Un punt de vista


QUINA SORT QUE TINC !!!

Personal — Escrito por ebm @ 07:34

Em considero afortunat !!

Be, us deveu preguntar a que ve això. Ho explico:

És sabut que ara fa uns mesos vaig patir un accident i no vaig perdre ni la cama ni la vida. De fet, sense vida tampoc hi hauria cama…

Com a una part lògica de la evolució dels traumatismes, ara fa un parell de mesos vaig a fer RHB a un hospital públic (de la seguretat social).

En aquest centre, a mi en van començar a fer uns estiraments i mobilitzacions de les extremitats malmeses per l’accident. Hi vaig començar a anar, les tres primeres setmanes a les 13:00 aproximadament.

Ja aleshores la “Fisio” estava bastant pendent del PC entre exercici i exercici. He d’indicar que just entrar hi han dos ordinadors on el personal que treballa al centre consulta el que han de fer als pacients.  I també tenen connexió a INTERNET.

Passades les setmanes inicials, vaig sol·licitar el canvi d’horari aprofitant que hi havia una alta mèdica a primera hora, i des de ençà que entro cap a les 8:30 del matí.

I aquí és on ja entre la meva sort i fortuna: Dec estar en un programa especial i innovador de RBH telemàtica, donat que la meva Fisio es passa quasi bé una hora davant del PC, a la web de la URV. Es deu tractar d’un nou sistema experimental  ( ja que la resta de fisios estan pels pacients d’una manera física i no virtual).

He de dir que encara  no noto grans millores, i no goso a preguntar quin tractament és el que em fan via Internet.

Els estiraments (aquestos presencials) me’ls fan unes noies venen de l’escola a fer pràctiques. De tant en tant ( aproximadament un dia de cada cinc), la innovadora Fisio s’aixeca del davant del PC i s’acosta dos minuts a mirar de més aprop el que fan les seves pupil.les.

Diu tenir una experiència de trenta i escaix anys en el mon de la RHB. És per això que ara deu estar en el programa de RHB telemàtica.

En fi, fora conyes.

Considero que això no és pas digne de professionals. Per a mi és una putada haver patit l'accident, i més encara, tenir que anar cada dia allí i veure que passen de tu.

Es comenta per RHB que al mes de juny anirà als Estats Units a donar alguna mena de curs durant un any. Suposo que allí no podrà estar pendent del PC ja que si li paguen un sou allí li exigiran que compleixi amb les tasques que tingui assignades. Si vol Internet, tindrà de ser fora d’hores de treball.

Aqui també tindria que ser així, però tot i que la supervisora la veu asseguda davant del PC enviant correus electrònics i navegant per internet, li permeten.

Si aquesta senyora vol anar al EUA, lo lògic seria que s’ho tramités fora de l’horari de feina. Li paguen per fer una tasca i ella aprofita per planificar-se afers personals.

No val de res tindre més de trenta  anys d’experiència si no la apliques als pacients. En aquest cas, en som dos que no rebem el que tindríem que rebre, ja que el noi que hi ha abans que jo també pateix el que anomeno la “síndrome pre-USA”.(passar totalment del pacient per dedicar-se al PC)

Estic segur que el comportament d’aquesta senyora a un centre privat no el podria tenir.

Us preguntareu com és que no m’he queixat, doncs molt fàcilment us ho explico:

 Sempre he sentit a dir que “Entre bueyes no hay cornadas“. Si sumem la meva experiència en la vida i el que em diu el sentit comú, el millor que puc fer és esperar a que la senyora faci les maletes i m’assignin un altre fisio.

També espero que aquest blog no sigui massa llegit, ja que tinc temor a possibles represàlies. El que passa és que necessitava explicar-ho per fer front a la impotència que se sent en patir aquesta mena d'abús

ACLARIMENT: Lo dels bous no voldria que es prengués com a que son “banyuts” . No he pretès fer cap comparació despectiva.  Em refereixo a que allí tothom veu el comportament d’aquesta senyora, però ningú li diu res. Son companys de treball i, a més, treballen per la casa gran (són FUNCIONARIS)

Aquesta empresa, facin el que facin no anirà mai a norris. No farà mai un ERE. No tancarà pas les portes ni treuran la producció per portar-la cap a tercers països . TENEN EL PA ASSEGURAT FINS LA JUBILACIÓ.


TERRATRÈMOL A XILE II

General — Escrito por ebm @ 21:47

Al final, sembla ser que l’exèrcit xilè ha amenaçat d’entrar casa per casa a la recerca dels objectes robats i els pispes els van tornant. Segons el reportatge, els dipositen de nit a una espècie de plaça. He pogut comprovar que s'han tornat neveres tipus combi, rentaplats, rentadores, i fins i tot algun aparell d’aire condicionat.

He de pensar que la gent se n’ha adonat que no havien obrat be??

Puc creure que la gent ha sentit càrrecs de consciència en pensar que havien traït al veí??

Han escoltat la veu de Déu, informant-los de que havien comés una mala acció contra el proïsme i que els castigaria?? 

O pot ser han notat que no podien pas menjar un electrodomèstic. Massa dur per mastegar-lo.

No se amb quina resposta quedar-me.

Si! Segur que han sentit càrrecs de consciència: La raça humana té la capacitat de recapacitar i n’estic segur que han vist que saquejar l'homòleg xilè d'en Comercial  Confort no és una acció del tot correcta.

 

 O potser que la amenaça del soldat amb lo Cetme els ha fet tornar la consciència  colectiva tot sobtadament …


TERRATRÈMOL A XILE

General — Escrito por ebm @ 00:02

Avui estava mirant el telenotícies, i han donat un petit reportatge de la tragèdia que viuen a Xile.

Aquesta vegada la Terra els ha enviat un terratrèmol, de molta intensitat, durant força estona i amb un grapat de rèpliques.

Fins aquí, lo habitual en aquestes desgràcies. Molta destrucció per tot arreu i el que és irreparable: La pèrdua de moltes vides humanes.

Però el que m’ha fet reflexionar aquest cop no ha estat la magnitud de la tragèdia, si no la part humana de la desgràcia. Han entrevistat una persona (una de moltes  en idèntica situació) a la que li han robat tota la botiga. Era una tenda d’aparells electrònics i no li han deixat un sol televisor !!. El més curiós és que al barri aquest no encara tenen llum d’ençà el terratrèmol. O sigui, que els lladres no podran fer ús del que han robat de moment.

I aquí arriba la reflexió. Com és la espècie humana per actuar d’aquesta manera ??

Mig es podria entendre que robessin menjar. Tot i amb això, no estaria massa d’acord donat que per damunt de tot s’ha de tindre respecte per lo aliè.

Com a atenuant, i repeteixo, sempre que es tractés d’aliments, podríem al·legar que quan l’estómac branda, cal donar-li quelcom per que s’entretingui. Però això fins i tot sols seria permès en el cas dels brivalls.

Inclús hi cabria la possibilitat que fos un instint, ja que l’home com a animal que és, te la necessitat innata d’alimentar-se, com fan tots els animals. Seria una exigència genètica potser. Però el fet d’aprofitar el caos que regne per apropiar-se d’objectes tangibles i superflus en temps de supervivència, no m’acaba d’entrar al cap.

Això és robar per robar. És pillatge, saqueig, rapinya.

Però, què porta les  persones a actuar d’aquesta manera ??

Podríem parlar d’una  manca d’educació, cultura  i de principis ??

O per una falta de respecte als demés i les pautes socials??

També podria ser una  malaltia si parléssim de cleptòmans.

I no ens podíem deixar la cobdícia entre les causes probables.

Al·leguem “Alienació mental transitòria” ??

El que està clar que en situacions com aquestes, hi ho vam poder veure també a Haití, l’home deix anar la part menys civilitzada que porta a l’interior i afloren les baixeses.

Sols prego perquè no arribem a viure una situació semblant per aquí : Una cosa es saber que la gent pot arribar a ser molt dolenta, i l’altra és tindre la possibilitat de comprovar-ho.  En aquest cas, amb la teoria ja en tinc prou...    


D'EN RUYARD KIPLING "IF"

Personal — Escrito por ebm @ 00:02

Si guardas en tu puesto la cabeza tranquila,
cuando todo a tu lado es cabeza perdida.

Si tienes en ti mismo una fe que te niegan,
y no desprecias nunca las dudas que ellos tengan.

Si esperas en tu puesto, sin fatiga en la espera;

Si engañado, no engañas, si no buscas más odio,
que el odio que te tengan...

Si eres bueno, y no finges ser mejor de lo que eres;

Si al hablar no exageras lo que sabes y quieres.

Si sueñas, y los sueños no te hacen su esclavo;

Si piensas y rechazas lo que piensas en vano.

Si tropiezas al Triunfo, si llega tu Derrota,
y a los dos impostores les tratas de igual forma.

Si logras que se sepa la Verdad que has hablado,
a pesar del sofisma del Orbe encanallado.

Si vuelves al comienzo de la obra perdida,
aunque esta obra sea la de toda tu vida.

Si arriesgas en un golpe y lleno de alegría
tus ganancias de siempre a la suerte de un día;
y pierdes y te lanzas de nuevo a la pelea,
sin decir nada a nadie de lo que es y lo que era.

Si logras que tus nervios y el corazón te asistan,
aun después de su fuga de tu cuerpo en fatiga,
y se agarren contigo cuando no quede nada
porque tú lo deseas y lo quieres y mandas.

Si hablas con el pueblo, y guardas tu virtud.

Si marchas junto a Reyes con tu paso y tu luz.

Si nadie que te hiera, llega a hacerte la herida.

Si todos te reclaman y ni uno te precisa.

Si llenas el minuto inolvidable y cierto,
de sesenta segundos que te lleven al cielo...

Todo lo de esta tierra será de tu dominio,
y mucho más aún: serás Hombre, hijo mío.
 

                       Ruyard kipling

A parte de su famosa obra  "El libro de la selva", Kipling escribió este bonito poema que personalmente encuentro maravilloso.

Aquí está la versión original en Inglés por si varía la traducción.

 

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you;
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or, being lied about, don't deal in lies,
Or, being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise;
If you can dream—and not make dreams your master;
If you can think—and not make thoughts your aim;
If you can meet with triumph and disaster
And treat those two imposters just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to broken,
And stoop and build 'em up with wornout tools;
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: "Hold on";
If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with kings—nor lose the common touch;
If neither foes nor loving friends can hurt you;
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run
Yours is the Earth and everything that's in it,
And—which is more—you'll be a Man my son!


DESIDERATA

Personal — Escrito por ebm @ 02:14

Avanza serenamente entre el ruido y la prisa, y recuerda que puedes encontrar la paz en el silencio.

Hasta donde sea posible y sin rendirte, trata de mantener buenas relaciones con todo el mundo.

Di tu verdad serena y claramente y escucha a los demás, incluso al torpe y al aburrido; ellos también tienen su propia verdad.

Evita las personas ruidosas y agresivas, porque son un mal para el espíritu.

Sí te comparas con los demás, te volverás vanidoso y amargado,porque siempre habrá personas mejores o peores que tú.

Disfruta de tus éxitos lo mismo que de tus planes.

Mantén el interés en tu propia carrera, por más humilde que ésta sea, es lo único verdadero que posees en la cambiante fortuna del tiempo.

Sé cauto en los negocios; porque el mundo está lleno de egoísmo, pero no permitas que esto te ciegue al punto de no ver que la virtud existe; muchas personas luchan por nobles ideales; y en todas partes la vida esta llena de heroísmo.

Sé tú mismo.

En especial, no finjas afecto.

No seas cínico con el amo; porqué a pesar de toda la aridez y deengaño es tan perenne como la hierba.

Acata dócilmente el consejo de los años, abandonando con donaire las cosas de la juventud.

Alimenta la fortaleza de tu espíritu para quete proteja contra la adversidad.

No te atormentes con tu imaginación, muchos temores nacen de la fatiga y la soledad.

Además de una sana disciplina, sé gentil contigo mismo.

Tú eres una criatura del universa, no menos que los árboles y las estrellas; tienes derecho a existir...

Y aunque esté claro o no para ti, no dudes que el universo marcha como debe ser. Por lo tanto, debes estar en paz con Dios, no importando cuál sea tu idea de El.

Y cualesquiera que sean tus trabajos y aspiraciones, en la ruidosa confusión de la vida, mantén la paz con tu espíritu.

Porque a pesar de toda la hipocresía, del arduo trabajo y de los sueños fallidos, el mundo es todavía un lugar hermoso.

Sé alegre.

Lucha por ser feliz.

Este magnífico poema inicialmente se atribuyó a un monge de Old Saint Paul's Churc, de Baltimore. Porteriormente se ha demostrado que fue escrito por Max Ehrmann. Espero que lo disfrutéis igual que yo.


QUATRE CITES I FRASES

Personal — Escrito por ebm @ 13:02

Aquí tinc unes  frases i cites que he anat guardant amb el temps. De tant en tant tinc la necesitat de llegir-les. La llista no és tancada ja que aniré afegint-ne alguna més que tinc a casa. El que no tinc clar és la autoria de les mateixes. 

Si no aportes solucions, formes part del problema ( ??? )

Quan l’home no es troba a ell mateix, no troba res ( Goethe )

Va poder ser això. Va poder ser allò. Però se l’estima i se l’odia pel que és ( Kipling )

No necessito amics que canviïn quan canvio jo, ni que s’asseguin quan sec jo. La meva ombra ho fa molt millor ( Plutarco )

Parte de la curación está en la voluntad de sanar ( Séneca )

Aprendiendo a morir se aprende a vivir mejor ( Platón )

Mejor no abrir la boca y parecer un gilipollas que abrirla y disipar toda duda (???)

S’ha de tindre el valor de parlar de veritat, sobre tot quan es parla de la veritat ( Platón )

No deixis que els arbres t’impedeixin veure la bellesa del bosc (???)

Si lo que vas a decir no es mas bello que el silencio, no lo digas (Prov. Árabe)

Quan  algú senyala una altra persona , cal recordar-li que a la mateixa ma hi han tres dits que apunten cap a éll (???)

No se ve bién sino con el corazón. Lo esencial es invisible a los ojos (Le petit Prince)

El coraje no es la ausencia de miedo, si no el valor para afrontarlo (Osho)

Si plores per haver perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels (Tagore)

La vida es demasiado corta como para beber un vino barato. (???)

En una gran cueva oscura, una cerilla puede hacer mucha luz ( Hna Agustina )

Pobre de l'alumne que no supera el seu professor (JB)

 

CICLOGÈNESI

General — Escrito por ebm @ 22:23

Després del desvareig d'ahir, avui penjo algo més seriós. 

Aquesta setmana passada vam ser espectadors i, en alguns casos patidors, del que s’anomena ciclogènesi explosiva, o  TEMPESTA PERFECTA.

El fenomen  consisteix en el xoc de dues masses d’aire,  l’una de càlida i l’altra de freda, produïnt fortíssims vents,  tipus cicló, i abundants precipitacions. Tot això es realitza en un període de temps molt curt i per això li afegeixen l’adjectiu d’explosiva.

Per aquí a Espanya s’ha endut una gran quantitat d’arbres  i lamentem la pèrdua de 3 vides, entre d'altres danys molt quantiosos.

Ara be, si a sobre del fenomen meteorològic com a tal li afegim una lluna plena i a finals del solstici d’hivern, tenim unes pujades de marea molt superiors al habitual. I, si sumem la pujada excepcional de la marea amb les baixes pressions que es produeixen per causa de la ciclogènesi, resulta que la mar encara guanya més alçada i  sobrepassa els dics de contenció, recuperant els terrenys  que l’home li ha anat guanyant. Això és el que ha passat a la costa oest de França. Les imatges resulten esfereïdores: Molts kilòmetres quadrats negats d’aigua salada. Un munt de caps de bestiar morts ofegats. Cases subaquàtiques i la necesitat de canviar els Citroên i Peugeot  per Zodiacs. Vaixells dels clubs nàutics 500 metres terra endins. En definitiva, una desgràcia i, el que és pitjor,  més de 50 vides humanes perdudes.

Una vegada més, la natura s’ocupa de recordar-nos quin és el nostre lloc en aquest planeta. Ens pensem que som molt bons, molts llestos, molt macos, però som insignificants per la Mare Natura. I de tant en tant, ens van fent memòria.

Jo em pregunto com poden viure els holandesos amb la quantitat de metres que li han robat al mar. Qualsevol dia, en comptes de petar a França, la turmenta pot pujar uns centenars de kilòmetres i esclatar davant de les costes dels Països Baixos.

No vull ni pensar amb les conseqüències d’una desgràcia d’aquestes dimensions. Aquestes serien desastroses tant en vides com econòmiques. Imprevisible.

Però, l’home, erra que erra. Seguim construint en mig de torrents i passos tradicionals d’aigua. Construïm a prop del mar. Massifiquem zones on no hi ha prou aigua i després ja veurem d’on la treurem. En definitiva, que no sembla que fem les coses pensant massa en el futur.

I, l’espasa d’en Damocles la tenim penjada sobre del cap. No la volem pas veure, però hi és. De tant en tant ens hem de lamentar pels errors comesos, però sembla que s’oblida bastant ràpid. Ara em ve al cap com la ciutat de San Francisco va quedada destruïda per un terratrèmol l’any 1906. I van reconstruir la ciutat sobre les roines de la antiga ciutat. Al mateix lloc!! Que no en van tindre prou ?? Saben de cert que ja els toca properament un nou gran sisme, però repten la Terra sense por.

També recordo com una crescuda d’una riera va emportar-se pel davant tot el que va trobar a Biescas ( Osca ).

Jo no podria viure a un lloc on estigués amenaçat d’aquesta manera.

Si entre tots no hi posem una miqueta més de seny e intentem respectar la Terra, estem destinats a patir ja que la natura sempre ens guanyarà ( I es que la Terra és molt més gran que nosaltres ).


DEPORTES OLÍMPICOS

Desvariar — Escrito por ebm @ 20:56

Estos días, por la tarde, mientras hacía los “deberes” de RHB en casa, tenía puesta la tele en el canal Teledeporte. Me he tragado muchas sesiones de “JJOO de invierno de Canadá” entre flexión de rodilla y rotación de tobillo.

Como aficionado a los deportes blancos, he disfrutado con los Descensos, los Slaloms , las Persecuciones en Snow y demás. También he disfrutado mucho con los partidos de Hokei sobre hielo y con los combinados de Esquí de fondo+Tiro.

Me he quedado perplejo con los descensos en Skeleton. Me parece algo espectacular por la velocidad que se adquiere (130 Km/h).

Pero, el motivo del blog no es otro si no la apreciable ausencia de español@s en la mayoría de pruebas. Nos han representado 18 atletas y han quedado muy lejos de los primeros puestos.

Cierto que l@s muchach@s han puesto interés, cierto. Pero debemos ser realistas y tener claro que no somos ninguna potencia mundial en deportes blancos.

Nos fueron mejor los últimos JJOO de verano, en Pekín. Conseguimos 18 medallas en total (bastante lejos de las 100 de China o las 110 de USA)

Mas, volviendo a la nieve y el hielo, tenemos que tener claro que no somos una entidad de peso en esas especialidades.

Y, yo me pregunto: ¿Cómo nace un deporte para ser olímpico?

Supongo que debe haber una tradición para poder optar a ser deporte olímpico. Por ejemplo, puedo entender que los descensos hayan acabado siendo considerados deporte debido a la afición por la velocidad, innata en los humanos.

Otro tipo de deportes no han conseguido llegar a los ojos del COI, y los tenemos en el norte. Son los Deportes Vascos. Estos derivan directamente de los quehaceres diarios de antaño, pero, repito,  no los han conseguido hacer olímpicos.  Sin ir más lejos, el  Soka-tira o estirar cuerda. Harri Jasoketa o levantamiento de piedros. Regatas de traineras que deriva de las carreras que hacían los pescadores por ser los primeros en llegar a puerto y vender las capturas del día. Tronkolaritza o corte de troncos con hacha y alguna más que no menciono. Bien podrían ser deportes olímpicos.

¿Y en el resto de España?

Aquí ( en España) posiblemente tenemos más afinidad por los temas de sol y playa a los de montaña (que no “nieve”).

Así pués, imaginemos unos quehaceres que pudiésemos transformar en deporte. Y quién sabe si, además, olímpicos. Lógicamente de verano (por lo del sol y el mar).

Se podría competir, por ejemplo, en comer pescaíto en chiringuito playero. Ahí seguro que colmaríamos el medallero.

Se me ocurren algunos más: 

Competición de vaciado en gaznate de quintos Estrella en terracita de chiringuito, sobre suelo de arena. El uniforme sin duda alguna seria el bañador con una gorra de anuncio de casa de pinturas.

Paseíllo macarrilla por la orilla, con tanga leopardo, y, tabaco, móvil y peine metidos en el tanga. (Puntúa el estilo del andar y las miradas e piropos a las chatis)

Espectacular resultaría una competi de  "acampada dominguera en playa con despliegue de familia, sombrillas, neveras portátiles, sillas y mesas, fiambreras con tortillas de papas y mega-loro con musiquita flamenquita". (Aquí puntúan tanto el número de cuñaos como la cantidad de comida) Lógicamente el jurado se lo miraría desde la terracita del chiringuito degustando las típicas raciones de ensaladilla rusa o rabas. Ah!, y regado con Sangría fresquita.

Lógicamente, ya les buscaríamos un nombre más corto y contundente.

Si, sin duda arrasaríamos.

De hecho, quizá ya no seamos tan la España cañí y profunda. Quizá ya estemos más europeizados. Pero no. Yo he visto todo esto en reportajes de televisión. Mecaguenlá... Tanta tele me está atontando.

Pero, es que ¡¡Todo esto existe!! ¡¡ Y es actual !!

Señores, creo que debido al largo, frio y húmedo invierno se me ha ido la pelota en este blog y lo que deseo en el fondo es que venga el verano, poder caminar por la orilla del mar y tomarme algún quinto en el chiringuito de la Arrabassada. Seguramente llegada esta estación mi cabeza vuelva a su normalidad.

¿¿Serán secuelas del accidente ??  No, creo que la cabeza ya la tenía hecha polvo antes del accidente...


HOY SE HA IDO UNA MUY BUENA PERSONA

Quotidià — Escrito por ebm @ 19:17

Hoy, 17 de febrero de 2010, se ha ido una muy buena persona.

Tras llegar de RHB y poner en marcha el teléfono, me han chocado las llamadas perdidas que había.  Cuatro llamadas de un mismo número que, aunque no lo tengo grabado en la memoria del Nokia, si lo tengo memorizado en mis neuronas.

Devuelvo la llamada y recibo una mala noticia:

-Èlia ha fallecido esta noche.

-Que Èlia, la de Ramón ?

-Si.

-Hostia! No me jodas...

Todos los momentos y vicisitudes vividos con esta pareja y su hijo me han pasado por la cabeza en un instante como si de una película se tratase.

Desde hace años manteníamos una buena amistad, aún cuando ya no éramos vecinos,  de estas que aunque haga tiempo que no nos veamos, cualquier encuentro produce una fuerte alegría.

Me ha venido a la memoria, por ejemplo, todo lo que pasamos en el hotel, al que nos llevaron cuando fuimos desalojados de nuestro edificio. Fueron 3 meses y 16 días de convivencia, ajenos a la alegría que mostraba la gente que se hospedaba en el Royal Tarraco por voluntad propia.  Muchas noches de conversaciones, de contar batallitas, de hacer amistad.

También he recordado la alegría que desprendía cuando venció por primera vez a su enemigo. Le costó, si, pero se lo sacó de encima. Con dos ovarios, si señor!

Una tarde fuimos a Prades a visitarlos. Allí pasaban el verano. Era una tarde de agosto. Nos enseñaron su casita y acabamos sentados en un bar de la plaza tomando algo. Desprendía tanta alegría que hasta me daba envidia.

Una de las últimas veces que coincidimos fue también en Prades, este año. Yo había salído desde Rojals en bici, para ver el concurso de Gossos d’Atura. Un día muy soleado y caluroso. Ya había terminado el concurso y, al pasar por la entrada al recinto me llamaron. Era Èlia!! Contenta, radiante, alegre. Me contó muchas cosas en muy poco espacio de tiempo; hablaba muy deprisa; estaba contenta; hacía tiempo que no nos veíamos. Pero lo más importante y por lo que su sonrisa brillaba es que estaba machacando a su enemigo por segunda vez. Qué alegría me dio recibir tal noticia!! Me dio la impresión de ver a un corredor que llega el primero a meta y se pone a chillar por el esfuerzo y el sufrimiento por el que ha tenido que pasar para llegar ganar.

Hay tantos momentos que me han pasado por la cabeza…

Por desgracia, Dios se la ha llevado. Se ha llevado a una buena persona. Una profesora que creía en lo que hacía. Sindicalista convencida. Una idealista a la que envidio las ganas que ponía en lo que hacía. Yo, que en principio no creo en los sindicatos, recuerdo que le di mi firma un día que estaba en un tenderete en la Rambla pidiendo firmas. Estaba tan convencida de lo que hacía, que lo transmitía a la gente. No me pude negar.

Si, Èlia. Me he quedado hecho polvo por tu viaje. Y quisiera expresar mi más sentido pésame a Ramón, Carles y toda la familia.

Permanecerás por siempre en mi memoria. En nuestra memoria me atrevo a decir.


AVUI FA UNA TARDA TRISTA

Quotidià — Escrito por ebm @ 19:16

Avui fa una tarda trista.

Freda, amb una minsa pluja que va mantenint el balcó mullat.

Humitat, es respira humitat.

Gairebé no volen els ocells, només algun colom, però res més. La Mediterrània es mescla amb els núvols i no es pot veure la línea de l’horitzó. La boira aporta el degradat del blau clar de la mar al gris del cel.

Kítaro, l’àlbum Ten Years, trenca el silenci del menjador.

Des de el balcó es percep tristesa.  A la grisor del cel se li suma la monstruosa façana del teatre, de formigó, amb els regalims de la construcció que també tonalitzen en gris. Més tristesa.

A dintre de casa, la planta del Nadal va perdent fulls. Enrere queda el màxim esplendor del vermell intens contrastant amb el verd que mostrava el mes de novembre. El decaure de la planta no aporta massa alegria tampoc a la tarda.

Els coloms s’aixopluguen. Tots arrenglerats, si,  però sota coberta.

Al carrer, si surto fora , s'hi sent el soroll de les rodes trepitjant sobre l’asfalt mullat. I l’aire fred se’m posa pel darrera del clatell, i per les mànegues. Quin fred que fot !!

Mira que n’arriba a ser de lletja la façana del teatre…

L’aigua ha convertit en fang la terra de la part del darrera del Teatre. Contrasten els petits tolls amb barnilles de ferralla, palets de totxanes, puntals, tanques i restes de tuberia de PVC. En definitiva, una obra però sense cap tipus de vida ( avui al menys ).

El termòmetre del balcó senyala tan sols 7 graus i el poniol de la torreta brosta amb força. El verd  i la quantitat dels seus fulls  fa preveure que enguany en collirem tota una garba. Tota una mostra de vida i ganes de tirar endavant.

Al mig de la boira hi apareix, fantasmagòricament, un enorme mercant. O pot ser sigui un petroler. No encara es pot distingir, però al cap em ve alguna escena del film Piratas del Caribe. Possiblement sigui un petroler…

Els arbres tenen un color especial quan plou. Ho he vist molts cops abans. Tantes vegades que he anat plovent a fer rovellons…  M’encantava anar pel bosc quan plovia, amb les botes d’aigua i l’anorac, amb la olor del verd mullat, el fanaç, la molça. Quins records que em venen a la memòria sols pensar-hi.

Difosos a la boira, mar endins, sembla que passa una volada d’ànecs. Es sap per la formació en forma de fletxa.

Ara mateix podria fer una foto que segur diferiria molt de la mateixa foto feta amb el  dia clar, i sense aquest prisma de tristesa que ho transforma tot aquesta tarda. Puc veure palmeres, xipressos, parquinsònies, les moreres podades, les mates dels voltants de la pista de tennis. I el seu verd no és pas el de cada dia. Quina meravella. Com pot  canviar tant un vista quotidiana??.

El termòmetre ja ha baixat cap al número 6 i la finalització del dia fa que el color gris de l’horitzó s’enfosqueixi. Augmenta la sensació de tristor…

De fet, hi ha una nota de color dins d’aquest paisatge que gaudeixo des de la meva cadira. Dues portes tapiades , emmarcades en un enrajolat groc i blau.

                                             

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Siguiente»

Powered by LifeType