23 Mai, 2013
La Punta de la Riera de Riudecanyes
Les desembocadures de les rieres del Camp acostumen a formar les Puntes, petits cons que entren al mar fruit dels sediments que arratren en les rierades. En aquestes puntes o codolars, les platges recobren una vida que pot recordar com era el litoral abans de la seva actual transformació. La Punta de la Riera de Riudecanyes n'és una de les que podem trobar. Aquesta primavera, fruit de les pluges que han regat al camp, fa que el sistema Siurana-Riudecanyes desbordi i una part de les aigües dreni pel curs natural de la riera.
A la desembocadura, la típica llacuna d'aigües superficials salobres és substituïda per l'aigua dolça sobrera i la part final de la riera ha agafat una nova fisionomia. Els canyissos acabats de brotar es mesclen amb els vells tanys florits de la temporada passada, les ginestes també floreixen com un homenatge a Espriu, l'herbassar és esponerós i arribat a mar, el vent serè bat la frau en acabat de creuar la pell de brau.
Tweet
30 Mar, 2013
El Barranc de les Tosques, a Vilaplana
El Barranc de les Tosques es forma de la unió de quatre barrancs que baixen dels vessants de l'antic terme municipal de la Mussara, per allà el Planet de les Tosques i la Font Freda. En aquest aiguabarreig hi destaca la formació de la tosca, que és la precipitació del carbonat càlcic que porta l'aigua. A sota d'aquest indret, el Barranc de les Tosques forma uns ressalts de gran bellesa.
Tweet
1 Feb, 2013
El Mas de Noguers, de Rojals
En un dels racons més recòndits i despoblats de les Muntanyes de Prades s'hi troben les restes del que fou el Mas de Noguers, o de Nogués. Està situat a la falda del Serret dels Avencs (de Rojals; en trobem bastants de serrets amb aquest nom), a la vall del Barranc del Pouet, anomenat més avall el Maltorrent, que desemboca al Brugent vora el Molí del Jan. A ponent de la vall, s'estén el Pla de la Garriga, o les Garrigues, que fent jústícia al seu nom i ben castigada pel foc, està ben coberta d'una densa garriga.
El mas està ben enrunat. Mirant les restes veiem que es tractava d'una masada important. L'edifici principal disposa de diversos anexos amb qi sap quina funció devien cumplir en la seua època. A part, hi ha un edifici aïllat que també forma part del conjunt. Hi tenien ramats de cabres.
Sota l'edifici hi ha la bassa, ara plena de vegetació i a la seua vora, la font del mas, que encara somica aigua omplint alguns tollets al terra, fent de lloc d'esbarjo pels porcs senglars.
Comunicat únicament per sendes, cap a Rojals i el Pinetell. El camí de les Garrigues encara s'intueix i del de Vilaverd no en queda cap rastre. Un altre rastre porta barranc avall cap el Maltorrent i la Serra del Llamp; era la Carrerada, que pujava fins a Rojals i també feia de drecera per anar a la Riba.
Tweet
27 Gen, 2013
L'Estany de Montcortès
Entre Senterada i Gerri de la Sal s'estenen unes muntanyes de relleus arrodonits, gastats i amb paisatge en mosaic, ple de vives pastures, rouredes de port baix i escadusseres pinedes. Un seguit de pobles hi rauen, des de Peramea, Bretui, Montcortès, fins a Cabestany i Mentui.
Hi destaca l'Estany de Montcortès, estany que s'abasteix de surgències d'origen càrstic i que drena cap el Riu de Ruixou, que desemboca al Flamisell, a la Pobleta de Bellvei. Diu la llegenda, que sota les seues aigües hi ha submergida una ciutat maleïda.
Al fons, les neus de la Pica de Cervi i la Serra des Tres Pessons.
Tweet
6 Gen, 2013
El Mas del Puço del Cingle i el Portell del Marrà , a la Mussara
A l'extrem ponentí de l'antic terme de la Mussara, ja ben bé sobre Alforja, i en la cingla, això és el lleu replà existent entre el cingle roig i la primera paret calcària, es troba aquest mas. En concret, es troba a l'extrem meridional de la Mola, que és un dels sortints dels majestuosos cingles d'Arbolí i de la Mussara, que miren cap al Camp.
El lloc on està situat el mas té un microclima que l'ha afavorit en èpoques passades més fredes: resta a recer del vent de serè, fora de l'abast de la Peluda, la boira mussaranenca que s'ajeu a dalt de la serra, i està orientat cap el sud. Tanmateix,el terreny és migrat i la font important més propera, la Font de la Pedrola, cau a certa distància del mas.
L'accés al mas pot ser per camí de la cingla, que es tracta d'un camí ben tapat per la vegetació. Un altre accés és des de l'altiplà de la Mola pel Portell del Marrà. Com diu Ramon Amigó en el llibre Els topònims del terme municipal i poble de la Mussara (1963): "En cap altra ocasió no hem vist portell més estret i més llarg alhora. És com una fissura profunda i estreta al capdamunt del cingle; el seu fons és inclinat amb l'extrem més baix mirant al mas esmentat i amb l'altre a nivell del Pla de la Mola. La seva amplada és només suficient per al pas d'un home expedit. Actualment és molt poc freqüentat, però segueix tenint molta anomenada."
Personalment, crec que Ramon Amigó exagera a l'inici, però cal conèixer aquest pas, un racó de món per no oblidar.
Finalment, com diu el mestre Amigó, i va escriure el seu mestre Iglésies, cal escriure "Puço" amb "Ç": el nom ve de la masculinització de Puça, un renom de la Mussara. La toponímia de l'ICGC ho transcriu com a "Pusso".
La punta que assenyala el Portell del Marrà, que queda a la seva dreta segons la imatge.
El Portell del Marrà, des de l'extrem del Pla de la Mola.
El Portell del Marrà des de l'extrem inclinat, vora del Mas del Pusso del Cingle.
El Mas del Pusso del Cingle, amb Alforja al fons, des del capdamunt del Pla de la Mola.
Tweet
