Poètiques

Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins,
Espicossat pels blats, petjant l'herba menuda:
Somiador, en tindré la frescor al peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré ni pensaré en res:
Però un amor immens em sortirà de l'ànima,
I aniré lluny, molt lluny, com un bohemi,
Natura enllà -feliç com amb una dona.

Rimbaud (traducció de Joan Brossa)

"No em diu si plou a París. Aquí sí, oh, sí!, sempre. I, a més, diumenge. Melanconia de les tardes de diumenge. O va esser ahir diumenge? Què té més! Com si fos diumenge cada dia. Vat aquí el gran càstig de l'oci: la monotonia. Quina heroïcitat, els ermitans, que es lliuraren, confiant tan sols en l'esperit, a tots els perills i els horrors de la monotonia! De vegades els vencia l'acèdia, com un eremita de la Tebaida. El taedium cordis, el fastidi del cor. Si la gent les sabés, totes aquestes coses de l'acèdia... Aleshores, almenys, em podria donar un cert to. Però la gent no sap res de res. Per això viu contenta..." (Jaume Vidal)

Ai, amor sobre els cims de les absències!

La bellesa del verb: t'estim, t'estim…
Ja que no amb tu, deixa'm amb la paraula
que tothom diu amb una veu distinta,
que tothom canta, que tothom passeja,
elèctrica, pel pont de l'espinada.

I així, deixa-m'ho dir -t'estim, t'estim-
fins a fer-ne un camí per on te'n venguis
cantant, siulant, rient sota les fulles.

Jaume Vidal

Vaig tornar amb la roba plena d'amor
i carn encesa, amb les faldilles xopes
de llet, regalimant cuixes avall.
La meva mare no veié el teixit
dilatat ni la vora esfilegada
ni el meu esguard, tesat amb la fermesa
de l'abundància. Ho recordaré sempre.
Sempre et recordaré obrint-me estelles
a la vagina, encentant-me la vida,
arranant-me, per fi, les ungles de l'espera.

La màrfega de l'illa ens acollia un fred
matí de primavera i ens oferia els anys
viscuts sense pensar-s'ho, la insconsciència del temps,
l'abast dels nostres dies junts. Un mar ben salat
ens donava la terra i els licors més obscurs
ens mullaven endintre, ben endintre del cos.
Del melic ens floria un mordaç i breu mot
de condol per la mort dels instants d'inquietud.

Heu perdut, entre tots, la norma i el senderi,
i allò que anomenàveu raó ja no té nom;
el seny, com aigua de les mans, no sabeu com,
se us ha escapat, o bé n'heu fet un pur dicteri.

¿Com no voleu que eixampli, com un crit, els meus braços,
cercant veus que em responguin, cossos que omplin tant buit,
en aquest món on som per un vostre descuit,
perquè ni de pensar no heu estat mai capaços?

Però ni això és possible, mentre sigueu aquí,
ocupant un espai sense fer-ne la mida.
Parlant-vos, esdevenc el meu propi botxí:

jo, darrera deixalla del vell ordre malmès.
I és que l'heu tan ben fet, aquest món del no res,
que s'hi glaça l'amor i s'hi fa por la vida.

Litres de mar de vi d'agulla
a les entranyes i al cervell;
els ulls, els llavis, els mugrons
brollen lascívia i vent salat
davant d'amics inconeguts.
Mentre les ones llepen l'arena,
l'una furient, l'altra covarda,
em pugen glops d'oli divers:
desig de carn, fàstic de solitud,
indignació, i alhora un profund
goig instintiu de seduir-me.

Estem assegudes al banc
i somriem per paraules efímeres,
per mots que ens distreuen
del temps.
Som joves i volem el guany de l'amor.
Potser, d'entre nosaltres,
l'una anhela el bes salivós
que aviat trobarà;
l'altra cobeja el contacte rígid
del membre que, ara,
tan vulgarment i de tantes maneres,
mirem d'anomenar.
Però jo no puc esperar
i deixo penetrar-me pel tedi de la vida,
per la lascívia del suïcidi.
La gelosia fa niu a la meva vagina.