Bloc del Catarrà

La foto més buscada...

Aquí està, sense retocar, la foto més buscada per molts aquests últims dies... El pare ja podia saber el que feia portant les seves filles on les ha portades, i al que s'exposava fent que es fotografiessin amb el President dels Estats Units Barack Obama, en un event de caràcter oficial... Particularment, aquesta foto em dóna la sensació de que encara que gairebé tothom estigui somrient, estiguem a un funeral... I la veritat és que a aquesta banda de l'Atlàntic molts estem immersos en el nostre propi funeral, gràcies al descontrol que hi ha hagut per part dels poders públics i poders fàctics durant aquests últims anys per no posar remei en el refredament d'una bombolla, que encara s'ha fet més gran i ha acabat petant... Només ens falta que la ministra de la vivenda vagi dient aquesta setmana que els preus dels pisos han de baixar fins a que es posin al preu que pugui pagar el ciutadà del carrer amb el seu sou...

Perquè quan van ocupar el govern fa més de cinc anys no van aplicar cap mesura per refredar el mercat immobiliari, i així que centenars de milers de famílies no quedessin enganxades per la bombolla immobiliària que ara volen desunflar, com sempre, pagant els ciutadans sense poder de decisió els plats trencats?

Bé, aquí teniu la foto del dol en el que vivim en aquest estat, i que el que surt acompanyant al senyor Obama no va saber aturar en el seu moment, ara fa cinc anys, quan va pasar a liderar un estat on calia actuar per no arribar a la situació on estem ara... Ens cal algú que sàpiga sumar i restar... I pensar en el bé comú... Ja que nuestro Presidente demana el dret a la intimitat de dues menors, li recordo que molts, centenars de milers de subdits del país que governa, estan perdent de cop i volta un munt de drets: dret al treball, dret a una vivenda digna, dret a menjar,... Les mesures preses aquest dissabte al Consell de Ministres ajudaran a recuperar la il·lusió perduda, o continuarem de dol per molt de temps?

 PD. Us enllaço altres articles sobre la polèmica foto:  al bloc, a Tinet, de Carles Sala Roca, a La Vanguardia un article d'Enric Juliana, article a El País, aclaració des de El Mundo, o com veuen des d'ABC que hi ha coses més importants que aquesta foto, que malgrat tot és aprofitada per descriure la situació del país...

Espanya la PRIMERA... en Atur!!!

 

Un espai comunicatiu audiovisual en català, és possible?

En el Facebook, el Director de l'Agència Catalana de Notícies, i important promotor de crear una xarxa de blocaires de l'escena política catalana, Saül Gordillo, ha deixat una anotació apuntant a un enllaç que comenta "Taula rodona a l'Òmnium: Televisió nacional o televisions regionals?". L'enllaç que l'acompanya apunta a una nota d'agenda que anuncia la celebració avui per part d'Ómnium Cultural, a la seva seu a Barcelona, d'una taula rodona amb el tema "Televisió nacional o televisions regionals?" ...

No m'he pogut estar de deixar un comentari meu que aquí us reprodueixo...

El que està clar és que no s'enten que no es pugui plantejar una cadena de televisió generalista en llengua catalana (respectant la diversitat dialectal) per a tots els territoris de parla catalana (si no a nivell estatal, doncs també hi ha una bona colònia de catalans a Madrid, etc...)...

Si hi ha televisions d'aquesta mena per a països com Eslovènia (2 milions d'habitants i un espai comunicatiu totalment normalitzat), perquè no podem tenir un espai comunicatiu si no normalitzat si amb presència de mitjans generalistes d'abast nacional, començant per una televisió?

Que hi vivim 13 milions de persones als territoris de parla catalana! Aixó no és un bon mercat per a les empreses de comunicació en català?...

Per cert, si cal, es pot utilitzar Internet per cobrir l'espai audiovisual, si no donen llicència per a l'emissió en televisió digital!

...I el Gobierno que ens hauria de treure de l'UCI...

Bé, amb l'article "Cal un canvi d'aires aquesta tardor..." vaig començar una sèrie de tres articles. En aquesta primera entrega em posiciono sobre la necessitat d'un canvi polític a Espanya per a aquesta tardor, davant uns indicadors econòmics que estan situant Espanya en el furgó de cua de les economies europees occidentals (sinó de tota la Unió Europea).  I indico dues vies per a aquest canvi, que hauria de tenir lloc abans de finals d'any: un govern de concentració (opció preferida per mi particularment, sempre que sigui un govern seriós, preparat per afrontar els reptes i ser resolutiu, i que quedi lluny de campanyes de "bombo y platillo"), o bé un avançament de les Eleccions Generals Espanyoles.

En el segon article de la sèrie, "... m'explico ... Si a Aznar li vam donar porta, a ZP...", raono el perquè en aquest canvi polític, que hauria de produïr-se durant el quart trimestre del 2009, s'ha de prescindir de José Luís Rodriguez Zapatero i tot l'equip d'assessors i afins que formen el seu cercle d'influència més immediat.

En aquest tercer article ja publico la meva travessa de persones que han de liderar aquest canvi polític (en el cas de que hi hagi consens i s'opti per la retirada de Zapatero de la vida política nacional). No m'extendré gaire. Publicaré els noms dels que, segons la meva opinió, han de liderar aquest nou govern, als que els demano sobretot seriositat, consens, fixació d'objectius i de les mesures per assolir-los, i allunyar-se de ser persones que volen destacar a les fotos en comptes de treballar als despatxos i amb els agents socials amb els que han d'acordar les mesures per treure Espanya de la crisi econòmica, i en especial de la crisi pròpia de l'economia espanyola, preparant el camí per sortir i per evolucionar en el futur amb un creixement econòmic sostenible i que arribi a tota la societat, premiant la creació de llocs de treball sobre els subsidis de supervivència. La lluita contra una taxa de 18'5% d'aturats ha de ser una de les polítiques a seguir per sortir de la crisi econòmica.

La presidència recauria sobre l'actual titular de la vicepresidència segona del Govern Espanyol i Ministra d'Economia d'Economia i Hisenda, Elena Salgado Méndez.

La vicepresidència primera de govern i ministre de la presidència recauria sobre l'actual lider del primer partit de l'oposició, Mariano Rajoy.

La resta de l'equip de govern hauria de ser consensuat per aquests dos líders del govern, conjuntament amb aquest altre quatre noms, que s'haurien de repartir el comandament de cadascuna de les quatre àrees en que es dividirien els diversos ministeris fixats pel govern espanyol de concentració per lluitar contra la crisi econòmica nacional: 

Alfredo Pérez Rubalcaba,

Josep Antoni Duran i Lleida,

Alberto Ruíz-Gallardón

i Uxue Barkos.

Dessitjo que totes les forces polítiques es prenguin seriosament aquesta necessitat de canvi i nous aires, per atacar uns reptes en els que ens va el conservar el nivell de benestar social actual, per apuntalar-lo, i quan arribin temps millors, tornar a avançar. 

... m'explico ... Si a Aznar li vam donar porta, a ZP...

Si l'altre dia vaig escriure un article més genèric, titulat "Cal un canvi d'aires aquesta tardor...", avui em toca mullar-me, i pronunciar-me sobre el meu anterior article en aquest bloc, que pretenia ser més obert.

Avui toca la concreció, doncs si demano un govern de concentració, hauré d'explicar què és el que vull més concretament. Bé, per ara explicaré el que no vull.

M'està fantàstic que des del Partit Popular hagin desaparegut del panorama polític personatges com José María Aznar o Eduardo Zaplana. M'incomoda que personatges com Alejo Vidal Quadras o Jaime Mayor Oreja tinguin càrrecs tan importants dins els organigrames de les institucions de la Unió Europea, però com a qualsevol votant disconforme amb ells, m'incomodaria més que continuessin amb els seus discursos incendiaris dins la política catalana i espanyola respectivament (consol de tontos, el meu).  

L'actual aposta del Partit Popular per ser liderat per Mariano Rajoy, i els canvis efectuats en l'organigrama intern del seu partit, malgrat perdre la batalla davant ZP a les últimes Generals, apropen el Partit Popular dins el marc de centralitat política amb la que més fàcilment m'identifico com a espai polític proper. Malgrat tot, com en tot partit, hi ha diversos corrents, i a Rajoy no li queda més remei que carregar amb decisions anteriors a la seva presa de posessió real com a líder del PP, com és el cas que ens crucifica tant als catalans del recurs contra el Nou Estatut de Catalunya, per mantenir la pau interna del partit. Però les veus anticatalanes dins el Partit Popular ja no criden tant com abans (una altra cosa és que sociològicament parlant, aquest anticatalanisme ha deixat una gran petjada dins la societat espanyola, i aixó costarà d'arreglar-ho per molt de temps, i el mal fet contra la societat catalana des de les antigues cúpules directives del PP perdurarà per molt de temps malgrat que la nova direcció intenti corregir aquest defecte).

Per una altra banda, tenim un Partit Socialista Obrer Espanyol que ens va conquerir a tots el cor amb un José Luís Rodriguez Zapatero que ens obria l'esperança a un canvi demandat  per tota la societat espanyola després de vuit anys de cavernes i masmorres, subjugats al govern de José María Aznar, i la veritat, el seu tarannà obria, i va obrir, les portes a l'esperança. I els missatges contra les mentides, sobre les quals es defenien i basaven el seu poder Aznar i la seva èlit, van triomfar davant l'última gran manipulació de l'11-M, un atemptat molt greu contra la societat madrilenya i espanyola que va voler ser utilitzat per Aznar per refermar-se, i que la pròpia manipulació el va portar al seu lloc, a l'oposició, amb una llista aleshores ja encapçalada per un Mariano Rajoy que encara no havia pogut sortir del niu, sota la pressió de l'aparell d'Aznar i els seus.

Zapatero va ser efectiu, i va fer el seu primer joc de mans traient les forces militars espanyoles d'Iraq, i ben fet que va fer... Però el que en un principi era un do, poc a poc l'ha anat convertint en un gegantet de peus de fang. El seu tarannà, davant de la intransigència verbal d'Aznar, era diabòlicament encisador, i va començar a prendre decisions, com la retirada de forces d'Iraq o la legalització en forma de matrimoni de les parelles homosexuals, que no comportaven cap despesa pública important, però que eren exigides per la societat.

L'economia espanyola creixia a una velocitat innaccelerable que va prendre embranzida durant l'últim govern González, i que va tenir la seva continuació durant els vuit anys de govern Aznar... Però aquell mateix tràgic 11-M havia de marcar un canvi de tendència a l'economia espanyola, i qui va prendre les regnes del poder aleshores, Zapatero i els seus col·laboradors, no ho van saber ( o voler ) veure, quan era la seva responsabilitat identificar-ho i començar a prendre mesures de refredament.

Durant l'últim govern Aznar, la vivenda a Espanya va multiplicar el seu preu per dos, i es situava a nivells que comencaven a posar aquesta necessitat bàsica fora de l'abast dels sous mitjans espanyols... I durant el primer govern Zapatero, la vivenda a Espanya va tornar a multiplicar el seu preu per dos, mentre els sous no van crèixer al mateix nivell ni de bon troç. En aquests vuit  anys, Espanya va passar a formar part de la Zona Euro, i la pesseta va ser escombrada del mapa, mentre la sobirania monetària va ser cedida en las seva major part al Banc Central Europeu.  

Hem assistit durant vuit anys a un escalfament de l'economia espanyola insostenible, i no hem tingut un govern capaç de pronosticar que com més amunt anèssim en aquesta bombolla, el pet seria més gros. Malauradament, els primers signes inqüestionables de crisi econòmica es van presentar tot just desprès que José Luís Rodríguez Zapatero tornès a ser escollit President d'Espanya. Un Zapatero que es fregava les mans de veure com la locomotora (sic) econòmica espanyola feia el sorpasso a la veterana locomotora italiana, i amb l'objectiu fixat ja en superar la vetusta França...

Però ha arribat la crisi financera mundial, i el castell de cartes sobre el que es basava l'economia espanyola i la política econòmica del govern Zapatero ha cedit, i ara el gegantet de peus de fang veu com Espanya lidera la llista d'aturats de la unió europea, posant un de cada quatre aturats, i el Royal ha deixat de fer efecte en el pastís de la construcció. 

Recordem que apostes tan innovadores, i fins i tot justes, del Govern Zapatero queden en aixó, en un joc d'apostes, i que la rifa l'ha de viure el ciutadà, calculant si li tocarà o no l'ajut que es desprén per la Llei de Dependència (que sí que li toca, per llei, però és que ens hem quedat curts en recursos), i si la cobrarà abans de que no la pugui gaudir; o esperant el jove que amb els estalvis pugui pagar el lloguer del pis amb el que vol independitzar-se, un lloguer que ha decidit pagar doncs l'Estat li subvencionarà una part... però la subvenció, ja aprovada fa mesos i mesos, no arriba! 

Jo, com a mínim, de jocs de mans ja n'estic fart, i la situació social i econòmica a Espanya no necessita d'il·lusionistes que ens maravellin, fent creure coses que no són. A l'equip Aznar ja se li va donar porta per aquesta raó, i en aquests moments, el senyor Zapatero i tot el seu estudi de creatius ja pot tornar cap a casa, doncs no volem viure d'il·lusions mentre comencem a patir gana... El que volem és tots plegats posar-nos mans a la feina i aplicar solucions per sortir el més ben parats d'aquesta immensa estavellada social i econòmica que, ara fa un any, el senyor Zapatero encara es negava a reconèixer. Zapatero, ves a prendre unes copes de vi amb el teu amic Aznar, que ja trobarem un altre que ho faci millor que tu... I aquest canvi és per ja!

Cal un canvi d'aires aquesta tardor...

I hi ha dos camins per a arribar-hi.

Sembla clar que els indicadors de cara a aquest setembre donen un suspens al Govern Zapatero per comandar Espanya lluny de la crisi econòmica. Poc a poc es van aclarint les situacions de cadascun dels estats en aquesta crisi econòmica mal anomenada "de caràcter mundial"... Ha sigut si de cas la primera gran crisi causada per la globalització de l'economia mundial, i aixó ha derivat en que tots els estats quedessin tocats. 

Però si apliquem la teoria de les plaques tectòniques, fent el simil de que cada economia local (pot ser millor dit cada economia estatal o nacional) és una placa tectònica, el moviment entre plaques i la seva fricció ha causat que totes les economies locals hagin patit crisis locals afectades per un moviment global o encadenat. 

Aquesta sotragada global està posant a prova els models econòmics, i també polítics, de cadascuna de les plaques tectòniques (col·loquialment conegudes com nacions o països), i ara podrem saber si tal o qual mercat, o estat, tenia una salut de ferro, malgrat la sotragada, o si patia una malaltia fins aleshores desconeguda o no reconeguda públicament.

I en aquest cas està molt clar que s'ha descobert que Espanya no té salut de ferro en termes ni econòmics ni polítics. I aquesta mala salut és compartida pels catalans, i no cal mirar cap a un altra banda, doncs actualment Espanya i Catalunya estan al mateix vaixell (o a la mateixa placa tectònica, seguint el símil anterior). Ni la Zona Euro és prou cohesionada per formar una única placa econòmica, i continua estant en realitat fragmentada en diverses plaques, cadascuna solucionant els seus problemes domèstics amb millor o pitjor encert.

Catalunya i Espanya, en mig d'aquesta deriva continental, en comptes de comptar amb aptes mariners que ens portin a bon port, tenim una sèrie de governants altament incompetents a totes les esferes (estatal, autonòmica i local), només preocupats per sortir bé a la foto, o bé fer fotos en que el contrari surti mogut i a poder ser amb un penós posat... No es pot dir ni tan sols que només es dediquen a guardar les formes... Si en tinguessin de formes de comportament, alguna cosa ja hauriem guanyat. Però ni aixó. Només a base de grans titulars ens porten a tots els ciutadans i ciutadanes que els hem escollit a seguir-lo en aquesta deriva contiental, sense buscar un nord, un camí a la solució o cura. 

I aixó fa que no s'ataqui amb el seny i el tremp necessari el problema fonamental per a la supervivència de la nostra societat: la crisi econòmica espanyola. 

Si un metge agafa un termòmetre i pren la temperatura de França, Alemanya o Itàlia, suposats pacients, els faria estar una temporada a l'hospital recuperant les forces per tornar a la vida normal d'abans... El mateix símil aplicat a Catalunya i a Espanya seria contundent: han d'ingressar a l'UCI. 

I si estem a l'UCI, què s'ha de fer? Doncs amb el panorama actual només hi ha dues sortides a nivell espanyol (i que Catalunya haurà d'acatar com a membre): o un govern de concentració a Madrid, com s'ha fet a temps a Alemanya, o si no es saben posar d'acord els dos principals partits de l'estructura política espanyola (com si s'han sapigut posar pel que fa a Euskadi adduïnt raons d'Estat, - no ho és la situació econòmica una raó d'Estat?), doncs un avançament per a que a finals de novembre hi hagin Eleccions Generals.

El que està clar és que sigui quina sigui la via escollida (govern de concentració o eleccions generals avançades), algú ha de pagar el cost polític de tot aquest desgabell, i actualment qui ostenta aquest lamentable honor és el president José Luís Rodríguez Zapatero. En cas de govern de concentració, si volem un bon començament, Zapatero haurà de passar a formar part de la cua de gairebé quatre milions d'espanyols aturats, amb la sort de que ell tindrà una prestació contributiva ben pagada i de per vida que la resta de mortals espanyols no podrem gaudir. En cas d'eleccions anticipades, que cada partit faci el que vulgui, espero que la ciutadania votarà amb seny, i no es sumarà als despropòsits de la nostra classe política... Però en la situació actual, fora bo arribar a aquest desembre amb un nou Govern de Concentració Espanyol abans que a un nou Govern derivat d'unes El·leccions Anticipades.

Aquí queda dit i escrit, vostés opinin, i el que pugui, decideixi. 

El futuro de España...

No m'he pogut aguantar... El meu nou disseny titulat "El futuro de España..."

Diversos motius per ser "optimista", en els enllaços següents:

http://www.3cat24.cat/noticia/402548/economia/Latur-puja-en-23000-persones-a-lagost-a-Catalunya-mes-duna-quarta-part-de-laugment-a-lEstat

http://www.3cat24.cat/noticia/402555/economia/La-Seguretat-Social-perd-142244-afiliats-a-lagost

http://www.3cat24.cat/noticia/402409/economia/Serna-augura-una-tardor-complicada-amb-mes-expedients-de-regulacio

http://www.3cat24.cat/noticia/402448/economia/El-deficit-de-lEstat-fins-al-juliol-es-multiplica-per-cinc-i-suposa-el-469-del-PIB

http://www.3cat24.cat/noticia/402410/economia/El-superavit-de-la-Seguretat-Social-cau-un-33-respecte-a-lany-passat

I el joc dels nostres governants amb temes que no ataquen el problema de forma directe, tal i com s'ha de fer, seguint els desproposits de comunicació i gestió del nostre Gobierno actual...

(Titular per ocultar el veritable titular del dia): http://www.3cat24.cat/noticia/402564/economia/Lajut-dels-420-euros-sampliara-als-aturats-que-hagin-esgotat-totes-les-prestacions-des-de-l1-de-gener

(Continua el sainet... quina colla d'incompetents): http://www.3cat24.cat/noticia/402267/economia/Govern-espanyol-i-sindicats-no-arriben-a-cap-acord-sobre-lampliacio-dels-420-euros

No cal destruir llocs de treball per sortir de la crisi...

Així ho ha vist l'empresa del sector de la indústria auxiliar de l'automoció CIMOS, de la malhauradament coneguda ciutat bosniana de Srebrenica.

Amb una gestió correcta dels recursos humans, i cercant mercats alternatius al de l'automoció, CIMOS manté els seus 100 treballadors, i te plans per crear nous llocs de treball, malgrat un primer trimestre del 2009 poc encoratjador. La direcció de CIMOS ha valorat el que significa tenir un lloc de treball per part dels veïns de la població on està radicada, i ara recull els fruïts.

Malauradament, el nostre teixit empresarial no ho veu de la mateixa manera, i anem acomiadant als treballadors i creant pobresa en comptes de riquesa.

Més informació en aquest article.

Gràcies a un imprudent, escric aquest post a una mà...

Gràcies al transportista d'aquest camió haig d'escriure aquest comentari amb una única mà, doncs l'altre la tinc en cabestrell... A qui se li acut posar una caixa de garrafes d'oli per que no se li desnivelli el camió mentre descarrega caixes i bidons de cervesa?
Les garrafes peten, l'oli es vessa per terra formant un immens toll d'OLI, i tu passes pensant que només és aigua i acaves volant i trencant-te el cap del radi (la munyeca) per culpa d'un impresentable irresponsable... I la gent dient que sort que m'ha passat a mi, aquesta arma homicida podria haver acabat amb la vida d'una àvia o un avi (bé, si jo m'he trencat una munyeca, que li podria haver passat a una persona gran?)... Indignant.

Accident a la Plaça Mercadal accedint des del Carrer del Castell (Reus) aquest dimecres cinc d'agost del 2009 a les 12:40 hores...

Catalunya: l'atur creix un 56'8% l'últim any, i es situa al 15'88%

Mentre la taxa d'atur espanyol ha pujat un 49'1% el juny del 2009 respecte el juny del 2008, i ha passat del 11'0% al 18'1%, a Catalunya, en el mateix periode, la població desocupada ha pujat en un 56'8%. Si el que passa a nivell espanyol no fa gràcia, encara menys veure que a Catalunya l'atur creix molt més ràpidament. I la taxa d'atur a Catalunya aquest segon trimestre del 2009 ha arribat al 15'88%.

Mentre, trobem que la taxa d'atur a Espanya se situava al 18'1% aquest mes de junt, mentre que al conjunt de la zona Euro la taxa d'atur està en el 9'4% i a tota la Unió Europea només arriba al 8'9%, just no arriba a la meitat de la taxa d'atur espanyola.

Si la crisi és mundial, com és que a Catalunya i a Espanya doblem les taxes d'aturats europees? Que han fet els diversos governs estatal, autonòmics i municipals durant aquests últims sis anys, periòde de temps en el qual ja es veia, fa sis anys, que la bombolla immobiliària havia de petar? En que pensaven els nostres governants i els gestors de les grans empreses? En la societat, no pas. 

(Font: IDESCAT(1)(2)/EUROSTAT)

Espanya, a la cua de la Unió Europea...

Espanya lidera la taxa d'atur a la Unió Europea al juny del 2009 (18'1%), seguida immediatament de les tres repúbliques bàltiques. En cinquena posició, l'antic tigre irlandès es queda amb un 12'2% de taxa de desocupació (font: eurostat).

A la cua de la desocupació, Països Baixos (3'3%), Àustria (4'4%), Xipre (5,4%) i Eslovènia (6,1%).

Ja és tard per a arreglar el problema, un problema causat per molts factors que eren detectables ja fa cinc o més anys, especialment pel que fa a la bombolla immobiliària. Si la crisi econòmica és global, com és que la taxa d'atur espanyola dobla la taxa d'atur de la zona euro (que supera a la taxa d'atur de tota la Unió Europea gràcies a que Espanya forma part de la zona euro).

Per que tanta mania de parlar de Berlusconi a Espanya si, ens agradi o no el personatge, per ara manté a Itàlia una taxa d'atur del primer trimestre del 2009 en un 7,4 per cent, 11 punts per sota de la taxa d'atur espanyola, i si comproves els preus de les ofertes de vivenda de diversos indrets de l'estat italià, els preus amb prou feines han variat respecte ara fa dos anys, mentre que a Espanya el que es vol treure el pis del damunt (per que s'ha quedat a l'atur i no pot pagar la hipoteca) es veu obligat a dividir per dos el preu de la vivenda segons el preu de mercat durant el quart trimestre del 2007, i qui el manté més alt, amb prou feines podrà vendre el pis.

Veritablement, els polítics i poders econòmics catalans i espanyols no han fet bé els seus deures durant aquests últims cinc anys, però la societat catalana i espanyola també és culpable del que està passant, doncs tothom s'ha acomodat i no ha mogut ni un dit per fer arribar a qui toca el missatge de que ja n'hi ha prou.

Quan arribin les properes eleccions generals ja serà tard per a molts de nosaltres, i fins i tot a curt plaç, les eleccions al Parlament de Catalunya queden massa lluny per a poder votar per opcions polítiques creïbles que puguin portar-nos esperança i creure que hi ha un futur. Veritablement, al panorama polític català hi ha moltes opcions per votar, però és un veritable desert a l'esperança pel nostre futur. Jo ja haig de començar a plantejar-me a emigrar del meu pais, i els partits polítics catalans estan ajudant a que cada dia que passa jo sigui "un català menys"... MOLTES GRÀCIES, senyors electes, per la seva incompetència.  

35 horas : Trabajo para todos

Amb el títol 35 horas : Trabajo para todos he obert un grup al Facebook per tocar un tema que està al caure durant els propers mesos, a causa de la incompetència dels nostres polítics, gestors i alts càrregs directius empresarials, que miren amb lupa ( o estan mirant-se el melic) problemes de gran abast, sense veure-ho de forma global i aportar autèntiques solucions. La crisi econòmica espanyola (sumada a la mundial) té les seves conseqüències, i una d'elles serà la fractura social entre els que conservin el seu lloc de treball, i aquells que hagin estat afectats pel ràpid procès de destrucció de treball que ha viscut la societat espanyola durant l'últim any, a una velocitat que no s'ha vist pas en la major part dels seus socis comunitaris, fet que penso que ens ha de portar a reflexionar sobre les aptituts de les nostres classes dirigents (alts càrregs institucionals, càrregs electes, càrregs sindicals, alts càrregs econòmics i bancaris, alts càrregs de la premsa,...)

Sé que el plantejament inicial de presentació del grup pot semblar una mica demagògic, però per plantejar el tema com a mesura de presió a les diverses forces polítiques i sindicals catalanes i espanyoles, un altre to (que no sigui el barroer) és difícil, i no tinc ni temps, ni ganes, ni ànims, d'escriure una obra científica de 1000 pàgines perquè segurament no estic prou capacitat i perque les hores a esmerçar a les 1000 pàgines són un temps que haig d'esmerçar en solucionar el meu cas particular de buscar-me la vida com més de quatre milions d'espanyols i espanyoles estan obligats a fer, amb una perspectiva de que vas a entrevistes (si t'arriven a convocar) i t'ho diuen ben clar: amb prou feines guanyem per mantenir als que tenim ara en plantilla.

La fractura social està aquí, i és als poders polítics, econòmics i sindicals als qui els toca prendre decisions, perquè quan arrivin les pròximes legislatives, en poc menys de tres anys, per a molts de nosaltres ja serà no tard, sino molt tard per a fer escoltar la nostra veu a les urnes, ja ens hauran desauciat. 

Per aquest motiu, us convido, si teniu compte al Facebook, a unir-vos (després de llegir detingudament la descripció del grup, i raonar si esteu d'acord amb l'enunciat o no) al grup 35 horas : Trabajo para todos, per aportar un grau més de presió als poders polítics en concret, i als sindicals i econòmics, en general, per que la crisi actual necessitarà de solucions radicals, si volem evitar una gran fractura social que porti la nostra societat cap al camí de les societats de estats en via avançada de desenvolupament, on fins i tot ha d'haver cinc tarifes diferents per cobrar, per exemple, la factura del Gas Natural, o identificar el nivell econòmic de la gent que habita aquell barri (vegi's el cas de Colòmbia) a causa de les grans diferències socials i econòmiques que viuen les poblacions d'aquests estats. Si hi ha països que estan evolucionant fortament cap al futur, sembla que la vella Europa està condemnada a seguir el camí invers.

Si creus que un bé tan preuat com és un lloc de treball s'ha de compartir entre tots (sabent que aixó pot implicar que els que ara tenen la sort de tenir un lloc de treball poden passar a guanyar una mica menys doncs en comptes de treballar vuit hores en un horari habitual, passaran a trevallar set hores diàries), el teu grup de presió té una porta oberta a 35 horas : Trabajo para todos. 

"El derecho al trabajo en España se ha convertido en un bien escaso. De una tasa de paro en el segundo trimestre de 2007 del 7'95%, se pasó a una tasa de paro en el segundo trimestre de 2008 del 10'44%. En el primer trimestre del 2009, dicha tasa de paro ha subido hasta el 17'36 % (datos extraidos del INE).

La prespectiva del mercado laboral para los próximos años es que la tasa de paro va a continuar situada alrededor del 20% durante los próximos años. 

Todos los españoles tienen derecho, entre otras cosas, a un trabajo digno, y lo que se planteó hace años como una mejora laboral, ahora se puede convertir en la única herramienta efectiva para que el sacrificio de la crisis económica sea compartido por todos los españoles, y que no nos encontremos con que de golpe tengamos españoles de primera y españoles de segunda, porque los trabajadores que pasan a engrosar en la actualidad la lista de parados seguramente van a tardar años para encontrar un trabajo digno, y la bancarota de muchas economías familiares está al caer durante los próximos doce meses. 

Por ello, se invita a aquellos que desean que todos trabajemos, y creen que la medida de obligar a una jornada de 35 horas laborales por semana puede ayudar de forma importante a disminuir la bolsa de paro española de la actualidad, a que se apunten al grupo "35 horas : Trabajo para todos", no porque somos gandules, no porque es un lujo... "35 horas : Trabajo para todos" es una necesidad social y urgente, que los partidos políticos de todos los colores deben de hacer suyo, y que deben de aprovar como ley que rija el mercado laboral cuando sus señorías vuelvan de sus vacaciones de verano, de forma immediata (si es que este verano creen que ante este drama social de dimensiones nunca concocidas en los últimos decenios deben de tomar vacaciones en lugar de trabajar para luchar contra la crisis económica que azota la sociedad española). 

Nota: Todo mensaje insultante, que falte el respeto a personas o entidades, o sea contrario a la convivencia, será eliminado por los moderadores del grupo. 

Se buscan aportaciones positivas, mirando al futuro de nuestra sociedad. Con diplomacia tambien se pueden decir las cosas por su nombre."

L'Estat Espanyol, un altre cop amb els ulls embenats

Editorial de elSuplement.com d'avui 6 d'abril del 2009:

Un altre cop, l'Estat Espanyol es permet el luxe de perdre noves oportunitats per a estar present a escala internacional en el grau que li pertoca pel seu pes econòmic, i que a nivell polític no es vol equiparar. I la responsabilitat és de la classe política espanyola en general, i dels dos grans partits sobre els que bascula el govern de l'Estat Espanyol en particular.

Mentre la ministra Chacón insisteix en treure els destacaments de l'exèrcit espanyol en territori kosovar, adduint que l'Estat Espanyol no ha reconegut oficialment Kosovo com a estat independent, veiem com el govern espanyol es queda en la minoria dels estats de la UE que no volen reconèixer la independència de Kosovo, mentre que la major part dels seus aliats ja fa temps que han pres la decisió correcta.

És un fet que a Kosovo és molt difícil de seguir un camí de marxa enrera, i tornar-se a integrar en territori serbi. Aixó implicaria un cost molt alt dins l'estabilitat de la regió balcànica, que ja ha patit prou durant gairebé dues dècades. Ara toca mirar endavant, i no deixar-se dur per nacionalismes provincians del segle XIX, quan la Unió Europea és un pas important (però que encara s'ha quedat a mitges) cap a una nova realitat geopolítica i econòmica que ha de presidir el segle XXI. 

I els socis de l'Estat Espanyol, un altre cop, estan a la primera línia d'atac per obrir nous mercats, tan necessaris en un moment de crisi econòmica internacional com l'actual, i cercar noves oportunitats de negoci. Des d'Itàlia es realitzen missions comercials a Kosovo, els eslovens hi inverteixen madurant la seva presència econòmica a la regió dels Balcans, i Kosovo és acceptada al Fòrum Econòmic de Viena, una organització de la que la pròpia Sèrbia ja és membre. 

Senyor Zapatero,  tregui's la bena dels ulls, i miri al futur!!!!

 

Govern Espanyol: "Anem a veure què passa, els propers dos mesos"

Avui s'han publicat les dades del mes de febrer sobre l'atur... I al Ministre de Treball del Govern Espanyol, Celestino Corbacho, no se li acut una altra cosa que dir "Anem a veure què passa els dos propers mesos" (aixó he excoltat avui al noticiari de Telecinco de les nou de la nit d'avui tres de març del 2009). O sigui, per a actuar, sembla ser, esperarà veure que passarà els messos d'abril i maig (ja no dos mesos, sinó tres!!!)...

O sigui, si Corbacho pensa fer alguna cosa per a que no es destrueixin més llocs de treball, esperarà al Juny, si ha de valorar el que passa durant els propers dos (o tres) mesos!!!! Mentrestant, ja són gairebé tres milions i mig de treballadors i treballadores de l'Estat Espanyol els que es troben en situació d'atur (sense comptar els autònoms que no entren a les estadístiques oficials de l'atur). A Catalunya ja som gairebé mig milió d'aturats (quina il·lusió!!!).

SENYOR CORBACHO, SENYOR ZAPATERO... A QUÈ ESPEREN?????????

Verirablement, els despropòsits de l'actual govern espanyol es van acumulant, i els punts per tal d'exigir un avançament de les Eleccions Generals al proper mes de desembre del 2009 (si no abans, veient la innacció del govern espanyol), es van acumulant.

Però bé, veient com fa els càlculs el senyor Zapatero per governar Euskadi, on el PSE pensa governar, pel que sembla, comptant amb els vots dels representants del PSE, el PP i UPD per a la investidura, en un govern en minoria, ells solets , no es pot esperar més intel·ligència ni esperit. A Catalunya Montilla com a mínim ha conformat una majoria de govern entre el PSC, Esquerra i IC-Verds. Però per a assolir el poder a Euskadi, els socialistes han hagut de silenciar com a mínim a cent mil persones (cent cinquanta-mil segons els vots de les formacions il·legalitzades ara, a les anteriors eleccions basques), que no han tingut més remei que exercir el seu dret a votar mitjançant el vot nul, doncs no s'ha permés que es presentès cap llista que representès la seva ideologia. Sempre a remolc del PP, els Socialistes van aprovar la Llei de Partits, i ara l'han utilitzada per a que amb només 24 representants en un parlament, el basc, que compta amb 75 escons, pretendre governar Euskadi, en un govern en minoria. Senyors, que només és el 33% de l'arc parlamentari basc, i hi ha un partit, el PNB, que en té 30 representants (el 40% dels escons bascos). Si a Euskadi ha d'haver un govern en minoria legítim, aquest ha de ser el liderat pel PNB, i no pas pel PSE. Si Patxi López vol ser lehendakari, que s'ho traballi formant un govern de coalició, i no esperar que Euskadi tiri endavant gràcies a les equacions dels mentors dels polítics socialistes, que estan convertint en castells de cartes tot alló que toquen. Per sort, els gallecs no estan per a tonteries, i ja han posat els socialistes al seu lloc (malhauradament, l'alternativa eren uns altres que tampoc són sants de la meva devoció).

L'Aquí ens deixa...

Fa un parell de dies, mirant per damunt els titulars de la blogosfera del Camp de Tarragona, vaig veure dues entrades de blocs diferents que informaven d'una trista notícia: el diari gratuït AQUÍ tanca la paradeta demà divendres.

Immediàtament no vaig poder aturar el meu impuls d'obrir al Facebook un grup de suport a l'AQUÍ. El grup s'anomena Amb l'Aquí, el nostre gratuït, i en menys de 24 hores ha arribat a les 75 persones adherides, i mentre escric aquestes linies, encara no a 48 hores d'obrir el grup, estem a poc d'arribar als 100 inscrits.

Esperem que el grup ajudi a que si, malauradament, l'AQUÍ tanca, poguem gaudir ben aviat d'un altre rotatiu de les seves característiques a les nostres comarques, amb la mateixa qualitat i calidesa de l'AQUÍ.

Gran part de la gent de l'AQUÍ ha treballat amb gran il·lusió en aquest projecte. Ara, malhauradament, tanca les seves portes.

Em sap greu no poder gaudir de l'Aquí. Va ser un gratuït que des del primer dia em va impactar per la seva professionalitat i el seu aspecte tan agradable.

En temps com l'actual, és doblement greu que perdem també un lloc com l'Aquí, on més o menys tothom pot tenir el seu lloc per a donar la seva opinió, i en temps de crisi com l'actual, cal un punt de sinergies que ajudi a donar un horitzó a través de l'intercanvi d'opinions i de la informació.

Bé, replico aquí el text que convida a donar suport al projecte de l'AQUÍ, i tots els que tingueu un compte al Facebook, us apunteu al grup Amb l'Aquí, el nostre gratuït, per veure si com a mínim podem fer força moral per demostrar que dessitgem la seva continuïtat. Moltes gràcies a la gent de l'AQUÍ per haver-nos regalat aquest fantàstic diari gratuït i escrit en l'idioma de la nostra terra.

Segons informen diversos blocs, sembla que el diari gratuït Aquí, que des de la seva redacció de Reus informava de l'actualitat del Camp de Tarragona, tanca la paradeta.

Volem expresar en aquest grup el suport dels lectors de l'Aqui a tots els professionals que han esmerçat el seu temps i esforços a tirar endavant un gran projecte que, malauradament, ha arribat a la seva fi.

Esperem que tornis aviat als nostres carrers i a les nostres mans, AQUÍ!!!!