L'any 1994 van aparèixer unes esquerdes
sospitoses a l'església de la petita població de Vác, a pocs
quilòmetres de Budapest. Rere les esquerdes, va emergir una cripta amb
més de 250 cossos enterrats al segle XVIII, en l'època d'una
devastadora pesta blanca, és a dir, una epidèmia de tuberculosi,
transmesa per rates. Els especialistes van concloure que el 65% dels
cossos havien mort de tuberculosi. Però els va cridar especialment
l'atenció l'esquelet malformat d'un noi de tretze anys. Explorant els
ossos, els experts van adonar-se que el jove no podia obrir i tancar la
boca perquè la mandíbula li tocava el pit. És a dir, no es podia
alimentar per si mateix. Només va poder viure, encara que fos malviure,
mentre els seus pares van tenir cura d'ell. La mare va morir de
tuberculosi al febrer; el pare, al maig, també de tuberculosi. Ell va
morir al juny. De gana.
Aquest esquelet és la peça estel·lar de
l'exposició que presenta el Museu Egipci fins al 30 de juny. És una
peça important perquè confirma una de les tesis dels comissaris, els
paleopatòlegs Albert Isidro i Assumpció Malgosa, tots dos investigadors
en actiu: «Les persones malaltes són més resistents si el seu entorn
social es preocupa d'elles.» És, si es vol, una tesi òbvia, però el cas
del noi hongarès és igualment commovedor.
Cada una de les 150
restes òssies (que han prestat 32 institucions nacionals i
internacionals) té la seva pròpia història, la història de cada persona
que va patir una malaltia que, en alguns casos sí i en d'altres no, els
va provocar la mort. «Fa un cert temps, quan en una excavació
apareixien ossos, es tendia a dir, amb desencís: ‘vaja, però si són
tots iguals!' Doncs no, no tots són iguals i a més, sovint, és l'únic
element que ens pot aportar informació del jaciment», explica Assumpció
Malgosa, que adverteix el visitant de l'exposició: «no és una exposició
sobre la mort sinó sobre la vida», perquè remet directament al nostre
present. «Les malalties dels nostres avantpassats són actuals, no han
canviat tant com ens pensem; malalties de fòssils antiquíssims
segueixen existint avui», sentencia Albert Isidro.
Que no tots
els ossos són iguals salta a la vista fent un passeig per l'exposició.
Només cal veure els efectes destructors de la sífilis en el crani d'una
noia del segle XIX. És, literalment, un crani rosegat. Al seu costat,
hi ha un altre crani, aquest del segle XVI, d'un nadó que es va
infectar de sífilis en l'embaràs. Colpidor.
Uns efectes
devastadors en l'esquelet semblants als que provoca la lepra. En
l'exposició es poden veure els ossos (els del peu no, perquè se'ls va
engolir la lepra) d'una persona que va viure entre els segles II i IV,
en el període romà. Els tumors, benignes o malignes, no queden enrere.
És impactant el crani d'una persona del XIX, amb un tumor dintre de
l'òrbita de l'ull. Fins i tot unes simples varius (potser no tan
simples...) provoquen alteracions en els ossos que els experts poden
detectar. En la mostra hi ha moltes altres peces especials, com ara
l'esquelet d'un malalt de raquitisme del segon mil·lenni aC, un dels
més antics que es tenen documentats.
Com diu Malgosa, una
malaltia pot arribar a donar informació valuosa de la persona que l'ha
patit. I, en aquest sentit, en l'antiguitat, només les persones de les
classes benestants –per tant, les persones que vivien més anys– podien
arribar a desenvolupar malalties degeneratives com l'artrosi o les
malalties reumàtiques. En l'exposició n'hi ha diversos casos
representats.
Les lesions per violència són un capítol a part. I
cops de destral al marge, són esgarrifoses les trepanacions (forats al
crani amb finalitats curatives o rituals). En la mostra, s'exhibeix un
crani de Gavà, de més de 4.000 anys, amb dues trepanacions que no li
van pas causar la mort. El mateix nivell d'esgarrifances que provoquen
les deformacions rituals precolombines en els cranis de nens petits. El
cànon de bellesa d'aquella cultura.
Però el cert és que no es pot
saber de què van morir tots els nostres avantpassats. «El 80% de les
malalties no afecten l'esquelet», subratlla Albert Isidro. Ell mateix
va comprovar-ho quan, ara fa tres anys, va efectuar una endoscòpia a la
mòmia egípcia de la Dama de Kemet, de la col·lecció de Jordi Clos, el
president del Museu Egipci. «No sabem de què va morir. Si, per exemple,
va ser d'una pulmonia, no ho reflecteix l'esquelet», conclou.
