Un punt de vista

El dia toca a la seva fi.

Sembla que acaba fent una miqueta menys de fred. Quina diferència amb el matí, quan he sortit per anar a caminar a primera hora del dia. De fet, fa una estoneta, quan he anat a buscar una 12-13 per fer bricolatge,  feia calor i tot.

Des de la meva ubicació no veig núvols, i la mar es veu planeta. Sense cap onada. Calma total...

Els arbres resten quiets. Les palmeres, estàtiques del tot. No bufa ventet. Gens ni mica.

La ràfia que protegeix la bastida que hi ha a l’edifici li dona un to uniforme a les vistes que diviso des de la taula on estic escrivint. Tot, ajudat per l'escassa llum del dia, te una tonalitat grisa, verdosa, blau claret. Escala de grisos m’atreviria a dir.

De fons, a l’altra banda de la casa,  sento lleugerament la tele que està engegada, a la cuina.

Al iPod em sona l’Alchemy Live, dels Dire Straits. Estic aïllat dintre del meu microentorn.

Decididament, es fa fosc per moments. Ja li queda res al dia.

Avui no hi ha ball, toca descansar. Dos dies seguits està força be, però cal descansar e intercalar activitats.

El quadern de mates ja està tancat, però amb la marca que m’està incitant a tornar-lo a obrir. M’he d’espavilar si vull anar a la Uni l’any vinent. I tinc un nivell de pena ...

Ara em ve al cap algú que portava sabates metàl·liques, pijes, per estar tot el dia dreta i que al final haurà de tirar de Comped Ampolles o similar, jejeje. Si es que en que deixes les xiruques...

La claror ha canviat a foscor, i les bombetes focalitzen l’espai. Hi ha contrast entre la foscor del cel i les zones  de terres i parets del carrer il·luminades per les faroles.

Des de Waterloo em van arribant algunes notícies sobre el temps. Sembla que plou més que aquí. Quin invent el Guasap, que permet la comunicació mundial a temps real. Increïble i impensable fa quatre dies...

Crec que finalment m’he apuntat a una cata de vins per al proper dijous. Crec ... A veure si encara hi quedaran places lliures.

Decididament, ara gaudeixo d’aquest moment. Normalment ho faig de tots els moments del dia, però avui em ve de gust estar aquí, amb la música, contemplant l’arribada de la nit, escrivint. I pensant.... Pensant en els canvis que he viscut en els darrers sis mesos, en tot el que m’ha passat i que he viscut; amb la Li,  a l’Insti, amb Helena, a Astúries, amb Glam, amb Urdisa... Gent que se n’ha anat, alguns dels que per desgràcia ja no tornaran. Menuts que ha arribat a la vida. Un bon amic que s’ha separat. Un altre, que està tirant la seva vida per la borda sense que en sembli conscient. Jo que he tornat a patinar, i a anar amb  bici. Uf, quantes coses em venen al cap si paro a pensar...

Sí, ara que estic relaxat de l’escola i puc pensar, el cert es que tinc molt per a pensar, per a modificar, i per a planificar. Ha estat un final d’any i un inici força moguts. Moltes experiències, vivències i aventures viscudes en poc temps. 

Però la veritat es que em trobo be. Estic tranquil i en pau amb mi i amb l’entorn. De moment a seguir caminant, ballant, patinant i nedant com a part de la meva recuperació. A seguir estudiant mates a saco i començar amb l’anglès com a part ded l'ampliació de coneixements. A gaudir dels momentets Wine amb Glam i amb els amics com a part lúdica i perquè em sento molt a gust. Fer alguns arrossos a Rojals amb la gent de l’Insti i d’altres amics també fomentant els moments bonics que aporta l’amistat. 

Tinc moltes ganes d’anar a Rojals, encendre el foc a terra,  amb una copeta de vi a les mans,  una miqueta de formatge curat, i un bon llibre per devorar; i poder sortir a contemplar els estels que decoren el cel i escoltar el silenci de la nit.

Be, aquest escrit és la demostració palpable de que el que pensava fa temps , quan vaig escriure en aquest post (  http://blocs.tinet.cat/lt/blog/un-punt-de-vista/category/734/personal/2010/03/14/quina-sort-que-tinc  ) .

Recentment, ara fa un parell de mesos més o menys, en un dia de pluja vaig relliscar pel carrer de la Unió, aquí  a la meva ciutat, i vaig fracturar-me el canell de la ma esquerra.

Fractura neta.

Un cop passat el període pertinent d’immobilització amb escaiola, i posteriorment amb una fèrula de “ quita i pon “, ara he començat a fer RHB. Però aquest cop, en comptes d’anar a l’Hospital Joan XXIII com vaig tenir de fer la darrera vegada, he anat a un centre privat al qual m’han enviat des de la mútua.

El centre és al mig de la ciutat, i mentre jo sóc allí, hi ha un senyor i una xicota. O sigui que jo sols hi he vist dos fisioterapeutes en total,  que porten 6 ó 7 pacients a la vegada.

Mentre la màquina de microones està en marxa per a un pacient, no s’asseuen a mirar com treballa la màquina, si no que li posen els ultrasons a un altre. Mentre la làmpada de infraroig calenta una esquena, a l’altra pacient li fan el massatge, o la mobilització. Mentre la parafina està fent el seu efecte, li posen l’electroestimulador a l’altre pacient. No paren...

Si els he de definir d’alguna manera, ho faria com a EFICIENTS.

I arribats en aquest punt, és on jo voldria fer una menció al segon fisio que vaig tenir quan era a Joan XXIII, en Claudi. Persona molt competent també tot i treballar a la Seguretat Social. A diferència de la sra Francisca, aquest senyor estava pendent dels seus pacients i mentre un estava amb el Tens, ell feia teràpia amb un altre, i a la vegada explicava i vigilava els seus alumnes de la facultat, ja que hi havia alumnes en pràctiques. Una màquina aquest xicot.

Però no fugim d’estudi: El que m’ha xocat i m’ha provocat l’escrit aquest és la eficiència d’aquest centre on vaig, on em passo prop d’una hora cada migdia,  mentre  em forcen el canell  i em deixen el braç inservible tota la tarda. I m’ha xocat la eficiència d’aquests senyors en contrast amb la senyora Francisca. Uns es passen d’eficients i l’altra no arribava ni de lluny als mínims exigibles. Un és un treballador conscienciat amb  els temps actuals i l’altra és una senyora funcionària que està enfilada a un tren que belluga sol, amb l’esforç de tots, i sense que ella faci res en senyal d’agraïment a tenir una feina segura.

Considero que estic molt ben atès aquí on vaig, tot al contrari de quan estava en mans de la mencionada senyora funcionària.

En aquell escrit feia referència a  que una treballadora  així, en un centre privat mai podria estar-s’hi, i avui ho tinc molt clar.  No passaria el període de prova.

No vull dir que tots els funcionaris siguin igual, ans el contrari. Estic convençut de que hi ha molts treballadors públics que deixen la pell. I en Claudi, sense anar més lluny, n’és una mostra palpable. O la Núria, que també treballa força a la Uni. I algun més que conec i que els tenen putejats amb els sous actualment. Però hi ha uns quants, que fan malbé tot el col·lectiu.

Per cert, espero no tenir que anar massa més a RHB, que és una pallissa i resulta dolorós de veritat. Aquí, fins que no surten llàgrimes, no paren d’apretar i forçar el braç. Fins i tot li he hagut de dir al Fisio que no pretenc guanyar tota la mobilitat perduda en sols un o dos dies. Que tinc més temps...

Si sabéssiu que he hagut d’escriure això amb una sola ma perquè que tinc el canell adolorit encara del que m’apreten...