú, igual com ho és de la ciutadania democràtica de Catalunya.

Joan Miquel Carrillo em passa el testimoni per continuar un “Meme” com li ha demanat Jordi  Salvat, un excel·lent periodista,  com es pot comprovar visitant el seu bloc. Segons explica, es tracta de donar tres recomanacions per portar-ne un. Em trobo  amb la mateixa dificultat que Joan Miquel Carrillo, en matèria de blocs, sóc totalment autodidacta i poc experimentat. No sé si s’espera que es facin recomanacions sobre el software a usar, aquí si que em declaro totalment incapacitat.

Reflexionat sobre la demanda, vaig recordar que, no fa gaire, un amic em deia que no vol obrir un bloc perquè es crearia una obligació i a més has de suportar que t’enviïn missatges ofensius. Aquest comentari em va fer pensar en els motius que m'empenyien a fer un bloc, em va donar la pista per aportar tres elements que, en la meva opinió, fan interessant un bloc:

1. El contingut. Un blocaire ha de tenir coses a dir i ganes de comunicar-les, això dóna interès a la seva visita. El bloc permet una llibertat absoluta de creació, ja que no hi ha els condicionants editorials que tenen qualsevol llibre o el treball periodístic, el contingut és absolutament responsabilitat de qui el manté. Evidentment, la xarxa no eximeix de fer front als límits que estableixen les lleis, però traspassar-los o no és una decisió que pren el blocaire.
2. La perseverància. Cap pàgina d’Internet pot restar inactiva, tampoc un bloc. És clar que no sóc un exemple de rapidesa en afegir continguts, h ha blocaires que l’actualitzen dia`riament i fins i tot diversos cops al dia. Jo en canvi, ho faig un o dos cops al mes. Considero que cadascú ha d’estar còmode amb la periodicitat en què hi insereix nous continguts, el risc és que una baixa activitat li pugui treure interès al bloc, cadascú ha de triar.
3. La interactivitat. Un avantatge d’Internet és que no hi ha lectors passius, tothom hauria de poder interactuar amb qui genera un missatge, és un espai d’intercanvi d’idees, el que també comporta la discrepància expressada amb correcció o amb intemperància, això ja depèn dels demés i és el peatge de la llibertat.

Vull afegir una darrera observació. Fa poc, me n’he adonat que els text dels blocaires inclouen abundants hiperenllaços, aquestes notes a peu de pàgina del món digital. És un gran avantatge que començo a utilitzar en aquest post, perquè un altre requisit d’Internet és que no hi hauria d’haver culs de sac, que cada pàgina  obri un gran nombre de possibilitats de navegació. 

Espero amb aquestes modestes aportacions haver complert l’encàrrec, i si es tracta de seguir la cadena proposo que hi diguin alguna cosa la jaka, Jordi Solé i la gent de Tarragona 2016

A Tarragona, l’empresa municipal que pretesament porta la gestió dels mercats públics ha emprès una reforma que pretén excavar fins a sis plantes soterrades sota l’edifici del Mercat Central, inaugurat l’any 1915 i catalogat, per posar-hi un aparcament, un supermercat i les dependències de serveis d %el propi mercat, que també serà totalment refet en el seu interior. Aquesta obra es farà en col·laboració amb Mercasa, una empresa del SEPI i del Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación, que es dedica a la logística i la gestió de mercats majoristes i detallistes en col·laboració amb els ajuntaments.

Una solució desafortunada

L’envelat on s’ha instal·lat el mercat provisional pateix d’una lamentable manca de terreny suficient, no hi ha hagut ambició a l’hora de buscar una ubicació que garanteixi la necessària ergonomia i seguretat a un espai de treball i de concurrència pública. És evident que les dimensions de la plaça de Corsini no són aptes per acollir unes instal·lacions provisionals que haurien de superar àmpliament l’espai disponible a l’interior de l’edifici de l’ara antic Mercat Central. En canvi s’ha reduït a la meitat, a costa, a més de menjar-se l’espai circumdant i deixar, incomprensiblement, l’edifici de Correus en un carreró. L’espai interior resulta incòmode, amb uns passadissos massa estrets per circular els compradors i amb una acústica molesta. No sé quina opinió en tenen els venedors, espero que almenys ells s’hi trobin a gust, perquè s’hi hauran de passar uns quants anys, més dels que ara es diu. Això els que encara resisteixen, perquè la política municipal que s’ha seguit CiU i el PP, consistent en afavorir les renúncies a les concessions de parades, n’ha fet baixar lamentablement el nombre. No sé si el Mercat Central sobreviurà a aquesta política restrictiva pel que respecta als mercats, en tinc els meus dubtes.

Necessitat de més mercats municipals

Em referia en començar l’article a la gestió que fa ESPIMSA dels mercats municipals amb el qualificatiu de “pretesa”. Perquè, de quin altra forma es pot qualificar una gestió que es limita al Mercat Central, el de Torreforta i l’espai testimonial de la Part Alta de la ciutat? Hi ha massa preguntes sense una resposta satisfactòria:

v Com és possible que aquí els mercats municipals no s’incrementin en nombre, malgrat l’espectacular creixement de la població?

v Com s’explica que durant un temps baixa incessantment el nombre de concessionaris al de Torreforta i després comença a passar en el Central sense que els amoïni gens ni mica?

v Perquè no es dota els espais de la ciutat on es fan mercats ambulants de periodicitat setmanal d’equipaments i serveis elementals d’higiene per a compradors i venedors? Els rafals d’obra a les places per aixoplugar els mercats són un invent en ús des de l’edat mitjana que només cal complementar amb les exigències actuals, fonts d’aigua corrent, sanitaris públics on es puguin fer les necessitats (una altra cosa inexistent a Tarragona) i reforçar els contenidors per la recollida selectiva de deixalles.

També es diu que es decorarà l’exterior de l’envelat que fa de mercat el decorarà un artista per un l’import de 70.000 euros. Això són molts diners, com s’ha adjudicat l’encàrrec? Malgrat que es pensi pagar amb les aportacions de les empreses que s’hi vulguin anunciar al projecte li manca transparència, molts joves graffiters farien una obra magnífica amb un pressupost menor si se’ls hagués donat l’oportunitat de presentar-se a concurs públic.

Si supermercats i grans superfícies es guanyen la vida, també ha de tenir el seu espai el petit comerç, l’oferta de productes que requereixi una baixa inversió per a realitzar-la, garantir aquest complement de l’oferta la llei ho adjudica als ajuntaments. Per això, a Tarragona necessitem una política de mercats que afavoreixi el comerç detallista, cal que els productes i els horaris dels mercats s’adeqüin als nous hàbits de consum, mantenint l’oferta equilibrada que presenten els mercats municipals respecte de la dimensió de les parades, la qualitat de productes i la seva varietat, semblantment a allò que veiem en altres països --el Midi de França, sense anar més lluny-- on són sinònims de qualitat en productes del país. Volem més i millors mercats municipals, no cal que siguin diaris, el que han de ser és pròximes i útils a la ciutadania.