Poètiques

És hora ja d'allargar el gest
i deixar el marc que ara ens enquadra,
no trobes?
Ell t'ho deia: la vida no és assaig,
és un teló alçat permanentment,
i la tria és necessària,
per molt que et pesi.
Admet que ets elecció i equívoc:
les instruccions del teu cervell
són il·lusòries i cada artèria, la grafia
de l'alfabet contradictori i dissolut,
incapaç de vincular-nos el desig.
Ets tria quan ho acceptes,
quan deixes que l'atzar s'estigui
als plecs del teu vestit, s'instal·li
al tomb de les clivelles de la pell,
i pacti amb tu l'adaptació i les pauses.
Ets A, ets T, ets R, ets Z.
Ets incoherència.

Marxes del cap i perdo el ritme,
tot el que em diu i m'anomena.
És aquest l'últim poema que et dedico?
Cervell i atzar es contradeixen,
són repel·lents inconciliables.
I el nostre cos és una lletra
múltiple i asmàtica,
i cada gest es fa malgrat la voluntat,
fora-intenció, a batzegades,
fora del temps mil·limetrat i dèbil.
Si vols, emprenya't, però és així.
El maluc s'encorba a costa
de la recta, els ulls s'aturen en el trànsit
malgrat les ganes de tancar-se,
l'ungla es desprèn tot i el dictat
de l'hora i de la contenció,
i el braç és part d'un alfabet
inútil per escriure històries.
La mà, el cap, la cella,
aquesta pestanya contra el vent,
viuen malgrat el teu constructe
i parlen i criden sense acord,
entretallant respiracions,
ignorant la connexió d'aquell sentit
que cerques, començant paraules sense fi
d'inconeguts significats que mai es defineixen.
Ets asma. Ets grafia. Accepta-ho.

Et dedico a tu un poema,
t'utilitzo, és cert, dins d'aquest ritme,
però amb voluntat de document.
T'ho dec.
Ens coneixem en sentits múltiples,
de dia, de tarda, de nit;
però sempre ets nou quan som dins
de la boira, en la confusió de la certesa
més incerta: la del vi, la de la carn.
La pell, les mans, l'ungla del sexe,
són cada cop un tast estrany, embogidor,
i mentre els dos ens ericem sense remei,
esgarrapats per l'espiral del descontrol,
es repeteix únicament una carícia:
la teva olor, dolça i de vellut,
mescla de record i projecció.
Instants encavalcats que suren
com una cinta protectora,
que aïllen el nostre cos dins de les hores
rutinàries, dins el control de les paraules,
la reflexió, la feina, esquerra-dreta.
Sovint parlo d'atzar i xifres,
i en el moment que passa això entre nosaltres,
en intervals exempts de patiment
i dependència, entenc, per fi, una veritat:
potser no ho sembla, però el dau
ha estat llançat damunt del llit
que ens amortigua, i ha rebotat
després de donar joc entre la carn,
de fer que els gestos se sorprenguin
i arrodoneixin, fora del temps,
cadascun dels angles del rectangle.

Avui tots tres parlem de tu,
en un intent de concretar-te
amb la mirada, amb el traç,
amb la paraula.
El vi ens ajuda a resseguir-te,
ens apropa al somni esfèric
i ens allunya, en molt poc temps,
de la suma i de la coma.
I entorn d'aquesta taula sense base
ets tu mateix qui et defineixes:
tu ets qui ens treus del llavi l'oclusiva.
El mil·límetre sempre cau damunt del dia,
però és igual; perquè ets la lletra asmàtica
que ens amara cada vèrtebra,
l'impuls que mou cada tendó
i cada múscul, la fibra de les fibres
de la carn. No ho podem evitar,
per moltes xarxes i mesures. I ets tu
qui mous el dit que intenta dir-te,
qui vessa el vi que ara ens transporta,
la mà que porta aquest viatge
al cercle lúcid, al centre d'una unió
on el 3 t'ha conjurat.

M'emprenya la paraula que tinc dins
i davant meu neix una solució
imperfecta: un zero flàccid i estrident.
Els conceptes d'ara són massa buits,
els versos, cerebrals.
I he de tornar, ràpidament,
a aquella A de carn i ossos,
a l'1 que s'erigeix amb altivesa,
a la primera lletra que desprèn suor
i que es barreja amb fluids espessos.
L'epidermis es defensa del procés,
es tiba amb resistència,
però després cedeix davant l'impacte;
i del llavi surten mots, per fi,
imperatius: divideix-me
el pit, llepa'm el genoll,
estreny-me el ventre
i l'entrecuix, forada'm el melic,
torça'm els dits. Fes que tinguem, si us plau,
per un moment, el miratge del destí
a les nostres mans, que creguem
en la mentida d'haver caçat l'atzar
dins l'espai mínim d'una carícia toràxica.

Seguint el meme de la Katerina, aquí va la meva frase: "Créixer com un arbre. / A la seva ombra / aixoplugar algú que / també se senti sol, sola / com tu, com jo." Montserrat Abelló: Al cor de les paraules. Un petó, Katerina.

Sé que ja està.
Tot ha tornat al seu lloc;
no es pot jugar amb els daus
i ho sabies d'entrada.
Els desencontres són molt recurrents, massa:
i és que l'atzar vol deixar les coses ben clares.
Tot i que el cos, el teu i el meu,
maldin per fondre's en la seducció,
tot i que el llavi es faci humit
per tot allò que podria ser i tastar,
malgrat que projectis la mà i la pell,
els dits elèctrics en la columna erecta,
malgrat la mitja mirada, l'encavalcament
acompassat i infinit, desbocat;
la xifra s'imposa,
el prejudici, els records,
la por de fluir i travessar-te.
Maleït atzar:
t'hem desafiat i ens retornes el joc.
Et ben juro que et seduiré.
O, si no, m'aliaré amb tu
i, per fi, assumiré que ets tu
qui dictes la mesura de la passió.

Retorno a les comes.
Llanço els daus, em decideixo,
transgredeixo l'atzar;
i ja sé que això no és possible.
Em descontroles,
ho he d'acceptar i no puc negar-ho.
Sóc en un bar, sola,
amb el futur per davant --quin tòpic, oi?--
i sé que tot depèn de tu,
d'aquesta esfera que s'escriu amb el 5,
o amb el 7, és igual,
i que encaixa en el pany
per entrar dins la vida.
La conversa inconnexa
que ara sento prop meu
em recorda a tu. Absorbir,
pas enrere, qualitat de vida,
contraris que lluiten
per entrar en el control,
en un rectangle estrepitós i mediocre.
I em ve la recta, erecta
i aïllada, i entenc que, si vull,
el vol pot ser pretensiós,
que el 5, de vegades, pot ser conjurat.

Aïllo l'esfera i et tinc a tu,
estrafet i maldestre,
capaç d'omplir volums
múltiples d'orgasmes.
L'ara i l'atzar, per si no ho sabies,
s'escriuen amb o i tenen 7 lletres,
i són d'un color molt clar
o d'un color molt fosc:
cal atenir-se sempre
a les circumstàncies,
al seu joc esfèric.
I són també, en cada cas, impronunciables:
accent a la p, dièresi al llavi
i concordança imprevista.
L'atzar et traeix sense enganyar-te:
és això d'ara i mai més.
I l'o esfèrica i incorruptible
esdevé un punt sense suspens.