Comencen les llegendes... o no, potser és real!
Avui he escoltat un cd dels Pets. Feia temps que no n'escoltava cap d'ells, i m'han vingut moltíssims records al cap.
La frase típica de l'inici dels concerts: "Som els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir!"
Em sembla que la primera cançó que vaig sentir dels Pets va ser "tarragona m'esborrona". I la més romàntica, "cap al verpre".
(Segueix)Ahir a la ràdio feien un debat sobre la llengua catalana. La majoria de tertulians coincidien en que la llengua catalana està en un moment de crisi i que cada cop són més els nens-nois que parlen el castellà pel carrer.
A mi, em costa admetre que el català ha minvat molt desde que jo era petita. Suposo que és el fet que m'envolto en ambients catalans i no sento practicament el castellà per a res. Tot i així, soc conscient que a les ciutats la realitat és aquesta.
(Segueix)
Els dies que no tinc ganes d'escriure em va bé penjar una fotografia. Sobretot si són fotografies de viatges que he fet. Llavors és quan me n'adono que alguna cosa sí que em va bé a la vida: viatjar! Tinc aquesta gran sort, i els viatges em fan tocar de peus a terra i em fan plantejar que a la vida tampoc estic tan malament (encara que hi hagin dies com avui, que no acabo de creure-m'ho).
(Segueix)
Encara en queda descobrir si el fons dels llacs estaven pintats. No ens podíem creure que tinguéssin aquest color blau turquesa tan profund.
Va ser l'únic dia que ens va ploure en tota l'estada a Croàcia. Precisament el dia que vam triar anar a visitar els llacs. Fins i tot vam patir fred! Vam tenir aigua per tots costats!
"Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat". Aquesta frase tan catalana i alhora tan complicada de pronunciar, va ser la que va donar nom a aquest col·lectiu de músics catalans. L'objectiu principal era reivindicar la llengua catalana musicalment en una època en que el català estava prohibit pel règim franquista.
Avui, i a petició del president Ernest Benach, el Parlament ha decidit concedir la Medalla d’Honor del Parlament català als Setze Jutges com a reconeixement per "la decisiva contribució a la cultura catalana en els seus anys de clandestinitat".
Enhorabona als Setze Jutges!
Diumenge passat va celebrar-se un any del la gran manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, sota el lema:"som una nació i tenim el dret de decidir". Ja fa un any!
El curiós del cas, és que tot i la gran movilització que la manifestació va provocar, no va servir per a res. El nou estatut aprovat el 30 de setembre per la majoria de parlamentaris que conformen el nostre govern, va quedar retallat. Molt retallat.
(Segueix)
Quan veig aquest mapa de la Xina no sé ni per on agafar-lo. Ens haurem de mentalitzar que serà un tastet xinès i prou!
(Segueix)Ahir l'Imma em va passar un correu que em va fer molta gràcia i el trobo molt encertat. Que carai, que són dos dies!
El copio perquè trobo que és digne de llegir:
"La vida no hauria de ser un viatge a la tomba amb la intenció d'arribar amb bona salut i amb un cos atractiu i ben cuidat. Hauríem de passar per la vida amb una rajola de xocolata a la mà, una copa de vi a l'altra, el cos fet pols, totalment desgastat i poder cridar...
COLLONS QUIN PASSEIG!!!!!"
(Segueix)
Només arribar a Darién (Panamà), ja van fer una festa cristiana.
Els joves negres, es van posar a tocar els timbals i les noietes ballaven. Tenen tant ritme els negres! Quina vergonya ballar al seu costat, i això que a mi m'agrada molt.
Els só dels timbals m'agrada molt. Tenen un só que de seguida et fa moure el cos. Es per això que finalment vam deixar la vergonya al carrer i ens vam posar a ballar tots. Va ser fantàstic!
Tot i tenir el nas mocós, els ulls plorosos i estornudar a tort i a dret, avui és un gran dia!
Ja tenim clar que el destí de les nostres vacances serà la Xina. Bon destí! Estic molt contenta!
Enacara no tenim els bitllets, però demà farem una reserva provisional... vull dir que si trobem un bitllet encara més barat la reserva primera s'anul·larà. Som catalanes, i la pela és la pela!
El Joel és un indígena emberà. El nen dels meus ulls! A la boca porta un camarón, que jo no sabia que era. És com un escamarlà però de riu. I això va ser el que vam menjar aquell dia, camarons pescats per nosaltres. Bé, millor dit per ells, pels indígenes, nosaltres no en sabíem prou... Si haguéssim hagut de menjar de la nostra pesca, ens haguéssim mort de gana!
Molt diccionari dins del blog i faig un error moooolt gran, i a sobre al títol.
Admeto els meus erros. Perdoneu-me tots aquells que ho hagueu llegit i us hagi fet mal als ulls, ho sento.
Dansa. No em tornarà a passar!
Cada vegada que volem marxar el més complicat és trobar un vol adecuat a les nostres... butxaques. Però ho preparem amb tanta il·lusió que intentem animar-nos i no enfonsar-nos. Endavant!
Però els dies passen i si no espavilem els preus cada cop seran més cars. Ens estem llençant a la piscina sense saber si hi ha aigua! No tenim les dates de les vacances, i tot i així volem comprar ja els bitllets perquè sino no marxarem, se'ns dispararà el preu del vol i no podrem arribar-hi.
(Segueix)
Aquesta foto, no està feta per mi. És una dança masai que he trobat per internet buscant informació sobre aquesta tribu. La pel·lícula la masai blanca em va marcar tant, que he necessitat informar-me més.
Les dances que fan, són per celebrar qualsevol cosa (això em recorda els meus estimadíssims emberàs), i les seves dances són conegudes arreu del món pels grans salts verticals.
Algú ha vist aquesta pel·lícula?
M'ha impressionat moltíssim. És un amor tan pur. És una lluita de cultures tan gran. És una adaptació a un món tan diferent. Com m'ha agradat!
Qui no vol un amor tan vertader? Sense barreres. Anant a contra corrent de tot i de tothom.
Crec que aquest amor només es pot trobar on no hi ha malícia, on els bons predominen. I no em refereixo a llocs, això ho trobem dins les persones.
(Segueix)
Aquí recullo tot el que em passa pel cap...
