PATRIMONI HISTORIC i ARTISTIC

Amb aquest plantejament, Cabana aconsegueix moments deliciosos. Com l'anècdota del general francès durant la primera guerra mundial. A un li poden anar explicant que aquesta guerra va ser una carnisseria, però quan a la pàgina 75 del llibre s'hi explica el cas d'aquest general, resulta molt més fàcil fer-se'n una idea. El militar en qüestió va fer, en els anys d'aquella guerra, una comanda molt important per als soldats que anaven al front. Eren els temps de l'abundància per als empresaris catalans, que estaven fent l'agost perquè l'Estat s'havia declarat neutral i la producció havia caigut en picat a Europa i els Estats Units. En aquest context, els empresaris, els Sedó, van advertir el general que la comanda que feia era massa gran, i que si l'havien de fer amb pressa no responien de la qualitat dels uniformes. El que els va respondre el militar no té pèrdua: «No es preocupin per la qualitat del teixit. Abans que l'uniforme s'hagi fet malbé, el soldat que el porti ja estarà mort.»

Aquest tipus de fets il·lustratius dels diversos períodes pels quals ha passat el sector cotoner català són un dels punts forts del llibre. L'altre és el coneixement exhaustiu que té Cabana de les empreses cotoneres que hi ha hagut a Catalunya, i de les persones que les van fer créixer i de les que les van acabar liquidant. Perquè si alguna cosa queda clara és que els grans noms (per bé i per mal, que de tot hi ha hagut) de les grans sagues de cotoners catalans no han perdurat. Francesc Cabana ho atribuïa el dia de la presentació del llibre a diversos motius, però en citava un de poderós: el franquisme va malacostumar els empresaris, que aïllats en l'autarquia del principi i en el proteccionisme posterior, no van aprendre a competir. Aquests vicis es van combinar en alguns casos amb una visió de futur escassa. «Fins fa quatre dies molts creien que l'Àsia no podia ser competència perquè no tindrien prou capacitat per comprar maquinària», va explicar Cabana. Que aquesta creença era errònia ha quedat a bastament demostrat recentment.

Abans, els anys 70 i sobretot 80, van anar desapareixent les grans fàbriques, com ara l'Espanya Industrial i la colònia Sedó, a Esparreguera. El lector pot anar resseguint la història de les empreses i dels empresaris, i per bé que el conjunt pot arribar a resultar feixuc, té un inqüestionable interès local. El lector de Barcelona pot conèixer la història de Can Batlló i de l'Espanya Industrial; el de Santa Coloma de Cervelló, la de la colònia Güell; el de Vilassar de Dalt, la de la fàbrica de la família Serra, una de les primeres del Maresme que funcionava amb una màquina de vapor. El lector que no tingui aquest interès pel factor local, pot disfrutar assaborint la permanent sensació de dejà vu que provoca el llibre. Es recorden del boicot a l'opa de Gas Natural, que pretenia «usurpar» l'Endesa espanyola? Doncs els anys 20 del segle passat, a Andalusia, la proposta perquè es plantés cotó en aquesta comunitat va ser rebuda com «un intent d'explotació del sud pobre pels catalans rics». Els empresaris catalans van reaccionar dient que ells se sentien més espanyols que ningú. Com ara. Com sempre.

Els empresaris, en general, es posaren al costat del règim [franquista], amb tota lògica, ja que el record de les patrulles de la FAI i de les col·lectivitzacions era molt viu. L'intervencionisme els molestava d'allò més, però els preus baixos de la primera matèria i dels salaris els asseguraven un benefici. Aquest benefici es pogué incrementar gràcies al mercat negre i a les operacions il·legals, compartides pels empresaris cotoners en més o menys grau. No hi va haver ni un sol cotoner –ni un sol empresari– que no cometés il·legalitats a dojo.