mpressionar i molt en aquelles hores on tot era molt fosc i no hi havia pràcticament llum per enlloc, va ser el cel. En pocs llocs del planeta pots veure tantes estrelles juntes i tant brillants. Es veien clarament les constel•lacions i podies distingir infinitat d’estrelles, si eres expert, es clar. Crec que l’altra vegada a la meva vida que he vist tantes estrelles també era l’Àfrica. Pel matí, quan ens vam llevar, vam sortir fora del bungalow i quin espectacle! Teníem unes planures davant nostre que no ens ho acabàvem, i acabaven amb unes muntanyes tallades de diversos colors, passaven del veig més claret al vermellós i acabant pel torrat marró fosc. Fantàstic! En aquell moment penses que val la pena fer tantes hores de cotxe a les fosques per carreteres destartalades. El primer dia, dissabte, havien organitzat una excursió per les muntanyes del parc natural. Volien anar a veure una cascada. Però quan vam arribar al parc, ens van dir que la cascada no tenia aigua, ja que era l’estació seca i aquest any ho havia estat molt, de seca. Vam decidir anar-hi igualment. El que havia pensat aquella gent era fer una marxa per les muntanyes del parc natural, i si hi havia una fita per veure millor, però si no hi era, no passava res. L’important era el recorregut i el paisatge. Primer però, vam anar a veure les pintures rupestres que eren allà mateix i un guia ens va explicar. A més d’ensenyar-nos les pintures ens va parlar de les peculiaritats del poble que restava just a l’entrada del parc. Els habitants d’aquell poble eren fins feia menys de 200 anys, canívals. I van explicar que eren molt baixets. Els més alts feien un metre vint com a molt. A mi em va venir al cap que era normal que fossin canívals, perquè sent tant petits els devia costar enfrontar-se amb els animals de la zona, ja que la majoria són grans. La resta del dia la vam passar caminant pels camins del parc i perdent-nos infinites vegades. No van trobar cap cascada seca, ni res. A més, la majoria estàvem pendents de no entrepussar per no caure, ja que els camins tenien escaletes de diferents mides i plenes de pedres. Tot i així, el poc que jo vaig poder veure, ja que la vista havia de tenir-la direcció a terra, el paisatge era fabulós. Crec que va ser llavors, amb l’ajuda de la dutxa i el mal a tot el cos posteriors, que vaig decidir que l’endemà no tenia ganes de tornar a caminar per les muntanyes i veure només el terra. El David va pensar el mateix. A més, a ell se li afegia el viatge amb cotxe de tornada, ja que marxàvem el diumenge. Doncs, l’endemà al matí, el grup ens vam dividir. Uns van anar a caminar un altre cop, i uns altres vam anar a visitar els voltants amb el cotxe. Abans de separar-nos, un noi ens va dir que prop hi havia un parc, patrimoni de la humanitat, anomenat Golden Gate. Vam decidir fer-li cas i anar a visitar-lo. Pel camí vam decidir que també podíem parar a dinar en algun poblet pel camí. El parc natural Golden Gate, és un recorregut de muntanyes tallades de diversos colors que poden recordar l’estat de Colorado. Molt maco, tot i que les fotos que vam fer, no li acaben de fer justícia. Aquell dia sí que per fi vam poder gaudir al màxim del paisatge. Fins i tot el David, que encara que conduïa paràvem cada vegada que trobàvem entrades i miradors per parar. De tornada cap a casa, també vam poder gaudir del paisatge. El divendres vam sortir de Johannesburg que ja enfosquia i vam fer tot el viatge de nit. El diumenge només vam fer de nit menys d’una hora i ja estàvem als voltants de Johannesburg.