Carme Mas

La presentació de l’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya ha marcat amb segell propi el maig del 2008. Per primera vegada es fixa el model educatiu propi de Catalunya que pivota sobre dos eixos,  l’equitat i l’excel·lència, amb un objectiu primordial com és l’increment de l’èxit escolar, tal com ha manifestat el conseller d’Educació, Ernest Maragall.

Soyons réalistes, demandons l'impossible! Aquesta consigna d'un altre maig, el de 1968, que s’ha anat recordant també aquests dies –ja fa quaranta anys- il·lumina el sentit de l’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya, perquè sens oblidar el punt de partida, el diagnòstic de la situació actual es planteja anar més enllà, canviar la cultura en el sistema educatiu català bastit sobre tres grans puntals: el major suport de l’administració educativa als professionals que treballen als centres i als serveis educatius, el major reconeixement de la societat vers els docents, i l’establiment de l’avaluació del sistema.

L’avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya va desgranant en els seus títols: l’objecte i els principis, el dret a l’educació, la comunitat educativa, el servei públic d’educació, l’ordenació dels ensenyaments, els centres educatius, l’autonomia dels centres educatius, el professorat i altre personal dels centres educatius, la direcció i govern dels centres educatius, mesures correctores i sancions, l’administració de l’educació, l’avaluació del sistema educatiu de Catalunya, la cooperació amb altres administracions, organismes i institucions i el finançament del sistema educatiu a Catalunya.

Al llarg dels 181 articles i les disposicions addicionals, transitòries i derogatòria, es configura un model educatiu de país, un model educatiu per al segle XXI, que explora totes les potencialitats de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb una potent voluntat de servei públic, de descentralització i responsabilitat als territoris i als poders locals, de definició de cossos docents propis, de major responsabilitat a la direcció i autonomia dels centres i d’avaluació de tots els elements del sistema.

El filòsof eslovè Slavoj Zizek, precisament al voltant de l’esmentada consigna del maig del 68, diu que l’única forma de ser realistes és preveure allò que en les coordenades d’aquest sistema –l’actual- no té més remei que semblar impossible.

Li queda un llarg camí a aquest avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya. El debat serà intens, sens dubte, com ja ho va ser el de les seves Bases, però també enriquidor. És a les nostres mans el futur de l’educació a Catalunya. Siguem realistes, demanem l’impossible!