No volis amb Spanair...
8 Gen 2010Ahir a la nit vaig veure (una part d')un documental de com va anar la compra d'Spanair a TV3... com volien que la gent que treballava amb sous de 1100 euros al mes a Palma es treslladessin a Barcelona?
Així van aconseguir carregar-se la meitat de la plantilla amb el trasllat... I aixó és només un exemple de com en un any i mig s'han carregat 2.000.000 llocs de treball a Espanya, i no tan sols de la construcció, com tant s'omplen la boca...
Si als líders polítics que tenim sumem aquesta classe empresarial, que no són empresaris, sinó gestors a sou que no arrisquen el seu capital, però si les expectatives de vida de tots els seus "subordinats", així ens va... Qui vulgui mirar-se el documental, que s'ho miri i jutgi a 3alaCarta...
Si aquesta és la manera de fer país, que no comptin amb mi... Amb aquests fatxendes no anem enlloc... ni amb els sindicalistes de paperina que "defenen" els treballadors...
La història de sempre... malbaratant energies vitals...
31 Des 2009Moltes gràcies als il·luminats que en comptes de pensar en potenciar el territori, gasten les energies en arruinar-lo...
De què ens serveixen port, aeroport, autopistes, autovies, xarxar ferroviària, la (mal situada) estació del tren d'alta velocitat, una de les universitats que més aporta a la investigació a nivell estatal, la indústria, el comerç, el turisme... si malgastem les forces en batalles de campanar, mentre que a cent quilòmetres al nord es fan un fart de riure?
Vegueria del Penedès... Perquè no agrada a Tarragona?
30 Des 2009
Serà pels mateixos interessos, encara que gestionats amb una sabata i una espardenya, que els de Barcelona... De crear una gran Tarragona, com s'ha creat una gran Barcelona?
Ens agradi o no, la Vegueria del Penedès té tot el dret a existir, com les vegueries del Camp de Tarragona o les Terres de l'Ebre... A qui no li agradi, que s'hi posi fulles... Però ja veiem que les forces centrífugues barcelonines i tarragonines posaran molts pals a les rodes...
Si algú vol negar la identitat del Penedès, va molt errat... Les festes majors de Vilanova, Vilafranca o Sitges, els Carnavals de Vilanova i Sitges, o la festa dels Tres Tombs de Vilanova no tenen res a envejar a les que es celebren al Camp de Tarragona. La potencia d'atracció cultural de l'Auditori Pau Casals del Vendrell, la vida cultural sitgetana,.... no tenen res a envejar de Barcelona i Tarragona... Així doncs, que deixin en pau al Penedès, que té tot el dret a ser una Vegueria com qualsevol altra de les que es pensen crear a Catalunya... Perquè ens hem de quedar en set vegueries, quan a Catalunya hi poden haver tranquilament vuit... O és que des de Barcelona i Tarragona es volen repartir el Penedès sense preguntar als penedesencs sobre el seu dret a decidir sobre la seva identitat?
Per cert, ja li val al Camp de Tarragona que existeixi la vegueria del Penedès, sense l'existència de la vegueria del Penedès es podrà constatar que la llei de Vegueries serà una llei de cuina de fireta, per acontentar uns quants, no aportar res al territori, i permetre que tot continui decidint-se a Barcelona, tirant-se tots els pets que pugui sobre la resta del territori català sense que ningú protesti, començant pels representants polítics dels nostres propis territoris, que no volen perdre la seva poltrona defenent de forma veritable els interessos dels ciutadans que democràticament els han escollit....
Començant les municipals amb dos anys d'antelació...
17 Des 2009
... i de la pitjor manera possible, buscant la discòrdia. Com a tarragoní (que actualment resideix a Reus) estic molt trist de la manera fatxenda amb el que els polítics de l'Ajuntament de Tarragona volen imposar la capitalitat en el territori. La capitalitat no es té, es guanya dia a dia, i ara més que mai, buscant la col·laboració de totes les parts. Ser capital vol dir ser lider... Si Tarragona vol ser alguna cosa en aquesta societat, ha de comptar amb les complicitats dels veïns de territori, doncs és la suma del territori la que fa que poguem mirar al futur sense abaixar la vista davant del monstre metropolità barceloní. Si no sabem sumar, no cal ni que ens constituïm en una vegueria de fireta per a que la nena barcelonina jugui al seu gust...
I de pas, si des de Reus es vol liderar aquesta consciència de territori, espero que ens enrecordem que hi ha una vegueria a la que se li està llevant el dret d'existir, una vegueria amb la que hem de tenir moltes complicitats, i que és cabdal la seva existència per a que les vegueries a Catalunya siguin vegueries, i no un repartiment del territori per tal de que tota Catalunya estigui només a la servitud dels capricis de la capital metropolitana barcelonina. Així doncs, donem un suport clar i sense embuts a l'existència de la Vegueria del Penedès!
A bona hora...
12 Des 2009Els sindicats, per fi, surten al carrer... Com quan Zapatero va reconèixer la crisi... Fan tard!
(Actualització: Al·lucino, o l'ABC publica una foto de la manifestació celebrada aquest 12 de desembre del 2009 a Madrid com aquesta?)
Perquè Reus o Tarragona han de ser la capital de la vegueria del Camp de Tarragona?
6 Des 2009Bé, en resposta a l'article que escriu el portaveu popular a l'Ajuntament de Tarragona Alejandro Fernández a delCamp.cat, titulat "Capitalitat i competència", aquí va la meva resposta (comentari que trobareu en el mateix article citat):
Doncs perquè Reus o Tarragona han de ser la capital de la vegueria del Camp de Tarragona?
Continuo defenent el treball en xarxa, que vosté considera de vellut... I si vol que em posicioni més clarament, doncs li diré que si entre Reus i Tarragona hi han d'haver picabaralles sobre qui és capital, i aixó ha de portar a la ruïna de molts projectes de futur al Camp de Tarragona, doncs amb consens o sense, ni Reus ni Tarragona han d'assumir la capitalitat del territori, que ha de ser cedit a una tercera ciutat amb les qualitats per acollir aquesta capitalitat.
Així s'ha fet a Extremadura (Mèrida, capital en comptes de Badajoz o Cáceres), al País Basc (Vitòria capital en comptes de Bilbao o Donosti) o a Galícia (Santiago capital en comptes de qualsevol de les capitals de província gallegues o Vigo), perquè el Camp de Tarragona no pot tenir la capital en un municipi que no sigui ni Reus ni Tarragona?
Particularment, penso que Vila-Seca presenta la situació geogràfica òptima per ser-ho. El municipi es troba al centre geogràfic i demogràfic de la Vegueria del Camp de Tarragona, i té connexió directa per carretera i ferrocarril amb les principals ciutats del Camp.
Ja veieu que em posiciono: Aeroport de Reus-ANTONI GAUDI i capital de la vegueria del Camp de Tarragona per a Vila-seca de Solcina. I a partir d'aquí, a treballar en xarxa. Alguna pregunta més que necessiti respostes de "vellut"?
Ni Reus ni Tarragona són capital...
4 Des 2009En resposta a diversos comentaris apareguts a l'article que en Jordi Salvat ha escrit a Delcamp.cat, titulat "Aeroport de Constantí", he fet aquest comentari, que també resum la meva postura sobre una setmana de molta bilis entre certs sectors tarragonins i reusencs que no s'adonen que amb les seves postures només ens enfonsen a tots més i més amb les seves postures tancades i pròpies d'abans de la crisi de la filoxera.
Ni Reus ni Tarragona són capital...
O entenem que estem al segle XXI, el segle que divaga a les webs 2.0, o sigui, es treballa en xarxa, o ens anem un altre cop en orris per a la gràcia i benefici de Barcelona i la seva corona metropolitana (no heu vist com després de més de 25 anys de dur treball, la classe política de la primera corona metropolitana de Barcelona s'ha fet amb el poder de tot Catalunya?) Si no sumem entre nosaltres, sinó que ens dediquem no a restar, sinó fins i tot a dividir, sempre estarem on ens mereixem, al pati del darrera de Barcelona...
És increible que amb totes les infraestructures de les que disposem, la situació geogràfica, el clima, el paisatge, la història, els genis que han sortit de casa nostra a enlluernar el món.... estiguem on estem encara, al pati del darrera de Barcelona, i ho continaurem estant si continuem així...
Jo ja he perdut la il·lusió, per molts motius, per lluitar per un Camp de Tarragona (o Camp per alguns, si hem d'estar batallant com en el cas del català i el valencià)....
I ser Camp de Tarragona és un referent geogràfic de les nostres comarques, que no és propietat de cap ciutat... Recordin, senyors de Reus i de Tarragona, que si sumem els habitants dels municipis del Camp que no són cap de les dues ciutats esmentades, sumen més habitants que qualsevol de les dues ciutats, i que cada cop la cosa es repartirà més i més entre tot el territori... I la riquesa és del territori en el seu conjunt, Tarragona per si sola no és res, i Reus per ella sola no és res...
El Camp de Tarragona, en el seu conjunt, sí és un TOT amb molt de potencial i futur... Lluitem pel nostre futur, i no fem com MOU-Te's i Campanarets, lluitant per un passat que és passat... LLUITEM PEL CAMP DE TARRAGONA (que no és propietat ni de Tarragona ni de Reus).
Continuem a la Champions... de l'atur!
2 Des 2009
Espanya és per segon mes consecutiu el segon estat de la UE en major taxa d'atur aquest octubre del 2009 (19'3%), precedida per Letònia (20'9%). Espanya continua liderant la taxa d'atur dels setze estats que composen la Eurozona (Unió Monetària Europea, on circula l'Euro). Les altres dues repúbliques bàltiques hi van al darrera amb dades no actualitzades des de l'estiu. En cinquena posició, l'antic tigre irlandès es queda amb un 12'8% de taxa de desocupació (font: eurostat).
A la cua de la desocupació, Països Baixos (3'7%), Austria (4'7%), Xipre (6,0%) i Eslovènia (6,2%).
Les taxes d'atur dels quatre pesos pesants europeus són : Alemanya un 7'5%, Regne Unit un 7'8%(dades d'agost), Itàlia un 8% i França un 10'1%.
(font:http://epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_PUBLIC/3-01122009-AP/EN/3-01122009-AP-EN.PDF)
Sèrie de gràfiques dels últims mesos:
FA UN ANY QUE ESTIC A L'ATUR!!!!!
1 Des 2009
Visca la justícia que ens guia a aquesta societat, que fa que si et negues a treballar 16 hores diàries, i set dies a la setmana, t'envien al carrer!!!!!!
Enhorabona a les administracions, empreses de capital públic i empreses d'interès públic que, entre d'altres empreses, signen contractes de servei amb empreses que esclavitzen els seus treballadors, i si vols treballar en un mínim de condicions dignes (si és molt demanar treballar "només" deu o dotze hores diàries) et consideren un pària i t'engeguen a dida al carrer!!!!
Visca la distribució de les hores de treball que es reparteixen de forma tan "justa" en aquesta societat, i visca l'estat i la nació on vivim, doncs tenim l'honor de ser els primers en taxa d'atur a l'Eurozona, doblant la taxa d'atur de la Unió Europea i de la Unió Monetària. Enhorabona als nostres dirigents, líders, que ens prometen un gran futur, en una realitat més que frustrant.
La Dignitat de Catalunya
26 Nov 200912 capçaleres catalanes han publicat el següent editorial:
La Dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica del 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant això, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d´una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com "el cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix— no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals« (que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d´acord amb les seves versions, perquè una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somniar en cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit del 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el llegat més important que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a final dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebrals del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: «Pacta sunt servanda». Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somniada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més volum demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial; i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú no es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú no erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d´una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscabament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya no posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
La Dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica del 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant això, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d´una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com "el cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix— no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals« (que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d´acord amb les seves versions, perquè una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somniar en cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit del 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el llegat més important que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a final dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebrals del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: «Pacta sunt servanda». Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somniada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més volum demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial; i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú no es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú no erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d´una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscabament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya no posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
Primeres repercussions a la premsa internacional:
Dnevnik (Eslovènia) - "Els diaris conviden amb una editorial conjunta al Tribunal Constitucional a no limitar un major autogovern refrendat [en referèndum] de Catalunya".
Sí a la Vegueria del Penedès
26 Nov 2009Davant l'article publicat pel flamant nou secretari general d'ICV, Joan Herrera, a DelCamp.cat, on només es reconeix el dret a existir de set vegueries a Catalunya, cal una resposta ferma, des de les comarques del Sud de Catalunya:
Si els polítics de casa nostra permeten que continuin passant coses com l'estació del TAV a Perafort, la fusió de Caixa Tarragona, o la possible retallada de representació de les nostres comarques al Parlament de Catalunya amb la probable nova llei electoral, només cal dir una cosa... Aneu-vos-en a casa, que uns quants sí volem defensar el territori, i no pas la butxaca..."Per al Camp de Tarragona i per a les Terres de l'Ebre els és de vital importància, per creure veritablement en l'aspecte d'administració territorial de les vegueries, l'existència de la VEGUERIA DEL PENEDÈS...Si la Vegeria del Penedès no es crea, patirem doblement, per una banda la Megalòpolis Barcelonina que es menjarà tot Catalunya, i per una altra banda, la possibilitat de crear un EIX SUD CATALÀ de vegueries que permetria desemvolupar i negociar projectes importants per a les tres vegueries del Sud de Catalunya, que tenen tants punts en comú, com la seva història, infraestructures, cultura econòmica i popular, paisatge,...SI A LA VEGUERIA "DEL PENEDÈS, sinó aixó (la nova estructura territorial catalana en vegueries) és una presa de pèl!"
Comença a bellugar-se quelcom...
22 Oct 2009Les estadístiques de l'atur són alarmants, però igual d'alarmant és voltar pels carrers d'una ciutat com Reus, important nucli comercial amb més de 100.000 habitants, i descobrir cada setmana que hi ha més botigues, tant de tota la vida com de les últimes que han obert, que baixen la persiana, sense distinció de si estan en un barri popular o en el centre comercial de la ciutat. Podem llegir que a nivell espanyol, uns 500 autònoms baixen la persiana cada dia, per no tornar-la a obrir a l'endemà. Avui s'han manifestat a Madrid representants dels treballadors autònoms, i amenacen amb una aturada general.
La veritat és que la manifestació no ha tingut massa repercussió mediàtica, però el que si sembla ser és que comencem a veure els primers moviments del govern de Zapatero envers la facilitació de finançament a les Pimes i els treballadors autònoms, de la mà de la vicepresidenta d'Economia Elena Salgado. Sembla que al final la sortida de Solbes, enfrontat en política econòmica amb Zapatero, permet per fi contemplar algunes mesures que, amb molt de retard, arriben a prendre's. Una altra cosa és si la política econòmica de Zapatero és o no la més encertada, però si sembla ser que un dels punts que han fet que el govern Zapatero no prengués certes decisions era que Solber formava part de l'equip de Govern, aleshores ens hem de felicitar de la decisió, tardana, de prescindir dels seus serveis, per opinions molt vàlides que tingués, doncs el que primer cal fer des del Govern és actuar...
Aixó si, esperem que aquesta mesura sigui real per tal de reactivar l'economia i la creació de llocs de treball, una mesura molt més efectiva que la subvenció de 420 euros durant sis mesos a un restringit grup d'aturats als que s'acabava la prestació de l'atur (grup al que en pocs mesos igual m'hauré d'incorporar) anunciada en el seu dia per Zapatero, que en el seu dia es va anunciar amb un gran desgavell de dates a partir de les quals s'havia de començar a aplicar, i que semblava més aviat un nou cop d'efecte mediàtic i propagandístic que un veritable ajut a la reactivació econòmica d'Espanya.
L'activitat de les empreses és vital per a que l'economia repunti i es creïn llocs de treball, i si és efectiva aquesta mesura, benvinguda sigui. Esperem que en un futur immediat es prenguin noves mesures com aquesta, que facilitin una reactivació de l'economia i una dinamització del mercat laboral amb la creació de molts centenars de milers de llocs de treball, que fan molta més falta que els subsidis d'atur, els quals s'agraeixen, i molt, però que no són la condició necessària per a que tinguem una bona qualitat de vida. La qualitat de vida ens la dona la generació de riquesa, i per aixó cal generar llocs de treball. Esperem que la tendència canviï, més val tard que mai...
Per cert, alguna mesura com la que sembla que prendran els nord-americans, tampoc estaria malament de prendre, com és el cas de rebaixar fins al 90% els sous dels alts executius de les grans empreses rescatades amb diner públic durant la crisi.
NI UN VOT als que ens porten a la ruïna, aquest 2010.
21 Oct 2009Amb l'excusa de la crisi, les grans corporacions continuen passant el ribot sobre els treballadors. Ara li toca a la planta de Lear a Roquetes. Com en el cas de la fusió de Caixa Tarragona amb Caixa Catalunya, després de molts d'anys de rumors repetits, com per preparar als treballadors i treballadores mentalment, amb l'excusa de la crisi els vells rumors acaben convertint-se en malson real. Després arriben, sempre tard, les reaccions de la societat civil. Com caurà la demanda de la Cambra de Comerç de Tortosa a la Generalitat? Els diputats i diputades de la nostra demarcació, així com els nostres representants al Congreso de los Diputados i al Senado faran quelcom?
Bé, sense entrar en si em sento o no identificat ideològicament amb el grup polític que ha editat el següent video, si treiem les sigles d'aquest partit, molts ens podriem sentir representats amb l'spot, i sumem milions i milions de vots a l'Estat Espanyol i a Catalunya... Què fem, doncs, que permetem que detentin el poder aquells que ens porten a la ruïna?
Pensem-ho bé, i aquest 2010 comencem la revolució de la ciutadania contra els poders establerts que ens porten a la fallida econòmica de les persones i les famílies, en favor dels beneficis econòmics de les grans corporacions i de tants i tants caps intermitjos i superiors que ens tallen el coll per tal de salvar-se ells, sense aplicar cap decisió basada en la raó, sinó simplement en el fet de que és quelcom que els beneficia a ells, sense assumir cap altra responsabilitat que mantenir l'estabilitat econòmica de la seva butxaca.
Aquest 2010 votem, i siguem creatius amb el nostre vot, a les eleccions al Parlament de Catalunya, portant a l'oposició a tots els partits i coalicions que des de la recuperació de la Generalitat amb la democràcia fins a dia d'avui han governat a Catalunya, i que no aporten cap senyal de futur a la ciutadania catalana, immersos en com salvar la seva pròpia poltrona i oblidant els seus deures de servei al país i a aquells que els han donat la confiança per gestionar-lo.
Siguem creatius aquest 2010 amb el nostre vot, i no els hi donem ni un sol vot a aquells que ens han ajudat a portar-nos a la ruïna a les petites economies familiars i individuals. Aquest 2010, busquem alternatives!
Deixem el 18%... ens apropem al 19%... de taxa d'atur, i pujant!
2 Oct 2009Els mitjans publiquen que l'atur torna a pujar a Catalunya i a Espanya aquest setembre...
Les gràfiques comparatives dels vint-i-set estats que formen part de la Unió Europea, pel que fa a la taxa d'atur, porta un mes de retràs, i ens de comformar amb veure la comparativa del mes d'agost. Espanya continua liderant en taxa d'atur a Europa, amb un 18'9%, seguida de les tres repúbliques bàltiques. Si a la comparativa del mes de juliol ja Estònia va "maquillar" les dades amb retrocedir de la taxa del juny a la mitjana del segon quatrimestre del 2009, doncs aquest mes Lituània es suma al maquillatge de les dades, publicant per a l'agost les dades de mitjana del segon quatrimestre quan ja es disposaven de dades del juliol... Recordo que la velocitat de destrucció de llocs de treball a les Repúbliques Bàltiques ha sigut equiparable a la velocitat amb la que s'han destruït places de treball a Catalunya.
Aquí teniu la gràfica comparativa de l'agost:
I la podeu comparar amb la mateixa gràfica de juliol i juny del 2009...
Més articles sobre la crisi en aquest bloc:
Espanya la PRIMERA... en Atur!!!
Si a Eslovènia, amb un terç de la taxa d'atur espanyola i catalana, surten al carrer... Què ens passa aquí?
3cat24 : "L'atur a Catalunya puja però al conjunt de l'Estat baixa per tercer mes consecutiu"
El PSC i la descapitalització del Camp de Tarragona
29 Set 2009Llegeixio un article al Reus Digital titulat "El PSC demana a CiU que no utilitzi Caixa Tarragona amb 'finalitats partidistes'", i dies després, al Tot Tarragona, llegeixo la declaració escrita enviada als mitjans pel sindicat majoritari a Caixa Tarragona, declaració on podem llegir, entre altres coses, el següent:
"Volem manifestar la nostra perplexitat davant la manca de rigor d’aquests posicionaments. El fet que siguin persones a les que se’ls pressuposa un coneixement real de la situació com un diputat al Parlament de Catalunya (ex alcalde de Tarragona), el President de la Cambra de Comerç i un representant del col•lectiu Mou-te, que alhora és treballador de la mateixa Cambra, qui es manifestin pot fer pensar que tenen una base sòlida pels seus arguments. Res d’això, només hi ha un refregit de tòpics, una invocació nostàlgica a temps passats, una manca absoluta d’anàlisi de la situació crítica per la que està passant el sector financer i una inexistència total d’alternatives vàlides."
Tots els meus respectes als treballadors de Caixa Tarragona, però que es demani en aquest comunicat la no interferència d'una de les dues parts polítiques en disputa pel cas de la fusió de Caixa Tarragona amb Caixa Catalunya, sense esmentar com a tan culpable de la manipulació política a l'altra part, em fa dubtar de la visió imparcial del representant de la SECT pel que fa al pes de les diverses famílies polítiques en la gestió del destí de Caixa Tarragona.
Em quedo, personalment, amb l'opinió del Damià, comentant la primera de les dues notícies aquí citades, me la podria fer tranquilament meva:
"Fa anys i panys que el PSC (millor dit, la seva matriu barcelonina i metropolitano-barcelonina) té decidit què s'ha de fer amb Caixa Tarragona... que alimenti amb els seus recursos a una caixa presidida per un antic lider del PSC i antic ministre de Felipe González, en Narcís Serra, primer secretari del PSC entre 1996 i 2000... Si no hi ha política barrejada amb la decisió de la fagocitació de Caixa Tarragona per part de Caixa Catalunya, que ens ho expliqui el PSC barceloní que va apostar per fer entrar l'AVE a Barcelona per Sans costi el que costi (recordeu que va passar amb el transport ferroviari des de les nostres comarques cap a Barcelona gràcies a aquella decisió?). El Camp de Tarragona paga molt car el peatge de que el Cap i Casal sigui Barcelona, ja fa més de 150 anys de descapitalització continuada per part de la capital catalana dels recursos del Camp. Les expectatives d'enviar gent de l'Àrea Metropolitana de Barcelona cap a Perafort han estat reventats per la bombolla immobiliària que ha esclatat ara fa un any i escaig, just poc després de la inauguració d'una estació que no ha estat disenyada en clau del territori on es situa i al que ha de servir, sinó en clau de les necessitats de Barcelona i la seva primera corona metropolitana. La Vegueria del Penedès se la passen pel forro per poder crèixer els Barcelonins a costa dels catalans,... I ara ens permetem el luxe de que la única entitat financera de les nostres comarques desaparegui... Quins polítics i líders locals tenim, que a la que PSC-BCN vol alguna cosa es baixen els pantalons a la primera de canvi (us recordeu del Pérez corrent a donar aigua a Barcelona?)... Espero que a les properes municipals fem una bona neteja de gent sense gratitud al territori que els ha escollit com als seus representants..."