Diuen que qui no coneix la seva història corre el risc de repetir-la. No tinc prou edat per recordar com devien esdevenir els moviments socials que van portar la segona república espanyola. Puc, això si, recordar quan l’avi explicava com, de cop i volta, gent de diferents colors i d’interessos oposats, es va unir per aconseguir derrocar una monarquia.
En aquest afany per unir esforços, deia, les ambicions i la impaciència van passar per davant d’ideologies i d’objectius. Les reivindicacions de les diferències territorials van quedar relegades per un suposat bé col·lectiu i per la confiança que una victòria republicana canviaria criteris i seria capaç de conformar relacions territorials més lliures i més justes.
No va ser així, explicava. Pel que fa a Catalunya res no va canviar. Les forces catalanistes s’uniren per guanyar una república que uns volien espanyola i d’altres catalana. Les esquerdes provocades per uns interessos antagònics no es van fer esperar. I l’enemic, que no acostuma a ser únicament el derrocat, atià el desgavell i va fer ressorgir del no res la figura del salvapàtries.
A algú li sona aquesta música?
I si li posem la lletra? Vejam. Una crisi financera provoca una onada independentista a Catalunya. El tancament espanyol és taxatiu i amenaçador. Quan més es parla de consulta més armes s’esmolen contra la regió dominada. El pols arriba a un punt de no retorn. Espanya no pot cedir ni Catalunya tampoc. De sobte, sense saber com ni per què, comencen a trontollar institucions intocables. Persones i estaments defensors de la carta magna situen el punt de mira en la inviolable figura monàrquica i disparen sense treva. S’intoxica el “populatxo” amb corrupteles, tragèdies, elefants, comptes a Suïssa, adulteris, un avortament… En un parell de setmanes s’aixequen veus públiques a favor de l’abdicació i no tarda gaire a deixar-se sentir la possibilitat … d’una república!
Cal tenir molt present que, tot just el passat mes d’agost, aquesta vertiginosa successió d’aconteixements hauria estat impensable. I qui sembla estar darrera de tot això?. Reconeguts càrrecs del PP i opinadors mediàtics amb una més que qüestionable significació pels principis republicans més bàsics.
A no tardar sentirem crides a la unió del poble. Del poble espanyol, s’entén. I si Catalunya s’hi presta només caldrà reimprimir els vells llibres d’història que ja coneixem i, per descomptat, acomiadar-nos de cap perspectiva de secessió ni de consulta sobiranista durant els propers… 50 anys.
A algú li sonaria aquesta lletra?
Que no ens enganyin. La unió de forces contra un enemic comú pot ser una bona estratègia quan totes les parts accepten i respecten els guanys que cada participant vol aconseguir un cop assolida la victòria. D’altra manera, el poble català ja ha comprovat repetidament que el fracàs està assegurat.
Que les reivindicacions catalanes facin trontollar les bases de l’estat espanyol no ens hauria de fer perdre de vista l’objectiu propi. I l’objectiu català no és derrocar la monarquia espanyola, ni negociar engrunes per formar part d’un estat que va ser imposat per la força. L’objectiu tampoc és agermanar-nos, ni procurar que no s’enfadin, ni ser pacients. L’objectiu no és ajudar Espanya a canviar de règim polític, ni evitar-li perills. Tot això ja s’ha fet durant els darrers 300 anys!. L’objectiu d’ara només ha de ser decidir què volem ser nosaltres. I per això cal primer existir.