Bloc del Catarrà

Puerto Tárraco

Que cadascú judiqui les següents fotografies al seu gust, jo ja tinc la meva opinió...

Web de l'Autoritat Portuària de Tarragona sobre Puerto Tarraco.

Web de Puerto Tarraco (en espanyol -per defecte-, anglès, francès, italià i alemany... ni tan sols en valencià)

A Barcelona els interessa la CORI...

Doncs un antic company de feina de Barcelona, on fins fa poc més de mig any hi treballava, m'ha enviat el següent correu, ben curtet, a la feina:

 què valentí!, tú vas a votar a la C.O.R.I ?, je, je, que'n saps d'aquests frantxis ?

No me n'he pogut estar-me de contestar-li, encara que més que explicar qui són els de la CORI, m'he dedicat a explicar una de les possibles causes del seu petit triomf a les municipals reusenques del passat diumenge... I no he estat tan escuet com ell en la resposta... Aquí us la trasllado, per a curiosos i curioses, o no tan curiosos i curioses...

Doncs milito en un partit polític que ha estat directament tocat pel fenòmen CORI, liderat pel cantant "de pa sucat amb oli" (amb tots els respectes, representi el que representi, la seva música només es pot prendre d'una manera, com una curiositat, i així és com ho ven) Ariel Santamaria (el nom d'Ariel ja de per si és prou curiós, pensant en com va vestit - excepte quan va al seu lloc de treball de Correus, on vesteix com qualsevol de nosaltres- doncs força sabó del tambor ha de fer servir amb tanta americana en ple estiu, je je). Electoralment, la CORI ha ajudat a l'enfonsament local de la força política en la que milito (on sóc militant de base d'aquells que contem ben poc en les decisions de partit, i no mengem un rosco).

La CORI es va presentar a les municipals del 2003, on va recollir més de 1300 vots, i aleshores es va quedar a les portes del consistori reusenc. Aquest cop, amb 1831 vots, ha assolit que el símil frikie de l'Elvis Presley personalitzat en la figura extravagant de l'Ariel Santamaria estigui present al consistori reusenc. Es tracta d'un vot antisistema, que es pot dir que dintre de tot és prou democràtic (no com altres vots que poden anar a formacions del que anomenariem ultradreta, i que el dia que hi hagi una candidatura a les municipals de Reus no m'estranyaria que també treiés bons resultats, a causa del pes de la immigració a la ciutat - del 2003 al 2007 la població de Reus ha crescut en 12.000 habitants, i aixó no és només fruit de la fertilitat de la població autòctona), embolcallat de frikisme, que en la terminologia de la CORI s'autonomena "Juantxisme"

Tenen web, em sembla que és www.cori.cat. Allà trobareu informació... Si no ja intentaré fer-ne un dossier, per tal que pogueu disfrutar-ne de la nova irrupcció en el consistori reusenc. Per cert, durant la campanya electoral es va celebrar a Reuss, com cada any, el Festival de Circ Trapezi, i aquest any va acabar amb polèmica amb la policia local de Reus, doncs van detenir tres persones d'una colla de gent que estaven de festa (com a les placetes de Gràcia, si fa no fa, en pla mig okupa, transgressor, etc...) en un lloc públic (per cert, dels menys habitats dins el centre de la ciutat, poca gent podien molestar), a causa de la finalització del Trapezzi, i durant el seu tresllat, a un policia local se li va disparar l'arma reglamentària, ferint a la cama a un dels detinguts, el Bruno, al qual se l'havia adscrit a l'esfera de la CORI.

Suposo que aquest fet, en plena campanya electoral, ha catapultat a la CORI, que ha sigut la força que (honestament o deshonesta) ha rendivilitzat aquest fet, fent-se present en les manifestacions a la Plaça del Mercadal (Plaça de l'Ajuntament) en contra de l'actuació de la policia local en la detenció i posterior altercat amb ferida de bala d'un dels detinguts, i que ha estat manipulada per part de l'Alcalde de Reus, el socialista Lluís Miquel Pérez, que ha volgut fer creure com algo normal quelcom que té moltes irregularitats com ha estat la detenció i el tret de bala "accidental" que ha patit el ciutadà reusenc Bruno.

Just dies després de la manifestació, a la Plaça del Mercadal han aparegut parterres portàtils amb plantes que impedeixen físicament accions de protesta com les que van haver en protesta per l'actuació de la Policia Local de Reus durant la nit en que finalitzava el Festival de Circ Trapezi... D'aquest tema no se n'ha parlat, però suposo que ha sigut el fet que ha catapultat la CORI a tenir representació al consistori reusenc.

Una salutació, i mare de dèu senyor, quin correu que he escrit... Em descomptaran part del sou a l'haver estat escrivint tot aixó!!!!!
Records a tots,

Valentí.

En el següent correu que ens hem intercanviat li he comentat que el partit en el que milito a Esquerra, per si algú es queda amb el dubte de quin és el partit del que tinc carnet, i del que només sóc militant de base.

Va arribant l'hora del segon canvi...

Gran part de la "independència" política de Catalunya a l'Estat Espanyol ha estat gràcies a una Catalunya, o millor dit, a una Plaça de Sant Jaume no monocolor... Calia un gran canvi a la Generalitat, després de més de vint anys de Pujolisme, que el mateix Pujol va finar no quan no es va presentar a les el·leccions parlamentàries del 2003, sino quan va nomenar el seu successor, Artur Mas, com a Conseller en Cap del Govern de la Generalitat.

Aquell últim govern d'en Jordi Pujol, que es va convertir en un govern d'impàs, han tingut grans repercussions en la política i en la vida quotidiana catalanes, perdent pistonada contra la constant i fins i tot creixent pressió de Madrid, on cada cop més els poders fàctics (polític, econòmic, judicial) madrilenys intenten afavorir a aquesta metròpoli messetària anorreant totes les comunitats perifèriques, siguin del color que sigui.

A l'altra banda de la Plaça Sant Jaume, en Narcís Serra va nomenar a Pasqual Maragall successor seu, en Pasqual Maragall, a en Joan Clos, i en Joan Clos a en Jordi Hereu. Llevat de Pasqual Maragall, que tots bé el coneixem, doncs ha arribat a ser el successor de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, a disgust d'en Mas, es pot dir que les successives successions socialistes a l'Ajuntament de Barcelona han significat anar baixant un o uns quants esglaons en quan a carisme de la màxima autoritat ciutadana del Cap i Casal de Catalunya, i de pas sigui dit, a un enquistament de l'aparell que dirigeix la ciutat de Barcelona similar a la que va patir l'administració de la Generalitat amb tants anys de governs de Convergència i Unió.

Al 2003 es va fer el primer canvi que calia fer a Catalunya, per consolidar l'alternança política de forces que ens ofereix la democràcia. Però aquesta alternança no s'ha reflectit en l'Ajuntament de Barcelona, i penso que ara, amb les municipals del 2007, s'ha convertit en una necessitat. Portem quatre anys en que la Plaça de Sant Jaume és monocolor, i aixó ha fet que, juntament amb que el color del partit dominant en el govern català i en el consistori barceloní és gairebé idèntic al color del partit que governa l'Estat Espanyol, juntament amb un increment de pes de poder del lobby madrileny, que vulguin o no reconèixer, es tracta d'un lobby transversal, amb connexions tant amb l'alt aparell del PP com amb alts responsables del PSOE, està fent que Catalunya estigui perdent una pistonada que pot ser fonamental per a continuar lluitant no contra ningú, sinó a favor de nosaltres mateixos, els catalans.

Penso que ha arribat l'hora de l'alternança política al consistori de Barcelona. Sóc militant d'Esquerra Repúblicana, encara que personalment em considero una persona de tendència centrista (quelcom que no està representat per cap partit de forma directa ni en el mapa polític català, i encara menys a nivell espanyol), i per aixó mateix transversal (s'ha d'intentar fer el millor possible per a la majoria, a banda i banda de la gamma ideològica). La manca d'una veritable plataforma centrista a Catalunya crec que facilita que (encara que segurament a molts dels que ho llegiu aixó us sonarà a broma) sigui Esquerra Repúblicana de Catalunya sigui la força que possibiliti una visió transversal de la política catalana, on tots els catalans i catalanes hi tinguem cabuda.

Al cap i a la fi, els dos grans partits que es disputen la hegemonia pel poder a Catalunya són el PSC i CiU. I em sembla que Esquerra ha de ser (sense oblidar, això potser sí que no és tan transversal, la fita de la independència de Catalunya, a curt o a llarg termini) el partit que permeti regular l'alternança política a Catalunya. I ara és el moment en que crec que ja que Montilla, del PSC, és president de la Generalitat gràcies a Esquerra, Esquerra ha de fer possible un govern amb CiU a l'Ajuntament de Barcelona.

Això no vol dir que Esquerra hagi de fer seguidisme de ningú, sinó que ha de continuar disposant de veu pròpia dins els òrgans de govern, i continuar aportant polítiques positives per a tots els catalans i catalanes, com ho van fer la Marta Cid amb les polítiques educatives, Anna Simó en les polítiques socials, i en Josep Bargalló en la Conselleria Primera coordinant les propostes polítiques dels tres partits que van conformar el primer tripartit.

Amb un govern d'ERC i de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Catalunya tornarà a disposar de les dues màximes institucions polítiques catalanes sense lligams directes doctrinaris entre elles, i exigint una a l'altra allò que és vital per a Catalunya sense haver de fer una política conformista per a no molestar "als meus amics", i per redreçar els poders interns del Consistori barceloní, com en el seu dia els catalans vam decidir que passés amb les instàncies polítiques de la Generalitat. I serà la manera de multiplicar i enfortir la veu de Catalunya, mitjançant els seus màxims representants polítics, dins l'Estat Espanyol, i ressituar Catalunya allà on li pertoca, mentre Catalunya hagi de conviure amb la resta de territoris de l'Estat Espanyol sota el mateix "Gobierno del Estado". La força de Catalunya radica en el pluralisme, i hem de tornar a potenciar-lo i saber-li treure el millor suc en benefici de tots i totes.

Espero que en Portabella i en Trias sàpiguen arribar a un bon acord, sà per a Barcelona i bo per a Catalunya, on Trias continuï marcant la seva independència respecte l'aparell polític de l'Artur Mas, autèntic cadàver polític que CiU ha de començar a plantejar a substituir per algú que sàpiga congeniar millor amb els catalans i catalanes, i que possibiliti nous ponts d'acord entre Esquerra i CiU. Mentre en Mas sigui el candidat a la Generalitat de Catalunya per CiU, que els de CiU no es molestin si Esquerra prefereix per a Catalunya un Govern de Progrès.

També la presència d'ERC en els Governs de la Generalitat de Catalunya amb el Govern de Progrès, i a l'Ajuntament de Barcelona amb l'Equip de Govern Nacional de la Ciutat de Barcelona permetrà que, sense fer-ne un mal ús de les calçotades, ERC pugui treure's la sordina del Montilla del damunt, sense deixar de treballar en equip amb els altres dos partits que conformen el Govern de Progrès de la Generalitat.

Il mio nome è mai più

Era l'estiu del 1999. Faltaven uns quants anys per a que en Bush Jr. decidís envair l'Iraq fent servir la política de les mentides per a intentar involucar-nos a tots en la seva batalla personal i innexplicable, feia un dels meus viatges de retorn-peregrinació al centre de refugiats bosnians d'Ajdovščina (en aquells temps ja tancat, donc la política del govern eslovè va ser, a l'acabar la guerra de Bòsnia, anar tancant els centres de refugiats bosnians del territori, gràcies a refugiats que tornaven o eren obligats a tornar a Bòsnia -una Bòsnia dividida en ents que no permetien als refugiats tornar a casa seva, doncs eren territoris en custòdia de la Republika Srpska, guanyats a base de sang i morts-, o aconseguien ser acollits per països com Canadà o Austràlia, o assolien establir-se a Eslovènia -no sense dificultats, doncs no tenien una situació regulartizada, amb tots els seus drets reconeguts, especialment la gent més gran, que no podia entrar al mercat laboral ja no només per papers, sinó per edat o salut-. Els que no van tenir cap d'aquestes sortides, van haber d'abandonar el Centre de Refugiats d'Ajdovščina i van ser agrupats amb altres refugiats al Centre de Refugiats de Postojna, a poc més de 20 quilòmetres de distància, però amb un canvi de clima impressionant, doncs es passa del clima mediterrani suau i les vinyes de la Vall de Vipava al clima centreeuropeu de Postojna, on la neu pot arribar a fer més de mig metre quan hi neva fort).

A la tornada vaig passar per Milà, on tenia uns amics (a la vila de Varedo, la Lucilla Parisi i el noi bosnià Jaško Halilović). A una casa de discos a la Plaça del Duomo milanesa (si no m'equivoco era una botiga de la casa Virgin's Megastore) vaig aprofitar per comprar alguns discs italians.

Un dels CD's que vaig comprar va ser un single d'un trio de cantants italians ben famosos al seu país, Ligabue, Jovanotti i Pelù. El single té dues versions de la mateixa cançó, una en que els tres cantants, que es fan dir com a trio, en aquest CD, amb el nom artístic de LigaJovaPelù hi posen la seva veu, i la versió instrumental de la mateixa cançó. El títol de la cançó és ben suggerent: "Il mio nome è mai più" ("El meu nom és mai més"), i la finalitat del sigle era recaptar fons per a diversos programes de l'associació Emergency, de suport a civils víctimes de guerres. L'any 99, els programes amb els que treballava Emergency es repartien entre països com Afganistan, Cambotja, les repúbliques ex-Iugoslaves i Sierra Leona.

El mapa central del llibret del CD encara era més explícit: un terç dels estats del globus terraqui eren països en situació de guerra, o bé tenien importants extensions del seu territori minat, o bé ambdues coses...

El perquè d'escriure aquest article ha estat perquè navegant una miqueta pel Youtube, m'he ensopegat amb un muntatge, fet a Catalunya, pel que sembla, amb una versió del "Il mio nome è mai più" cantada per Ligabue, que acaba amb unes notes del tema instrumental "Teresa" per Pascal Comelade (que es correspon amb el tema "Teresa" que va fer famós n'Ovidi Montllor).

Us deixo amb el videomuntatge, i que el fruiu, juntament amb la lletra de la cançó:

Il Mio Nome È Mai Più
Io non lo so chi c'ha ragione e chi no
se è una questione di etnia, di economia,
oppure solo pazzia: difficile saperlo.
Quello che so è che non è fantasia
e che nessuno c'ha ragione e così sia,
e pochi mesi ad un giro di boa
per voi così moderno
C'era una volta la mia vita
c'era una volta la mia casa
c'era una volta e voglio che sia ancora.
E voglio il nome di chi si impegna
a fare i conti con la propria vergogna.
Dormite pure voi che avete ancora sogni, sogni,

Il mio nome è mai più, mai più, mai più....

Eccomi qua, seguivo gli ordini che ricevevo
c'è stato un tempo in cui io credevo
che arruolandomi in aviazione
avrei girato il mondo
e fatto bene alla mia gente
(e) fatto qualcosa di importante.
In fondo a me, a me piaceva volare...

C'era una volta un aeroplano
un militare americano
c'era una volta il gioco di un bambino.
E voglio i nomi di chi ha mentito
di chi ha parlato di una guerra giusta
io non le lancio più le vostre sante bombe,
bombe, bombe, bombe, BOMBE!

Il mio nome è mai più, mai più, mai più...

Io dico si dico si può
sapere convivere è dura già, lo so.
Ma per questo il compromesso
è la strada del mio crescere.
E dico si al dialogo
perchè la pace è l'unica vittoria
l'unico gesto in ogni senso
che dà un peso al nostro vivere,
vivere, vivere.
Io dico si dico si può
cercare pace è l'unica vittoria
l'unico gesto in ogni senso
che darà forza al nostro vivere.

Il mio nome è mai più, mai più, mai più...

Què tinguem sort!!!! Aquest dissabte van fer música en català a la tele!!!!

Fa molts anys es podien veure videoclips de grups catalans aprofitant els temps morts de la programació de Televisió Espanyola a Catalunya, de TV3, del Canal 33, etc. Hi havia programes com Plàstic (TVE a Catalunya, posteriorment treslladat a tota la península), Sputnik (Canal 33)... on la presència de la música en català era important, i amb actuacions en directe (o playback, però actuacions al cap i a la fi). Va aparèixer una cadena basada en videoclips musicals (Flaix TV), on sortien força propostes de música en català enmig de videoclips del panorama internacional...

... Poc a poc tot aixó s'ha anat desmuntant. TVE a Catalunya gairebé ha desaparegut del mapa. Televisió de Catalunya ha relegat la música al Canal 33, i en programes cada cop més especialitzats i gens adreçats al gran públic. S'incideix en la música feta a Catalunya, però ara ja són grups que canten en català, castellà o anglès, tots barrejats, i la presència del català en la música a la televisió va mimvant. Flaix TV va vendre el seu senyal a comarques al Grup Godó, si no m'equivoco... I el canal que hi va sortir per sort sembla que comença a prendre forma com a referent de la televisió en català a nivell local, amb 8Tv, encara que, i on és la música en català?

Aquest dissabte passat es va demostrar que la música en català té la seva quota televisiva. Van haver de donar-se un cúmul de circumstàncies per a que la música protagonitzés la nit del dissabte a les llars catalanes, amb una quota de pantalla del 20'3% a Catalunya, a través de la Televisió Pública de Catalunya, TV3. Primer, havia de ser una jornada de descans de la Primera Divisió de la Lliga de Futbol Professional de l'Estat Espanyol, doncs "la roja" jugava un partit de la sel·lecció espanyola en una jornada europea de partits per a l'Eurocopa, on la sel·lecció catalana té vetat de participar-hi.

Així, doncs, TV3 es quedava sense partit de Lliga per omplir la graella de la nit del dissabte ("Oh!!!! Com mantindrem la quota de pantalla?", devien de comentar-se els uns als altres els directius de TV3).

I va caure el mannà del cel... Pel que fos, un segon sentit d'en Lluís Llach (suposo que no té un telèfon vermell que el connecti amb els directius de la Lliga Espanyola de Futbol) li va dir que el seu adèu dels escenaris com a cantant havia de ser un dissabte 24 de març, des del seu poble nadiu, Verges, amb la presència d'uns quants primers espases polítics catalans que havien de sortir a la foto (per cert, a en Montilla se li va veure molt més content l'endemà a Can Zam a la festa de Ràdio Tele Taxi)... Un dissabte 24 de març, sense futbol a TV3!!!!!!

Doncs així ha anat per a que en Lluís Llach protagonitzés la nit de la setmana a la nostra televisió, TV3, i fes que una mitjana gairebé constant durant 4 hores de concert de 526.000 espectadors gaudissin de la música d'en Llach (al cap i a la fi música en català, potser d'un buc insígnia de la música en català, però música del nostre país, al cap i a la fi), amb una punta de 682.000 espectadors en el punt de màxima audiència del concert (dades consultades a l'edició d'avui dimarts 27 de març a El Periodico "de Catalunya").

Què haguès passat si el concert de comiat d'en Lluís Llach hagués coincidit amb un Sevilla-Celta? O amb un València-Athletic? Segur que el concert d'en Llach s'hagués anat directament al 33, i els seguidors d'en Llach que no protestin... Així ens van les coses en el nostre país amb la nostra música. Només unes curioses coincidències han fet que la música en català estiguès present al primer canal de Televisió de Catalunya una nit de dissabte en prime time...

Per acabar, unes imatges de com ens haguessim de contentar els catalans de veure en Lluís Llach en el seu últim concert a Verges aquest 24 de març si no fos perquè el futbol descansava a TV3...

Que tinguem sort!!!!

VERGONYA EM FEU!!!!

Aquest és el meu missatge d'indignació i repulsa al que he llegit en l'article "Cocapitalitat: diferències entre Reus i Tarragona", del Bloc de la Gemita:

Continuem així, i arribarem ben llunys... Si Tarragona només es mira el melic, i nomès pensa en el territori (Camp de Tarragona) com a un territori del que és capital, sense pensar en que és el conjunt del territori el que ha de funcionar, ja podrem continuar veient com ens passa el tren de llarg per anar a parar a Barcelona.

Quanta gent del nostre territori ha hagut d'anar a desenvolupar les seves carreres professionals a Barcelona per la manca d'oportunitats a casa nostra (el Camp)? Continuem dividits i les oportunitats continuaran anant a Barcelona, i a nosaltres només ens quedaran les centrals nuclears, els immensos complexos de generació elèctrica eòlica, una estació del tren d'alta velocitat ben lluny de tot nucli habitat, una Rovira i Virgili que van haver d'assolir a la segona de canvi (doncs hi havia tots els números de que la quarta universitat, que va resultar ser la Pompeu Fabra) anès a parar al Camp, però es clar, el Nadal i l'Abelló no es podien posar d'acord, i cap al Carrer Balmes de la capital catalana va anar a parar la quarta universitat, un transport públic interurbà mal organitzat i carissim (sortir de la teva ciutat et costa 1 euro amb 60 cèntims com a mínim, quan a la província de Barcelona pots fer trajectes similars interurbans per 60 cèntims , estalviant-te l'euro)...

Quina vergonya de governants de les nostres ciutats al Camp de Tarragona, especialment el Nadal, i quina vergonya d'opinions com les que he llegit en aquest post, només sento vergonya, i tambè impotència de veure que ningú vol que el Camp de Tarragona sigui tingut en compte a Catalunya, doncs o anem tots junts, o no hi ha res a fer davant el gegant barceloní. Però si voleu mirar-vos el melic, mireu-vos-el, la resta patirem les conseqüències (i vosaltres també).

VERGONYA EM FEU!!!!

Ràdio 4, l,emissora que us parla en català

Dos mitjans de comunicació en català poden desaparèixer durant els propers dies. En el moment en que escric aquestes línies, el comptador que va indicant els dies que queden de vida per a Ràdio 4 i per al Circuit Català de TVE informa que són 84 dies els que ens queden per gaudir d'aquests mitjans de comunicació de titularitat estatal i que mantenim amb els nostres impostos els catalans, segons la web Ràdio 4 és viva.

La població que viu en els territoris de parla catalana representen al voltant del 25% del pes demogràfic de l'Estat Espanyol. I hi contribuim al manteniment d'aquest amb els nostres impostos. Quan de temps haurem de veure i sentir que el nostre idioma, el català, és tractat com un idioma de segona per part d'un Estat on representem el 25% de la població?

Adduint la necessària reducció de despeses, la fins ara directora general de RTVE, la madrilenya nascuda a Catalunya, i que també s'expressa amb un català amb accent barceloní envejable, Carmen Caffarel, ha capitanejat un pla de sanejament econòmic de la RTVE que comportarà l'eliminació de més de 4.000 llocs de treball, molts d'ells amb jubilacions anticipades que disminuiran les despeses de RTVE, sí, però que tots els espanyols, i aquí també ens podem incloure els catalans, continuarem mantenint amb els nostres impostos mitjançant el pagament de les respectives jubilacions de persones que encara poden donar molta canya professional (tal i com ha passat en tantes i tantes empreses de l'Estat Espanyol, no ens enganyem, i que permet la contractació de nova mà d'obra amb contractes més precaris, sous més baixos, i amb la pèrdua de tots els beneficis que havien assolit els treballadors de totes aquestes empreses, enhorabona, sindicats, per la vostra feina de conxorxa amb l'Estat i les empreses!!!!).

I encara que s'hagin de retallar 4000 llocs de treball, ... Perquè un servei públic estatal dedicat a la informació i a la comunicació, com és la Ràdio i Televisió Pública estatal espanyola, no ha de tenir present en la seva programació que el 25% de la població de l'Estat Espanyol viu en territoris de parla catalana?

Uns faran campanyes per defendre els llocs de treball, però a part d'aquesta lloable causa, jo particularment vull expressar que mentre els catalans haguem de contribuir amb els nostres impostos a l'Estat Espanyol, i hi haguem d'acomplir amb una sèrie d'obligacions, entre els nostres drets hi ha d'estar també el dret a la nostra llengua i a la nostra identitat. Si ens volen, que ens vulguin tal com som dins de l'Estat Espanyol, si només ens volen per pagar impostos i no permetre que empreses amb seu social a Catalunya puguin adquirir empreses a d'altres indrets de l'Estat mitjançant campanyes mediàtiques desmesurades, i prefereixin que el capital alemany es quedi amb les empreses originalment de capital espanyol, entre d'altres punts a recordar, doncs que ens deixin decidir lliurement als catalans i catalanes quin camí volem seguir, si amb l'Estat Espanyol o com una Catalunya Independent.

I un dels nostres drets és que l'Estat que diu que en formem part i al que contribuim al seu manteniment (tant econòmic com social, etc) respecti els nostres drets lingüístics, i poguem continuar disfrutant del català en la ràdio i la televisió estatal espanyola... Si ens han de dir que ja tenim TV3, doncs mira, a Madrid tenen TeleMadrid, i a Andalusía Canal Sur, ambdues en castellà, així doncs, que RTVE faci programació en anglès o suahilli, quins collons, el castellà ja està present gràcies a TeleMadrid, Canal Sur, Tele5, Antena 3, Cuatro, La Sexta, la major part de cadenes de TDT amb abast estatal, i moltes d'abast autonòmic i local, i no en parlem de les plataformes digitals o de productes com Imagènio...

Bé, per concloure aquest article, us adjunto un reportatge que es va emetre fa poc més d'un mes a Catalunya Avui (Circuit Català de TVE), on es recorda que aquest 2006 va ser el 30è aniversari de Ràdio 4, la primera ràdio en emetre en català amb l'acabament de la dictadura franquista, i que sembla que, a l'igual que el Circuit Català de TVE, si les coses no canvien (ara estan a l'UCI, no ho oblidem) tindran l'esperança de vida més curta que la d'un èsser humà al tercer món (la comparació, reconec, és una mica dura, però també son dures les connotacions respecte el futur de la nostra nació).

Catosfera en defensa del català a TVE

Mentre aquest dijous passat teniem coneixement d'un petit baló d'oxigen sobre la continuïtat del Circuit Català de TVE, tal com informa Vilaweb, anunciant que el tancament del circuit català de TVE també s'ajorna tres mesos, els blocaires de la catosfera van deixant anar les seves opinions sobre la probable clausura de l'espai televisiu degà en l'ús del català.

En el bloc d'Euterpe podem trobar l'article titulat El futur de TVE i Ràdio 4 a Catalunya, on el blocaire reconeix que la programació del Circuit Català de TVE és millorable, i recorda que no és pas el PP qui ha decidit la clausura del Circuit Català de TVE, sinó el suposat govern amic del PSOE liderat pel no nomenat José Luís Rodríguez Zapatero.

Al bloc Blòquiam! també es fan ressó de la clausura del Circuit Català de TVE i de Ràdio 4, en concret en l'article titulat Un petit indret que s'apaga , on recorda que l'excusa per a la seva desaparició són les raons econòmiques, al mateix temps que dubta que el tancament del Circuit Català de TVE i de Ràdio 4 sigui una eina pràctica per al dèficit econòmic de l'Ens Públic. De pas, recull una editorial d'en Vicent Partal publicada a Vilaweb, titulada com a "Callem. Oi tant que callem!".

A Un país de conya la queixa és que s'ha donat molt poca importància des dels mitjans de comunicació a la "desintegració i fulminació del circuit català de TVE per part del PSOE", en el seu article "Matar mosques a canonades". En aquest article es recorda que durant els 80 el Circuit Català de TVE va arribar a emetre 83 hores mensuals de programació en català, amb cares que poc a poc es farien populars, com les de Joaquim Maria Puyal, la Rosa Maria Sardà, la Trinca, la Júlia Otero, en Jordi González, l'Alfonso Arús, l'Àngel Casas o l'Olga Viza. Reconeix que la fortalesa de TV3 minva les audiències del Circuit Català de TVE, però que malgrat tot es tracta d'un servei públic imprescindible.

El bloc Submarí també hi dedica un article a la situació del Circuit Català de TVE, en un article titulat "I mentrestant, deixen que tanqui el circuit català de TVE", on es titlla el tancament del Circuit Català d'eutanàsia.

Programes del Circuit Català de TVE

L'Alfonso Arús va començar l'emissió del programa FORÇA BARÇA al Circuit Català de TVE.

En aquest article consta una relació (no exhaustiva) de programes que hem pogut gaudir catalans i catalanes al Circuit Català de Televisió Espanyola, l'espai televisiu pioner en utilitzar el català, i que està a punt de desaparèixer, menyspreant que un 25% de la població que paga impostos a l'Estat Espanyol viu en territoris on l'idioma propi és el català (i que molts anomenen valencià).

Tenim tres mesos de temps afegit per a exigir a l'Estat Espanyol que, mentre se'ns exigeixi als catalans, valencians i illencs pagar els nostres impostos, la televisió que diuen que és de tots, TVE, mantingui la quota actual (que és veritablement de mínims) de presència del català a TVE, i que en el futur incorpori en la proporció que li pertoca a la llengua catalana dins la graella de programació de TVE (en concret del Circuit Català de Televisió Espanyola, i per extensió, també en els territoris del País Valencià i les Illes Balears).

Aquesta nit s'ha emés per últim cop el programa presentat i dirigit per Àngel Cases "Senyores i Senyors". No baixem la guàrdia... Si des de Madrid volen que siguem espanyols, doncs que sàpiguen que aleshores el català és un idioma que es mereix tant de respecte com el castellà per part de les institucions públiques estatals, a la que tots, inclosos catalans, valencians i illencs, contribuïm a finançar amb el pagament dels nostres impostos.

Sisplau, si trobeu a faltar algun programa en català del Circuit Català de TVE en la següent relació, indiqueu el nom, i totes les dades que pogueu aportar, en els comentaris a aquest article, per així poder anar poc a poc ampliant la poca informació que disposem d'una eina bàsica per a la normalització de l'ús del català a Catalunya, com ha estat el Circuit Català de TVE. Jo sóc un d'aquells que va aprendre a apreciar l'idioma català en programes com Terra d'Escudella i el Planeta Imaginari, i segurament sense ells, ara no m'expressaria en l'idioma que és propi del meu pais, Catalunya. I com jo, molts altres. La presència del català en els mass mèdia és impressindible per a defensar la supervivència de la nostra estimada llengua. I l'obra feta en el Circuit Català de TVE, no només en el pla de la llengua, sinó també en el pla de les llibertats, ha estat bàsic per a que Catalunya pugui recuperar part del que durant els últims segles li ha estat manllevat.

Programes Infantils

Terra d'escudella. 1977-1980. La Filomena fou un personatge molt popular. TVE-Catalunya/ Esplugues. Durant aquests anys treballa amb professionals, com: Mercè Vilaret, Joan Bas, Francesc Nel.lo, Sergi Shaaff, Lluís M. Güell, Orestes Lara, Roger Justafré, Àngel Alonso, Xavier Manich i Xesc Barceló.

Quitxalla. 1980-1981. TVE-Catalunya/ Esplugues.

La gresca del Sac de Gemecs.

Tres i no res.

Gresca i xerinola.

La Cucafera. 1981. TVE-Catalunya/ Esplugues.

Poltrona Exprès.

Planeta Imaginari. 1982-1983. TVE-Catalunya/ Sant Cugat.

El nas.

Pinnic. 1992-1994. TVE-Catalunya/ Sant Cugat. Treballa amb professionals, com: Amparo Solís, Miguel Mellado, Juan Antonio Gamero, Ferran Armengol i Fernando G. Tejedor.

Entreteniment

Varietats. 1976.

El Castell dels Tres Dragons.

Doctor Caparrós. Medicina general. 1979

Festa amb Rosa Maria Sardà. 1979

Vídua, però no gaire.

Amor meu.

Mare i fill.

Les guillermines del rei Salomó. 1979

Martí, pare i fill. 1985

El xou de la família Pera.

Terenci a la fresca. 1985

Què vol veure?.

Força Barça.

Sopa de lletres.

3x4. 1988

La palmera.

Som una meravella.

La lluna. 1989

Senyores i senyors.

Dramàtics

Teatre català. 1964

Lletres catalanes. 1975.

Gran teatre. 1980.

Informatius.

Miramar. 1974 (en català a partir del 1975).

L'informatiu.

Actualitat.

Mare Nostrum. 1967.

Giravolt. 1973.

De bat a bat. 1977.

Personatges. 1977.

Vosté pregunta. 1979.

Les nostres coses.

Barcelona RTVE.

Retrat de dona. 1982.

Entre nosaltres.

Crònica.

Crònica 2.

Catalunya a fons.

Set dies.

Revista del dissabte.

Revista del diumenge.

Tribunal popular.

135 Escons.

Catalunya avui.

Gran angular.

Amb ulls de dona.

Els nous catalans.

Geometria variable.

Cultura.

Tot art. 1976.

Català amb nosaltres. 1976.

Memòria popular.

Signes.

Lliçons de català.

Era Lucana.

Glasnost.

Geometria variable.

Oficis que es perden.

Els camins de la calma.

Continuarà...

Música.

Nova gent. 1976.

Temps de cançons. 1976.

Musical Exprés. 1979.

Pleitageinsam.

Plàstic.

Esports.

Miramar esportiu. 1977.

Crònica esportiva. 1980.

La banda.

El Rondo.

Religió.

La missa.

Obres de ficció de caire puntual.

Un somni i mil enganyifes. 1978.

Hamlet. 1979.

Sèries de ficció forànies doblades al català.

Falcon Crest.

Bellesa i poder.

On li fa mal.

La família Robinson.

La petita Polon.

Programes especials.

Mercè Vilaret. Retalls de temps. TVE, 1994.

 (Segueix)

Circuit Català de TVE : compàs d'espera

Bé, avui toca escoltar la sintonia que sonava abans dels Informatius Migdia i Vespre del Circuit Català de TVE, al principi dels 90, a l'espera de notícies que ens informin que podrem continuar escoltant programació en català en una televisió pública a la que els catalans dediquem una bona part dels nostres impostos.

Circuit Català de TVE: programació de qualitat de baix pressupost i en català en vies d'extinció

Aquests dies aniré afegint fragments que trobi al Youtube de programes que s'han emés des del Circuit Català de TVE. Si en trobeu més d'aquests vídeos, indiqueu-los per poder anar afegint-los durant aquests dies en aquest bloc.

En aquest cas posarem un tall del programa de TVE-Sant Cugat per a Catalunya Continuarà... Es tracta de les últimes temporades, doncs està presentada per l'escriptora i presentadora Aisha Miró, arrelada a les nostres comarques (en concret amb Vilanova de Prades, poble on va nèixer un dels meus besavis):

Com es pot comprovar, des de Catalunya respectem el pluralisme lingüístic, cosa que no es respecta gens ni mica des del Govern de Madrid... Esperem que els nostres polítics recordin a Madrid que el 25% de la població de l'Estat Espanyol viu en els territoris on l'idioma propi és aquell idioma que uns anomenem català, d'altres valencià, i d'altres noms que se'n poden arribar a donar, però que som una mateixa llengua que es parla de Salses a Guadamar, i de Fraga a l'Alguer.

Clam contra el tancament del Circuit Català de TVE

Reprodueixo una carta oberta d'Àngel Casas, presentador de televisió que durant molt de temps ha dirigit i presentat programes en format magazine en català, principalment a TVE a Catalunya, però també en el seu dia fins i tot a TV3. Aquesta carta està circulant per internet, i encara que no he pogut comprovar la veracitat, sembla ser que sí que l'ha escrit el mateix Àngel Casas.

A partir del pròxim 1 de gener, Televisió Espanyola a Catalunya es queda sense programació en català. Aquelles 20 hores de desconnexió, arrencades amb esforç i negociacions àrdues -entregades amb garreperia i, sovint, incomprensió, regatejades amb poquíssima sensibilitat, arraconades en horaris impossibles i com qui diu de saldo- a la programació estatal de La 2, desapareixen. D'una revolada. És una ordre. Ja està.

Es dinamita aquella il·lusió antiga que tant havia estimulat professionals i espectadors des de les acaballes del franquisme, aquell racó de normalitat lingüística, aquell trosset de nació -segons refereix el preàmbul de l'Estatut- que, segons sembla, tant trasbalsava el pressupost de TVE. Bé, no exactament; potser un, en la seva decepció personal i col·lectiva, exagera una mica, ho reconec. Queda el cafè per a tothom. Queda aquella mitja hora diària en què la Primera desconnecta al migdia per donar pas a l'"informatiu regional", com passa a tots els centres territorials: Extremadura, Castella i Lleó, Aragó, Comunitat Murciana...

O sigui que, en plena disbauxa de celebracions pel 50 aniversari de la casa coincidents amb la reestructuració de la plantilla i la vertebració del nou Govern català, TVE es treu de sobre l'empipador assumpte de la desconnexió catalana. D'amagatotis. Total, ¿qui se'n queixarà? ¿Qui plorarà per nosaltres quan estiguem morts? Aquí pau i després glòria. I és que a un li queda aquella sensació de pau de cementiri, una vegada rebuda la notícia, després d'uns quants mesos llargs d'informacions contradictòries, de rumors d'anada i tornada, de sí però potser no, de falses expectatives d'un miracle d'última hora.

Perquè, encara que feia mesos que planava la rumorologia sobre el tancament de les emissions en català, del qual ja es va començar a parlar durant l'etapa de govern del PP, la impressió general era que un Govern socialista que exhibeix la teoria de l'Espanya plural i que compta decisivament amb un importantíssim nombre de vots de la ciutadania catalana no podia protagonitzar aquesta ofensa. ¿O és que amb l'acord sobre l'Estatut ja s'han tancat tots els compromisos amb la societat catalana? ¿O és que el Govern d'Espanya no té responsabilitat activa sobre les llengües minoritàries cooficials? ¿O és que aquest Govern no recapta els impostos també dels catalans?

"RTVE, que paguem amb els impostos de tots els ciutadans de l'Estat espanyol, ha de ser sensible a la realitat diversa i cultural que hi ha al país", deia el president del Parlament el 13 de març passat, després d'afirmar que "ara cal demostrar la voluntat de pluralitat, i si aquesta Espanya plural existeix o és teoria". El bo d'Ernest Benach afirmava respecte de la possibilitat de tancament que la situació "és incomprensible" i que això "ens fa mal com a país, i s'han de fer tots els esforços necessaris" per resoldre-ho. "Suport incondicional" és el que van dir que va oferir Benach a les emissions en català de Ràdio 4 i Televisió Espanyola.

I molts ens ho vam creure. Com ens vam creure la solidaritat de Joan Ridao, d'ERC, i Joan Boada, d'ICV-EUiA, i la seva insistència que el Govern central ha de garantir les emissions en català dels seus mitjans públics de comunicació a Catalunya i assumir els seus costos davant la proposta nova de crear un Consorci de comunicació integrat pel Govern central, la Generalitat i la Diputació de Barcelona. Fins i tot a alguns se'ns va reviscolar l'esperança quan el president Montilla, en resposta al portaveu de Ciutadans durant el debat d'investidura, li va aconsellar que visités una llibreria per comprendre l'estat del català davant del castellà. Així que Montilla posi la tele i faci una mica de zàping, vaig pensar jo, entendrà per què la desconnexió catalana de La 2 no pot desaparèixer.

S'ha de ser molt desmemoriat o molt ingrat per ignorar el paper que va jugar el centre de Sant Cugat -i en el seu moment el de Miramar- en el restabliment de les llibertats i en la normalització del català. Perquè les llibertats i la normalització d'una llengua maltractada -encara avui- no són únicament patrimoni dels informatius, sinó que s'estén a totes les fórmules de la comunicació audiovisual fetes d'una manera digna. I això, el centre de TVE a Catalunya s'ha passat desenes d'anys fent-ho. Amb els millors professionals que aquest país ha tingut i que a Sant Cugat -o a Miramar- es van iniciar, van perfeccionar la seva carrera i es van fer populars. Professionals que han estat bagatge fonamental en les televisions que després s'han creat.

El centre de Sant Cugat, malgrat les retallades arbitràries en la desconnexió, de l'estretor dels pressupostos actuals i de la resignació atònita amb què han viscut els professionals de la casa les últimes i penúltimes vicissituds, ha mantingut el tipus amb dignitat i no ha regatejat esforços. Ho sé perquè he compartit amb ells aquests últims anys de penitència. I no és just i és totalment i absolutament ingrat que els polítics del país, els col·legues de la comunicació i la societat civil mirin cap a una altra banda mentre la SEPI li administra l'extremunció.

No hi ha res a fer: la programació catalana de Sant Cugat baixa el teló definitivament d'aquí a poques setmanes. Amb el teló abaixat, potser algú es posarà les piles i iniciarà converses per mirar de trobar una possibilitat que faci viable algun dia una solució que amb sort, potser, un any d'aquests... En fi, no era això. Amb la programació viva i cuejant -que aquesta és la força d'un mitjà- s'havia d'haver trobat la fórmula de l'impàs fins a pactar la viabilitat definitiva. Posant-hi il·lusió i ganes. Restituint el que, per història, esforç i servei al país i a la llengua, el centre de Sant Cugat es mereix.

Fatalment, els catalans seguim sent perdedors.


Àngel Casas és periodista i director del programa Senyores i senyors a La 2 (segona cadena de la televisió espanyola)

Pelle conquereix el món...

Ahir dissabte, a la tarda, la cadena local privada 8 televisió (fins fa poc coneguda com a td8, i anteriorment com a CityTV) ens va oferir la versió en espanyol de la pel·lícula Pelle erobreren. Salvant el descontentament per l'emissió, per part d'aquesta cadena privada catalana, de gran part de la seva programació en castellà, fent que en gran part de la programació la presència, a td8, del català sigui testimonial, s'ha de felicitar, però, per l'emisió, en horari de tarda aquest dissabte, d'aquesta pel·lícula que, per les seves característiques, sembla increïble que es fes, l'any 1988, amb l'Oscar a la Millor Pel·lícula Estrangera.

"Pelle el Conqueridor" és una pel·lícula que queda ben lluny dels canals de distribució del cinema comercial. I queda ben enmarcada dins del que anomenem cinema d'autor, encara que aquesta coproducció sueco-danesa també queda ben lluny de l'estereotip de cinema d'autor, si entenem com a tal el cinema fet per Krzysztof Kieslowski (director de la trilogia "Blau", "Blanc" i "Vermell"), Emir Kustorica (director de "Underground" o "Gat Blanc, Gat Negre") o Jean-Pierre Jeunet (director d'"Amélie").

Fins i tot una pel·lícula que tracta el tema de la pobresa com "Marius et Jeanette", del director francès Robert Guédiguian, pot semblar una pel·lícula frívola, si la comparem amb la cruesa amb la que es tracta el tema de l'extrema pobresa i el destí de la vida a "Pelle el Conqueridor".

Si algun dia necessiteu veure una pel·lícula que us obligui a pensar sobre el destí de la vida, el valor dels nostres esforços per avançar, o símplement per assolir una estabilitat bàsica en les nostres vides..., doncs aquesta pel·lícula de Bille August, creada l'any 1987, us ajudarà a pensar sobre la profunditat o relativitat de les nostres vides, i sobre l'afany de superació enfront del destí que sembla regir les nostres vides. Gràcies a td8 per emetre "Pelle el Conqueridor" en un horari apte per a no noctàmbuls, encara que també s'ha de reconèixer que no es tracta justament d'una pel·lícula destinada al gran públic afanyat en menjar crispetes... L'espectador es podria ennaugar en alguna de les crues escenes de la pel·lícula...

Últims dies a la vella feina...

El compte enrera va avançant, i ja em falten cinc dies per tal d'incorporar-me a la nova feina.

La veritat és que em pensava que aquesta setmana se'm faria llarga, però no ho està essent tant. El meu últim article va ser una mica massa negatiu pel que fa a la feina actual. I la veritat és que sí que et passen la feina en comptagotes, però excepte el dimarts, aquests dies he estat tenint més o menys feina. Es clar, just el dimarts va ser quan vaig escriure que no em passaven gens de feina, just el dia en que no vaig tenir feina...

Suposo que la prespectiva de tres dies més sense que et passin feina et fa baixar la moral (ja de per si negativista, en el meu cas). Però no ha estat el cas. Per sort.

Malgrat aixó, les ganes de començar a la nova feina van increscendo...

Un petit canvi a la meva vida , i una grata sorpresa....

Aquesta setmana està essent una mica dura... És l'última setmana que treballaré en l'empresa client que m'ha acollit durant aquests últims mesos, a Barcelona. Cada dia, durant els últims mesos, a primera hora del matí, haig d'agafar l'autobús per anar de Reus a Barcelona, per anar a treballar, i al vespre, torno a fer el camí invers. La veritat és que per una banda haig de donar les gràcies a l'empresa que m'ha acollit aquests últims mesos (pensant que venia de dos anys d'atur forçat per un acomiadament improcedent, i una petita aventura empresarial que no va arribar a cuallar), però per una altra banda, tampoc m'he sentit integrant de l'equip on em tocava treballar, i la càrrega de treball que tenia assignada era més aviat baixa. No he estat el primer cas de manca d'integració dins l'equip, i no serà perquè no m'he esforçat en que se'm tinguès en compte. Un company que també feia els seus quilòmetres venint cada dia de Girona va estar mesos sense gairebé feina, i al final, aprofitant la seva joventut i vitalitat, va optar per canviar de treball i anar a parar a una empresa on s'aprofitès millor el seu perfil formatiu i professional.

Tota aquesta situació sembla que arriva a la seva fi. La setmana vinent començaré a treballar per a una altra empresa, i estaré a casa del client. I aquest cop la feina estarà més a prop, a Tarragona. I com Tarragona és la ciutat que m`ha vist nèixer i crèixer, doncs em dóna força alegria poder treballar-hi, desprès d'anys en que la meva vida professional s'ha desenvolupat a Barcelona (amb parèntesis a Sant Cugat del Vallès). Ja vaig tenir una primera experiència de treball a Tarragona, fa nou anys, i ara tornarè a treballar per al mateix client. Em dessitjo a mi mateix que aquesta nova passa professional sigui profitosa i plaent, complint amb la feina que se m'encomani. El fet de treballar a Tarragona és un bon incentiu, en el meu cas.

Em toca passar aquests tres propers dies, en els que m'haig de buscar la feina de sota els teclats de la sala on treballo (per no dir de sota les pedres), com pugui, doncs no me passen feina, però com ja m'ha passat molts cops aquests últims mesos, quan esperava que em fecin donar més de mi mateix, doncs no tinc cap sentiment de culpabilitat. Ara espero que arribi dilluns vinent, i pugui treballar amb molta més il·lusió, i continuant amb la meva professió.

Res, i per acabar, agrair a Tinet la bona sorpresa que m'ha donat aquest vespre. Al consultar les estadístiques d'aquest bloc, veia que m'estaven accedint des de la plana principal de Tinet... I he trobat que avui, entre les quatre webs que formen part de la sel·lecció de Tinet, hi ha la referència al present bloc, que vaig començar a mantenir el passat mes de febrer d'enguany. Li dessitjo llarga vida a Tinet, i que ens continui acompanyant a tots nosaltres, i que continui amb una tasca que ha servit per enfortir els lligams (en aquest cas virtuals) de les nostres comarques.

FORÇA TINET!!!!!

Bajaga i Instruktori - "Ruža vetrova"

PD. El video que trobareu encapçalant aquest article és del grup serbi Bajaga i Instruktori, liderat pel cantant, amb aires moltes vegades de cantautor, Momčilo Bajagić (Bajaga). S'ha convertit en un dels meus cantants preferits, des que fa ara ja onze anys vaig compartir tres mesos i escaig de la meva vida amb refugiats bosnians al centre de refugiats d'Ajdovščina, situat a la població homònima eslovena, capital de la comarca de la Vall del Vipava. Algun d'aquells refiguiats em va recomanar la música de Bajaga, i com veieu, a l'hora de gustos musicals, i sobretot del missatge, no hi ha fronteres. Llàstima que no he trobat més videos al Youtube de les meves cançons preferides del cantautor rock serbi, com els temes "Ni na nebu ni na zemlji", "442 do Beograda", "Montenegro" o "Moji drugovi". "Ruža vetrova"("Rosa dels vents") és un dels temes més melancòlics de Bajaga i Instruktori. El video és incomplert (està escapçat al final), però us podeu fer una idea del tema musical. Disfruteu-lo, que estem a la tardor, i és el temps més adient per a copçar la seva melancolia.