AL ARBRE VELL I SEC
04 Abril, 2011 17:19
Publicat per anforsa,
General
4 – 4 – 11
AL ARBRE VELL I SEC
A prop. A vora de camí et plantaren
per fer-te fer de fita, aquell amo avar.
Creixeres diligent amb bona presa
no fos cas que, jove,et ratllessin amb destral.
I aquí has viscut fent de grat teva feina
sense enorgullir-te de lloc que has ocupat.
Passaven a forro les colles amb sa gresca,
els solitaris amb caliquenyo entre dents,
els gossos amb el güec de corredissa,
el Senyor passejant amb majordom silent.
Després, les mules i rucs amb les albardes
les canviaren per carros, eixamplant camí.
Tempestes i ventades, vents suaus i calmes,
bromalls de plom, boires t’han cobert vestit.
I tu, ferm, reberes cops, rascades a soca
però tes arrels segures aguantaren campanar...
Escoltant converses has seguit la llarga vida
i arrecerats a tu, entre foscants, s’han petonejat
adolescents que primera foguerada vivia
i no tenia encara casa, ni taula ni llit.
Has vist de tot... Baralles i abraçades fortes
El be i el mal a vora teu has distingit.
Ara ja et toca fer de plantó i mut callar-ne
tot el que saps... Al voral del teu camí
seguiràs ressec, les formigues remenaran escorça
potser un picot un dia hi farà forat,
qui sap si un corb o colom a teves branques
s’ajaci. Qui sap si un algú vulgui aprofitar
aquesta llenya dura abans de que es podreixi
i vingui amb xurrac rollant-te per cremar.
I les teves cendres que calentejaran vides
al principi dels temps et retornaran...
Ai, arbre sec, tot el teu patrimoni és en orris
i de tu queda, de ta prosàpia, sols el mineral.
31.- BADOMERIES.- CORREUS
03 Abril, 2011 13:23
Publicat per anforsa,
General
LA CABANA VELLA
01 Abril, 2011 12:21
Publicat per anforsa,
General
Ve de DEIXALLES.-http://rebaixes,blogspot.com
1 – 4 – 11
LA CABANA VELLA
A dins la cabana els records hi viuen...
Plats fondos i cassoles, canteretes i pitxells.
La gent que tot jorn hi habitava
Hi guardava el necessari estimat.
Per treballar càvec, caçut i pollegana,
Guarniments de bèsties , el forcat,
El collar i el bast de càrrega,
Argadells per els càntirs de regar...
La cendra calenta coent tomaca
i pebrot i patata amb oli i sal al plat.
La topina dels fesols, la cassola
On hi faran l’arròs amb convidats...
La paella del ous ferrats i les truites
I el tupinet per les herbes cordials...
Les paraules dites a orella ben fines
Inquirint, preguntant...
La palla de les bèsties i per fer-se el jaç
Alguna carícia fugissera, un bes...
I aquell primerenc, inoblidable abraç...
El contacte del vestits i de les carns
La pell de préssec i la pera carmesina
Que avui, solets, li deixaran mossegar...
El primer instant que el foc crema despert,
L’instin que atia el tronc... i les espurnes van...
Avui, cabana tancada, la florada blanca
Esclata recordant.... recordant
BADOMERIES.- COMPARTIR - d'una paraula dos
30 Març, 2011 12:41
Publicat per anforsa,
General
Del blog propi EL POLITIQUET -- http://elpolitiquet.blogspot.com
El capellà el dia del seu casori els va sermonejar amb contundència els servei que un havia de fer del altre...Quan varen ser a tallar el pastel de boda no trobaven el ganivet que se’l ofereix per a fer el primer tall amb musiqueta i tot... a les hores en ves de dir com el tallarem,...? A la noia se li va acudir el C OM – PARTIR que tenia una bona arrel antiga... Tots els comensals inclosos ells mateixos pegarien una mossada al pastel i feina feta, tots en rebrien, clar que algun golafre potser obriria boca més del compte i embocaria com un gos un conill i deixaria a més d’un sense el tast.AQUELL CIRERER VELL
29 Març, 2011 15:14
Publicat per anforsa,
General
AQUELL VELL CIRERER
.............
Allà en el lluny de la contrada
seguint camins de ferradura estrets,
el cirerer alça sa ramada enlaire
com beneint el terme que és tot seu.
El plantaren fa anys, qui se’n en recorda
quan assentaren el cep en aquell tornall.
La partió del Pelegrí. Terra ufana.
Costeruda. Dominant com vela de barcam.
Prop el barranquet volien clavar-lo.
Un vell digué . – A la trona com rector.
I ben amunt a prop de pins i matollada,
un clot ample el rebé com son senyor.
De brotada en brotada amunt surava,
esplèndid s’ensenyorejava com pastor.
per baix la vinya el guarnia i el besava,
ell s’erigia com el gran comanador.
El fred, al temps li atordia les ramades,...
Al març de ses gemes explotaven vives flors
i els penjolls de granets amb fullam confonia
son verd pletòric, esperant el roig color.
Els pètals ja no hi eren, tot era campanetes
el sol les escalfava, el vent els hi feia petons,
els ceps que ja florien, enveja en tenien...
I corre mes d’abril,... L’eufòria el torna boig.
Vermell en mig del verd a dalt de les ramades
es balancejava mesclant-ne sa vivor...
Ja algun ocell amb bec net vindria a picar-ne
aquella rodona que es mou i que fa foc.
Poca defensa l’arbre en contra d’ells tenia...
Ell produïa perquè el moixó amb el pinyol
i deixés caure a bon fi el fruit del seu amor.
Al cap del temps per tot el terme hi creixien
que seguint terminis que el condicionaven
escampava vida, sa nissaga, amb zel i amor.
ANTON
PRIMAVERA,POESIA PARAULA....
26 Març, 2011 11:30
Publicat per anforsa,
General
[@
5 --CAFÈ I COPA -- CRISIS DEL 2008
07 Octubre, 2008 18:30
Publicat per anforsa,
General
5 -- 7 – 10 – 08 --CAFÈ I COPA – CRISIS DEL 2008-- Al sortir de la porta de casa el politiquet s’ha trobat amb el rector, un noi jove molt eixorivit, que deu venir de casa d’algun malalt o impossibilitat, coses que atenen persones com ell. S’han aturat a xerrar, com si tot el treball estès fet. Alguna vegada es troben el dia que el politiquet, seguin a la seva dona va a missa i fins entren a la sagristia, per que tenen dos netes escolans i... Recorden que per la festa major del poble, el rector va pronuncià una homilia o sermó i ell li va alabar molt. Tocava diversos temes de joventut amb un aire nou sense el tuf de prohibicions que acostumen a dir i senyalar els de la seva cleca. Han recordat una poesia que el politiquet li entregà quan va arribar i avui li diu que la té emmarcada, que tot es pot creure. S’han acomiadat, sembla que ara si que els dos sabien que tenien feina a fer – Adéu, adéu - .
En el paper que li he trobat, jo pensava que hi posaria quelcom del parlat amb el rector, però al got no hi havia ni aigua ni vi, de la troballa o encontre, encara que les referències remotes s’ajuntaven.
Aquests rectors d’ara, semblen i son diferents dels que coneguérem en els principis de la nostra vida. Quan érem escolans,tot just acabar la guerra del 39, no fa pocs dies !! aquesta gent ho manaven tot, el dictador segurament que es protegia en ells i en treien profit. Recordo sermons que deixaven de vint-i-un botó al qui es revelava ,tot per fer callar veus,i tenir davall del peu amos i mossos.Recordo que cada dos per tres hi havia processons per les tardes, els dematins ben ocupades amb les misses no deixaven alè a ningú i desgraciat erets si anaves al tros a fer alguna feina en diumenge o festa, per que la sarpa, si convenia dels guàrdies, la tenies collin-te el coll com un gat. L’ordre i el concert anaven junts. El que em feia més gràcia era un personatge que amb un bàcul, bastó llarg o que em se jo el que era, circulava amunt i avall d’aquell espai .Primer la creu i els escolans, després la canalla, nois a un costat i noies a l’altre amb els mestres. Continuava la joventut i després el homes casat. Allí es circumscrivia el Talem o el S. Crist, segons, o el sant amb la peanya. Les autoritats del poble darrere i quan les files d’homes acabaven les dones, primer joves, després les beates que no en faltaven. Aquell personatge del que parlaven era curiós el que deia, quan un marxava de la fila... – Alineeus bé, ora pro nobins. Era una cantarella que donava un perfum de obediència mitjançant la veu tenebrosa de l’interfecte. Així el seguici, sense ni un xorri’t de paraula o cosa que distragués a ningú anava progressant amb cants o lletanies. Avui em sembla que brindàvem al tots un espectacle de uniformitat i ningú gosava trencar-la. Jo m’he de referir a tot el que passa ara. En aquells temps, el que era serio així s’hi prenia i les bromes eren per altres moments. Avui, no cal dir, que tothom ho veu, que la seriositat s’ha perdut en tot. Una cosa més sagrada que la pela – ja ho deia l’Honorable, la pela és la pela – no s’hi jugava. Ara sembla que els polítics amaguen el cap i volen que els banquers siguin els culpables del que ens passa, però senzillament han deixat al lladre entrar a la bossa i han fet el que fan els lladres robar i ara per arreglar l’autobús avariat, haurem de pagar l’averia, el material i fins als que han fet el desperfecte, ells poden dir que els hi donaren l’autobús i que en fessin el que els paregués bé, tenien autopistes i carreteres, ponts i pontes, camins reals i camins de carro, senderes, i el que inventessin, eren lliures de fer i desfer, per que eren bona gent, tothom se’n podia fiar d’ells. Ja diem sempre que primer ens en FIEM , després ens abandonem, o sigui ens CONFIEM i a la llarga o a la curta... DESCONFIEM, però ja es tard, per que la pela és la pela. I NO EMPATXA.Potser ens fa falta el personatge de les processons d’abans, ALINEEUS BE; ORA PRO NOBINS , amb el bàcul o bastó.Segurament que qui pagarà el desgavell serà poca roba i a quin preu. Ara, jo voldria saber on son aquestes barbaritats de diners que falten a la CAIXA del diner del mon. Era tot paper mullat, clar de tant en tant per allà d’on ha vingut l’autobús avariat hi fa tempestes que ho arrasen tot i a demés les bategen, que ja és tenir pebrots. Aquesta la deuran batejar com CRISIS del 2008. si el sembla bé.
4.- CAFÈ I COPA .- ENS TENEN COM CARAGOLS...
04 Octubre, 2008 18:44
Publicat per anforsa,
General
- 4 .- / -- 4 – 10 – 08 --CAFÈ I COPA .- Això de la col d’ahir al politiquet li va semblar, sent veritat, i ben justificat per les actores i concurrència un record Guinnes o similar, al menys aquí al poble ningú ho havia declarat i constàncies com aquesta es fan sentir per tots els racons, cantons, places i carrers fins la sacietat. O sigui que podem donar com a primer del grup de les cols enormes al Quimet. Ell estarà content i nosaltres també.
- Sempre en els horts, si vols trobar caragols per fer-ne una menjada, mira per davall de les fulles de col, ensiam, etc., per que son llocs que a l’ombra o amagats a les fulles, amb la frescor del lloc eixos animalons de closca tan soborós i fan la seva vida. Una reflexió sobre eixa qüestió li he pispat al escriptor el politiquet. Devia fer-se la consideració que parlava amb algú. Llegiu:
- ...la meva dona quan vol fer caragols ho fa com amb la granota, amb aigua freda i el caragol es queda admirablement pel escuradents, ella sap que de l’altra manera fracassaria. A nosaltres, a tots, també ens posen amb aigua freda, si ens posessin amb aigua calenta es jugarien el dot, ja que tots moriríem en l’intent.
- Ara tots som útils demostrant la nostra inutilitat i per això amb l’aigua freda ens fan fer el que volen, creen la situació a poc a poc i calentejant l’aigua gradualment, superen la feina. Aquí, l’astúcia del que posa aigua i foc no és saviesa si no intel·ligència.
- Com que ho tenen tot, l’olla, l’aigua, el foc i a nosaltres que som el caragol.... s’ho passen pipa i nosaltres com imbecilets... Llegeix avui i cada dia, diaris i revistes, escolta ràdios i teles i veuràs com van posant l’aigua, encenen el foc davall de la perola i ja està.
- Allí ens donen les lliçons exactes per fer el que volen fer amb nosaltres, creients infatigables de les consignes dels dirigents que no s’esbarren per nosaltres, no, ens lliguen pel morro i com someretes i ruquets a la feina i a creure quant diuen, com ho diuen... per que ho diuen. Com pot ser? Per profit propi, i res més. Qui sap si un dia el babau se les empesca per fotre al intel·ligent... i se’n surt del galimaties i destrona als entronitzats amb els vots nostres. Una pena...Jo soc el babau com molts, ells de moment son els intel·ligents....
- Ara, fes-te gran i procura agafar olla, aigua, foc i caragols per que els caragols si alguns caragols et proclamen, tu a la teva feina... Per si no ho saps, vull dir-te un secret, secret que el sap tothom que el sap, si en menges per san Joan tens calerons tot l’any, que en quelcom hem de creure encara que ens ho passem per davall cama, però al menys tenim el gust de menjar caragols que tal com els fa la mestressa son boníiisiimmmsss. bona nit.
- Ell és com la sal que es nota si en falta. Sempre amb ironia i amb la destresa de dir i no dir.
CAFÈ I COPA --UNA COL DE RECORD
03 Octubre, 2008 20:45
Publicat per anforsa,
General
CAFÈ I COPA .- Avui, segurament que, el politiquet farà cap a l’hort, però abans se’n va a caminar una mica. No ha matinat massa. Una mica d’aire el fa tossir i els de casa li han barrat el pas quan volia anar-se’n com els altres dies i ser dels primers de sortir del seu carxau i del poble. Com que molts que estan com ell matinen, van a l’hort i si no hi tenen massa feina a hora d’esmorzar, això de entre nou i deu ja tornen – avui molts amb cotxe i és com si anessis amb patinet, peu damunt i a córrer, no és com a la seva joventut que entre ensellar el ruc amb albarda, sàrria ,posar-hi els estris, arribar al tros ... era un martiri i temps perdut i a cansar-se que a peu no es cau de cavall - , doncs, com deia a bonhora ja tornen.
Ha trobat al Quimet, el que aquest any va ser obsequiat amb el títol de més vell del poble – no és cert – és representatiu. La Associació de Jubilats cada any en la festa, en nombra un. Seguim doncs. Se l’ha trobat. Al veure’l ha parat. Ha baixat del cotxe. I la xarreta comença Poc tenen que fer i aprofiten la ocasió Que si tu, que si jo i s’ha fet un bon grupet entre ells i unes dones que van o tornen del metge o van a comprar, per que si el tiberi el tens a casa... això que guanyes.
El Quimet que a la seva edat sembla un xicot de quinze anys, amb bona parla, una mica socarrona i sempre amb l’acudit a la boca...
- Saps noi, que ahir vaig collir la col més grossa que mai havia fet a l’hort?- Tu ets un bon hortolà i d’experiència... Enguany han sortit coses grosses, préssec, cireres... Va ploure a temps i tot és u del rec de dalt del cel al xorrillo que sembla que si pixi un gos.- Res, home, res... que les manetes també ho fan.Una dona que vol fer-se l’entesa i simpàtica esclata : - Una cosa mai vista...Totes volen posar-hi la cullerada i el Quimet s’estarrufa com un gall d’indi.
-Vaig tenir que prendre el cotxe, per que no la podia... - Es que tu el cotxe t’agrada, et recordes dels temps del tractor... Anar un ditet damunt terra...- Hola, Miquela, que ja vas fer bon caldo.La Miquela que vol fer plaça, s’esbarra amb paraules. Per que ella, ahir, li demanar al Quimet quan passava per davant de casa seva un brotonet de bròquil o quatre fulles de col si les tenia.- Si, dona, si. Si en vols no costa gaire, però en tindràs per uns quants dies de fer caldo.
Va frenar el traste i obrint la porta del darrere va ensenyar-li la col.
- Si la vols tota te la dong...
Quan la veu .- Però que és això!!!- Una col.- Un fenomen !!! No ho havia vist mai.- Com que porto el xurrac te’n tallaré un tros.Sense peresa en fa dos meitats. - Així en tens prou? – No que sols volia quatre fulles,...- Bueno, la tornarem a partir...La Roser que guaitava i s’adona del que passa, s’atansa i... – Dóna-me’n un trosset a mi també - Mira si en vols ... Si en voleu us en quedeu un tros cada una... i l’altra per casa que en tindrem fins que s’acabi,...- Saps, Quimet, que això no es veu en lloc... És la col més grossa que he vist mai.- Tu que ho diguis... L’haurem de pesar.A veure al Pep que treballa al Sindicat en busca d’una bàscula.
Quan han posat damunt els trossos tallats que era la col sencera, i han vist la burca que marcava...
- No pot ser... - Deu quilos i... tres-cents cinquanta grams...............................................................................
El politiquet que sempre aprofita la ocasió hi ha posat no la cullera, el cullerot.
- Almenys vosaltres us ho partiu com a bons germans, no pas els de Madrid que procuren quedar-se tota la COL i en donen quatre fulles de les vores, no de les de dins que son bones per tot, fins per fer-les servir d’ensiam amb un rajolinet d’oli, uns granets de sal i vist no cist de vinagre del bo..................................Avui, és verídic. Valgui com a homenatge del AVI del poble, en Quimet Rocamora ---------------------------------------------------.2.-CAFÈ I COPA.-- LA PARDALERA FOLLADA.
02 Octubre, 2008 21:39
Publicat per anforsa,
General
- 2.- CAFÈ I COPA --. Portava un feix de papers, no sé on anava tant dematí. El cas és que n’hi ha caigut un i quan li he plegat i li dava, m’ha dit : Ja te’l pots quedar, total pel que hi he posat. Com si t’hi vols torcar... Mira noi, per molt que digui, ningú en fa cas, tots son molt savis.
- M’he apartat d’ell, fins em sabia greu llegir davant seu, per que si no li dic que té raó, potser se m’enfada i no m’interessa, què posaria al bloc? Jo no imagino tant. Ha marxat al seu pas sense girar-se. Quan a set un llarg camí davant meu m’he parat i el paper s’ha posat a l’altura d’ulls i a llegir.
- Volen que ens fiem del que diuen, i com és sabut, ser polític és saber dir una mentida com si fos una veritat, però com que tant ens han enganyat que ja no ens fiem d’ells de cap de les maneres. Que si no hi ha Crisis, que no més son pessigolles...Que son quatre dies, que som molts rics, que fins us retornem diners dels que us recaptem, per que en sobren a totes les caixes i no sabem que fer-ne... i com que som, el que som, doncs, teniu per fer un parell de cafetons, i no patiu massa i poseu-vos tranquilets, que això és com una tronadeta que ni fa baixar els barrancs... I és clar, tots ens hoooo creiem!!! ... I fins aquests del Estats Bullits que saben bullir patates a favor seu, que s’han mogut per fer negoci alguns, arruïnant als altres, que fan veure que es barallen entre ells i son més amics que gos i gat, si, si, que es barallen que miolen i borden però cadascú defensa els seus interessos i a vivir, fills meus, fills meus, fills meus...!!!
- Ells ja saben que es tot molt greu, però no ho diran. Tot em recorda, que fa molts anys quan jo era petitó, allò de quatre o cinc anys que els clatellots que et donen, indefens que és un, t’entren fins dins i no se’n va de la memòria. Doncs com dic, un jovenot per guardar els dinerons, pocs, que recollia o estalviava del que li donava la mare, si, la mare, eren elles els que donaven els perrots- monedes de cinc o deu cèntims negres com el carbó – rumiava on guardaria aquell tresor. Tenia por que algú trobés l’amagatall i s’esmerçava per que el lloc era el tot. A l’estable, no. Al quarto de les eines, ho remenarien...No! I així mirant i mirant va sortir al carrer, a la paret de tàpia de la casa, allí hi havia un forat... home!,aquí, si, si, si...
- Era la pardalera, un forat petit per entra-hi els pardals com si fos un topí posat allí incrustat a la tàpia.
- Aquell dia, els vint-i-cinc cèntims que tenia a ma, els diposità al forat, clinc,clinc.... Ja son dins. Quin bon lloc, aquí...! El noi marxà satisfet, quina troballa, un èxit. Fins la setmana que ve que en tindria més... El lloc ideal, que tranquil
- No passaren gaires hores que un pardal que volia pondre per allò de la descendència, portava al niu fato per acomodar-lo. Amb les potes, amb el bec... Això fa nosa, fora, fora, fora.. I al terra de terra les cinc peses queien sense fer soroll per que el panal era pols.
- Tampoc el rellotge tenia presa en arribar al pròxim diumenge, però una veïna si que en tenia de presa per que era hora de tirar l’arròs i no en tenia .però si que en tenia la Maria de la tenda i calia sortir de casa i... Sabem que les dones miren més a terra que al cel, no sé el per que...encara que resin al cel... Davant del seus peus una monedeta negreta que amb el grogós del panal es distingia...feien com una bandera, com un sol negre i la pols rodejant-lo.
- Mirà a tots costats i sentint-se sola, s'ajupí, collir, i mira, que demà torno a sortir a la mateixa hora per molt que tingui arròs, però encara pensava el primer que l’ull mig guerxo li deia que s’ajupís de nou, i tornem-hi, i tornem-hi... No so creia... Un miracle,La dona es sortia de mare.
- Arribà el diumenge i el noi que la seva collita la tenia ben guardada segons ell, volia repostar, vull dir que les sobres farien cap al cau.
- Allò del interès que tots tenim el feu posar els dits a la pardalera. Tres ous, han criat!!!!! Amb els ous faré una truiteta, que bona. Però... QUÊ? Només plomes, plomes...res més.
- Com que ja ningú es fia de res... Qui sap si trobem el niu follat.
------------------------------
CAFÈ I COPA .- RETORNEM DESPRÉS DEL PARÈNTESI...
01 Octubre, 2008 18:29
Publicat per anforsa,
General
CAFÈ I COPA.- Després d’uns dies en que el politiquet, no ha estat massa fi, ho dic amb sorna, per que... sembla que ara ha tornat al moviment de ma i boli sobre el paper i contant les seves batalletes, que ja en té un reguitzer d’escrites.
Avui ja l’he trobat com cal.
Va anar, sembla ser, a un viatge de l’Inserso com fan molts del poble i de totes les comarques , és a dir d’arreu, i que els donen pa i formatge, diríem, bons plats de festa, que paguen, si, però les mestresses no han de fer cap esforç a la cuina, ni veure si l’arròs és cru o enganxat, ni els llits, ni rentar la roba, ni passar baieta..., i això val un imperi per eixes dones que s’han esmerçat tota la vida a rosegons per fer el més possible per a tots i com que no s’ho havien vist mai sent treballadors de cases seves, per que els pistrincs no arribaven, ara des de que tot això està establert, quan arriben al cobro, que en diuen per aquí. ja està, s’apunten a alguna estança en llocs de categoria i a pan i cuchillo , a veure mon que ni somniaven que existís i per les nits a la sala del hotel, ballaruga que les cames balles jotes, i acudits de rialla i somriures de corbatí per recordar festes majors passades i viva la Pepa, que el viure son quatre dies i com millor t’ho passis...
Sembla que no ha tingut temps d’agafar el boli i el paper i solcar damunt del blanc com si llaurés amb el matxo en temps de joventut per que d’històries sempre en té a ma com si fos una biblioteca oberta al públic on els llibres esperen la ma amiga que se’ls emporti per fullejar-lo i llegir-lo amb la cobdícia de l’afama’t de menjar lletres
Esperarem a demà a veure que ens cou en eix forn de la seva dialèctica, quin sondroll ens dona que ens faci pensar en coses d’interès. Esperem.... -----------------------------------Nota.- Avui amb la ajuda impagable dels tècnics, per que jo no me’n sortia, tenim en el bloc GOOGLE ANALYTICS. No em caldrà contar les visites i hits per tenir-ne una noció exacta, ja que ho farà el G.A. – En la anterior etapa que va des del 20 – 3 – 08Fins 30 – 9 – 08 les visites registrades han set segons el contatge: VISITES—3468I HITS – 8568.—POSTS ENTRATS --152 distribuïts en varies categories en 204 dies. A la edat meva de setanta set anys, i sent un analfabet en informàtica, em posa content i estorat, ara també humil per haver pogut gaudir d’una experiència que mai m’hauria passat pel cap de poder-la tenir a ma. Agrair a aquestes persones que fan capaç que puguem sentir- nos alegres, contents i quasi satisfets. L’avi Anton.
BENESTAR...? CRISIS...? RECORD GRÀFIC ANY 1919.
30 Setembre, 2008 11:53
Publicat per anforsa,
General
-
- La lletreta petita que quasi no es veu diu :
- COMO CRECE EL PROYECTO DE AUTONOMIA por SILENIO.
- Aquesta pàgina que us presento porta data del 1919.
- El meu pare en el seu temps va recollir una sèrie de revistes d'actualitat.
- En una colecció hi han aquests acudits polìtics que m'agradarà possar aquì,
- per el que representen i com a homenatge al meu pare.
- Cadascu que en prengui amb la cullera o forquilla de la comprensió pròpia
- la quantitat que li apeteixi i que se'n rigui en les comparacions amb l'actualitat,
- o que els deixi aquí tranquils fent monument escrit a una època.
- Ja es devia parlar d' AUTONOMIES, que no és nou...Gràcies. Anton
PENJA UN POEMA DE GERARD VERGÉS COM A HOMENATGE A ELL.
28 Setembre, 2008 15:45
Publicat per anforsa,
General
- Editat en el meu bloc REBAIXES .- ALLOTJAT A BLOGGER. no poso la foto del poeta, tinc poc saldo aquí per posar-ne. Aneu al bloc de procedència, allí hi és, si és que us interessa.
- he copiat
Gerard Vergés · La raíz de la mandrágora
Tuesday 28 November 2006, 4:25 pm Arxivat a: La Biblioteca de Babel
L’altre dia vaig fer cap a un dels actes de la Tardor Literària a Tarragona. Es tractava d’un intercanvi de lectures entre escriptors ebrencs i tarragonins; hi anava perquè hi llegia la Mònica, i per vore si hi trobava a alguna amiga (que hi era).Dels escriptors ebrencs, el que esperava amb més il·lusió era el Gerard Vergés. I sí, dic il·lusió, perquè l’última volta que l’havia vist «en directe» jo estava estudiant a l’Institut de Tortosa quan el Manel Ollé, el professor de literatura catalana, ens va proposar llegir L’ombra rogenca de la lloba (que guardo com una joia entre els meus béns més preuats): una reedició de l’Ossa Menor que van fer expressament per als alumnes gràcies a la insistència del nostre professor.
En l’acte Jordi Cervera va llegir dos textos extrets de La raíz de la mandrágora (llibre que recull antològicament la seua obra i la tradueix al castellà) i la tria que va fer l’hauria signat jo mateix. No me’n puc estar de transcriure el primer dels textos que va triar, del llibre Long play per a una ànima trista.
Parlo d’un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist)
.I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encarapels
vells llaguts: els últims, llegendarisllaguts,
tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.
ESCRIT DEL DIA -- EL SUCCESSOR DE L'ADAN
15 Setembre, 2008 18:23
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Li pesava, avui, al politiquet, això de les herències. A tothom amb qui parlava li remenava que l’hereu s’ho emporta tot i els altres els cabalers, res de res, i les noies unes escarràs estregades al treball per mantenir a flotació l’hereu. Estava al quid i enfadat,no n’hi passava una. Era igual que al hereu l’ anomenessin Copó que Calze, era molt semblant. Si erets el primer, a fardar i a viure la vida, els demés agafa el xapo i a regar l’hort de l’hereu. Això estava escrivint i amb bastant de fe, com si tingués tota la raó
- L’hereu com que no treballava amb el xapo, doncs... Per ell cosa de bastonet a la ma i mocadoret blanc a la butxaqueta de l’americana que fa fi. En altre ordre, que és el que m’interessa, l’hereu és l’alcalde del poble i no em trauran d’aquí. Per això vull entrar en eixa descendència. Estic cansat de ser el cabaler. L’hereu i res més. I millor que el cognom sigui com el primer poblador del mon – segons ens diuen les escriptures – Si, senyor, si. L’ ADAN
- I si no puc ser L’ADAN que seria tornar enrere, doncs ho giro del revés i tenim aquest cognom tant apreciat que tothom el vol per ell i la seva descendència, que no és poc. EL NADAL, fotre, que demanar per demanar, demanar bé.
- Ja sabeu que va passar per allà a Girona, quan un NADAL, que no era cap dia de festa de guardar, el varen cridar a files per augment de categoria, ho va dir ben clar, jo porto la A, que és la primera vocal i de la paraula As, i dos que en duc i ben visibles, doncs,el que m’ha de succeir, ja es pot preparar, i no amb sopa de lletres, que ha de quedar el penó ben alt. Les vocals seves, i no va de broma, no, que porti la A de As de vocal primera i si pot ser quatre millor que tres.
- Doncs,si, fill meu, varen escollir a una persona – la dignitat ja la sabem que la té bona – portava quatre vocals que podien ser consellers si molt agobiats de necessitat estesin. De nom ja anava plena. Dos vocals A i una N,si, home sí, AnA que vol dir que estava disposada a fer a anar el sistema... i de cognom, si el seu antecessor en duia dos, ella dos, pAgAns ...
- Doncs, jo si convé aniré al registre i a canviar el que sigui.
- Quina fe hi posa. Ja ho dic que quan sàpiguen les seves pretensions, ja, ja... La riota serà descomunal,
- Però ell hi deu tenir fe. O ser l’Hereu i no de la ciutat gran, si no que, de moment, d’un poblet més gran que Albarca. Se’n recorda ara del Nadal de les medalles, però ell no està per pilotes i xarxes i raquetes i pantalonet curtes i sueres a dojo, res, des de que de jovenet es va tacar al beure amb porró que aleshores en deien d’una taca i ara ha posat a...: - T’has posat la medalla,- Que no pot tragar això de l’or o la plata o... Sa mare l’atustà amb l’espardenya al cul que encara li cou ara, o sigui que al politiquet no li en parleu de medalles ell una bona vara d’alcalde i a veure venir...
ESCRIT DEL DIA -- VISITA AL CONGRE DE L'AMO
12 Setembre, 2008 19:17
Publicat per anforsa,
General
- POSTRES.- Això de la Diada i les banderes el té frenètic. He estripat el paper que li he trobat per que no era de recibo que diem.
- I la visita del amo al Congre? que potser aniria bé de dessecar aquest peix i guardar-lo com feiem abans per el tupí que ara ja no s’usa i el gasto en la menja s’hi coneix. Tot envasat per que Medi Ambient tingui feina a posar multes als que no reciclen i és que una cosa porta l’altra. Un guirigall.
- L’amo no vol reconèixer que s’ha gastat els quartets per arreglar-se la cadira, per més que aquell que sempre va sol, el Sol – ves li recriminava i al no creure’l, ara es troba que no en té ni per pistatxos per la canalla. Aquell ja li deia no ho facis, però ell, que sí que al cul de la cadira se li té que canviar la bova. Posa-n’hi un de fusta. No, que no hi ha pins per tallar que els hem gastat en la construcció de taulons per encendre el foc. Doncs, si te’ls gastes miserablement – quines coses de dir a l’amo – les passaràs magres. No, que tinc tortets amb oli a la gerreta i ans no s’acabin, uf,...
- Que no el varen convèncer. Ell a la seva. Tothom més content, en tindrem per anar a beure una llimonada, que bo que és nostramo... I ara no pot dir que hi ha crisis que sona malament. Que hi ha el CRIS, que és una institució digna, sí, però eixa persona tant indigna la Crisis, res de res, ni sal, ni oli, ni pa, ni llit, res de res, que es mori ben aviat...
- Els que li volen bé ja l’aconsellen. Mira avui que vas al Congre no fas el valent, que no et convé. Tens la cadira amb bova nova i ja s’arreglarà tot que això és mundial. Però a veure com dus la xaqueta, no estiris el braç més que la mànega. Controla’t... Però deu portar els auriculars del mp3 i clar, no escolta bé i quan menys ningú ho esperava, es que ningú dels seus i dels altres, que li tenen bola, ha soltat la pedra al ramat. Que com que treballem i som condescendents amb els qui no arriben a fi de més, apujarem... El Sol-ves s’ha posat malalt, la de l’albereda ha anat a tossir a casa del gorbatxof i demanar un mocador, mocador de roba, res de paper, per que l’amo li fa fer cada mal paper que no es pot treure el constipat del damunt...
- No el volen escoltar al politiquet i com menys cas n’hi fan més farruco, per que lo de ser alcalde, uf, encara li dura.