Poètiques

(agost 1997)

(agost 1996)

(juny 1997)

Segur que són les fulles i els llençols
aspres i és la ferida que ja es tanca,
i és el sucre als llavis i la sal blanca
a la pell, a la carn i als pensaments
de foc; és l'ungla i la humitat, suposo.

(novembre 1996)

(gener 1998)

En pergamí cru
capturo l'esberla,
com a trofeu de l'amor:
063432, sala 1.
Hi adhereixo la mà a la cuixa,
el corrosiu orgàstic dels llavis,
l'entresuor erecta del cos;
la secreció de la boira a frec d'ungla.
En pergamí cru, i em repeteixo,
capturo allò que ningú no pot.
Mireu com
el mullo en les llets
més primitives i sinceres.

S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

Francesc Parcerisas

Quan dic el mot,
no faig sinó el compendi
de tot el que ara sóc per descendència.

Gabriel Guasch

http://www.tarragonalletres.org/expoguasch/entrada.html

La immaduresa de creure
que així consumeixo l'amor.
Fumo i és una rebel·lió falsa i inútil.
Com l'art efímer
em destrueixo lentament les entranyes,
assaborint amb els llavis
cada volva que resta,
emmotllant amb la gola
tot el plaer d'una cremor fàl·lica.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma