Em van ensenyar que aquella era la nit màgica. I jo me la passava intentant, sense èxit, mantenir els ulls oberts per aconseguir veure aquells tres enormes camells que portaven mags de vestidures exòtiques i que s’acabaven els torros i el cava que els deixàvem damunt la taula del menjador. El meu descontrolat neguit mai aconseguia desvetllar-me i m’aixecava cada matí decepcionada per l’oportunitat perduda de saludar personalment la comitiva. Res que no quedés compensat a la vista de l’escampall de paquets que em trobava mentre acabava de fregar-me els ulls endormiscats.
Anys més tard, devia sospitar que els regals no podien entrar per aquelles finestres tancades i que era impossible que tres reis, per molt mags que fossin, poguessin abastir un món d’infants en una sola nit.
Vaig saber, doncs, que aquells paquets de colors vistosos que m’embogien no viatjaven des de l’Orient. Venien d’una petita botiga de joguines, prop de casa. S’encarregaven amb temps i les famílies anaven pagant a compte una petita quantitat cada setmana, estalviada no se sabia com. No existien els grans magatzems, ni les targetes de crèdit, i les botigues properes fiaven les compres als veïns de recursos ajustats que tardarien un quants mesos a saldar el deute. D’aquí sortien les meves joguines.
I entraven per la porta, després de pujar tres pisos sense ascensor, en múltiples viatges, per poder cobrir les il·lusions de tots els habitatns d’aquella casa. I no les carregaven reis, no, ni mags!. Arribaven dels braços d’una mare que, després d’un dia de treball, esperava pacient que la son rendís la canalla inquieta per passar-se la nit traslladant els regals fins al menjador de casa, tot vetllant que el soroll dels papers no despertés la curiositat dormida. Més tard, retirava l’avituallament reial de la taula, descuidant les engrunes oportunes per mantenir actiu l’imaginari infantil. Ella era la reina de tanta màgia. La meva reina maga capaç de construir, any rere any, una nit màgica per a mi.
No recordo quina edat devia tenir quan ho vaig descobrir. Només sé que, lluny de decepcionar-me, aquell conte m’ensenyava que la màgia viu amb mi cada dia de l’any i que té nom de dona.
Val a dir que aquest cop m’ha semblat la sessió plenària força més distreta del que és habitual. Per primera vegada, alguns veïns han trobat una via per interpel·lar els responsables polítics més enllà dels bars i han aconseguit elevar una inquietud popular a un Ple. No puc més que aplaudir i encoratjar una iniciativa que demostra que la ciutadania té a les mans eines suficients per fer valer la seva voluntat de fer-se sentir i de forçar als polítics a donar explicacions públiques i clares a les seves demandes d’informació.
Poca broma. Cal llegir amb calma la 
