RECULL D'ESCRITS CURTS - 06 -07 - D.
30 Maig, 2008 18:12
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Quan van a ramats els xivals... !! Quan ha arribat l’Albert, dos dels amics passejaven com si no els interessés res del que passava en el carrer. Ell, al veure un reguitzer de nois i alguna noia, escolars, que baixaven corrent com si els arremetessin amb pilotes que corrien per l’impuls dels peus , li ha vingut a la memòria quan al seu poble es contava les gosadies dels xavals del mas del Benitet.
- Una família pobra amb deu o dotze boques com corbets, a demés del pare i la mare que no tenien esment – no podien governar-los a tots -.de corregir-los a casa i els deixaven anar com aus de pressa per els camps arrasant tot el que es presentava per posar-s’ho a la boca, ja que la pobresa del mas, parets caigudes i finestres per que les pedres feien forats en els llocs menys propicis era evident.
- Es contava, així ho sabia l’Albert, que un dia van anar a menjar figues a una figuera esponerosa que impressionava per les seves dimensions. Era com una plaça en aquella barrancada, soca i ramatge s’eixamplava i davall d’ella feia anys que els raig del sol no hi penetraven, quan plovia era un gran paraigua capaç de guarir bona colla de gent fent de refugi.
- Com deia, la xivalada van anar a l’encontre del plat del dia. Qui els privaria? Cames tenien per arribar-hi i cames, per fugir si els sorprenien.
- Com eixam es presentaren i pujaren per el ramatge situant-se en lloc propici per omplir-se el ventre. Els més menuts baix collint per les faldes o entomant el que els germans els tiraven. En cas de fallar en la recepció el xop a terra era com una cagada de gallina o de vacum menut que deixava ses deixalles per que la figuera en tragués bon profit. Ja es cuidaven ells...
- La barbàrie que havia arribat a la figuera no respectava rames ni brots i la destroça era evident. Prop del camí era l’espectacle. Era hora en que algú podia passar fent via cap al poble i així va ser.
- El inusual soroll del ramatge com si una ventada forta mogués el brancall posà en alerta a mula i cavaller que s’apropaven en direcció a la vila. Prou va comprendre que era el que succeïa per que els crits del grup no es mossegaven la llengua i la resistència del arbre no podia minorar la destroça que es consumava.
- L’home esbravà un crit com un tro en tempesta. Però no feu l’efecte desitjat i l’improperi sols serviria per fincar més el treball que havien emprés el grup de salvatgesBaixà de la mula i deslligant crits i més crits, no aconseguia parar i reduir a silenci el desori que es figurava. S’apropà sempre amb la veu a flor amb amenaces i improperis, ja sabia les queixes del arbre i volia ell sol esbandir aquella bugada i fer neteja salvant a temps el que preveia una ensabonada com si una pedregada assolís aquell rotlle.
- Quan ja era a tocar de la figuera, com si el vesper al veure’l revirés cap a ell, es trobà amb trossos de l’arbriu en mans de la bogina que començaven a arribar-li al seu damunt com si estovessin llana d’un matalàs... Els impactes no previstos no pogueren ser defensats i la palissa, abans de la reacció seva, transitava pel seu damunt, arribava com una cascada llença l’aigua al buit per caure amb lleugeresa fins al fons del penya segat, ell era al penya segat, però no el roc dur i resistent per emparar el fragor i empenta ...
- Per terra, esbalaït, la roba que cobria el cos no encertava a parar els cops que el sacsejaven i la sang brollava de diferents parts del cos ensagnant els garrots que continuaven ferint l’home. Ja sols era queixa, queixa plena. La figuera semblava que volés ajudar-lo per que amb remucs de rames es feia present en l’àmbit. Sols era el tremolor dels que encara dalt baixaven per unir-se a la batalla.
- Uns agafaren la bestia que amb cua entre les cames es sentia perillar i encara que s’encabritava i les guitzes anaven estripant l’aire, el ramal, cadena fou per reduir-la quan la destresa dels més grans sotmetien els esbatecs ferotges que l’animaven, no volent deixar sol al seu amo davant aquella fúria apareguda als crits esgarrifosos del home.
- La reduïren, clar que si... Quina insana intel·ligència habitava en aquells famolencs caps! Encara no tips de l’esgarrifosa tonyina propinada ..., ara s’acarnissaven amb la bèstia. Li lligaren les potes amb la corda que subjectava al bast la sàrria i com un camell en procés de càrrega el ramal acabà d’abatre el coratge del animal, ja que fou fermat a una rama d’ametller que no esperava ser còmplice d’aquells botxins sense misericòrdia.
- L’home tou de la palissa i la bèstia lligada fins que algú els trobés poc farien per anar a buscar auxili, així que la xivalada triomfant com un exèrcit fill d’Atila sense cavalleria si no a peu pla emprengueren el camí cap al mas amb cants de satisfacció.
- - Aquest ja no els amoïnaria mai més -.
- A l’ajuntament, tots reunits, feren acudir a pare i mare dels interfectes. A pesar de que els consideraven uns necessitats de protecció, també els comminaren al pagament de la destrossa de l’arbre i el imperdonable atac i conseqüent palissa al home i bèstia.
- La resolució era anar a cavar vinya els quatre majors a les finques propietat del home. Els altres serien posats al PIXUM ( nom que rebia la presó en els pobles, un quartuxo fosc) fins que retornessin d’acomplir la jornada, aleshores els majors quedarien retinguts també en el lloc fins que el treball de redempció arribés amb la cura total de les nafres ocasionades. Quan això fos complert haurien de demostrar que no tornarien a intentar una salvatjada semblant.
- A la finca, el primer dia ja els tingueren que cridar contínuament l’atenció, ja que els cops de càvec, quan el vigilant es distreia, no anaven dirigits a la terra si no a les soques dels ceps que tremolosos, no sols llençaven pampes, si no que raïms i sarmentada tendra era esbandida sense retorn. De tant en tant s’asseien al tall com figurant cansament i extenuació, amb crits agres contra el treball i a qui els imposava aquella pena....
- L’Albert recorda que cap mandatari pogué sortir-se’n d’aquella patuleia.
- Ara els esventats xavals del poble, no anaven a fer mal per omplir el ventre, però si amb la lluita per la pilota, volent emular als cracks futboleros, tiraven de peu i la pilota feia gols en caps o cossos de vells, vidres de finestrals, portes o avui, en les parades del carrer ample que es veien atacades per la xusma embogida volent tots menjar pilota sense cap respecte...
- Ni els crits dels propietaris, ni la meuqueria de les dones – alguna potser amb algun fill allí – no posava coto a la dinàmica empresa que arrasava i s’emportava per davant quan trobava al pas com riuada.L’Albert, home bastant escèptic, és feia la reflexió de que altres temps podien ser pitjors. I en cada temps succeïen els actes adequats. Abans gana de fam, ara fam de pilota. Però les destroces... com si, com sa ... Fins en la pau n’hi ha..., que no farà en la guerra...
