En lo cotidiano

Hola amor.

En realitat no sé perquè escric aquestes paraules. Dubto que mai les puguis arribar a llegir i, si ho fas, ja haurà passat el temps, i potser llavors no les entenguis o no vegis que son per a tu. Però les tenia a dins, van sortir ahir per la tarda, d’una passejada vora el mar i, desprès d’ordenar-les, si elles volen, et diran el que sento.

Vas desaparèixer de la meva vida tal i com vas irrompre en ella: de manera sobtada, sense dir res i amb tota la empenta i la força que sempre portes dins teu. No t’he tornat a veure més, però sé que estàs be. Jo vaig fent, es tot el que puc dir de mi, ara per ara. Les coses que em vas retornar encara son a casa: aquella guitarra, les darreres flors, les fotos, els records, tot. Vas voler esborrar de la teva vida tot allò que tenia a veure amb mi. Vas voler oblidar els llocs, els petons, les mirades. Has volgut oblidar-me a mi també. Ho entenc. Però no pots. Em vas estimar tant que es impossible que em puguis esborrar de la teva vida. Amb el pas del temps, tornaràs a somriure quan pensis en mi. Com jo també ho faré, mes endavant, quan marxin las darreres llàgrimes, companyes insistents tot aquest temps. Aquest temps, que tot ho esborra i, al final, només deixarà els records, els bons moments.

Ja ningú toca la guitarra, les flors es van marcir i la teva foto viu amagada entre les darreres pàgines d’un llibre que mai no tornaré a llegir. Pensaré sovint en el teu amor, continuaré somiant amb els teus ulls, els teus llavis, amb tu i amb tot el que em recordi a tu. Potser, fins i tot, tornaré a Marrakesh. I tu, amor meu, tu et quedaràs amb la única cosa que no em pots retornar: l’amor sincer que em sortia del cor i que ara es teu, un amor intens com mai ho havia sentit abans. Al teu costat vaig saber que era viu. Gràcies per estimar-me; gràcies per deixar-me estimar-te.  

 

Adéu amor.