Una de les notícies de la setmana ha estat, sens dubte,
la publicació de les balances fiscals a Catalunya, un estudi encarregat pel Conseller
Castells a un grup d’experts, el mateix que el 2005 va actualitzar el
dèficit fiscal fins al 2001. Els experts han utilitzat dues metodologies de
càlcul reconegudes tècnicament, la del flux monetari i la del flux del
benefici. Comptat d’una manera o de l’altra el dèficit emergeix amb nitidesa.
Els resultats són significatius, amb un dèficit xifrat
en 16.735 milions d’euros, (2.784.469.710 de les antigues pessetes) per al
2005, equivalent a 9,8% del PIB català.
Per primera vegada, s’ha fet el càlcul del pes del
dèficit fiscal sobre els ingressos que Catalunya aporta al sector públic
central. Així, per exemple, entre el 2002 i el 2005 el dèficit fiscal mitjà
(13.832 milions d’euros) ha representat un 32,8 dels ingressos aportats.
El Govern de l’Estat publicarà properament les balances
fiscals de l’Estat. Malgrat les diferències que hi pugui haver –ja ha dit el
ministre Solbes que les dades de referència per a l’estudi no són les mateixes-
serà el moment d’estudiar com en un autèntic Estat federal haurà de funcionar
la solidaritat fiscal. Algú haurà de posar sobre la taula les xifres resultants
de les balances del País Basc i Navarra, territoris amb una alta renda per
càpita que, per efectes del seu concert econòmic, contribueixen en una proporció
molt inferior a la de
Catalunya a la solidaritat econòmica de l’Estat.
El nou model de finançament per a Catalunya hauria de
permetre la suficiència financera de les polítiques públiques tot
equiparant-nos amb les comunitats de règim foral en el que percebem en termes
finalistes per càpita.
La presentació de l’avantprojecte
de la Llei d’Educació de Catalunya ha marcat amb segell propi el maig del 2008.
Per primera vegada es fixa el model educatiu propi de Catalunya que pivota
sobre dos eixos, l’equitat i l’excel·lència, amb un objectiu primordial
com és l’increment de l’èxit escolar, tal com ha manifestat el conseller
d’Educació, Ernest Maragall.
Soyons réalistes, demandons
l'impossible! Aquesta consigna d'un altre
maig, el de 1968, que s’ha anat recordant també aquests dies –ja fa quaranta
anys- il·lumina el sentit de l’avantprojecte de la Llei d’Educació de
Catalunya, perquè sens oblidar el punt de partida, el diagnòstic de la situació
actual es planteja anar més enllà, canviar la cultura en el sistema educatiu
català bastit sobre tres grans puntals: el major suport de l’administració
educativa als professionals que treballen als centres i als serveis educatius,
el major reconeixement de la societat vers els docents, i l’establiment de
l’avaluació del sistema.
L’avantprojecte de Llei
d’Educació de Catalunya va desgranant en els seus títols: l’objecte i els
principis, el dret a l’educació, la comunitat educativa, el servei públic
d’educació, l’ordenació dels ensenyaments, els centres educatius, l’autonomia
dels centres educatius, el professorat i altre personal dels centres educatius,
la direcció i govern dels centres educatius, mesures correctores i sancions,
l’administració de l’educació, l’avaluació del sistema educatiu de Catalunya,
la cooperació amb altres administracions, organismes i institucions i el
finançament del sistema educatiu a Catalunya.
Al llarg dels 181 articles i les
disposicions addicionals, transitòries i derogatòria, es configura un model
educatiu de país, un model educatiu per al segle XXI, que explora totes les
potencialitats de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb una potent voluntat
de servei públic, de descentralització i responsabilitat als territoris i als
poders locals, de definició de cossos docents propis, de major responsabilitat
a la direcció i autonomia dels centres i d’avaluació de tots els elements del
sistema.
El filòsof eslovè Slavoj Zizek,
precisament al voltant de l’esmentada consigna del maig del 68, diu que l’única
forma de ser realistes és preveure allò que en les coordenades d’aquest sistema
–l’actual- no té més remei que semblar impossible.
Li queda un llarg camí a aquest
avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya. El debat serà intens, sens
dubte, com ja ho va ser el de les seves Bases, però també enriquidor. És a les
nostres mans el futur de l’educació a Catalunya. Siguem realistes, demanem
l’impossible!
La Iris Gual m'ha deixat un comentari i m'ha convidat a respondre un MEME sobre l'aigua. No cal dir que és un tema candent i que cal prendre'n consciència, una consciència responsable, solidària i sostenible.
1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a
d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a
Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?
Estic a favor dels processos participatius, sempre que aquests acabin tenint
una influència en la decisió política que s’hagi de prendre. Per engegar un
procés participatiu cal saber molt bé quin és l’objectiu de la consulta, donar
molta informació a la ciutadania que hi ha de participar i adquirir el compromís
de tenir en compte la consulta i donar raons de la presa de decisions final.
En el cas de l’aigua, quan es tracta d’una primera necessitat, crec que
seria possible fer un procés de consulta participatiu, que hauria d’anar
acompanyat d’un procés d’informació tècnica sobre els pros i contres de
cadascuna de les propostes per pal·liar la sequera.
2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació
suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?
Em sembla que fa anys que s’estan fent campanyes de conscienciació, però no
tinc clar que el comportament de la població hi respongui al cent per cent. De
tota manera no cal passar tota la responsabilitat al consum responsable de la
ciutadania. Algú parla de com s’ha anat fent un model de creixement extensiu,
amb urbanitzacions que sovint ja s’enfilen muntanyes amunt, amb piscines
individuals o comunitàries? I què en diem dels camps de golf com a reclam turístic
que també han proliferat a casa nostra?
3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat
mesures vàlides per pal·liar la sequera?
Em fa l’efecte que hem viscut molt de temps pensant que els nostres recursos hídrics
eren com la bota de Sant Ferriol. També nosaltres, a Tarragona, hem oblidat els
estius de restriccions d’aigua, d’aixetes estroncades hores i hores. I, quan
van començar a rajar, ho feien amb aigua salada. I n’estàvem contents. Millor
salada que eixuta, pensàvem.
El minitrasvassament de l’Ebre va ser i és vital per a Tarragona i el Camp
de Tarragona, no ho oblidem.
4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les
qüestions anteriors?
Certament que cal demanar-ne. I de ben segur que estan molt repartides. Quants municipis
han crescut a costa de l’especulació urbanística sense tenir en compte la
sostenibilitat de les seves decisions?
Quines decisions hauria d’haver pres el govern amb una mirada de llarg abast
sobre la situació de l’aigua que el creixement urbanístic incontrolat anava
agreujant? Quines decisions s’haurien d’haver pres en l’àmbit industrial per
afavorir la reutilització de l’aigua?
Ara, les lamentacions no serveixen. El que cal fer és actuar i decidir amb criteris
d’equitat, de solidaritat i de sostenibilitat. I això val per al govern i per a
la ciutadania, massa acostumada a dir: Aquí NO.
No podia haver estat d'altre, el català de l'any 2007, que en Pasqual Maragall, sens treure mèrits a un home jove tan voluntariós i coratjós com ell com és l'Isidre Esteve.
El país ha volgut homenatjar Pasqual Maragall i fer-li un reconeixement públic per la valentia amb què està afrontant la malaltia de l'Alzheimer, el coratge amb què lluita per afavorir la recerca que porti solucions a una malatia, ara conm ara, sense remei, a través de la fundació que impulsa.
El seu testimoni dóna coratge als familiars de tants d'altres malalts que en la penombra de l'anonimat pateixen en silenci les conseqüències de l'Alzheimer.
Precisament avui, a EL PERIÓDICO, Pasqual Maragall agraeix públicament el reconeixement rebut i ho fa amb aquestes paraules.
Vull agrair molt sincerament, molt de debò, a tants ciutadans i ciutadanes
com m'heu acompanyat aquests dies plens de premis i efusions, més deguts a
l'aflicció que produeix a molts la meva malaltia, ho sé, que no pas a grans
mèrits passats, puix que aquests ja m'han estat reconeguts en altres moments. I
ho vull fer afegint a les meves paraules de la nit del Català de l'Any, tan bellament
organitzada, com sabeu, per aquest diari i TV-3, que ens honoren últimament amb
produccions de gran qualitat, les paraules que em vaig deixar al pap i guardar
a la butxaca per no abusar de la paciència d'una nit que s'estava fent molt
llarga i massa emotiva.
He llegit fa poc a Londres, en ocasió d'un viatge que hem fet amb la Diana convidats per l'arquitecte Richard Rogers per tal de contribuir
al llançament del projecte Londres 2012 (l'any olímpic a la ciutat), que un
famós --i, per tant, ric-- novel.lista anglès, de nom Pritchett, ha decidit donar una pila de milions de lliures
esterlines per a la recerca de l'Alzheimer, tot constatant que la proporció
entre els diners destinats a combatre aquesta malaltia i els que es destinen a
curar el càncer i les cardiopaties és de l'ordre de 3 a 30, essent així que
l'amenaça d'una epidèmia de la caiguda de la memòria és aterridora, puix
que la vida s'allarga i s'allargarà encara més.
Diu Pritchett que altres
malalties donen lloc a morts més dignes. I això em sembla important. No totes
les morts són iguals.
El meu avi va morir dient: "¡Quina mort tan dolça!" i potser
"¡amunt, amunt!". Li ho preguntaré a la meva cosina gran, Roser Maragall Garriga, que es recorda
de tot, el que em fa pensar que, si algun factor hereditari m'ha estat
adjudicat, deu ser més aviat per part de mare. En efecte, la mamà tenia, ja
gran, certa dificultat a encertar el nom dels fills: en va tenir vuit i de
vegades deia dos o tres noms d'una tirada abans d'ensopegar amb el que buscava.
Això al meu pare no li passava.
Doncs bé, la meva mare va morir d'un atac al cor, una cardiopatia evident i del
tot previsible, lenta i suau però definitiva. Només un dels set germans que
quedàvem vius, una germana, va dir: "No l'opereu". El metge havia dit
que no hi havia remei. El cor havia petat. Hi havia una possibilitat sobre cent
o mil de salvar-la. I vam decidir per gran majoria operar-la.
No vam poder veure com s'apagava lentament. Hauria estat probablement una mort
tan dolça com el seu somriure, que no puc oblidar. Va morir al quiròfan i ens
ho van notificar. Punt.
¿Per què no deixem morir la gent tranquil.lament?
Jo no tinc gens de ganes de morir-me. Penso donar encara bastanta guerra. Però
que no m'allarguin la vida innecessàriament. M'ha agradat aquesta dona
desfigurada que ha decidit no conviure amb una malaltia que feia d'ella una
altra persona que no era pas ella.
Entenc que la religió ha fet molt per acompanyar els moribunds i les seves
famílies en el moment més difícil de la vida, que és quan aquesta s'acaba.
L'exemple del meu avi és conegut. Però fins i tot ell deia: "Si aquest món
és tan bell, Senyor, ¿què més em podeu dar?". No volia un altre cel que
aquell cel clar de Sant Gervasi. Si les coses d'aquest món eren tan belles i
Déu li havia donat els ulls per a elles, ¿què més podia voler?, protestava.
No convertim la mort en un pou negre. No ho és. És el final de la vida. Que
sigui digna, això és el que compta. Que no la decideixi ningú per nosaltres,
com passa en les
guerres i els crims.
Ens acostem a un món més humà --us ho aviso--, en què la mort no ha de ser una
tragèdia ni la vida una imposició.
Però tornant a la prosa de la vida de cada dia, sapigueu que sóc feliç, que
tinc més amors dels que necessito, una família que no em mereixo, perquè no
sempre he estat ni estaré a l'alçada de la felicitat que m'ha donat, i amics de
debò, alguns de molt propers, i molts, moltíssims, d'immerescuts.
Ahir a la tarda es va reunir al Departament d'Educació la Comissió de seguiment del Pacte Nacional per l'Educació, en la qual estan representades totes les entitats signants del PNE.
En acabar van emetre el comunicat següent:
Comunicat conjunt de les entitats signants del PNE després de la reunió de la comissió de seguiment
La Comissió de seguiment del Pacte Nacional per a l’Educació, reunida aquesta tarda al Departament d’Educació amb la presència de les 21 entitats que van signar l’acord constata que el Pacte és precedent i referència obligada de la futura Llei d’Educació de Catalunya.
La Comissió de seguiment ha iniciat l’anàlisi en sessió ordinària dels elements continguts en el Pacte i la seva presència en les previsions per a la futura Llei d’Educació de Catalunya.
Aquests conceptes analitzats del Pacte Nacional, que han de quedar reflectits en la llei d’Educació de Catalunya, el Departament d’Educació s’ha compromès a traslladar-los a l’articulat.
Es proposa l’ampliació de la mesa sectorial incorporant altres sindicats representatius de l’ensenyament per tractar els aspectes relatius a les condicions laborals que contingui la proposta d’articulat. El Departament d’Educació es compromet a treballar per donar viabilitat a la proposta.
Amb les aportacions de la comissió de seguiment, les aportacions rebudes els últims mesos i amb el proper informe del Consell Escolar de Catalunya a propòsit del document de bases, el Departament d’Educació considera completada la primera fase del procés.
En una segona fase es contrastarà la coherència entre els continguts del Pacte Nacional per a l’Educació i la proposta d’articulat de la futura Llei d’Educació de Catalunya.
El Conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha publicat avui a EL PERIÓDICO un article titulat Més enllà del 14, puntualitzant aspectes cabdals del debat educatiu que ha provocat el document de bases per a la Llei d'Educació i la convocatòria de vaga en el sector per al proper dijous.
Aquesta és la transcripció de l'article:
Tres mesos després d'aquell 16 de novembre en què vaig presentar les bases
per a la futura llei d'educació de Catalunya, tinc la impressió que el tema de
l'educació ha passat a ser qüestió de primer ordre en el debat públic del país.
Ja era hora.
Sóc conscient que el debat no ha arribat amb la mateixa intensitat i
claredat als més de 85.000 docents del sistema educatiu de Catalunya. Demano
excuses, doncs, a tots aquells que no han tingut l'oportunitat d'escoltar-nos
directament. Aquest article té la voluntat de contribuir a establir aquesta
comunicació i aclarir determinats aspectes d'un procés que tot just comença i
que ha pogut generar dubtes, incerteses i inquietuds. Recordem que es tracta
d'un document de bases que no pretén ser aprovat o rebutjat, sinó generar el
necessari debat.
¿Per què ara una llei d'educació de Catalunya? Perquè tenim la capacitat que
ens ofereix el nou Estatut de dotar-nos d'un model educatiu propi. I també
perquè comptem amb una voluntat de millora compartida per una immensa majoria
de la comunitat educativa i de la societat civil, concretada en el Pacte
Nacional per a l'Educació.
Així, la futura norma haurà de fixar un model basat en un servei públic
educatiu tal com el va definir el Pacte Nacional, en l'autonomia de gestió dels
centres educatius, en l'avaluació del conjunt del sistema, en el reconeixement
professional dels docents, en la participació de les famílies i la comunitat
educativa i en la descentralització territorial.
En contactes que he pogut mantenir en els últims mesos amb docents, pares,
entitats, ajuntaments, professionals, etc. he pogut constatar tant el suport al
projecte reformador que encetem com també l'expressió de legítimes inquietuds.
Repassem-ne algunes. En primer lloc, efectivament, al document de bases no
es tracten amb la suficient profunditat qüestions en les quals la llei haurà
d'entrar amb més amplitud i detall: la Formació Professional --necessitada de
canvis que ja estan en marxa--, l'etapa 0-3, els ensenyaments artístics, la
formació d'adults, o els conceptes de lleure i educació no formal, plenament
educadors i que formaran part integral del nostre sistema. La llei donarà
resposta clara i completa a totes aquestes qüestions.
En segon lloc ha aparegut (i se n'ha abusat) el temor a una suposada deriva
privatitzadora. Aquí no hi pot haver cap dubte: cal negar rotundament que hi
hagi cap previsió de privatitzar ni una sola de les escoles i instituts públics
actuals o futurs de Catalunya. I naturalment, ni la més remota possibilitat de
canvi obligat en l'status laboral i contractual dels nostres funcionaris
docents.
Una altra cosa és que la llei pugui acollir conceptes derivats
d'experiències actuals que ja estan demostrant des de fa anys els seus èxits en
centres d'ensenyament d'indiscutible titularitat pública gestionats, com per
exemple, des d'un ajuntament. Diguem-ho clar: es tractaria, en tot cas, d'una
mesura puntual i excepcional i garantint sempre que formen part de la xarxa de
titularitat pública.
En tercer lloc, he copsat la preocupació existent a l'entorn de suposats
perjudicis sobre els drets laborals i professionals dels nostres docents.
Aclarim-ho definitivament: les previsions que es contemplen en aquestes bases
inicials s'orienten a ampliar i millorar tots els aspectes que defineixen la
nostra funció docent. Formació inicial, criteris d'accés i molt especialment
carrera professional. Amb mecanismes de reconeixement tangibles per mèrits,
dedicacions i responsabilitats (tutories, recerca, càrrecs directius,
adquisició de nous perfils, etc.). Per tant, sense cap possibilitat de pèrdua o
disminució de les situacions laborals i dels drets avui reconeguts i respectats.
En aquest context, sembla clar que l'autonomia dels centres s'ha d'entendre,
doncs, com el millor escenari per a l'exercici lliure i responsable d'aquesta
funció docent enfortida, comptant amb la confiança i el suport imprescindible
per part de l'administració. I amb els recursos, és clar. Seguint el camí que
hem emprès en els últims anys incrementant els pressupostos entre 2003 i 2008
un 70% i desplegant gradualment les previsions del Pacte Nacional per a
l'Educació.
Francament no crec que ens porti a res un debat basat en judicis d'intencions.
Entenc les prevencions d'una comunitat educativa que ha estat sacsejada pels
canvis que les successives administracions han propiciat, amb bones intencions,
però massa sovint amb recursos insuficients i voluntat inconstant. El pitjor
que li podria passar a la nostra educació és evitar prendre decisions per temor
al canvi o per manca de confiança en les possibilitats d'innovació i millora
per part del sistema educatiu mateix. Siguem, doncs, prudents. Però ambiciosos.
Llibertat, responsabilitat, recursos. Aquesta és la fórmula que permetrà
acostar-nos a les fites d'equitat i excel·lència que el país reclama i que
l'educació ha de ser capaç d'assolir.
Fem-ho: parlem-ne, acordem-ho, decidim-ho i apliquem-ho.
Aquest és el títol de l'article publicat divendres passat a El Periódico per Francisco Longo, Director de l'Institut de Direcció i Gestió Pública d'Esade.
En plena polèmica sobre les Bases per a la Llei d'Educació de Catalunya i amb una vaga convocada pels sindicats en què es demana, entre d'altres la seva retirada, aquest article aporta interessants elements de reflexió que ajuden a trobar les nostres posicions:
uniformitat versus pluralitat
centralització versus autonomia
llunyania versus proximitat
acefàlia versus direcció
opacitat versus transparència
Transcric textualment l'article:
La vaga convocada per al 14 de febrer pels sindicats del sector educatiu
contra les reformes impulsades des de la Conselleria d'Educació (els eixos de
les quals són al document Bases per a la llei d'educació de Catalunya)
no es basa aquesta vegada en reivindicacions salarials o laborals. Un dirigent
sindical l'ha qualificat de "vaga ideològica". Per desgràcia, des del
meu punt de vista, té raó perquè, una vegada més, la ideologia -en el pitjor
sentit del terme- amenaça d'encotillar, enfosquir i manipular el flux de les
idees, segrestant-les i impedint que siguin debatudes a fons en l'esfera
pública. És una trista tradició del sector.
En matèria d'educació, l'antinòmia públic-privat ha anat reproduint d'una
manera, a parer meu, elemental i maniquea, l'imaginari tradicional de la
delimitació dreta-esquerra. Així, per un costat, hi ha aquells per a qui el
paper educatiu de l'Estat s'hauria de reduir a "pagar i callar".
Qualsevol extralimitació és vista com a pretensió totalitària o propensió a
l'adoctrinament, i convertida en croada en defensa de la llibertat educativa de
les famílies. Al costat oposat, retrunyen les veus dels que proclamen la
superioritat moral del monopoli estatal, entenen qualsevol alteració de l'statu
quo burofuncionarial com un atac neoliberal i agiten per sistema, a manera
de reflex pavlovià, l'espantall de la privatització.
EN AQUESTA tradició, l'argumentari utilitzat pels sindicats convocants té, un
cop més, com a nucli, la defensa del caràcter públic del sistema enfront d'una
reforma que, presumptament, es proposaria privatitzar l'educació. ¿Té fonament
aquesta apreciació? Si examinem la informació publicada per la conselleria,
trobem un diagnòstic crític del model de centres que caracteritza l'anomenada
xarxa pública. El model presenta un conjunt de trets que la reforma es
proposaria transformar. Parlem de cinc elements fonamentals:
--Uniformitat: centres organitzats segons un patró comú, definit des de dalt.
--Centralització: la gestió dels recursos (sobretot, pressupost i personal) es
realitza fonamentalment des de la conselleria.
--Llunyania: els municipis hi tenen un paper poc rellevant.
--Acefàlia: els sistemes d'accés i l'autoritat conferida no permeten que hi hagi
una direcció efectiva dels centres.
--Opacitat: no s'avalua la qualitat de la tasca docent ni transcendeixen els
resultats de l'activitat dels centres.
¿És aquest el paradigma de tot el que és públic? Em resisteixo a creure- m'ho.
En qualsevol cas, abunden els estudis comparats i les anàlisis que consideren
que aquests trets dificulten la innovació i les millores que necessita el
nostre sistema educatiu. Fa poc s'ha tornat a parlar extensament de la qüestió
després de la commoció causada per l'estudi de la Fundació Bofill i l'últim
informe PISA de l'OCDE. Alguns pensem --i, pel que coneixem, les iniciatives
del Govern sembla que també apunten en aquesta direcció-- que el nostre servei
públic educatiu hauria d'incorporar aquestes altres característiques:
--Pluralitat: centres amb projecte educatiu propi i organitzats sota una
regulació comuna, amb espai per a diferents fórmules de govern i de gestió.
--Autonomia: reconeixement als centres d'un marge ampli per gestionar els seus
recursos.
--Proximitat: enfortiment del paper que han de tenir els ajuntaments en el
sistema.
--Direcció: equips directius sòlids, capacitats i dotats del marge de decisió
necessari per exercir la seva tasca.
--Transparència: avaluació de l'execució docent i contrastació de resultats dels
centres, degudament ponderat segons les diferents característiques de l'entorn.
¿QUE POTSER no és possible que un sistema educatiu públic posseeixi aquests
atributs? ¿Deixaria de ser públic si els tingués? Es pot discrepar, per
descomptat, d'aquestes orientacions. Per una altra part, és evident que el
canvi que implicarien en el nostre model de centres n'exigeix discutir en profunditat
l'abast, l'oportunitat i la seqüència. En els nostres dies, ningú pot pretendre
que disposa de les solucions definitives als problemes de l'educació. Hi ha
molt a debatre i seria bo arribar a un acord bàsic ampli que permetés explorar
i experimentar innovacions sense passar factura a la més mínima ensopegada. El
que no sembla recomanable és posar-se transcendent de primer moment i formular
les objeccions embolicant-se amb la bandera de la cosa pública. Això equival a
emmarcar-les en una controvèrsia essencialista que desqualifica l'antagonista
com a "privatitzador".
El panorama de la nostra educació preocupa, dit sigui sense catastrofismes,
la nostra societat i és bo que sigui així, perquè parlem d'un tema central per
al nostre benestar col.lectiu. Els problemes no estan només als centres d’ensenyament
i en el seu funcionament, ni només en la professió docent, ni només en l'organització
del sistema, però hi ha problemes en tots aquests camps i són problemes
importants sobre els quals convé reflexionar i discutir amb calma. És temps per
a la deliberació, no per a la vaga.
El diagnòstic, ja només en dades
quantitatives, evidencia la necessitat de fer una reflexió profunda sobre
l’estat del nostre sistema educatiu i de posar-hi mesures, atès l’important
canvi demogràfic i social dels darrers anys. Un cop d’ull a les dades annexes al
document del Departament d’Educació. Un creixement progressiu del nombre
d’alumnes que ha suposat que sigui de 31.027 més el 2007-2008. ¿Feu comptes de
quantes escoles noves ha implicat? 65 centres nous, 43 de primària i 12 de
secundària. Una altra dada a tenir en compte, la incorporació d’alumnat
estranger, que es xifra en un total de 133.000aquest curs.
Pel que fa a resultats, encara hi
ha un 28% d’alumnes que no obtenen el graduat en educació secundària
obligatòria i, dels que l’obtenen, només un 61,5% continua estudis
postobligatoris.
La Llei d’Educació
de Catalunya és dreça en aquest panorama com un repte i una oportunitat per
al país. El seu gran objectiu: equitat i excel·lència, principis bàsics que
garanteixen la llibertat, l’esforç i la convivència com a eixos bàsics de la ciutadania catalana. Una i
altra, no una en oposició a l’altra. L’equitat entesa com a igualtat d’oportunitats d’accés i de promociói l'excel·lència
com a principi de qualitat del sistema educatiu.
Sota aquests principis, la llei
s’estructurarà al voltant de tres eixos bàsics: el centre educatiu, com a
unitat bàsica del sistema, que ha de basar-se en tres puntals: autonomia,
direcció i avaluació; els docents, com a agents directes de l’educació, amb el
reconeixement i suport de la seva tasca, la formació adequada i l’establiment
de la carrera professional; i la relació entre escola i família i el seu paper
al territori.
Si alguna cosa defineix el Conseller
Maragall és la fermesa i la voluntat de tirar endavant aquest projecte. En
paraules seves: “Ara tenim la capacitat, la voluntat, les competències i
l’estratègia d’avenç que ens calen. Res no ens impedeix aconseguir-ho, tot ens
empeny a intentar-ho.”
El futur educatiu de Catalunya està
en joc. El debat amb la ciutadania ha començat. Participeu-hi!
Amb
aquestes paraules Pasqual Maragall anunciava ahir, amb coratge i decisió, que
se li ha diagnosticat la malatia d’Alzheimer. Acompanyat de la família i els
amics, va compartir amb la ciutadania la lluita personal que tot just acaba
d’emprendre.
La seva
vida ha estat una lluita constant, entomant reptes sovint qualificats d’utòpics
o idealistes. No s’ha arronsat mai davant la complexitat ni la dificultat. Ara,
tampoc no ho fa. I sap que estem i estarem amb ell més que mai.
Em va
emocionar veure’l, tot just acabar aquesta roda de premsa, entrant per la porta
de la sala d’actes de la Residència d’investigadors del CSIC, a Barcelona, on
estàvem celebrant la I Trobada de Ciutadania per la Democràcia i asseure’s
escoltant amb interès els ponents. Sense protocol. Sense notorietat Amb
senzillesa.Va ser un gest que l’honora i que, d’alguna manera estava afirmant
que la vida continua, que res no s’atura, que seguim compartint projectes i
ambicions, que encara hi ha molta feina a fer.
La premsa
d’avui, com no podia ser d’altra manera, li dedica moltes pàgines. Podeu
consultar:
Entre
totes les coses que s'han escrit, us recomano l'article La
mirada de Maragall, de Carme
Valls, Presidenta de Ciutadans pel Canvi, al diari AVUI, que transcric:
Tots
els éssers humans tenim moltes lectures i també moltes identitats, per això són
tan superficials les etiquetes dels que creuen saber la veritat per
definir-los. Fa respecte glossar la figura d'un amic, d'un líder polític i d'un
ésser humà davant la malaltia perquè, malgrat l'amistat o la proximitat que
tinguem cap a les persones, mai podem acabar de descobrir quins són els
misteris, les temences o els desitjos que amaga el seu interior.
En
aquest moment històric voldria retrobar-me amb la seva mirada, "d'ulls
xics que miren el lluny" com diu en Joan Manuel Serrat d'en
Salvat-Papasseit. La mirada en profunditat està basada en la voluntat de saber,
de conèixer i d'esbrinar, i en Pasqual ens ha ensenyat a escatir què és el que
no sabíem de la nostra terra, de la nostra relació amb Espanya, de la nostra
presència dins d'Europa. Ens ha obert camins mentals per poder conviure i
comprendre què és el que està més enllà de les nostres fronteres, i estic
segura que li hauria agradat ser correspost amb la mateixa generosa abraçada.
Ha canviat Barcelona, la forma de governar Catalunya, en coalició, i l'Estatut.
Va donar-nos també l'oportunitat de conèixer-nos i treballar junts a un grups
de ciutadanes i ciutadans, que vam acabar formant Ciutadans pel Canvi.
Ha
estat especialment emotiu gaudir de la seva presència quan estàvem celebrant la
Primera Trobada de Ciutadania per la Democràcia. La seva mirada aquest cop s'ha
dedicat a comunicar una realitat personal i ha mostrat la valentia i l'enteresa
davant d'un diagnòstic mèdic que ha decidit compartir amb optimisme amb el
suport de la seva família i dels seus amics. Era molt difícil assumir la
comunicació de la seva malaltia, encara que, com ell diu, els americans ho
facin. Tots els humans viuen amb la incertesa, encara que ho dissimulen buscant
seguretats fictícies, i és un gest que mereix tot el nostre respecte i la
nostra solidaritat que una persona assumeixi amb coratge la incertesa sobre el
propi futur. Tot el nostre suport per a l'ésser humà que s'enfronta a la
malaltia. Tota la nostra estimació per l'amic al qual sempre li ha agradat la
poesia i amb el qual volem compartir una mica d'Elliot : "El que no sabeu
és l'únic que sabeu". Tota la nostra decisió per continuar treballant amb
la mirada posada nord enllà per construir aliances federals amb l'Espanya i
l'Europa diversa i plural.
Una
mostra de la fermesa en la lluita de Pasqual Maragall ja la tenim avui mateix a
El País, on publica l’article CONTRA 'EISENHOWER', no exempt d’aquella ironia que li és tan
pròpia:
Sé de
buena tinta, porque me han propuesto formar parte del Patronat del Hospital de
Sant Pau, que en los hospitales de Barcelona se practica investigación puntera.
Me gustaría citar un ejemplo: el de la investigación sobre enfermedades de la
memoria. Me consta que en el Hospital del Mar están ensayando nuevas terapias y
nuevos sistemas de implicación de los enfermos más recuperados en ayuda de los
más graves; que en el Hospital Clínic, Esther Koplowitz está financiando nuevos
proyectos dirigidos por el doctor Rodés. Que Sant Pau dispone de una unidad muy
avanzada en la investigación sobre el Alzheimer, la principal enfermedad de la
memoria. Y que la consellera Marina Geli está totalmente empeñada en
"¿Qué
nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama
'Eisenhower'?"
La
identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen
Hablando
de la enfermedad de Alzheimer, que algunos denominan Eisenhower porque
no recuerdan su nombre auténtico, un amigo me contaba aquello que le pregunta
uno a otro: "¿Cómo se llama aquella montaña de colinas redondeadas tan
famosa?", a lo que le responde el otro: "Montserrat".
"¡Exacto!", exclama el primero y prosigue, dirigiéndose a su esposa:
"Montserrat, ¿dónde he dejado el diario?" (No dijo "aquella
montaña on hi ha la mare de Déu" porque las palabras trabajan en la
memoria como las cerezas de un bote: la primera arrastra a las demás. De forma
que aquello que está encadenado se recuerda. La mare de Déu y
Montserrat, por ejemplo, es una conexión fácil para un catalán de cierta edad.
Como para un sevillano Dolores y Virgen, o para un aragonés, Virgen y Pilar).
Probablemente
estemos ante un caso emergente de Alzheimer, una enfermedad que goza de tan
buena salud que los números de su crecimiento alarman. Y de tan mala fama que
prefiero llamarla Eisenhower, como hace un amigo mío que se mofa de la
enfermedad con ironía un tanto perversa. "¿Qué nombre tiene aquella enfermedad
que nunca recuerdo? ¿No se llama Eisenhower?". Lo único cierto en
este nuevo bautismo irónico es que sí que hubo un presidente de Estados Unidos
que la padeció en el ejercicio de su cargo: Ronald Reagan.
Fue
el descubridor de la enfermedad, el doctor Alzheimer, quien le dio nombre,
ahora hace cien años. (Bien pensado, muchas cosas son de hace un siglo. Aquí, a
casa nostra, casi toda la modernidad, y por descontado, el modernismo). Y
cien años más tarde, todo indica que la enfermedad no ha sido vencida ni mucho
menos. Aún estamos lejos de conseguirlo. Nos iremos acercando a la victoria,
sin duda. Los americanos están empeñados en esta batalla; se niegan a
considerarla una enfermedad tabú; están animando a los afectados a "speak
out", a hablar de ella.
En
España, la Reina preside una fundación dedicada a esta enfermedad. En el
Hospital de Sant Pau trabaja la doctora Gómez Isla, en contacto con la
investigación científica más avanzada de la Universidad de Harvard, en Boston,
donde los médicos dedican dos días al estudio, tres a la investigación y uno a
la atención de los pacientes. Aquí no, todavía no, ni de lejos. Pero también se
hacen cosas. En Navarra parece que están siguiendo líneas interesantes de
investigación; Sant Pau, como ya es el caso del Clínic, puede convertirse en un
hospital puntero, y en Barcelona existen, asimismo, centros específicos de
investigación médica de gran nivel, especializados en otros campos, dirigidos
por investigadores de talla internacional como Massagué (Nueva York- BCN),
Ispizúa (California-BCN), Guinovart, Bulbena, Baselga...
Retornando
a los Estados Unidos y a una de las webs dedicadas a estos temas:
"Ya no es como antes", afirma allí Chuck Jackson, de 53 años, de
Albany, uno de los cinco millones de enfermos de Alzheimer -perdón, Eisenhower-
que hay en EE UU. (Se calcula que en el año 2050 habrá 16 millones de enfermos
en ese país; "Estamos ante una epidemia", dice John Morris,
facultativo de la Washington University de St. Louis). Quienes la padecen,
hablan abiertamente de ella, como vienen haciendo los pacientes de sida.
Algunos ayuntamientos americanos incluso prestan a los enfermos sus salas de
plenos.
¿Se
imaginan si aquí los enfermos pudieran reunirse en las sedes de los distritos o
en los centros cívicos de los barrios? Todavía sería mejor, se estaría más
cerca de casa. (Uno de los problemas de los integrantes de la secta Eisenhower
es que se pierden, que no reconocen las calles). Yo recomendaría a todo
enfermo, de cualquier enfermedad que no fuera de aislamiento obligatorio, y a
todo aquel a quien le convenga la conversación, que se reuniera en un local del
distrito, con sus viejos amigos. No sería lo mismo que en un hospital o en una
residencia, incluso en el CAP o centro de asistencia primaria.
El
hecho es que, gracias a los avances médicos, hoy sobrevivimos muchos más años
de aquellos para los que genéticamente estábamos programados. Y es probable que
muchos de los que ahora tenemos más de sesenta años de edad experimentemos la
dura realidad de este "efecto colateral" del progreso médico. Hace
unos meses, a mí mismo, me han descubierto síntomas incipientes de Alzheimer.
Si
cuando sea mayor me da por perder la memoria, yo seré un enfermo de lujo. Haber
sido alcalde durante tantos años, y haber sido además president de la
Generalitat de Catalunya durante unos cuantos años más, hace que todos me
reconozcan, que muchos ciudadanos se acerquen para saludarme. Tengo una lista
larguísima de ciudadanos que en la calle me paran, me dan su nombre y me animan
a crear un partido político nuevo. Me hablan a menudo y me recuerdan cosas que
sucedieron, que nos sucedieron. Especialmente en los barrios de trabajadores,
donde los socialistas siempre ganamos. La identidad se debe perder más
difícilmente si todos te reconocen. Y más aún, como es el caso, si las paredes,
las calles, los museos, incluso las playas y el puerto te dicen algo de tu
pasado, de lo que tú ayudaste a hacer. Aunque a veces tengamos la impresión que
no pasábamos por allí, por aquella calle concreta, desde hacía muchos años, o
que no habíamos vuelto a aquel restaurante desde hacía mucho tiempo.
Me
dedicaré, pues, junto con el grupo del Hospital de Sant Pau, a combatir a Eisenhower.
Así Eisenhower, esta vez el que fue presidente en carne y hueso de Estados
Unidos, pagará retrospectivamente por haber apoyado a Franco a entrar en la ONU
en el año 1955, salvando del aislamiento a un régimen fascista que no tenía
horizontes después de la Segunda Guerra Mundial.
Aquesta setmana ha estat marcada, sens dubte, pel debat de
política general al Parlament de Catalunya. En el discurs pronunciat en el debat d'orientació de política
general, el president Montilla ha parlat del model de país i del seu futur. El
seu nord és el de la Catalunya de la llibertat i de la democràcia, del treball,
de l’esforç i del mèrit, acollidora, integradora i convivencial, justa i
social, orgullosa de les seves arrels i de la seva identitat lingüística i
cultural, oberta a noves veus, segura del seu futur, afermada en la seva
singularitat lingüística i cultural i, a la vegada, oberta a la cultura
universal.
Sembla que aquest horitzó hauria de suscitar consensos entre
els grups parlamentaris que representen el nostre país, però ja hem vist que no
és així. Novament han rebrotat els “ismes” defensats o demonitzats per uns
i altres. Més que un debat, sovint fa l’efecte que hi ha monòlegs aïllats i
discursos monolítics preconcebuts per part de l’oposició. Tan greu seria
consensuar el futur del nostre país?
Amb aquesta pregunta ballant pel cap, ahir dijous vaig
assistir a la primera Àgora Política
de CpC, titulada Democràcia, equitat i pau, a càrrec de Bronagh Hinds, una lluitadora nord irlandesa fundadora del NIWC (Northern Ireland Women’s
Coalition), un partit de dones que es va comprometre fortament en el procés de
pau de l’Ulster. Lluny de cercar punts de dissensió, les dones
nord-irlandeses van cercar els ponts de diàleg amb unes conviccions molt
fermes: igualtat, drets humans i inclusió. Ella constatava que en tot el procés
de pau, mentre els homes confrontaven les idees, les dones parlaven de futur. No
és el mateix, comentava Bronagh, el procés negociador que la construcció de la
pau. [Notícia publicada al diari El Punt]
Vull pensar que al meu país encara és possible la
construcció de la Catalunya de la igualtat, de la Catalunya dels drets humans,
de la Catalunya de la inclusió. I en aquesta comesa, les ciutadanes i els
ciutadans hi tenim molt a dir i molt a fer.
Enguany, a Tarragona, l'ofrena
floral al monument de Rafel de Casanova ha estat celebrada de manera unitària
per totes les forces polítiques de la ciutat.
Josep-Fèlix
Ballesteros, l'alcalde, ha sabut trobar el to just en el seu discurs del qual
en vull destacar uns fragments que m'han interessat especialment.
Integració i convivència
“La Catalunya d`avui no és la de
1714, ni la de l’oda a la pàtria d’Aribau de 1833. A Catalunya avui es parlen
200 llengües i som més de set milions de persones totes amb els mateixos drets
però també amb els mateixos deures i obligacions.
I estem disposats a
renovar-nos, a integrar sempre que hagi voluntat d’integració. Ho diem des de
Tarragona que al llarg dels segles ha donat exemple de gresol, de fusió i de
convivència. Volem bastir una convivència que preservi la nostra
identitat i aquells elements mes substantius de la nostra manera de viure i
d`organitzar-nos, la nostra voluntat de continuar tenint uns valors, uns
costums, una cultura a la qual invitem tothom sense exclusions i ens
comprometem a posar els mitjans per fer-la possible”
Catalanisme i pluralisme
Ens cal la unitat dels catalans que
no es contradictòria amb el pluralisme.
L`any passat celebràvem el centenari
de la publicació de la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Ell tenia molt
clar que a
la nació catalana hi havia de cabre tothom. No podia ser una Catalunya pels
catòlics o pels lliurepensadors, pels anarquistes o pels conservadors, pels de
ciutat i pels de camp, pels uns o pels altres. PER TOTHOM.
Per això no hi ha un sol catalanisme
ni seria bo que hi fos. Catalunya es plural i això es una riquesa.
Un catalanisme que, com quan parlem
de tarragonisme, cal que sigui sempre més ambiciós, de més ”valor afegit “, que
aplegui tots els elements tradicionals, però que sempre es proposi afegir i
completar les noves demandes socials, que tingui vocació d’adaptar-se als nous
temps, perquè si no ho fa així quedarà desfasat i les noves generacions se`n
desentendran. I necessitem incorporar tothom al catalanisme. Si no, no en
sortirem
El catalanisme ha
de contribuir a cercar l’excel·lència, per una política social avançada, per un
medi ambient de qualitat, per la lluita per les causes més nobles: per la pau,
per la projecció al món de la nostra nació, per l’ajut als qui més ho
necessiten, per ser competitius, per exercir la generositat i la solidaritat,
la valoració de la democràcia i la seva millora i perfeccionament
constants.
Mentre, al
Parc de la Ciutadella, a Barcelona, l’Escolania de Montserrat, amb
acompanyament de Pascal Comelade, ha cantat Els segadors, una versió ben poc
convencional.
Ahir al matí, amb el lema La participació ciutadana al món local, a debat, una cinquantena de membres de Ciutadans pel Canvi d’arreu de Catalunya ens vàrem aplegar a Tarragona, a l’acollidora sala d’actes de l’Autoritat Portuària, per presentar i debatre propostes i experiències de participació en l’àmbit municipal. L’acte va comptar amb la salutació inicial de Josep Anton Burgasé, president de l’Autoritat Portuària de Tarragona i va ser conduït perLola Herrera, membre de CpC i candidata núm. 2 a les llistes municipals del PSC-CpC a Tarragona,Va ser una nova experiència d'Àgora Política orientada a fomentar la proximitat, la participació, la transparència i el compromís cívic.
En aquest sentit, la conferència inaugural, a càrrec de la Presidenta, Carme Valls, va centrar el seu objectiu en El compromís cívic. La seva exposició va ser clara, directa i engrescadora. Com a leit-motiv del compromís cívic destacaré la seva invitació de passar de les 3 D a les 3 C: de ser diferents, desiguals i desconnectats a treballar per corregir les desigualtats, connectar-se amb les xarxes i corregir les desigualtats, amb una fórmula resultant, C+C+C.
Del plantejament inicial vàrem passar a l’explicació de les nostres propostes obertes per a les eleccions municipals, que ja havíem fet públiques amb anterioritat però que en el marc de la jornada de Tarragona van tenir un sentit especial, amb el valor afegit de la presència compromesa dels homes i dones de CpC que participen en llistes electorals arreu de Catalunya.
Després de les propostes va arribar el temps de la taula rodona: Dificultats i reptes de la participació ciutadana a l’àmbit local. De la mà de Pau Pérez, regidor del grup municipal socialista de Tarragona, que actuà com a moderador, vam escoltar les experiències de David Aaron López, alcalde de Callús, i deMercè Agustí, regidora de participació ciutadana i salut de Tàrrega, d’una banda, i les expectatives i propostes de treballde Xavier Febrer, candidat municipal del PSC-CpC d’Arenys de Mar iLídia Lluís, candidata municipal del PSC-CpC de Pineda de Mar. Les aportacions d’uns i altres van ser realment interessants. Ens van descobrir el perfil més compromès dels nostres socis, la seva tasca al territori, la diversitat de fórmules participatives i d’implicació en l’àmbit local, aspectes tots ells que van suscitar un interessant debat entre els assistents.
L’acte de cloenda va comptar amb la participació de Josep Fèlix Ballesteros, candidat del PSC-CpC a l’alcaldia de Tarragona, que va manifestar la seva voluntat i compromís d’incorporar la participació ciutadana a la gestió municipal. Com no podia ser d’altra manera, a Tarragona, un dissabte de maig, vam continuar el debat tot dinant envoltats de la salabror del mar i l’escalfor del sol de primavera. No endebades érem a Tarraco, ciuitas ubi uer aeternum est, la ciutat on la primavera és eterna.
Aquests darrers dies han estat "mogudets" en el panorama mediàtico-polític. En un anunci per paraules hauríem pogut trobar un text com aquest: "Canvio referèndum d'autodeterminació per presidència Generalitat. Interessats a fer tractes vingueu disposats a menjar calçots".
I tot plegat per una excessiva ingesta de calçots o per mera tàctica electoralista? Tant se val. Shakespeare té una obra de teatre que ens aniria bé per al titular: Tot va bé si acaba bé. Tot i que em pregunto si realment ha acabat bé o, un cop més, algú ha fet el passerell.
Subscric el comentari de Jordi Sànchez avui a El Periódico, en el seu article "De calçots i altres mediocritats", que transcric tot seguit.
La setmana que avui es tanca ha estat per oblidar, políticament parlant. Molt soroll per a no res. Si començàvem amb propostes d'innegable dimensió política, amb regust de calçots, l'acabem amb declaracions que només aporten soroll.
Divendres passat, el portaveu de CDC va qualificar a TV-3 de mediocre el president de la Generalitat i el va acusar de no donar la talla per exercir les seves funcions. Són acusacions molt dures, excessivament dures i que fins ara no havien estat mai fetes per cap polític en referència a cap governant, i menys contra el president de la Generalitat.
No és necessari estar d'acord amb el president de la Generalitat per evitar desqualificar-lo personalment vorejant l'insult. Aquesta barrera que separa la crítica política de la crítica de barra de bar, descontrolada i des- acomplexada, és molt important no traspassar-la si no volem perdre massa coses en aquest trajecte, especialment en la qualitat de la democràcia.
Pensar que l'adversari és mediocre té sempre un punt de superioritat que s'acosta a la supèrbia. Però si a més resulta que aquell que tu consideres mediocre és el que està ocupant la presidència del Govern que tu aspiraves que ocupés un dels teus, la definició de mediocre és com a mínim paradoxal.
És evident que unes vacances aniran bé als nostres polítics. Fer un recés aquesta setmana que ara comença, relaxar-se i mirar les coses des d'una visió menys contaminada pel tacticisme més absolut davant la pròxima cita electoral segur que ajudarà a resituar les coses.
![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/computer.gif){kind=small}
Inici![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/bricks.gif){kind=small}
Albums![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/vcard.gif){kind=small}
Presentació![[+]](https://blocs.tinet.cat/lt/templates/spollo/imgs/mail.gif){kind=small}
email
