Un punt de vista

Avui fa una tarda trista.

Freda, amb una minsa pluja que va mantenint el balcó mullat.

Humitat, es respira humitat.

Gairebé no volen els ocells, només algun colom, però res més. La Mediterrània es mescla amb els núvols i no es pot veure la línea de l’horitzó. La boira aporta el degradat del blau clar de la mar al gris del cel.

Kítaro, l’àlbum Ten Years, trenca el silenci del menjador.

Des de el balcó es percep tristesa.  A la grisor del cel se li suma la monstruosa façana del teatre, de formigó, amb els regalims de la construcció que també tonalitzen en gris. Més tristesa.

A dintre de casa, la planta del Nadal va perdent fulls. Enrere queda el màxim esplendor del vermell intens contrastant amb el verd que mostrava el mes de novembre. El decaure de la planta no aporta massa alegria tampoc a la tarda.

Els coloms s’aixopluguen. Tots arrenglerats, si,  però sota coberta.

Al carrer, si surto fora , s'hi sent el soroll de les rodes trepitjant sobre l’asfalt mullat. I l’aire fred se’m posa pel darrera del clatell, i per les mànegues. Quin fred que fot !!

Mira que n’arriba a ser de lletja la façana del teatre…

L’aigua ha convertit en fang la terra de la part del darrera del Teatre. Contrasten els petits tolls amb barnilles de ferralla, palets de totxanes, puntals, tanques i restes de tuberia de PVC. En definitiva, una obra però sense cap tipus de vida ( avui al menys ).

El termòmetre del balcó senyala tan sols 7 graus i el poniol de la torreta brosta amb força. El verd  i la quantitat dels seus fulls  fa preveure que enguany en collirem tota una garba. Tota una mostra de vida i ganes de tirar endavant.

Al mig de la boira hi apareix, fantasmagòricament, un enorme mercant. O pot ser sigui un petroler. No encara es pot distingir, però al cap em ve alguna escena del film Piratas del Caribe. Possiblement sigui un petroler…

Els arbres tenen un color especial quan plou. Ho he vist molts cops abans. Tantes vegades que he anat plovent a fer rovellons…  M’encantava anar pel bosc quan plovia, amb les botes d’aigua i l’anorac, amb la olor del verd mullat, el fanaç, la molça. Quins records que em venen a la memòria sols pensar-hi.

Difosos a la boira, mar endins, sembla que passa una volada d’ànecs. Es sap per la formació en forma de fletxa.

Ara mateix podria fer una foto que segur diferiria molt de la mateixa foto feta amb el  dia clar, i sense aquest prisma de tristesa que ho transforma tot aquesta tarda. Puc veure palmeres, xipressos, parquinsònies, les moreres podades, les mates dels voltants de la pista de tennis. I el seu verd no és pas el de cada dia. Quina meravella. Com pot  canviar tant un vista quotidiana??.

El termòmetre ja ha baixat cap al número 6 i la finalització del dia fa que el color gris de l’horitzó s’enfosqueixi. Augmenta la sensació de tristor…

De fet, hi ha una nota de color dins d’aquest paisatge que gaudeixo des de la meva cadira. Dues portes tapiades , emmarcades en un enrajolat groc i blau.