L’Art. 4 del Capítol I de la Llei de l’estatut dels treballadors parla dels drets laborals d'entre els quals s’inclou el dret de vaga. Un dret, aconseguit gràcies a l’esforç de molta gent, que ens permet manifestar, sense represàlies, la nostra disconformitat davant decisions que considerem que ens perjudiquen. Perquè tingui sentit aquest dret s’ha de garantir que sigui, en tot cas, lliure i voluntari.

  Enlloc de la Llei diu que el dret de vaga pugui tenir la consideració d’obligatori. Tothom ha de ser lliure de decidir si vol o no acollir-se a una convocatòria. D’altra banda, l’adhesió comporta el descompte de la jornada laboral no treballada. Això, i la sensació generalitzada que les vagues cada cop serveixen per a menys, fa que molta gent decideixi no formar part d’una convocatòria. 

  No se sap encara quina serà la resposta de l’empresa privada el proper 29 d’octubre, però una gran majoria de treballadors del sector públic acudiran als seus llocs de treball, com ho van fer a la darrera vaga del 8 de juny. Cal parar esment que les manifestacions al carrer es fan per la tarda, fora dels horaris laborals. Les portes, però, de la majoria de serveis de l’Administració romandran tancats al públic tot i que els treballadors hi siguin i, com és natural, cobrin els seus jornals. En poques paraules: l’usuari no disposarà dels serveis malgrat que els continuarà pagant. 

  Val a dir que molts treballadors públics ja fa temps que s’han cansat de veure reduïts els seus ingressos per vagues que no aporten altre resultat que el desprestigi del seu sector i de la seva feina. Tant si com no, però, es veuran obligats a mantenir les portes tancades al públic per decisions i/o acords político-sindicals. Ara ja no hi han esquirols entre els treballadors públics i, si n’hi ha, queden tancats tots darrera les portes.

   La percepció pot ser, doncs, que la lluita pels drets laborals s’està convertint estrictament en vagues de serveis als usuaris la qual cosa fa pensar que més que lluites en defensa dels treballadors siguin vagues per la pervivència dels sindicats. Una conclusió políticament incorrecte de manifestar públicament, ho admeto. Malgrat reivindicar el dret amb convenciment i donar suport a la reivindicació, s'ha de dir que les vagues generals en temps de crisi i amb més de mig milió d’aturats, només a Catalunya, poden resultar d’una incoherència alarmant. Potser valdria la pena dedicar esforços per cercar noves maneres de manifestar-se per tal de recuperar la credibilitat i el suport popular i fer més efectives les accions conjuntes.