Un punt de vista

Després del desvareig d'ahir, avui penjo algo més seriós. 

Aquesta setmana passada vam ser espectadors i, en alguns casos patidors, del que s’anomena ciclogènesi explosiva, o  TEMPESTA PERFECTA.

El fenomen  consisteix en el xoc de dues masses d’aire,  l’una de càlida i l’altra de freda, produïnt fortíssims vents,  tipus cicló, i abundants precipitacions. Tot això es realitza en un període de temps molt curt i per això li afegeixen l’adjectiu d’explosiva.

Per aquí a Espanya s’ha endut una gran quantitat d’arbres  i lamentem la pèrdua de 3 vides, entre d'altres danys molt quantiosos.

Ara be, si a sobre del fenomen meteorològic com a tal li afegim una lluna plena i a finals del solstici d’hivern, tenim unes pujades de marea molt superiors al habitual. I, si sumem la pujada excepcional de la marea amb les baixes pressions que es produeixen per causa de la ciclogènesi, resulta que la mar encara guanya més alçada i  sobrepassa els dics de contenció, recuperant els terrenys  que l’home li ha anat guanyant. Això és el que ha passat a la costa oest de França. Les imatges resulten esfereïdores: Molts kilòmetres quadrats negats d’aigua salada. Un munt de caps de bestiar morts ofegats. Cases subaquàtiques i la necesitat de canviar els Citroên i Peugeot  per Zodiacs. Vaixells dels clubs nàutics 500 metres terra endins. En definitiva, una desgràcia i, el que és pitjor,  més de 50 vides humanes perdudes.

Una vegada més, la natura s’ocupa de recordar-nos quin és el nostre lloc en aquest planeta. Ens pensem que som molt bons, molts llestos, molt macos, però som insignificants per la Mare Natura. I de tant en tant, ens van fent memòria.

Jo em pregunto com poden viure els holandesos amb la quantitat de metres que li han robat al mar. Qualsevol dia, en comptes de petar a França, la turmenta pot pujar uns centenars de kilòmetres i esclatar davant de les costes dels Països Baixos.

No vull ni pensar amb les conseqüències d’una desgràcia d’aquestes dimensions. Aquestes serien desastroses tant en vides com econòmiques. Imprevisible.

Però, l’home, erra que erra. Seguim construint en mig de torrents i passos tradicionals d’aigua. Construïm a prop del mar. Massifiquem zones on no hi ha prou aigua i després ja veurem d’on la treurem. En definitiva, que no sembla que fem les coses pensant massa en el futur.

I, l’espasa d’en Damocles la tenim penjada sobre del cap. No la volem pas veure, però hi és. De tant en tant ens hem de lamentar pels errors comesos, però sembla que s’oblida bastant ràpid. Ara em ve al cap com la ciutat de San Francisco va quedada destruïda per un terratrèmol l’any 1906. I van reconstruir la ciutat sobre les roines de la antiga ciutat. Al mateix lloc!! Que no en van tindre prou ?? Saben de cert que ja els toca properament un nou gran sisme, però repten la Terra sense por.

També recordo com una crescuda d’una riera va emportar-se pel davant tot el que va trobar a Biescas ( Osca ).

Jo no podria viure a un lloc on estigués amenaçat d’aquesta manera.

Si entre tots no hi posem una miqueta més de seny e intentem respectar la Terra, estem destinats a patir ja que la natura sempre ens guanyarà ( I es que la Terra és molt més gran que nosaltres ).