Erdrag

Primerament, disculpar-me pels dies q fa que no escric res al bloc. La veritat és que suposo que em deu haver afectat la peresa estiuenca. No he tingut ganes d'escriure i, com que el bloc és un espai personal, doncs, he cregut que si no en tenia ganes, no en tenia cap obligació i, per tant, no ho he fet.

Avui, però, si que me n'han agafat de ganes. A Reus ha fet un xàfec d'estiu, d'aquells que duren molt poca estona i deixen molta aigua. A mi normalment no m'agrada mullar-me sota la pluja. Em molesta. Sempre t’agafa quan vas a algun lloc, carregat amb papers, amb el mòbil, amb coses que no es poden mullar. Sempre és quelcom imprevist que molesta perquè et trenca la rutina prevista i et fa estar en una situació incòmoda. La pluja m’agrada molt des de darrera la barrera, des de darrera el vidre de casa, i encara més si és a l’hivern i estic calentet a casa i a fora fa un fred que pela.

Avui, però, no ha estat així. Estava a casa, tranquil, sense cap necessitat de sortir de casa per a res. Ha començat a ploure fort. M’he posat uns pantalons, la primera samarreta que he trobat, he agafat les claus i cap al carrer. La gent que hi havia a raser del portal aixoplugant-se m’ha mirat encuriosida. He començat a passejar a poc a poc pel mig del carrer, xopant-me de seguida de dalt a baix, fent saltirons als tolls d’aigua, tal com si tingués 6 o 7 anys. Amb un tomet pel barri n’he tingut prou per a sentir-me alliberat, per a alliberar-me de les imposicions, del “què diran..”, etc. Que diguin el que vulguin: plovia i he tingut ganes de mullar-me relaxadament sota la pluja.

Ha estat el dia i el moment ideal per a desestressar-me, per a oblidar diferents temes que avui i aquests dies m’han afectat.

Habitualment (o sempre) fem les coses per rutina, perquè és el que toca, per convencionismes socials, per quedar bé, etc. I molt poques vegades fem les coses perquè ens venen de gust. Sé que el fet de passejar sota la pluja no és un gran exemple de transgressió social, però amb això vull comentar que a vegades cal fer les coses perquè ens ve de gust i prou. (molt més enllà de mullar-se sota la pluja, quedi clar).

A vegades cal actuar i prou i, el “què diran” ja vindrà després, i si diuen quelcom que no ens agrada ja ens defensarem, però nosaltres ja haurem fet allò que crèiem que havíem de fer. Aquest consell serveix tant per a les accions a fer com per a les relacions personals on, a vegades, cal actuar sense pensar en la reacció que ja ens vindrà.

Per cert: la dutxa final, ja a casa, ha estat el millor.