23
Desembre, 2010
10:36

"Con el mazo dando"

Enviat per dpalma sota [ Artícles d'opinió ]
[ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Per mantenir les tradicions en aquestes dates tan senyalades, els partits polítics catalans fan lectures diferents de la sentència del Tribunal Suprem que empara el dret de tres pares a educar els seus fills en castellà a Catalunya.   

La sentència diu, amb una claredat parvulària, que el castellà ha de ser llengua vehicular a les escoles i en les mateixes condicions que el català. A més, les comunicacions escrites de les escoles amb els pares hauran de sortir en les dues llengües, no en la llengua que esculli o demani el progenitor, no, en les dues! Això està escrit en la sentència sense ambigüitats, sense espai per a la interpretació.   

 

Malgrat això, alguns polítics catalans juguen a fer creure que no. Mentre la FAPAC, Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya, i diferents grups socials com Omnium Cultural, mostren el seu rebuig. Mentre reconeguts juristes s’exclamen, mentre la societat intenta mobilitzar-se... ells surten als mitjans i afirmen que no, que això no afectarà l’actual llei d’educació catalana ni la d’immersió lingüística. Això com s’entén? Doncs, és molt senzill. Cal treure llenya del foc a l’atac lingüístic. Cal neutralitzar els ànims, crear elements de confusió. Ara convé que la gent es distregui amb els llums nadalencs. Per què sinó surt aquesta sentència ara, en plenes festes nadalenques? Perquè ara la societat civil no pot organitzar mobilitzacions massives. Perquè ara venen dos caps de setmana nadalencs i de compromisos familiars que impossibilita la resposta popular que tothom imagina després d’un atac com aquest. Tant CiU com PSC saben que convé prendre distància, que els catalans igual que s’inflen es desinflen. El cava, la música, els regals i el nou any contribuiran a la pau i la calma. De fet, aquestes píndoles només es deuen poder engolir amb cava. Un cop passades les festes, ja hauran passat els nervis. Tot tornarà a la normalitat i es faran les adaptacions que calguin sense fer soroll. Sense que ningú se n’adoni.  

I, de cop i volta, se m’han omplert les butxaques de preguntes i he pensat que aquest any no demanaré cap regal al Reis Mags de l’Orient. Aquest any ompliré la meva carta de preguntes, com ara: Per què el Tribunal es pronuncia ara, després de les eleccions? Per què no ho va fer fa una setmana? Els resultats electorals haurien estat els mateixos?  Donat que diuen que els Reis, aquests, són savis, potser m’ho expliquin. Altrament, sempre em quedarà el carbó que, de ben segur, serà més dolç que les respostes.

 
 

 

21
Desembre, 2010
17:27

Sense garanties de jubilació

Enviat per dpalma sota [ Artícles d'opinió ]
[ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]

 [Pobre.JPG]Preguntar si s’està o no d’acord en allargar l’edat de jubilació als 67 és una absurditat. Cap treballador amb una mica de senderi pot recolzar una mesura que el perjudica o, com a poc, li fa perdre uns drets amb els quals somia des que accedeix al mercat laboral. 

El govern espanyol, aplaudit per la Unió Europea, ja fa temps que defensa aquesta opció com a mesura per reduir costos socials. De fet, que un càrrec polític, amb possibilitats de mantenir un sou vitalici, pugui proposar una qüestió que afecta milions de treballadors ja sembla, en si mateixa, una injustícia abusiva. Si, a més, és té en compte que la majoria de diputats que hauran d’aprovar aquesta reforma treballaran tota la seva vida entre un despatx i una sala de reunions, algú podria preguntar-se si s’han pres la molèstia d’imaginar com arriba a la seixantena un camioner, un treballador de la construcció o de qualsevol altra professió que requereixi un important desgast físic.   

 

No es pot negar que, si s’analitza amb certa fredor, el creixement de l’esperança de vida fa inviable el manteniment de les pensions futures. De les persones que estan accedint a la jubilació o a una prestació social compensatòria, la tercera part superarà els 80 anys de vida i per tant rebran ingressos durant, com a mínim, quinze anys. Es podria caure en el tòpic de dir que per això han treballat, que el que cobren ja ho han pagat prèviament. Caldria, doncs, per ser justos, comprovar quant aportem els treballadors durant el nostre període actiu i quan acabem rebent en concepte de jubilació. Ens sorprendrà comprovar que en la grandíssima majoria dels casos els números no quadren i que, per tant, aquests tòpics no es sostenen per enlloc.

Només ens queda, doncs, reconèixer que les pensions de la nostra gent gran es completen amb les aportacions dels treballadors en actiu i això planteja una altra lectura: Segons dades d’Idescat, de l’any 2008, un 50% de la població es troba fora de l’edat laboral activa. D’aquests, la meitat pertanyen al grup de majors de 65 anys. De l’altre 50%, el que es considera població activa o en edat de treballar, més d’un 10% no cotitzarà mai o ho farà esporàdicament. Així, doncs, sense tenir en compte l’índex d’atur d’avui dia, els percentatges demostren que amb el sistema social actual, un 40% de la població ha de sostenir el pes de les despeses socials pròpies i el de l’altre 60%.  

Des d’aquesta perspectiva de viabilitat de recursos, semblaria justificada la necessitat d’allargar l’edat de jubilació i, per tant, de reduir els temps de càrregues socials.  

Ara bé, cal abordar que aquest suplement de vida laboral activa no contempla cap garantia per al treballador quan supera els 60 anys d’edat. Si, amb les reformes laborals actuals, les empreses tenen tanta facilitat per acomiadar el seu personal, qui garanteix que mantindrà els seus treballador fins als 67 anys? Amb criteris competitius i de costos, quina empresa conservarà una plantilla d’aquesta edat? Si les empreses, amb els incentius i la protecció legal dels governs, avui dia es desfan dels treballadors quan arriben als 55 anys, com podrà un treballador cotitzar els darrers 15 anys de vida laboral que li donarien dret a percebre ingressos després de jubilar-se?. 

Tot fa pensar, doncs, que en el futur només uns quants privilegiats podran accedir al que avui coneixem com a paga de jubilació. Se senten veus dir que les cobertures s’han de buscar en els plans de pensions privats, el que no expliquen aquestes veus és com és pot fer això amb sous de 800 euros. Les dificultats d’assolir la prestació per jubilació fa preveure, sense ànim pessimista, que la majoria dels actuals treballadors es veuran obligats a fer cua a les oficines de la Seguretat Social per pidolar una pensió compensatòria mínima, si encara existeix, que els permeti sobreviure després dels 67.

Imatge: http://marticampo.blogspot.com/2008/03/diferencias-entre-ricos-y-pobres.html