Erdrag

12 d’octubre...

erdrag | 12 Octubre, 2006 23:21

M’havia promès que no escriuria res sobre aquesta data, ja que la millor forma de demostrar que no és la nostra data és, simplement ignorant-la i, si la feina ho permet, fins i tot treballant avui en comptes d’algun altre dia.

Però bé... finalment estic escrivint sobre el tema ja que mirant la televisió, tot i intentar-ho, no he pogut mirar un breu resum de notícies sense veure les imatges dels tancs i escopetes passejant per Madrid, com a gran acte de la hispanitat.

Si això és tot el que saben fer per a celebrar la hispanitat és treure els tancs al carrer doncs...

Si el gran acte central d’una nació per a celebrar la seva festa és sortir al carrer a veure passar l’exèrcit, doncs....

Que potser ens estan demostrant que la “hispanitat” s’aguanta gràcies a l’exèrcit? Que potser ens volen explicar com han aconseguit aquesta hispanitat?

Fa un any vaig viure el 12-O d’una forma bastant diferent i que en mi em produí un sentiment molt contradictori. Estava a Nicaragua, fent de mestre al col·legi del poble on estava. Allí tothom ho celebra. Oficialment es celebra el dia de la hispanitat (és a dir: celebren que són de cultura espanyola, que Colom els conquerí), però la gent celebra, al mateix dia, el dia de la raça, és a dir: el dia que recuperen els costums, vestits, danses, etc tradicionals nicaragüencs, principalment precolombins. És curiós celebrar alhora la conquesta i reivindicar-se com a poble criticant al colonitzador.

Les escoles fan grans festes, adornen carrosses, es disfressen, tot el poble s’aplega al voltant de l’escola o institut i ho celebren durant tot el dia.

Evidentment, jo sóc català i, per tant, la hispanitat és per a mi una imposició per la força de les armes al meu poble i, com a tal, jo no puc ni vull celebrar la hispanitat, en qualsevol lloc del món on sigui, però també entenc que si estic a Nicaragua és lògic que vulgui compartir les seves celebracions, cosa que em feia sentir aquell dia una mica fora de lloc.

Jo em pensava, en anar cap allà que els nicaragüencs, com a poble dominat durant anys pels espanyols, entendrien fàcilment la situació actual de Catalunya, però en canvi no fou així. Costava moltíssim que entenguessin que tot i viure oficialment a Espanya, volem ser independents.

*Fotos:

esquerra: la imatge ho diu tot. Una pancarta commemorativa.

centre: la carrossa de l’escola amb la meva samarreta en 1r pla (això no podia faltar, es clar)

dreta: dues nenes ballant danses típiques nicaragüenques, amb l’escut nacional al fons.

Comentaris

LuisJa | 13/10/2006, 10:23

Tot hi que costi d'entendre, és així, som un país (estat) raro, diferent.

Incapaç de mirar en globalitat, en un bé comú, no podem deixar de mirar-nos el melic i dir "que buenos somos" (inloc a tothom que hi viu a l'estat) ningú pensa més enllà de lo seu, ningú mira de millorar res que pugui també ajudar a la resta dels espanyols.

Som llops solitaris, no esperem a ningú.

A altres països això no passa tant, es queixaran, cridaran, pe`ro tenen una conciència més global...

Però la nostra història (que no s'hi pot fer res, es la nostra història i punt) i els nostres polítics (tots) han creat això...