Un punt de vista

Tornem, un any més, a gaudir d’un espectacle d’alló més enriquidor: El Festival de Dixieland que Tarragona.

Potser és perquè m'agradaria saber tocar el saxo o la trompeta tal com veig que ho fan aquesta gent, però de debó que em te enamorat aquest festival.

Recordo, no fa gaires anys, que la senyora Regidora de Cultura de l’Ajuntament (Carme Crespo) no va voler apostar pel festival, que ja duia uns anys de recorregut, sota l’excusa de la crisis. Llavors, van ser els restauradors de la ciutat els que van decidir tirar-lo endavant aportant els diners necessaris. 

Avui, l’Ajuntament és qui es posa les medalles al respecte, però crec que es de justícia el reconèixer el merit que tenen els qui sí van decidir tirar-lo endavant per no trencar amb la continuitat d’un acte que podriem dir que marca l’inici de la primavera a les contrades de Tarraco.

Aquest matí, un any més, he estat gaudint de The Feos Experience, que actuaven sota el mecenatge de Santos i Lluís, al Bar Cortijo. L’acte es promociona com a Dixie & Callos, i consisteix en tallar el carrer, omplir-lo de taules i cadires, i esmorzar un plat de callos o, un plat de Lacon en el meu cas, mentre uns quants músics amenitzen l’àpat en una de les voreres del carrer.

 

Es comparteixen les taules i l’ambient és d’allò més amè. Concretament, avui m'he assegut amb l'antic propietari de Ca la Queveda, un dels bars més antics de Tarragona i que va tancar fa un temps.

 

És un acte que te molt de seguiment, possiblement perquè el Cortijo és un dels darrers llocs que queden per esmorzar de forquilla i tenen un munt de clients i amics incondicionals. I com de tant en tant munten esdeveniments xocants, la gent hi va. Recordo fa un parell de mesos, la van liar amb els tres entrepans de 3 metres que van fer. Espectaculars !! 

Però avui tocava música; i avui hi havia actuant, a banda dels habituals components del quartet " The Feos Experience", un xicot que posava la veu amb micròfon més un amplificador que li donava una tonalitat de ràdio antiga, i en Emili Cabello, clarinetista de renom i director de les bandes de l’Hospitalet de l’Infant i de l’Ametlla de Mar.

I creieu-me que veure aquests músics tocant, amb una improvisació permanent però com si assagessin cada dia plegats, és tot un regal per a l’oïda. Particularment, a mi em cau la baba en veure’ls tocar. Els “solos” de clarinet d’en Emili, o del saxo tenor d’en Moluco, o del percussionista em posen la pell de gallina. Potser m’ha faltat per sentir un “solo” del banjo, però… 

 

El repertori, amb una breu aturada per "repostar", dura al voltant de dues horetes, i més d'un cop arrenquen els aplaudiments del públic. Un detall: Suposo que com a bons músics, els xupitos de Xartreuse i les cigarretes formen part de l'esdeveniment.

 

A banda de l’espectacle que és veure tocar en directe aquesta gent, resulta que aquest tipus de música és molt divertida i alegre. De la que aixeca l’ànim. 

Aquesta vesprada, aniré a gaudir d’un parell de concertets més, a la Plaça de la Font, o a la Plaça del Fòrum, o a qualsevol dels indrets que es poden localitzar fàcilment ja que de lluny es pot sentir la música, i un nombrosa massa de públic envolta als artistes. Dura pocs dies i cal aprofitar-ho !!

És tot un regal després d’una setmana d’exàmens dura de veritat.

Un civet de jabalí.

La historia se me remonta a finales del 2011, cuando un buen día se me ofrece la posibilidad de que cocine un jamón de jabalí.

A finales de enero me informan que han dejado el jabalí en el arcón congelador para que se rompan un poco las fibras, igual como haríamos con un pulpo.

Después de leer algún libro de cocina y consultar varias recetas por internet, me decido por el Civet, pues es la receta que más fiabilidad y éxito me antoja.

La aventura se programa para el último sábado de marzo, por lo que 10 días antes saco el material del congelador y lo deposito en la nevera para que se vaya deshelando la carne. Por cierto, que resulta que no solamente hay un jamón enorme, si no que además aparece un costillar. Madre mía la que me espera, puesto que la carne está con su hueso. No viene despiezada.

Tas tres días en la nevera, y armado con unos cuantos cuchillos, me lío a sacar carne de las piezas, desechando mucho de lo que me parece pueda tener color excesivamente oscuro o duro. Unas dos horas me lleva sacar la carne y cortarla a cachos. Aún así, de pierde mucha cantidad de carne debido a mi desconocimiento de la anatomía animal. En total saco 6120 g de carne limpia y sin grasa.

En una olla enorme, que perteneció a Pau Casals, voy alternando capas de cebolla, carne, puerros, ajos tiernos, zanahoria y apio.  Acto seguido, lo sumerjo todo en cinco litros de vino tinto natural, de Batea. Garnacha y Pinod Noir.

Para finalizar el marinado, le pongo laurel ( bendecido), clavos, media rama de canela, dos cabezas de ajos enteras y una ramas de Ajedrea.

Y así reposa todo durante tres días. En principio tenían que ser 2, pero consultando “Le guide culinaire” d’ Auguste Escoffier, decido aumentarlo a 3 jornadas. En el libro Escoffier habla de “5 ou 6 jours”.

La verdad es que durante todo este proceso, me invade una  extraña sensación de nervios, ya que el compromiso por hacerlo bien es un reto que me sobrepasa un poco. Este aficionadillo se ha pasado dos calles en este reto…

Por fin llega el viernes. Me levanto resacoso por haber dormido muy poco, apenas 3 horas. El recuerdo de la muy buena noche de marcha me pone en funcionamiento. Un café  y a la guerra !!

Una vez calzado el delantal, cosa que no hago nunca, me lío a sacar la carne de la olla  y la voy sellando en una paellera grande, con un chorrito geneeroso de aceite de oliva virgen extra de primera prensada. Acto seguido recorto las verduras a cachitos pequeños  y las pocho en la misma paellera.

El olor invade todo el pantalán donde estoy guisando. Me impresiona lo bien que huele, pero me atemoriza el ver lo dura que está la carne una vez sofrita… Más nervios.

Con la verdura pochada, añadiéndole un litro de caldo de carne y cinco cebollas más también pochadas, lo trituro todo en la Thermomix  y se lo añado a la carne que se está cociendo con el vino.

 Chup, chup, chup…

Chup, chup, chup…

Un meneíto y chup, chup, chup …

Así tres horas y media, hasta que en una de las que abrí la cazuela y se me ocurrió probar la carne, casi me paso de frenada. La carne estaba tan tierna que creí que me había equivocado. Tuve que probar otro bocado. Y le dí a probar al Capitan, y a Angeles. Incluso Joan, un zagalillo de unos 8 años se rellenó una tortita de maíz con un pedazo de jabalí. Todos coincidían que estaba de rechupete, aunque para mi gusto había demasiado caldo. Debía reducir un poco. Pero ahora ya se vaían las cosas de otro modo. Ya me habían abandonado casi todos los temores…

Apagué el fuego y deposité la olla en sitio seguro esperando a que por la noche mejorara y no emperorara.

A dormir, que la noche de juerga me empezaba a pasar factura, y a las 22:30 el sueño ya se dejaba notar.

El sábado de autos, después de preparar unas crêpes para que desayunaran l@s niñ@s y después de salir a navegar un rato,  me puse a pelar los 3 kg de patatas para freírlas y añadirlas a la olla cuartelera. Se supone que el almidón me espesaría un poco el caldo, que curiosamente ya no era tan líquido como el día anterior.

Y poco más que añadir, salvo media pastilla de chocolate negro al 70% de cacao.

Teníamos que ser unos 10 comensales pero al final acabamos veinteypico. Y la satisfacción de este humilde aficionado a cocinero está en ver la cara de alegría de los que devoraban el guiso. Todos me felicitaron, con lo que el trabajo estuvo muy, pero que muy bien recompensado. Ya tengo otra más para contar. Incluso creo que se como mejorar algunos aspectos que no me acabaros de satisfacer a mi.

Curiosamente le puse muy poca sal y el sabor podríamos decir que era salado. Supongo que se debe a que la carne de jabalí es de sabor fuerte.  ya se lo que hice mal para intentar corregirlo en la próxima.

Un día excelente, con mucho sol, una compañía inmejorable y muy contento por el éxito.

A por el siguiente reto !!!

I no hi han dos sense tres. Per això, el passat dijous es va fer la tercera i darrera incursió al Dtapes.

Per aquest  tast vam decidir d’anar  al Serrallo, on hi havia un bon grapat de locals adscrits a l’edició d’engany.

El cert es que em vaig fotre una palissa de caminar, i per tant, vaig esperar la meva sòcia prenent-me una cervesa. Que em tingui que esperar no vol pas dir que tingui que passar sed. La Birra en qüestió la vaig fer al mateix lloc on després faríem la primera tapeta: El Donosti ( curiosament un local fundat i regentat per un madrilenyo ) La tapa, res a tindre en compte, ja que la típica “Morcilla de Burgos”, servida a un bar del Serrallo no s’escau. I el vi que l’acompanyava tampoc era res a tindre en compte. Em vaig prendre una bona desil·lusió.

Llavors, per fer passar el mal tràngol, vam anar al Carrer Espinac, a la pernileria/sidreria. La tapa: Mos de Morteruelo. A mi en va semblar força correcta i potser va ser la que més s’assemblava a la foto del tapòdrom. O sigui, que de la foto a l’original, no hi havia pas diferència. Pel meu gust, li hagués posat una miqueta de sal Maldon perquè la vaig trobar dolça. De fet, així li vaig dir al xef. I al vinet que maridava la tapa també em va semblar força arreglat. Aquesta la definiria com una autèntica tapeta de bar.

Ara  ja fèiem una altra careta. Se’ns havia passat desil·lusió del primer xiringuito. Llavors, escoltant el que es transmetia per l’aire en forma de tènues comentaris, vam seguir la sabiduria popular  per anar directament a la que per mi va ser la tapa estrella del Serrallo: Plum Cake de bacallà, broqueta de rap amb arrossejat i esfera de crema catalana manufacturat i servit al Restaurant Marisqueria La Botiga. Això si que va ser una tapa digna del Serrallo … Pocs comentaris puc fer, ja que ho he dit tot al respecte. I el vinet també em va agradar força. La crema catalana la vaig menjar doblada per un assumpte de sucres, jejeje.

Ara ja, amb una alegria poc amagable, vam decidir d’anar al Racó del Pescador, un local amb una il·luminació gens comercial i una decoració senzilla on les hagi.  La tapa, Broqueta de popet a l'all cremat, la podria catalogar com a típicament pescadora. A mi em va semblar justeta per un concurs, però, com a mig coneixedor que crec ser dels menjars pescadors, avui penso que era prou bona.  Clar que,  si tenim en compte d’on veníem, en primera instància em va semblar molt fluixeta.

I aquí es on va acabar la tercera i darrera incursió al DTAPES  V3.0.

Em quedo amb les ganes d’haver anat a tastar les d’alguns locals que he sentit anomenar, com per exemple el Xamfrà, brillant guanyador del darrer any, i algun més que em quedo per a mi.

Voldria agrair a la meva  “partenaire” i gestora del tapòdrom la seva paciència . De fet, ara aprofitaré per llençar a l’aire algun dels draps bruts: VA ESTAR TAPEJANT AL SERRALLO BEBENT AIGUA. Amb lo que m’ha costat tindre la fama perquè ara la perdi ràpidament en que algú em trobi amb companyia d’hídrics o derivats .

Ara, a pensar en la quarta edició. Espero que augmenti el nivell de les tapetes i no sigui merament una competició de a veure qui ven més i fa més calés, tal i com m’ha donat  la sensació enguany. Els restauradors han d’estar contents de la gran quantitat de gent que ha anat a la recerca del segell al tapòdrom. I, al igual que el darrer any, m’ha agradat el trobar-nos a gent que no coneixies de res però que resulta que coincideixes als mateixos locals, on van amb les mateixes intencions, cartolina en ma.

La propera, més i millor !!!

Lo dimarts, després d’un dia esfereïdor i ple d’estres, d’una manera tonta i improvisada, vam anar a la recerca de quatre segells més al tapòdrom. Aquesta vegada, amb la presència d’una estrella invitada: El incombustible filòsof majoritàriament conegut com a “ El Maño “. Entre setmana no teniem d'havere-ho fet, però el dia ens hi va portar.

El meeting point va ser l’Efluvi de Vins, al costadet del mercat. Si us he de dir la veritat, va ser una desil·lusió de tapa. Una espècie d’estel, de pasta de full amb una miqueta molt minsa d’alguna mena de peix ( que ens van dir que era fet a la brasa però que no feia oloreta de fum ni res semblant ), al costat d’una culleradeta de las de cafè d’un puré de cigrons i al costat un bombó de xocolata farcit d’oli d’oliva sobre una cullera de tomaca crua. El maridatge era d’un vinet  blanc que no passa de normalet .

D’allí, cap al Lizarran. La atenció d’aquest establiment va ser força bona, però la tapa no em va semblar res de l’altre mon, amen de no assemblar-se en massa a la foto del tapòdrom. Sens dubte qualsevol dels pintxos que tenen a la barra superava de lluny la tapa del concurs. I el vinet, doncs amb la línia mitja_baixa. O més que baixa, sense cap mena de especialitat.

El maño ja començava a indicar que “ por seicientas pesetas podríamos ir a un sitio que nos pondrían una tapas como Dios manda”.  I es que un senyor com aquest, que ha viscut els bars de tapes de Saragossa en els seus millors temps, això li fa riure…

Amb la discussió aquesta vam arribar al carrer Martí D’Ardenya, al Rústic Restaurant. He de dir que la millor tapa de la segona jornada ens la van posar aquí. El títol ja és prou suggerent: Cómete el rabo. Una espècie de farcellet farcit d’una crema de carn reduïda amb vermut. BONÏSSIMA ¡!! I el maridatge, amb un vermut Miró que supera el Yzaguirre estàndard i es sembla molt  al Reserva. Tot un luxe per al paladar.

Ara, amb la barreja de vins i vermut ja anàvem lleugerets de cames, jejeje. Següent paradeta: Plaça de la Font per fer una birra fora de concurs, i rumbo al carrer Maragall  al restaurant de la ONCE. La tapa d’allí no es pot dir que aporti gaire cosa al mon culinari i de les tapes.  A Bonavista crec que m’han servit tapetes més selectes i sols demanant un “ quinto “. El detall de fer tapes amb baldana o “Morcilla de Burgos” o botifarra negra crec que no es diu massa per un concurs. Però és el que hi ha.

Al final, parada i fonda al Moto per fer un Chartreuse  i a dormir, que l’endemà no ens podrà llevar ningú.

Ah!, i puja sis pisos a peu perquè està espatllat l’ascensor  !! No volies anar de tapes, doncs ara les podràs pair tranquil·lament si el que vols és dormir al teu llit aquesta nit.

Queden dues marques més al tapòdrom per tal de poder votar. ( mínim 10 segells )

Seguirem informant...

Ahir divendres, després d’un dia carregat de nervis, stress i radioactivitat ( lo darrer per les radiografies ) Hem anat a fotre-li una sacsadeta al tapòdrom i hem acabat amb quatre pàgines segellades.

Per segon any consecutiu, m’acompanya  la meva “sòcia” del DTAPES de l’any passat. I un any més, no m’acostumo a veure com, a la hora pertinent, s’aixeca la samarreta, es treu el bolígraf del bolso i s’injecta les unitats d’insulina que li toquen. I per si no ho he vis be, repeteix la operació a les onze de la nit una altra vegada. Ara s’entendrà el per què no tastem les tapes dolces i sols anem a les salades.

Doncs, sabent que el bus que em va portar del Nàstic em va deixar a la Rambla Vella davant de Sta Tecla, vam quedar a la Plaça de la Font. Per cert, que estava a petar de gent. Hi havia cua a tots els baretos, tasquetes, tavernes i restaurants que participen en aquesta edició del Dtapes.

-Massa gent pel meu gust. Anem aquí a les escales d’Arbós  ( tot llegint el tapòdrom )??

-Ah. Anem… ( mai posa masses inconvenients mentre no  li portis la contrària en temes informàtics )

I així és com vam acabar al restaurant Les Arrels, que és on vam tastar una tapa amb el nom de Tarraco-MEX servida dintre d’un niu de pasta de full, on predominava el gust de samfaina. He de dir que és una miqueta incòmoda de menjar, ja que per anar bé, tindries de tenir la boca com un rap per poder queixalar una porció del niu i que no es desfés aquest. El maridatge jo el vaig fer amb vi, i no em va agradar massa. Era un vi massa aspre pel meu gust.

D’allí, cap al Restaurant d’en Jordi, a la plaça Ripoll. La foto de la guia ensenyava la tapa ( Jordi’s Roastbeef ) i mostrava clarament una llesca de pa amb un tall de carn de gruix similar a la llesca mencionada. La realitat és que la llesca de pa hi és, però el tall gruixut de Roastbeef es converteix en una espècie de radiografia. Cal dir que molt més acceptable aquesta tapa que la primera. Molt bo també el detall  del Xef on explica detalladament la composició de la tapa a l’estil  dels grans cuiners d’élite mundial on un flam amb nata de tota la vida passa a ser un “ Pastís tebi de rovell d’ou als aromes de vainilla salvatge i sobre mar de caramel  i crema de llet ensucrada i muntada a punt de neu“. Ah!, i el maridatge, collonut: Un vi jove que no ha passat per bota i que em va encantar.

En sortir, i donada la proximitat geogràfica amb la següent tapa, directes al Racó de l’Abat, just al davant on vivia la meva àvia Tresina.  Abans, aquest local era una perfumeria, però parlo de fa molts anys… La tapa: Caldereta de cigrons i calamars. El maridatge era un vinet rosat que no em va acabar de fer lo pes, però que es podia beure.  He de dir que no havia tastat mai cigrons amb peix ( o en aquest cas,  un cefalòpode ). Em refereixo que sempre els cigrons els havia tastat en guisos derivats de verdures o elaborats càrnics , però mai en productes de la mar. Em va agradar bastant.

Del carrer Abat, cap a la Plaça del Fòrum. Destí: Cal Tòful. Ara podria fer una disserció del que jo he conegut del Cal Tòful i del que és ara. Ho deixarem per una altra estona. Sol dir que , davant les perspectives d’estar una bona estona esperant i que no ens fessin ni cas, vam optar per anar cap a la Plaça del Rei ( King’s Square ).

A la mencionada Plaça hi ha la Sigrid, embarassadeta ara, i que és la mestressa del Llagut. La cua era impressionant. Però cal dir que vam fer cua obedientment i al la fi ens van donar tauleta. El fet d’anar amb crosses, de vegades ajuda una miqueta també. La tapa: Cruixent de guatlla amb bolets. La millor de la nit, creieu-me. Tant per presentació, com per gust i per aparença, textura, … Em va agradar molt.  El maridatge és un vinet blanc, que ja m’està be per la ocasió. No es per tirar coets, això si. Be, el cas es que primer et serveixen el beure, i per quan et porten la tapeta ja t’has begut lo vi. Però, amablement, la cambrera va comprendre la crítica situació de dos peregrins que es veien obligats a menjar la tapa sense vi i ens en va portar dos gotets més, sota la recomanació de que no li diguéssim a ningú. Jo no li he dit a ningú encara, i segurament no ho faré.

I no res, que ja eren quasi les 12 i ja no hi havia tapa enlloc. Be, si que hi havia el “ Tapanuit “ que consisteix en un Gintònic o algun combinat però que no entrava als plans. Però, com que som bastant de TGN, vam acabar al Moto, un dels pocs llocs genuïns que ens queden a TGN a banda de La Queveda, El Cortijo i algun que se m’escapa ara mateix …

 Allí vam acabar amb les reserves d’OrujoHierbas i Chartreuse. Per cert, que com sempre allí va aparèixer en Virgili.

I també he de dir que vaig compartir Moto-taula amb un component dels Bezoya, el mateix grup on toca el tiet de ma filla.

Sols em queda pensar que de 57 tapes en portem 4. Ens en queden unes quantes encara ;-)

Voldria deixar clar que el que escric és el meu punt de vista i no voldria que ningú s’ho prengués seriosament. El que a mi no m’agradi un vi o una tapa no vol dir que a tota la resta del mon si que li agradi. Per tant, us recomano que tasteu sense fer-me massa cas.

         

 Foto: E.S.                    

                                      

 

Aquest cap de setmana hem anat al poble a fer una calçotada i he aprofitat per intentar un plat que feia temps que em ballava pel cap: RISOTTO DE CALÇOTS.

El cert es que, ja sigui perquè va quedar bo, ja sigui perquè hi havia gana o ja sigui perquè van voler quedar be, les impressions per part dels començalls van ser bastant favorables.

Passo a descriure l’elaboració del plat per si algú s’anima i ho vol provar …

Tot comença coent els calçots com es fa a tota calçotada. De tots els calçots cuits en vam retirar uns  15  i els vam deixar tapats  amb diaris, mirant de que no coincidiguessin amb les pàgines de les esqueles.  D’aquestos 15 calçots, cinc van ser despullats de la part externa que queda carbonitzada i tallats a trossos de uns 2 cm de llargada. Un cop tallats, es van posar a coure amb molt poc foc junt  amb una bona porció de mantega. Hi van estar uns 20 minuts en cocció, però encara es podien haver estat 20 minutets més. El que pretenia en aquesta operació era que la mantega s’impregnés del fumat i de l’aroma del calçot fet  al foc. Per cert, que no ha de bullir la mantega.

 La resta de calçots, pelats també, els vam tallar a trossos de uns 4 cm i els vam posar al got del “Turmix”, on la Li els va triturar una bona estona.

Ja ben triturats, s’hi va afegir un potet de crema de llet per cuinar. Més ball de “Minipimer” fins a deixar la crema homogènia.  Ah! I corregida de sal. Ara tocava deixar el triturat en repòs.

Mentre reposava la crema, la Li va xafar amb el morter unes quantes avellanes, tot buscant que entre l’arròs s’hi notés la textura que se sent de fruits secs a la salsa de romesco o salsa de calçot. Un cop xafades les avellanes es van afegir a la salsa que estava reposant.  Més “Minipimer”…

Mentre tot això estava en dança, un litre aproximadament de caldo de verdures  estava camí de l’ebullició.

Tornem als calçots que estaven junt la mantega; amb l’ajut d’una espàtula els vam separar deixant tota la mantega fosa a la paella per poder, posteriorment, fregir l’arròs ( del tipus bomba i ben fregidet ).  El retirar  els calçots ho vam fer  per tal de que no es desmuntessin mentre es fregia l’arròs. Pensem que és ceba i tendeix a desgrunar-se.

Ja sols quedava afegir el caldo a l’arròs, anant remenant i anant afegint caldo segons anava demanant. Amb els primers gotets de caldo hi vam afegir els calçots que havíem retirat abans de fregir l’arròs. Seguíem remenant l’arròs  suaument.

Passats uns 17 minuts, i havent-se begut l’arròs tot el brou de verdures, es va afegir el triturat de calçot amb la crema de llet. Més remenat suau i dolç del conjunt Això ja estava quasi a punt.

Per acabar el plat, el vaig empolsegar amb trossets de brot de cebollí i en vaig “plantar” uns quants, a modus de calçot quan és a la terra.

La propera vegada que ho torni a fer, hi espolsaré gotetes de salsa de romesco per tal de que cada cullerada sembli una mossegada de calçot.

De la resta del dinar, que voleu que us digui. Una calçotada és una calçotada, però  com sempre, el millor va ser la companyia.  Ja sigui una hamburguesa del Mac Donalds, ja sigui un menú de Celler de Can Roca, si la companyia no és la ideal, l’àpat queda deslluït.

Sols em queda donar les gràcies:

Gràcies Li per fer d’aprenenta de cuinera.

Gràcies “Maionesa” per la mel de les teves abelles.

Gràcies “Germana” per posar la casa.

Gràcies “Aquawoman” per les fotos.

Gràcies Toni per portar la “Aquawoman”, la seva salsa i el vermut.

Gràcies nenes, l’una per enfadar-se amb son pare, l’altra per tenir el dia simpatiquíssim i la darrera per passar el dia amb son pare.

Gràcies abelles del “Maionesa”  per la vostra mel i per picar-me a la parpella, al Toni a la ma, a la “Aquawoman” al cap i a la meva “germana” al coll.

I GRÀCIES PER TENIR A MA L’AZARÓN I L’AFTER-BITE !!!!!!!

 

La propera, més I millor.

Aquest segon round al De Tapes ha transcorregut en versió diària, o sigui, fora del cap de setmana. I cal dir que m’ha impressionat gratament la quantitat de gent que anava a la recerca dels segells justificatius.

Així com el primer dia no puc dir que, a banda de la companyia i l’ambient que hi havia,  em fessin  massa  pes les tapes tastades ( a excepció de la del Gallo Morón ), aquesta segona incursió m’ha deixat una molt bona sensació.

Vam començar fent una birreta per anar escalfant motors i, just aixecar-se de la terrassa, ja vam anar al CÒCULA, que es el restaurant de l’hotel Urbis.  Tapeta de “Sipia amb Mandonguilles “ servida en una terrissa i acompanyada per vi o cervesa, a triar. A més, hi havia una safata de pans variats: Blanc, integral, amb llavors, i algun més que em dec deixar. La valoració és molt positiva, tant per la tapa com pel vinet,  malgrat que per mi  la sípia amb mandonguilles és un plat més que una tapa.

En sortir, directes al Xamfrà, on es va degustar sens dubte la millor tapa de les tastades fins ara. El fardellet d’ànec amb poma caramelitzada i foie va ser espectacular. Una combinació de sabors i textures molt interessant, i molt persistent el sabor. El maridatge  amb el vi em va semblar molt bo. A diferència del Cocula, aquí la tapa la serveixen asseguts a taula.  Reitero que em va entusiasmar molt aquesta tapa. Sens dubte la millor de les tastades fins ara.

I del Xamfrà, cap al carrer Reding, al Efluvi de Vins,  una vinateria i botiga de delicatessen, on hi ha vins força interessants i conserves molt selectes. La tapeta, “Esqueixada trifàsica amb piruleta” consistia en una esqueixada de bacallà mesclada entre un trinxadet de  bocinets de tomaca i fruites, amenitzat amb una vinagreta. A mi em va agradar molt;  moltíssim. La piruleta era de gelat de meló en comptes de caramel. El vi, un blanc, força bo si he de dir-ho. La valoraria com la tercera millor tapa tastada enguany.

Aleshores, vam posar rumb cap a De Vins, al carrer Méndez Núñez.  Tapa anomenada “Broqueta de rap amb romesco”. Segons la descripció que en fa el títol de la tapa, no cal dir gaire cosa més. Una broqueta amb una gamba, un tall de rap, un musclo i un tros de patata. I, a banda de que el romesco era boníssim, crec que més que una tapa, el romesco és un plat per dinar.

Ok. Ja havent agafat força, la següent fita a assolir va ser el Llagut, a la Plaça del Rei. Canaló de rap “ Tarragona-Tokio”. La tapeta consisteix en un canaló de rap envoltat amb alga nori i servit sobre un fondo de salseta de romesco. I, en ser peix, s’acompanya amb un blanc. Jo, personalment, he trobat el rap massa sec i la salseta de romesco no era per tirar coets. Em va agradar molt més la tapeta que tenien l’any passat ( Cargols de mar a la llauna )

I, en ser dia de cada dia , no hi va haver res més, ni cafès, ni Chartreuses, ni res.

El detall simpàtic, sens dubte, va ser el trio de noies que vam anar trobant per algun dels restaurants i que, ja de retirada, ens vam tornar a creuar a la alçada de la Plaça de la Font. Vam acabar fent-la petar una bona estona

Ah!, m’oblidava. També vaig fer, a començaments de setmana i  en solitari, una incurssió al Tòful per tastar la Lionesa d’anguila fumada, amenitzada per la complexitat d’un vinet  blanc. Bastant interessant, per cert, la combinació d’ambdós...

El passat divendres, dia 16, un petit nombre del colectiu de "discas" ( de fet eren dos, només ) van fer una incurssió a diversses tasques de la Tarraco, tapòdrom en ma, per tal d'anar recol·lectant segells.

Vam començar pel 20 à la Rambla, on vam degustar una tapa molt sofisticada, però minsa segons el meu punt de vista. El bacallà emulsionat no em va impressionar, però el pop sense Feira i el bombó de xocolata amb Petazeta si.  Tot acompanyat amb un vi blanc servit en una copa de veritat. Repeteixo: massa minsa la porció a degustar

Després d'una parada tècnica per punxada, vam continuar cap al Piscolabis, a la Plaça de la Font. El Trinxat, servit en un gotet de plàstic tipus "xupito" no va estar malament del tot. Acompanyat per una mitja-canya de cervesa de sortidor. El gotet s'acabava d'omplir amb una espècie de formatge fresc i una melmelada de maduixa ( crec recordar). Per a mi, el conjunt no era per tirar cohets.

Ja que erem allí, vam entrar al Sentits, que cau porta per porta. La tapeta consistia en mig panet de llavors en forma de rombe, cobert per un trinxat de tomaca i, entremig, bocinets de gamba i quelcom que podria ser anguila fumada. S'acompanyà el menjar amb un vi negre, i una cerveseta la meva acompanyant. Cal dir que aquesta tapeta em va fer entrar en el concurs ja que era la millor de les que haviem tastat fins aleshores.

Un cop a la Plaça de la Font, i veient que l'antic Lizarran estava de gom a gom, vam decidir anar cap a l'Auriga. La tapa d'allí, i repeteixo, sempre sota el meu punt de vista, va ser la pitjor de totes. Dintre d'un gotet de xupito entreguen dos lloms de sardina enrotllats, banyats en una salseta que segons expliquen, és de taronja. Acompanya la tapeta un vi de la URV. Be, doncs les sardinetes en qüestió tenien aparença i gust d'aigualit a la par de sosses. I la salseta no li vaig saber apreciar el gust de taronja...

En sortir, i aprofitant en carrer que feia baixada, vam fer cap al Pizza Nova del carrer Sant Domènech: Combinat de 7 petites porcions de Pizzes variades regats amb una copeta de Lambrusco Rossé. El conjunt estava prou arregladet, malgrat que no aporten res al mon de la gastronomia uns bocins de pizza de la carta.

I, en sortir d'allí, on ens van tractar molt bé pel fet d'anar amb les crosses, vam pujar el Major street per anar a tancar el " Gallo Moron ". I he de dir que, (repetint-me fins la sacietat, sota elmeu punt de vista) per mi la millor tapeta de la primera incurssió, tant per quantitat, com per sabor, com per presentació.  Una espècie de secret de carn, envoltat per una massa que podria ser entre pizza o empanadilla, però sense ser ni l'un ni l'altre, i cobert de formatge Roquefort gratinat. El maridatge el fa un vinet negre que no desentona en absolut.

Que després acabessim tancant el Moto entre els cafés i els Chartreuses no cal indicar-ho ja que no entraba en el concurs.

I l'un que no pot còrrer i l'altra que no pot aixecar la copa per brindar, doncs estem ben possats... Baldats societat limitada ... 

A veure si la segona incurssió resulta més prolífica que aquesta i aconseguim uns quants segells més per poder accedir a les votacions. De fet, si el diumenge arribo a tinde el tapòdrom, segur que alguna més hauria caigut ...