Nicaragua, segona part: no podem restar impassibles

Publicat per fxsabate | 24 Jul, 2009

     celebrant el 30è aniversari de la revolució sandinista a Managua el 10 de juliol de 2009

    La impressió del viatge a Nicaragua que encara dura malgrat que han transcorregut prop de quinze dies m'impulsa a escriure la segona part de les reflexions que vaig iniciar el dia 10 amb l'article Nicaragua primer apunt..

    Impressió per un doble motiu: perquè la Coral de la URV és una passada pel que fa a la qualitat humana del grup i dels i les seves composants – ha estat el millor viatge de tota la seva història segons diuen els veterans de la Coral – i perquè la realitat de la pobresa és molt dura i no et deixa indiferent

    Una Coral extraordinària

     

    Pel que fa al primer aspecte, al del grup de 30 que vàrem poder desplaçar-nos, he de dir que  és difícil explicar-ho a l’exterior: el rigor en l’estudi i en la interpretació musical, l’interès per fer la feina ben feta, la calidesa humana en l’interès pels altres, la disposició a l’intercanvi, la comprensió  de la diversitat o tolerància i el respecte de les idees i de la forma de ser de cadascú i al mateix temps la consciència que el grup ha de funcionar també com a tal i per tant, la disposició a la renúncia, estan a l’ordre del dia.

     

    Sense oblidar ni un instant que cada moment és bo per riure, per buscar l’angle curiós de cada situació, per comparar i ironitzar amb altres situacions o amb els propis companys del grup sabent sempre,on són els límits  tant si ets a un autobús, com fent els llarguíssims tràmits a un aeroport USA com si camines per la selva i has d’esperar a qui va més lent amb la seguretat que a la pròxima la situació es pot invertir i saps que tothom serà solidari amb tu com a l’hora de fer una broma o muntar una festa desprès de sopar. Hom diria també que la Coral de la URV sabem sintonitzar bé, aconseguir una bona comunicació amb la gent que trobem pel camí. És així com per exemple en sortir de la visita a la casa de Ruben Dario trobem una professora d’ensenyament mitjà que ens explica vida i obra i fins i tot ens recita un parell de poesies i nosaltres li regalem una cançó davant l’admiració de la concurrència. O ens surt espontàniament quan aterra l’avió simplement perquè comença una soprà i els altres seguim mentre tot el passatge fa silenci respectuosament.

     

    En fi, sóc conscient que des de fora poden semblar aquests uns comentaris massa ensucrats o que tot això és ben normal. Fins i tot que això passa a moltes corals i és cert, he cantat en diversos grups – més de mitja dotzena - i en una coral s’acostuma a trobar un clima favorable a la convivència.Tanmateix, puc assegurar que a la coral de la URV un viu intensament la música i s’assoleixen moments veritablement màgics en la interpretació del cant. Però al mateix temps hi ha l’alicient afegit de saber que el contacte amb els companys serà també molt plaent i gratificant. S’aconsegueix així una sinèrgia a partir de la qual tothom desitja que arribin els assajos setmanals, els concerts o els viatges. A ningú li fa mandra i tothom s’ho col.loca com una prioritat a la seva agenda. És per això que n’hi ha que fan quilòmetres per acudir-hi faci fred o calor.

     

    La pobresa no deixa indiferent: un major compromis és indispensable

     

    Submergir-te en la realitat centreamericana, saber que ha estat un denominador comú a molts dels països de l’àrea, si no a tots, la dominació, l’expoli, les dictadures sagnants i, en definitiva, l’opressió, no et deixa indiferent. Ben al contrari, et revoltes contra tants anys i anys de tantes injustícies i de tanta falta d’oportunitats; oportunitats que els del primer món hem tingut i tindrem fins al final dels nostres dies que, per cert, seran molts més que els seus perquè vivim una mitja de 16 o 17 anys més qe ells.

     

    Davant d’això no hi ha resposta possible a unes quantes preguntes que espontàniament et venen al cap: La primera és quina culpa tenen aquella gent d’haver nascut en aquella terra que al llarg de segles han estat privats de tantes i tantes oportunitats, que se’ls ha expoliat la terra, els seus productes i els minerals que contenia. La segona és per què la condició humana és tan insensible davant aquesta injusta realitat i no hi posem remei ni se n’hi ha posat abans. La tercera es refereix a l’egoisme; perquè no és possible que  hi hagi qui tingui com a unic objectiu vital l’acumulació de riquesa i contempli impassible la misèria, les malalties que se’n deriven i el patiment de milions i milions petits i grans éssers humans al llarg de la història. La quarta que a un agnòstic com el qui subscriu sempre m’acaba fent recular de les ganes de creure en algun ésser superior és preguntar-se per què si hi ha un ésser omnipotent i misericordiós consenteix en no usar el  seu immens poder i no s’apiada en la seva infinita misericòrdia de milions d’éssers humans que pateixen aquestes injustícies i la insolidaritat de déus i humans. Per si no n'hi hagués prou, de tant en tant pateixen una altra injustícia per part de la naturalesa en forma de terratrèmols i altres desastres naturals com les epidèmies per a les quals des del primer món els neguem els remeis perquè són cars i aquí ens regim pel principi de l’economia de mercat.

     

    En fi, em faig encara algunes preguntes més però siguin quines siguin les causes, fins i tot encara que aquestes, com sostenen alguns, fossin responsabilitat d’ells que no han sabut trobar la forma d’organitzar-se ni la d’adquirir hàbits democràtics ni de treball – és cert que hi ha gent que pensa d’aquesta manera i la respecto encara que no la comparteixo en absolut -, ja no importa. La crua realitat és la pobresa, la manca d’instruments per sortir-ne i la urgència del suport que hem de prestar des del primer món.

     

    I aquí no valen excuses. No és cert que davant la magnitud de la tragèdia – i en altres zones del globus terraqui encara és pitjor – cadascú de nosaltres no puguem fer res o molt poquet. Aquests dies allà hem vist que amb poc es pot fer molt i hem vist també en milers de persones que dediquen un temps de la seva vida a ajudar – des del mes de vacances fins a uns anys i fins a tota la vida – que l’acte de la donació individual, de temps o de béns materials és molt útil.

     

    I també deu ser molt gratificant i espero amb delit les explicacions d’alguns companys que es van quedar uns dies més a col.laborar amb els nicaragüencs i nicaragüenques per copsar millor la gratificació o compensació personal de la tasca altruista i gratuïta simplement per l’íntima satisfacció de sentir com has pogut ajudar amb un petit esforç. En el cas dels qui ho fan durant anys s’acaba convertint en una gran obra de solidaritat i de justícia perquè ajudant no es fa més que reparar una injustícia de la que som còmplices si no en prenem consciència i no ajudem a compensar. Perquè en treballar per eliminar injustícies i el patiment dels nostres iguals que haurien de tenir els mateixos drets i deures que nosaltres, també passem a formar part de la legió d’homes i dones que han lluitat a lllarg de molts anys i lluiten per les causes més importantsde la humanitat. I això també produeix la satisfacció de sentir-te part d’un col.lectiu que es proposa objectius d’altura de mires, els objectius més nobles.

      

    Ajudar-se a si mateix tota la vida és avorrit de monòton que arriba a ésser i suposa tenir poc sentit de pertinença a la raça humana mentre que ajudar els altres és variat, constructiu, imaginatiu, és estètic i produeix la satisfcció de veure els resultats de la pròpia obra ben feta. De manera que hi ha múltiples raons per no restar impassibles: des de les simplement humanitàries o des de les creences religioses o simplement per estètica. Fins i tot diria que també per raons egoistes perquè, com deia François Mitterand “ Hem dajudar-los ni que sigui per egoïsme” parlant del Magrib quan argumentava que tampoc no era bo córrer el risc de la disgregació social que porta sempre a les revoltes violentes i que havíem de fer que ells també tinguessin capacitat adquisitiva per fer funcionar millor l’economia.

     
    • COSA DE TOTS

    Per tant, és COSA DE TOTS i ho pot fer tothom. De vegades sense esforç, fent el que sabem fer o el que ens agrada i/o diverteix, Per tothom hi ha lloc. Una sola persona que rebi el nostre escalf, un nen que afegeixi un somriure o disposi de més mitjans per a la seva formació, un hospital que tingui més instruments per guarir o disminuir el dolor és MOLT

     

    A l’inrevés, si no hi ha acció positiva continuarà la seva situació. És a dir, sense ajuda externa és impossible que puguin millorar i sortir de la pobresa. Que hi hagi casos en què no s’ha encertat o persones que no està clar quin paper juguen en alguns casos, tampoc no és excusa. Cal una acció organitzada i col.lectiva, intel.ligent i eficaç. I la majoria d’ajuts que hem vist aquests dies allà són eficaços i aconsegueixen treure de la pobresa a moltes famílies.

     

    Com a conseqüència, amigues i amics, invito tots els lectors i lectores a la incorporació a tasques de suport a aquestes persones que necessiten la nostra solidaritat. Al mes de setembre som uns quants que ens hi afegirem perquè a Tarragona, a Reus, a Cambrils... ja hi ha gent que fa temps que hi treballa. Específivament per aquella zona de Nnicaragua i Guatemala, els Comités Oscar Romero Tarragona  Reus  que posen en marxa projectes solidaris que es poden consultar aqui . També editen la revista Quetzal que es pot descarregar aquí  i recomanen  comprar productes a les botigues de comerç just que es poden trobar aquí  

     

    Aquesta organiutzació, nascuda arran de l’assassinat de monsenyor Romero a El Salvadior l'any 80, té tasques centrades en la zona però hi ha molta altra gent que treballa a les postres comarques de forma eficaç. La pròpia fundació URV Solidària també ho fa de forma admirable i és la que va impulsar l'alberg al municipi de San Ramon al dsitricte de Matagalpa on vàrem estar allotjats els primers dies. Així que no serà per falta d’oportunitats. Ànim que aquella gent ens espera ¡¡ Aquests dies tan extraordinaris han estat una gran lliçó i, com deia la nostra directora Montse Rios, hi haurà un abans i un desprès de la nostra estada a Nicaragua

     

    Addenda d’agraiment :

      

    Cito textualment alguns dels missatges que em deixaven els amics que des d’aquesta banda de l’Atlàntic seguien amb atenció el nostre periple aquests dies: “ cuando vuelvas nada serà igual “, “ tornaràs més savi “, “I nosaltres preocupant-nos de la crisi i aquesta gent l’han tingut sempre “ , “ I el poder aprendre de l'experiència de ser-hi, tb és preciós! “, “ quina enveja, fer alguna cosa que transcendeixi el nostre dia a dia, envejeta sana! “ , “ Això que nosaltres hem tingut la sort de nèixer aquí i que ells no tenen la culpa d’haver-ho fet allà no hi pensem prou “, “ Suposo que una experiència com aquesta deu tenir un abans i un després, per tot el que vas explicant! fas denteta,..saps? “, “ encara ens queda molt camí per fer! tots plegats...”, “No sabia que anaves al Sueño de la Campana!! el bon amic Fernando va tenir una il·lusió i la construcció està sent un somni, ja en parlarem. És el meu raconet de món, allí hi tinc un tros del meu cor :) salut!!!! “, “ EEUU compra la materia prima de los paises pobres y luego la revende “

     

    Agraeixo molt aquests missatges dels qui eren aquí i que llegien els meus comentaris a la xarxa. D’aquesta manera han fet possible que aquesta experiència tan extraordinària hagi estat també molt compartida.


3 Comentaris & 0 Retroenllaços de "Nicaragua, segona part: no podem restar impassibles"

    Cinta i Jordi: Moltes gràcies a tots dos per les vostres paraules que no mereixo. Pel que fa a Nicaragua, vull incorporar-me al treball organitzat per la dignitat d'aquella gent. Acabo de xatejar amb Natàlia Curto que es va quedar allà amb altres dues amigues de la Coral, Montse Pijuan i Griselda MOreso. Elles han fet un pas més aquest estiu i m'han dit que tenen moltes coses a explicar-nos. I pel que fa a la Coral, què dir d'aquest magnífic conjunt que fa unes hores ens hem tornat a reunir - t'hem trobat a faltar, Jordi - al Serrallo de Tarragona ? Avui només hem cantat el Happy Birthday a la Cristina Iturgoyen però és que fins i tot aquestes cançons sonen bé quan hi ha bones veus i arrenquem amb ganes de fer-ho bé.

    Publicat per fxsabate 25 Jul 2009, 04:06
     

    Lo importante de la inteligencia es resolver problemas. Intentar un món més just perse no significa res si no s’acompanya amb una actitud de vida, de feina, de servei públic ..., on es prenguin decisions d’equitat tb en les polítiques globals de reconeixement dels altres, o allò de si la intel·ligència no et porta a ser millor persona, de què et serveix? o simplement l’amor és generós o és una altra cosa en fi. En política tb. Si en centrem en Nicaragua manquen definitivament polítiques de cooperació pel desenvolupament, haurem de canalitzar la queixa individual i col·lectivament potser amb polítiques més intel·ligents. A més ja és demodé mirar-se el melic. En fi m’autoinstal·lo en el teu club de fans i no és megalomania, no, simplement per allò de por sus obras los conoceremos . M’agrada conèixer el Sabaté polièdric... y al volver la vista atrás se ve la senda q nunca has de volver a pisar.

    Publicat per cinta 24 Jul 2009, 13:56
     

    Caram Xavier, quin escrit...

    ...m'ha agradat molt, i la veritat és que me n'orgulleix que una persona com tu amb el poc temps que fa que canta a la coral s'hi senti tant a gust. No cal que et digui com n'és d'important per a mi la coral pel fet musical, que com tu tant bé dius és molt intents, però és també imporant la relació humana que s'estableix entre les persones.
    T'agraeixo les teves paraules i t'agraeixo els moments que hem compartit a Nicaragua. La veritat és que m'has sorprès molt gratament !! És una sort tenir persones com tu a la coral ! Gràcies !

    Publicat per Jordi 24 Jul 2009, 10:51
     

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Despres de dijous ve: