Un punt de vista


Tiet Ramon gran

InMemoriam — Escrito por ebm @ 12:48

I amb una premuda de botó, comença el darrer tram del viatge.

 Un viatge de pocs metres que introdueix al forn una caixa, un contenidor que desa al seu interior un altre contenidor.  Aquest segon contenidor albergava  un cor enorme, el cor d’una persona humil i a la vegada especial. Treballador, familiar, que era un exemple a seguir com a bona persona. D’aquelles persones que m’alegraven el dia cada cop que el veia o que me’l trobava. Darrerament et veia a la Rambla, exercint de jubilat, al solet a l’hivern i a l’ombra a l’estiu.

Amb una premuda de botó has passat de ser un cos inert a un grapat de cendres.

La veritat es que em costa escriure avui. Des de  ben petit ja tinc records amb tu. Mira, jo devia tenir quatre anys ó cinc, i recordo d’haver anat amb tu, amb el meu avi i amb el pare a Castillejos a buscar rovellons. Fa molts anys d’això...  

Recordo també quan pujàvem tots plegats a Rojals, amb el Land Rover. Cada cap de setmana. Mes darrera mes. Anys... Fins que et vas comprar aquell Diane 6 color fosforito.

També em ve al cap quan vas fer la terrassa de Rojals. I quan vas fer-te la casa. I la casa del Ramon, el teu fill. Quan vas  fer la cuina a casa meva, abans de casar-me. Com a professional, indiscutiblement impecable.  Però potser et recordi més com a persona. Em vas fer de “pare” quan vaig  tenir problemes amb el meu. Necessitava els consells i les paraules d’una persona gran i tenia els teus. Avui veig que mai et podré agrair prou la teva sensatesa, l’ànim de posar pau, la serenitat de les teves paraules i la imparcialitat. Et feies estimar amb la teva manera de ser.

Estimaves molt a la Lídia, i així ens ho demostraves anant a l’hort a collir el millor i el més tendret per a ella malgrat et fessin mal els genolls.  Jo si ho recordo.

Em venen centenars de fotos, de records...   Algun dinar a baix el garatge, amb el pastor i la Trini... Carregat amb la fals a una ma i una garba d’alfals a l’altre, per al conills... Fent crestalls per plantar patates... Jugant a cartes, quan et repartia  el 3 i l’1 tot fent unes quantes trampetes...Per dintre del bosc, amb l’anorak blau marí, i el cistell de rovellons... Mirant-li el sucre a la tieta... Menjant plàtan amb  pa... Amb la canya de pescar camí de la punta del miracle...

Hi ha una cosa que si voldria dir-te, i crec que més que dir-te , et vaig demostrar: T’apreciava i estimava, tiet. Saps que m’aturava molt a gust quan et veia per fer petar la xerradeta.  Ets un referent per a mi com a persona a intentar seguir per arribar a ser millor. Ens has deixats buits ara. Perquè tot i tenir l’edat que tenies, viure mig independent, les estones que compartíem eren molt agradables. La darrera, la cargolada de fa un mes.

Has patit molt en aquesta vida. M’ho explicaves  com si no fos res, que de petit anaves a buscar entre les restes dels bombardejos de la guerra civil els pots de llet suïssa per a que el teu germà, (el meu pare), tingués per a menjar. Has viscut una postguerra molt dura. Has enterrat dos fills i la dona, cosa que no et tocava per a llei de vida. També has gaudit dels teus nets i besnéts,  certament. El darrer sols 5 mesos.

M’agradaria fer-te un altre escrit, però avui no puc. Em costa molt. Potser un altre dia, d’acord ??

Amb una premuda de botó has passat de ser 89 anys de vivències  a ser un record, viu, enyorat per a tots els del teu voltant, dels que t’apreciàvem i estimàvem.

 

Estàs viu a la meva memòria, ”tiet Ramon gran”.

Powered by LifeType