La biblioteca popular de Valls
Tal dia com avui, 23 d'octubre, fa cent anys es posava la primera pedra de la biblioteca popular de Valls.
Text extret del Museu d'Història de Catalunya
La política
per les biblioteques públiques fou una de les realitzacions més meritòries de
la Mancomunitat. Arreu, de Pineda al Vendrell, hi hagué peticions i la capital
de l’Alt Camp fou una de les ciutats capdavanteres en aqquest procés i la que
tingué la primera biblioteca. S’inaugurà el 1917 com a culminació d’un procés
del qual l’acte de preparació del 23 d’octubre del 1916 fou central. El
setmanari comarcal La Crònica de Valls en el seu número 596 corresponent al 28
d’octubre d’aquell any en feu un eloqüent reportatge. Fou una obra col•lectiva,
el notari Francesc Dasca dóna els terrenys i l’Ajuntament s’implicà, atesa la
voluntat popular, absolutament. El diputat provincial del districte i conseller
de la Mancomunitat Josep Mestres i Eugeni d’Ors asistiren a la col•locació
d’aquesta primera pedra de l’establiment que havia de ser a cada poble de
Catalunya. Mestres i Ors pronunciaren uns breus i sentits mots que el
periodista recollí en curosa crònica on els reprodueix començant pel polític
tarragoní.
«La Macomunitat accepta amb gran goig, aquesta
cessió de terrenys, promentent bastir l’edifici pera la Biblioteca Popular.
(...) Així com de les entitats i dels homes es judica pels seus actes,
[Mestres] demana a Valls que judiquin la Mancomunitat pels seus i que els
estudiïn extensament. Creu que la primera obligació de tot govern és el
propagar la cultura en el poble i en aquesta i en totes les ocassions la
Mancomunitat ha respost a tres principis: que l’origen de les seves obres sigui
popular; que així com vol per ella la llibertat i l’autonomia, així l’otorga a
les seves institucions, i que, a més, les protegeix, donant-les-hi una vida
econòmica independent. Demostra com les tres condicions s’han complert en la
creació de la Biblioteca, i acaba el seu fervent discurs esperant que la pedra
que s’anava a col•locar, serà el fonament d’una vida nova cultural, d’un
edifici espiritual de l’estudi i del valer.»
Eugeni d’Ors
afirma:
«Haveu vist
que el mal temps, seguit d’aquest combat entre els núvols i el sol, ha volgut
deslluir la festa, semblant als elements que volen frustar les obres de la
Mancomunitat. Aquí o a una altra banda la festa s’hauria realitzat, sense el
sol i sense el flamejar de les banderes. Dins de cada vallenc s’hauria fet, que
cada un porta el sol a dintre. Ai! del que té el sol de fóra, que és el que
crea les races fatalistes. El sol propi interior ha fet que un estol d’homes
s’escampi per Catalunya, llençant llevors de l’esperit nou. Recordo que algún
benevolent escèptic deia. Per Catalunya, voleu predicar una nova paraula?
Perdeu el temps i fins les pedres es giraran contra vosaltres. Millor que
s’alcin, perquè és aquest el necessari camí per fer-vos senyors de les pedres.
Aquí n’hi ha una que ha cisellat la mà de l’artista. Un cop soterrada, no
s’estarà queta com la pedra que es llença al caure a terra, sinó que es
sentiran els cops i els batecs com de l’infant que ha de nèixer. Picarà a la
superfície de la terra fermentadora de Valls, i si l’oblidessiu, ella us
cridaria i us acompanyaria com un remordiment. La veig plena d’avenir, com un
començ d’una era nova, en la que naixeran el museu de les arts belles i de la
indústria, i les Escoles de Comerç que la Mancomunitat pensa crear, i tornaran
les generacions que se n’anaren de Valls, per manca de vida: vindrà ara tota la
renaixença d’un poble. El seu alè és l’esperit viu de la raça (...) En
cinquanta anys amb la vostra fortalesa i l’empenta cultural de la Mancomunitat,
tot Catalunya estàra canviada»
