Tinc una amiga que té un avi que s’acosta als noranta. M’explica l’home que va haver de patir els quaranta anys de dictadura sencers i que li ha tocat viure quaranta més d’impunitat i de silenci.
Hi ha un bri de tristor a la veu quan recorda els anys de repressió franquista i tanca els ulls per mirar endins mentre comparteix vivències poc glorioses d’aquella època. No se’n sent orgullós, diu. “Els millors van morir a les trinxeres i els més innocents encara són hostes de les cunetes”
Però finalment va morir, diu sense entusiasme. Aquell 20 de novembre de fa 40 anys va morir. Massa tard per a alguns i amb massa pompa per a la majoria que seguíem l’esdeveniment amb l’ànsia d’una espera perllongada en excés. Jo no vaig destapar cava aquell dia, afirma, la meva ampolla havia caducat feia anys.
Silenci.
I què?, es pregunta, va morir un home i quedava tota una elit militar, eclesiàstica i aristòcrata sòlidament instaurada que ha esdevingut inamovible. Va morir l’home i li va sobreviure tota una gernació que ha legislat durant tots aquests anys per protegir-se. Transició! – somriu endins – li van dir transició democràtica i han passat 40 anys més sense que un sol dels governs hagi denunciat aquell cop d’estat i la brutal repressió que el va sustentar.
Millor no mirar enrere, diuen, els malparits! – L’ira li espurneja la mirada clavada en un punt indeterminat de la paret. Abaixa els ulls, sense esma.
Jo en tenia set, fa 80. El pare el van treure de casa i no va tornar. La mare va haver d’aixecar quatre fills de republicans tota sola, gràcies a les aportacions d’amagat de famílies amigues. Molts dels nens de la meva edat podien anar als menjadors socials a omplir-se la panxa però els fills de republicans no teníem aquest dret…
Silenci.
Quan vaig ser més gran em vaig afiliar a les JONs per poder accedir a certs privilegis bàsics -abaixa el cap i el mou d’un costat a l’altre, com negant uns fets massa durs per justificar-los. No me’n sento orgullós, repeteix per enèsima vegada. Vaig sobreviure com molts, alçant la mà i cantant el cara al sol. Tenia amics que participaven d’organitzacions clandestines, però jo no en volia saber res. La mare sempre ens demanava prudència i silenci. I jo no he estat mai valent… –una llàgrima lliscava fins als llavis sense que ningú l’aturés.
Les darreres paraules de la mare encara demanaven que no ens fiquéssim en problemes –continua, mentre la boca dibuixa un somriure irònic- no es va adonar mai que ja hi érem ficats. Ens hi havien ficat quan van prendre el pare, quan ens van esporuguir la vida, quan van decidir silenciar-nos, quan vam acceptar aixecar el braç, quan vam decidir sobreviure…
Avui fa 40 anys que va acabar una dictadura i es va iniciar el silenci més vergonyant de la història d’Europa. Un silenci que ha negat la memòria històrica i que continua impedint obrir fosses i tancar ferides.