En lo cotidiano

Els cons de sàndal no s’encenen, estan massa humits. Els vaig guardar en una capseta de plàstic i estan com suats, han deixat anar tota la seva resina. I ara que faig? Em ve de gust escriure unes línies, algun pensament o, potser, un poema. Però necessito una mica d’ambient. Ja tinc la finestra al davant, la llum de mitja tarda amb el plugim que cau i el paper, impacient, sobre la taula. Em falta el sàndal. És com un ritual que m’inspira. Hauré d’encendre una mica d’encens, però només en tinc de pàtxuli i el seu aroma em desconcentra. Em fa recordar quan, ja fa molts anys, a casa dels pares, vam acollir una cosina d’Extremadura que havia vingut a estudiar a Barcelona i que era una fervent seguidora del guru hindú Maharishi Mahesh Yogi, el pare espiritual de la doctrina de la meditació transcendental, el mateix guru que els Beatles idolatraven fins que, segons diu la llegenda, el van enxampar empaitant una dona. La meva cosina, per meditar, s’asseia al llit, tapada amb una petita manta i amb els colzes sobre una fusta, amb l’encens encès i el llum tancat. El meu pare estava a punt d’esclatar, tot ell seriós i rigorós com era i, com que la mare intercedia per ella, doncs s’engegava més i vet-ho aquí que li va agafar una ràbia que li hauria de durar tota la vida. A mi no em desagradava pas, aquella olor. Casa nostra era un petit pis de l’eixample, on vivíem set persones, a sobre d’un forn de pa (dels d’abans, aquells on es feia el pa durant tota la nit, fermentant la farina i coent les barres) i amb totes aquelles olors que ens arribaven de totes les cuines del veïns pel pati de llums, doncs, amb la calor del forn, havíem de tenir sempre les finestres oberts. En aquest ambient, una mica d’encens aromàtic em portava una pau difícil de trobar entre tant rebombori.

Ara no trobo l’encens. Tornaré a intentar encendre el sàndal. Res, no hi ha manera. Es com calar foc a la llenya quan està humida. Mi-te’l, l’encens, ja l’he trobat: “Incienso Fragancia Patchouli”. Em ve al cap la cançó de l’Al Stewart, quan diu allò de “she comes in incense and patchouli”. Estàvem pendents quan arribés l’estrofa per cantar-ho, com si fos un pecat anti-franquista d’aquells que es feien d’amagat, amb la boca petita. L’any del gat, és deia. Sí, aquella que parlava del Bogart. El Humphrey, el gat i el pàtxuli, quina combinació. Només en queden dues, de varetes, però en tinc prou per ambientar-me i escriure un parell de fulls. Ja m’hi puc posar. Llàstima que ha deixat de ploure i es quasi bé de nit. Remeno el bolígraf entre els dits: no m’agrada escriure de nit. Per a mi, cada cosa té el seu moment, i la nit no és per escriure. Escriure és com respirar. I es respira més profundament quan és de dia, amb la llum del sol o la olor de la pluja. És quan es respira millor. De nit, no. No és el meu moment, és com si em faltés l’aire.

Potser demà m’hi poso. 

Aquestes dies estic llegint més del que és freqüent en mi -com tothom, suposo- i me’n adono que els meus ulls també s’estan fent vells, com jo. Molts ens passem el dia llegint, ja sigui per plaer, per feina, per necessitat (els prospectes dels medicaments) o per curiositat, aquesta gran virtut de l’home dispers. I tantes hores de lectura, al final, passen factura. El pitjor és quan comences a veure les teves mancances visuals i et trobes perdent el temps -el camí per on passa la vida, tant ràpidament- en escrits, llibres o texts que no t’omplen, gens ni mica. No em refereixo als missatges, escrits o notes que reps d’algú o que es pengen en aquests grups virtuals o xarxes socials (socials?) plenes de faltes d’ortografia que et colpegen directament la teva dignitat i et deixen amb aquella cara de ximple que tant bé descrivia en Serrat quan ens cantava “xuclant un pal asseguts sobre una carabassa” (la traducció és meva). No em refereixo a aquests, que són de jutjat de guàrdia i que, de tant en tant, fan sonar l’alarma per avisar-te de qui son els teus amics virtuals. El pitjor no és això, sinó quan llegeixes un text o un llibre -recomanat per algú que sí sap llegir, o per la teva pròpia intuïció- i tens aquell sentiment de pèrdua absoluta de temps perquè, desprès de dedicar la teva màxima concentració a les primeres pàgines, et sents completament desconnectat de tot el que algú completament aliè als teus pensaments ha escrit d’una manera que trobes desencertada, feta amb desgana o inclús violenta amb les paraules.

Potser, en realitat, que qui ha desconnectat o qui està llegint amb desgana soc jo. Es possible. Però també es possible que, amb l’edat, el teu nivell d’exigència s’hagi incrementat de manera notable. Ja no ets tolerant segons amb quines coses, li treus importància a d’altres o gires cua davant d’allò que no t’interessa una merda. Jo tinc una teoria que ho explica i té a veure amb els ulls. Els ulls, quan es fan vells, es cansen i comencen a donar errades. Ho pots corregir amb ulleres, sí, però eventualment. Cada cop la distància amb allò que has de llegir es fa més curta (o més llarga) i és per això que valores molt més el fet de llegir. Ja no és una qüestió mecànica ni automàtica, es un fet voluntari, desitjat i estimat. Dediques a llegir amb plaer tot allò que no tens que empassar-te per obligació. Però els teus ulls treballen igualment, sigui o no per plaer. I a mida que vas perdent la capacitat visual -aquesta és la meva teoria!- la teva sensibilitat i espiritualitat augmenta proporcionalment. A mida que van caient les diòptries, vas perdent aquelles pells sobreposades que t’han acompanyat tota la vida: la irritabilitat és torna indiferència, la resignació canvia per intolerància i els confins del teu món s’obren de bat a bat i veus més enllà de la teva finestra particular de la vida que t’envolta. Tinc proves de la meva teoria, com bon científic. A mida que perds aptituds visuals, guanyes actituds vitals. Es desenvolupa dins teu una major sensibilitat, una gran espiritualitat i somrius més a la vida. I la prova és aquesta: el somriure. Cada vegada que parleu amb alguna persona que ha perdut la vista, us adoneu que el primer que fa, en sentir que les vostres paraules son per ell, és somriure? Heu vist mai una persona discapacitada visual enfadada? No! Sempre riuen. Mireu Stevie Wonder o José Feliciano, sempre riuen. I si no ho fan, és perquè estan pendents de no caure. Aquesta és la meva teoria. Perds vista però també tolerància. No es cap pecat deixar un llibre a mitges. No ho feu amb les cançons o les pel·lícules de TV? Perquè, quan menys veus, més somrius, i ets més feliç. Això crec. Si més no, em serveix per consolar-me. Ara, quan veig una pel·lícula en VO i no puc llegir els subtítols, m’entra per riure. És una manera de veure la vida. O de no veure-la.