Un punt de vista

Si, després de més de 6 mesos, per fi faig nit al poble.

Fa fred i he encès el foc.

Tot i que la llenya és humida degut a les neus d’aquest hivern, crema prou be.

S’ha omplert la planta de fum pel que he hagut d’obrir la porta de la terrasseta. Entra una fresqueta prou considerable, però el foc a l’esquena i la frescor a la cara em fan sentir viu.

Observant les Bigues del sostre es veu el treball que han fet aquesta temporada les teranyines.

El foc espetega a la meva esquena i m’obliga a girar per contemplar-lo

La olor de fum ho ha impregnat tot.  I els records assignats al fum m’envaeixen el cap...

Ja és de nit, i en sortir a la terrassa, veig moltes xemeneies fumejant. No fa gens d’aire i la olor de fusta cremada sens dubte ho envolta tot, com si fos una boira.

Mirant pel balcó, entre la il·luminació ataronjada i el fum, les parets de les cases, de pedra, agafen un aire pintoresc i em venen ganes de sortit a fer fotografies.

I la sensació de tenir el cos calentet i notar la fredor a la cara em torna a portar records del passat; de la meva infantesa; de la adolescència …

El foc segueix espetegant.

Divina soledat, la d’aquesta vesprada. Més de sis mesos esperant poder reviure aquestos moments…

No hi ha els milers d’estels que acostumen a esquitxar el cel . Avui hi ha núvols. Els estels hi deuen ser, sens dubte, però no es veuen de moment. Se m’acut que si bufa una miqueta d’aire i escampen els núvols podré contemplar aquesta meravella.

A l’estiu, moltes nits jeia al terra i em quedava  forces estones contemplant les constel·lacions, intentant trobar l’estel Polar;intentant trobar el que als llibres es veu tan fàcil però que jo no soc capaç d’identificar.

Tallo dos tronquets més i entro a situar-los  al foc.

A fora, he trencat el silènci  de la nit amb la serra. Tot i haver-hi força gent al poble, no se’ls veu pel carrer, I per la quantitat de fum que es veu a les xemeneies ja m’imagino on deuen ser: Davant del foquet.

Es veu, per sobre del serret, la claror d’algún poble llunyà. O fins i tot sigui la petroquímica i les seves monumentals torxes...

Sento, però bastant llunyà, una parella de gossos que borden a la foscor.

Quines sensacions més gratificants... Em sento viu. Puc pensar, sentir, gaudir, escoltar, olorar, palpar, imaginar, observar,  ... Tot a càmera lenta, perquè duri més el moment, ja que potser trigui a poder repetir una nit així.

Tinc la sensació de que cada cop que inspiro, absorbeixo part d’aquesta màgia.

L’aire fred, la olor de fum, la foscor...

La foscor del serret li dona un aire de misteri. Demà, amb el llum de dia ja no ho serà, de misteriós. On ara hi ha foscor hi veuré dues planes on el blat  ja comença a estirar-se com a pas previ  a espigar. Veuré el bosc i les puntes dels cingles. Veurè un mas...  Però ara, ara hi la foscor de la gola del llop. I aquesta foscor ajuda a la màgia d’aquesta nit.

Torno a entrar i remeno el foquet. Més espetecs i espurnes que surten de la escorça dels troncs.

La tele ha quedat obsoleta per l’apagada analògica, però amb el foc encés, ni hi penso. Podria passar-hi hores mirant el foc con menja fusta. Cada flama és única i ja no es repeteix. Cada tronc també és únic i no crema igual que el de ahir. El conjunt supera qualsevol televisor.

Per donar més èmfasi a les flames, apago el llum i poso música, però molt fluixeta.

Ara, mirant les parets, hi veig les ombres que es belluguen pel moviment del foc.

Si, ara és quasi perfecte.

Aprofitaré unes quantes brases per fer-me un parell de llesques de pa torrat. Serà el meu sopar avui junt amb una miqueta de formatge.

Quin moment, tan simple i tan complex. Tan bonic, intens i tan enriquidor.

Només puc dir que hi manca ...