La carta web d'en Duran

02 Novembre, 2007 14:11
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Al PSOE i al PP, només els interessen el vot dels catalans, i no els seus problemes.

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Quina setmaneta! Curta, però intensa, sobretot la vigília de Tots Sants. Des de les 9 del matí fins a les 9 del vespre, vaig estar sense mourem pràcticament de l’escó, tret de les obligades compareixences per valorar i avaluar el contingut de la sentència del judici de l’11 M.

D’entrada, faré un comentari sobre aquesta qüestió. Voldria equivocar-me però tinc la sensació que la sentència –per tant, la veritat judicial (la primera veritat al menys, ja que queda el recurs al Suprem) continuarà sense interessar a un sector dels mitjans de comunicació i al PP. Si més no, aquesta és la primera impressió després d’escoltar o veure la reacció de Mariano Rajoy i d’alguns mitjans de comunicació.

Qui primer va utilitzar l’11 M va ser el PP desviant l’autoria envers ETA perquè aquesta havia estat l’obsessió, sense límits, de la darrera legislatura d’Aznar. El PSOE va utilitzar els errors del PP sobre l’11 M els dies 12 i 13 de març. La reflexió electoral va ser induïda a partir de sms, correus electrònics i compareixences a la televisió. L’11 M va provocar una gran participació a les eleccions que va donar la victòria al PSOE. Victòria que encara a hores d’ara no han paït ni el PP ni determinats mitjans de comunicació que marquen el full de ruta de la dreta espanyola. Per tant, porten més de tres anys i mig barallant-se per l’11 M. La fossa que existeix entre el PP i el PSOE no ha permès que es preocupin d’afrontar els grans reptes del nostre país: la immigració, l’educació, l’habitatge, la innovació o l’energia. Tot és sempre un joc de bastons. A tot el que han deixat de construir, cal afegir-hi allò que han destruït: institucions incloses, com és el cas del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ja n’hi ha prou!

Seria un gravíssim error que el PP continués utilitzant l’11 M a partir de la sentència perquè absolt "l’egipci" en no considerar-lo el seu autor intel·lectual. També ho seria que ho fes el PSOE perquè deixa clar que l’autoria no correspon a ETA. Els únics que tenen dret a qüestionar la sentència són els afectats, que, emparant-se en les regles de joc de l’estat de dret, poden apel.lar-la al Tribunal Suprem, entre ells les víctimes de l’atemptat. Són aquestes i les seves famílies les úniques que haurien de romandre en el record del tràgic atemptat de l’11 M. I no oblidem tampoc que l’amenaça del terrorisme islàmic continua penjant com espasa de Damocles sobre la nostra societat. No es pot abaixar la guàrdia. I per no fer-ho, és fonamental la unitat de les forces polítiques – i no la divisió -. O el PP i el PSOE, i sobretot ara per ara en aquest cas el PP, deixen de jugar amb foc o podem acabar tots socarrats.

Deixant de banda, però, l’11 M, dos intensos debats han protagonitzat la setmana parlamentària. Un d’ells ha estat el de la memòria històrica; l’altra, al voltant dels greus problemes ocasionats per la incapacitat de l’actual govern de gestionar l’execució d’una obra pública. De fet, l’enfocament que el PSOE i Rodríguez Zapatero van donar al debat sobre rodalies va provocar que en molts moments donés la sensació que també s’estava fent un debat sobre la memòria històrica, en aquest cas al voltant de l’alta velocitat.

No puc explicar-vos tot el seu contingut. Ni tan sols tinc espai per fer-vos-en un resum més i menys integrador dels aspectes més interessants dels debats. Em perdonareu, doncs, que en faci només unes pinzellades, que destaqui allò que em sembli més rellevant d’ambdos debats.

En relació al de la llei de la memòria històrica, qui l’hagi seguit només per alguns mitjans de comunicació pot acabar sense entendre el que finalment significa aquesta llei. D’una banda, haurà pogut veure una foto, a les escales de la porta principal del Congrés, de la vicepresidenta del govern, Fernández de la Vega, amb l’exfiscal Jiménez Villarejo, els diputats d’IU-ICV amb la carpeta ben visible de les seves sigles, i una dotzena i mitja de persones grans del món d’esquerres, bàsicament comunistes. L’altra flash mediàtic el donen els titulars i els continguts d’algunes cròniques: CiU ha aconseguit incloure el reconeixement dels assassinats o perseguits per raons religioses, la condemna dels jurats populars o que siguin els ajuntaments i no l’Estat els que decideixin quins símbols que recordin la història dels anys 36 i 39 i la dictadura de Franco s’han de retirar o no. A més, hi haurà excepcions si es tracta de bens privats o si tenen valor arquitectònic, artístic o religiós. D’això, algun diari en dedueix, sense miraments, que CiU ha forçat que l’Església pugui mantenir els símbols franquistes, les plaques "por los caidos, por Dios y por la Patria" a les seves façanes. Quina simplificació i quina ignorància, Déu meu!

Per deixar clara la nostra posició, vull recordar que, tal com vaig dir al Congrés, aquesta era una llei innecessària, la qual cosa no vol dir que la major part dels seus continguts fossin necessaris. Però insisteixo que no calia una llei. Això ho diuen també Felipe González i Alfonso Guerra. Ho recordo per allò de la síndrome Saramago, del qual en parlo al meu darrer llibre "Entre una Espanya i l’altra". La llei que s’ha aprovat no té res a veure amb la que va remetre el govern al Congrés, però malgrat això no l’hem pogut votar en la seva totalitat. Hi ha articles dels quals en discrepem totalment i sobre altres, ho fem parcialment. Com recordava en la meva intervenció, no es pot fer un ús partidari de la memòria històrica i els inspiradors de la llei, IU-ICV i ERC, el feien. Com fa ara un ús sectari el PP, refugiant-se en l’oposició a la llei ‘per se’. Si per ells fos, la llei s’hauria aprovat amb els continguts sectaris d’IU-ICV i d’ERC i, en bona mesura, del PSOE. Gràcies però a CiU, avui es reconeix per primer cop aquella Espanya que no formava part ni del Front Popular ni de la dreta colpista: aquella tercera Espanya de la qual Unió Democràtica o en Carrasco i Formiguera, com recorda l’historiador britànic, Paul Preston, en són una clara expressió.

Del debat de rodalies, he de remarcar sobretot el desencís que em va provocar l’actitud del PSOE i la del PP. Una part dels arguments utilitzats al Congrés va protagonitzar un espectacle lamentable: el PSOE i el PP parlant dels fils i de la silicona del Prestige, de la guerra de l’Iraq, de les comissions de l’AVE... ¿Què té que veure això amb els mals de cap de milers de persones que s’han d’aixecar cada dia una hora abans, que arriben a casa una hora més tard, que agafen l’autobús enlloc del tren, que després han de fer transbordament, que perden temps i diners, que fan cues a la carretera per entrar a Barcelona, etc., etc. ...? És una manca de consideració envers la ciutadania que no fa res més que incrementar la frontera creixent entre política i polítics i els ciutadans. Al PSOE i al PP, no els interessen gens Catalunya, la seva gent i els seus problemes. Pel PP i pel PSOE, Catalunya no es res més que una circumscripció electoral on traslladar el seu camp de confrontació. Al PSOE i al PP, només els interessen el vot dels catalans, i no els seus problemes.

Vull fer una darrera acotació del debat: el PSC no existeix. Mai tant com aquest dimecres el PSC ha estat pura i simplement PSOE. Ni una paraula d’autocrítica. La intervenció de la seva portaveu ni tan sols va ser capaç d’assumir les "mesurades" i "controlades" queixes de la Generalitat o d’alcaldes socialistes sobre les afectacions de la incapacitat del govern de l’Estat per gestionar l’obra pública. Segons el PSC, el secretari d’Estat Morlan i la ministra Magdalena Álvarez són un model de gestió. Aquesta setmana el PSC s’ha descarat: entre Catalunya, els problemes de la seva gent, i el PSOE, el PSC ha optat descaradament pel PSOE. Si us plau, que no diguin, sense envermellir-se, que els interessos de Catalunya i els del PSOE són els mateixos. Seria vergonyós!

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Barcelona, 2 de novembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

Afegeix un comentari


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Dos vegades 5 fan: