Els portants de l'Àliga de Tarragona van decidir de guarnir-la amb uns elements satírics: un tiquet d'aparcament i una matrícula d'automòbil, elements que adquiereixen el seu significat en el context de la política municipal tarragonina. Aques objectes van desaparéixer mentre la figura festiva estava a les dependències municipals. Ara resulta que ha estat Carles Sala qui les va fer retirar, el regidor de Festes. el mateix que va portar a Pepe Rubianes a presentar l'espectacle censurat a Madrid per unes declaracions fetes a TV3.

Les raons que dóna Sala per justificar la retirada dels cartells que el molestaven són idèntiques a les de l'alcalde de Madrid per impedir la representació de "Lorca eran todos". Això de la llibertat d'expressió hi ha qui no ho entén.

Personalment em sorprèn la persistència de determinats tòpics que es fonamenten en una transmissió de coneixements que creia superada. Sembla que els continguts ideològics encara tenen més importància que no pas l’anàlisi científic i la reflexió crítica sobre la informació disponible. Només així puc entendre que encara tingui vigència el clixé de la invasió àrab de la península ibèrica a començament del segle VIII, la presència d’uns ocupants estrangers durant uns vuit-cents anys i la seva expulsió a mans dels legítims propietaris del país.

La fenomenal expansió de l’Islam naixent no té només una explicació militar. La ja consumada desarticulació de l’imperi romà d’occident i la feblesa del bizantí i el sassànida van permetre una ràpida expansió sobre Síria i Egipte del nou poder emergent dels àrabs. Posteriorment s’afegiria tot el nord africà i territoris a la península ibèrica, ocupació que va comptar amb una nombrosa participació berber, que compartia amb els peninsular el llegat cultural dels romans. Una expansió tan rotunda i consolidada no té explicació si no es tenen en consideració aspectes socials, culturals, ideològics i econòmics que justifiquen una acceptació per part de les poblacions del nou ordre, cosa que afirma la historiografia especialitzada i que obvien les interpretacions ideolotgitzades. La islamització que es va produir entre la població peninsular no es pren en consideració, i s’uneix la perversió de considerar les successives generacions de musulmans nascuts a territoris de l’antiga Hispània, fos quin fos el seu origen, com si fossin ocupants forans.

No oblidem que les comunitats musulmanes hispanes van mantenir-se presents fins l'any 1609, en què es va decretar l'expulsió dels anomenats moriscs dels regnes peninsulars, més de cent anys després que el rei d'Aragó i la reina de Castella conquerissin el regne nassarí de Granada --el darrer regit per musulmans-- i els seus pobladors passessin a ser-ne súbdits.

El reduccionisme en la interpretació històrica no és casual. Permet fonamentar un nacionalisme hispà en la identitat creada per oposició al moro, que és “l’altre” per antonomàsia: “Som espanyols (o catalans) perquè no som moros”. No cal definir què s’entén per “moro”. Ni la realitat del passat té una explicació tan maniquea, ni en el món globalitzat d’ara té cabuda un discurs tan simplificat.

Però José Maria Aznar, el líder neoconservador en la versió espanyola d’aquesta ideologia autoritària, la invoca i s’empara en els tòpics més rancis de la historiografia romàntica per exigir excuses a una col·lectivitat indeterminada, a la que es refereix indeferenciadament com "els musulmans", als quals fa responsables de la invasió d’una España Eterna que només existeix en els seus deliris. Què vol fer amb els ciutadans espanyols de religió musulmana, els vol expulsar? O creu que no n’hi ha? Estan tots sota sospita, vulnerant el seu dret a la presumpció d'innocència?

La política dels neocon americans i els seus correligionaria a la resta del món basa les relacions internacionals en el conflicte entre creences religioses i l'enfrontament entre elles, tal com va formular Huntington. La seva solució, violenta, és expandir el seu predomini occidental pels mitjans que sigui. Aquesta política ha donat bona mostra de la seva capacitat destructiva en el inacabable conflicte balcànic i en l’Orient Mitjà, entre un estat israelià cada cop més identificat amb el judaisme i els palestins i musulmans israelians a qui s'aboca a la radicalització, i a l’Iraq en descomposició per atiar les diferències entre musulmans shiites i sunnites.

La religió no pot ser la causa de la divisió de la comunitat internacional entre bons i dolents. Construir la pau exigeix restablir la laicitat i el respecte per les totes les creences, i això inclou el dret a no tenir religió, com a base de les relacions entre pobles i persones.

Com cada primer diumenge de mes, el dia 2 de setembre, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau havia convocat un acte a la plaça de la Font de Tarragona, Paraules per la Pau, per rebutjar la presencia de vaixells de guerra al port de la nostra ciutat i a favor de la Pau. Aquest dia no hi vaig estar present per raons familiars, però m’han explicat que membres de la guàrdia urbana van demanar els documents d’identitat a algunes persones que hi participaven.

Pot ser que els guàrdies actuessin atenent les disposicions de l’Ordenança Municipal de Convivència Ciutadana i Ús dels Espais Públics, el caràcter autoritari de la qual ha denunciat el nostre grup des de la seva aprovació. Aquesta normativa no inclou cap disposició que garanteixi l’exercici efectiu dels drets de manifestació i reunió en els espais públics, al contrari indica que qualsevol utilització de la via pública “que incideixi en la seva utilització per a altres usos comuns requerirà l’autorització municipal”. Com que en la relació d’activitats que en tot cas estan subjectes a autorització s’inclouen les actuacions artístiques i musicals els guàrdies haurien d’interessar-se per allò que s’estava fent, estarien complint amb la seva funció. És el que haurem d’esbrinar, fent en el Ple municipal la pregunta adient.

Perquè l’altra possibilitat és que algú els hagués donat ordre d’identificar els organitzadors i aquesta possibilitat atempta contra els drets democràtics. Les convocatòries de Paraules per la Pau són públiques i conegudes, fins i tot la premsa les anuncia anticipadament i sovint se’n fa ressò per la originalitat de les accions o pel contingut artístic. A hores d’ara, cap representant polític de l’Ajuntament pot adduir ignorància respecte de les convocatòries (que són regulars i perseverants), de les persones que mantenen la organització i dels assistents habituals i fins i tot gosaria dir que els esporàdics. Un mínim de respecte pels drets de ciutadania democràtics exigeix que si cal advertir d’alguna cosa als organitzadors, que recordem que són coneguts, es faci amb tot el respecte i consideració que es mereix qualsevol ciutadà i ciutadana. Aquest respecte, aplicat escrupolosament, és una exigència elemental per gaudir d'una societat democràtica sana. Enviar la força pública a revisar papers, no és precisament el comportament que han de tenir uns càrrecs públics electes defensors de la pau.

NÀSTIC I PROPAGANDA

Lluís Balart.

Portaveu del grup Municipal ICV-LP a l’Ajuntament d e Tarragona

Un Nàstic de Primera

L’ascens a la Primera divisió de la Lliga de Futbol Professional del Club Gimnàstic de Tarragona, el Nàstic, ha estat notícia a tot Catalunya perquè no és freqüent que hi hagi tres equips catalans jugant en la màxima categoria i menys que un d’ells no sigui de l’entorn metropolità de Barcelona .

A Tarragona l’entusiasme ha estat major, feia cinquanta-sis anys que jugava en categories inferiors. Aquest inesperat ascens ha convertit el Nàstic en un símbol compartit per tothom en una ciutat que n’està mancada, que encara no ha construït la identitat de polis, i en un referent territorial per tot el Camp de Tarragona que li atorga efectivament una consideració de capital, almenys en l’aspecte futbolístic, en la demarcació.

Una oportunitat pel l’Ajuntament

Al govern municipal se li presenta l’oportunitat de lligar-se a l’èxit esportiu. A les generoses subvencions municipals que ja rep el club esportiu s’hi han afegit promeses de aportacions milionàries en euros. Finalment s’ha materialitzat la promesa de fer un nou estadi, en vista que l’actual, inaugurat l’any 1972, presenta deficiències en la seva estructura. S’ha fet un gran desplegament publicitari amb vistes virtuals d’allò que podria ser un nou camp de futbol. La seva ubicació no l’han deixat a l’atzar, el projecten a la zona occidental de la ciutat, en els barris que es van crear al ritme de la immigració dels anys seixanta, on es va ubicar majoritàriament als treballadors que fornien de mà d’obra el creixement basat en la implantació de la indústria química de base. En concret, es situa a Campclar, un barri que per les seves condicions ha merescut ser inclòs en la Llei de Millora de Barris de la Generalitat.

CiU ha estat la principal responsable de mantenir els barris occidentals de Tarragona al marge de la vida ciutadana amb el missatge subliminal que l’ascens social passa per abandonar aquells barris com a lloc de residència, es a dir, els sotmeten a un procés de marginació, que els fa susceptibles de convertir-se en guettos. Però ha tingut l’habilitat de presentar aquesta dinàmica com si fos un fet natural, un fenomen que no tindria res a veure amb les polítiques executades.

Un pla propagandístic

La estratègia convergent en la recta final dels mandats municipals ha estat presentar amb un gran desplegament de propaganda un projecte ambició per la ciutat, tant se val si finalment no es fa realitat. Ara li ha tocat al futur estadi. De l’anunci propagandístic a la realitat hi ha una gran distància. Per construir-lo sense cap cost per les arques municipals, segons el pla presentat, s’hauria de requalificar la zona on hi ha l’actual estadi, de zona d’equipament esportius a zona urbanitzable, tramitant una modificació puntual del Pla General o bé incloent-la dins d’una revisió del POUM, engegada fa sis anys i que segueix tenint molts problemes per arribar a la seva aprovació inicial. Però és que aquest projecte no l’acompanya cap mesura que el faci útil i realitzable. No es preveu cap pla d’accessos, ni es dissenya una xarxa de transport públic --en una ciutat que no té ni un metre de carril-bus-- que hi faciliti el desplaçament de persones, ni es parla de revisar el PLASEQTA (Pla de Seguretat de la Indústria Química de Tarragona) amb previsió de què fer amb una important concentració humana. A més, els mateixos veïns de la zona han advertit que la existència d’unes línies d’alta tensió que travessen els terrenys on es pretén fer l’estadi, compliquen i encareixen notablement la seva edificació.

El paper d’ICV-LP

L’urbanisme no resol tots els problemes socials i d’integració d’una ciutat, però és una eina molt poderosa. Els veïns de Campclar i de Bonavista perceben amb claredat els beneficis de la situació en el seu entorn d’allò que seria el primer equipament amb potencial atractiu per tota la ciutat, com és un estadi de futbol. Però projectar aquesta instal·lació amb les deficiències senyalades i sense que l’acompanyi un projecte que desenvolupi les vies d’integració mitjançant la participació ciutadana i la implicació dels veïns. Per altra part, el preu que es vol fer pagar a la ciutat és perdre una zona d’equipaments on ara hi ha l’estadi.

Aquesta és, precisament la tasca que ens correspon a ICV.LP, desmuntar la fal·làcia en què es basa el muntatge propagandístic i fer veure a la ciutadania de les barriades occidentals que hi ha altres polítiques possible que els faci ciutadans de primera, que els doti de l’estadi i d’altres equipaments ciutadans, que dignifiqui el seu entorn, en definitiva, que faci homogènia Tarragona, cosa que ara no és ni de bon tros. I que dotar uns barris no s’ha de fer amb el cost de restar equipaments a la ciutat.