POSTRES .-PRO.- Relat veridic del c. 13, el Pere. Sort que te'n vas sortir. CASA-Avui el JOS ha anat amb la seva dona a collir cireres, res mitja galleda cadascun per tenir-ne per casa i fer algun obsequi. Ja saben que la cosa està fatal. El fruit és preciós, gros de calibre, fa goig, però quan arribes allí i el culls, és una porqueria. Està badat i no serveix per vendre. Els dos hauran de fer mans i mànegues per recollir el que es proposen. Ha fet el be de la pluja, però, Déu meu, quina malesa... Si no és veu un no s’ho creu... En fi, res hi podem fer...
Allà a la Moncloa, en aquell banc en que els diners no s’hi ajoquen però si les lletres fetes paraules que s’escampen com el sembrador tira el gra per que germini i faci fruit, també allí tots els moixonets que hi ronden fan picotada i llencen amb la veu i trasllades amb les potes tot el milloret de les converses que si acullen. Joiós banc ! Joiós banc que t’assabentes del que és i no és i ets el punt de referència i companyonatge. Avui em sembla que el Rosendo vol agafar les cartes i fer de banca.
Rosendo.- ... la justícia fa el que pot, però podria fer més,... Si que els jutges son uns professionals que és basen en les lleis que tenen i han de fer-les aplicar... Deuen fer falta lleis més acurades o la societat convertir-se en més bons ciutadans i no necessitar d’elles.
JU.- Vas per un camí perillós, Rosendo. Posar-te amb els metiàtrics...Com quan l’Albert, ell que no creu en Déu, maldiu de la religió. Parla de futbol, home, que tu sempre tens tema.
Rosendo.- Ja en parlarem de futbol. Però... ahir, un xicot em contava el seu problema. Mira. Eren la seva família, la mestressa jove, de bon veure i dos noies rondant els quinze anys en la sala d’un bar prenent un refresc... Tot tranquil. Arriben vuit o deu noiots de divuit o vint anys i se’ls posen al costat. A un senyor d’una taula propera l’envien a pastar fang i li prenen cadires, taula i quasi el beure. Es situen. A poc es posen amb les noies amb gracietes no massa educades. La mare, els diu quatre coses, ells contesten. Dos s’aixequen i amenacen a les tres i al marit el tracten de... L’home s’aixeca ...i un d’ells agafa dos botelles de cervesa de la taula i com si fossin punys el repassa a cops, mentre un altre el sacseja com si espolsés una jaqueta vella. L’home es defensa tant com pot, però acaba estès per els impactes. La dona i noies volen intervenir... Dos samarrades i les aparten. Ningú de les taules properes i més enllà en fan cas, ningú es mou. No es veu cap cuidant del bar, tots s’han amagat... Els noiots, sense pagar, però havent fet un desori a més de la palissa, marxen amb crits de festa...
Sols els gemecs de l’home i de les dones s’exterioritza... La gent d’altres taules toca el dos sense fer cas de res. El local queda buit. L’amo acudeix i s’explica. La dona ha sortit al carrer demanant ajut i un xicot entra. Telefona a la poli...
JU.- I ningú es presta ni a defensar ni ajudar? Això és terrible. Quasi que...
Rosendo.- Mira, l’home al hospital més de vuit dies i les dones a curar-se de l’espant.
JU.- Això és molt gros!!!
Rosendo.- Doncs, mira, al cap de dos anys ha sortit, segons l’home, la sentència...
JU.- Presó pels agressors...
Rosendo.- Presó? Ai, fill meu, quatre xapes per fer el vermut i para de comptar...
JU.- No sé si pot ser... Quasi que no ho crec...
Rosendo.- Doncs, ja t’ho pots creure. Quatre xapes. El del bar ja se n’hi cuidà el seguro i els noiots com que no tenen ni un ral, doncs, mira... A la presó els mantindrien i n’hi ha massa... Així, absolts amb quatre xapes... El que diu la llei, no estaven fixats... Ells s’ho saben... Ara tu no els toquis que et xuriparan la pagueta, amigo...
JU .- No, si jo no mi fico amb lios...!
Rosendo .- Sàpigues, que un cosí de la dona era a la terrassa i va fer-se el fonedís i aquí us quedeu germans... Això, és el que els ha dolgut més. Que ni un parent surti a defensar-te
JU.- La societat està podrida... Les teles que només ensenyen, mira, jo com que no hi sento gaire... Ja els hi dic als nets, massa tele, ... Ni el cosí, dius que no els va ajudar... Estem perduts, Rosendo...
Rosendo.- Ara, si vols, parlarem de futbol. Ja els fotria jo. Al que trenca la cama d’un, doncs, que ho purgui i que no jugui ni cobri mentre l’altre no entri al camp de nou... i si no juga mai més, doncs, que es busqui un altre ofici...Codonys !!
