enzoslot

    I per acabar, la cirereta del pastís, la referència RCR 17 de Racer Slot Cars: el Ferrari 250 LM dorsal 21 guanyador a les 24 Hores de Le Mans de l'any 65, pilotat per J. Rindt i M. Gregory pertanyent a l'escuderia NART (North American Racing Team). No cal dir que és la millor de les tres referències presentades en aquest bloc.

CARROSSERIA:

    El color de la pintura és inmillorable així com també la lluentor. No s'observen defectes o irregularitats. Clar que estem parlant d'un cotxe que té un preu relativament alt i que no es pot considerar una joguina. La tampografia tampoc té crítica possible. És perfecte pel que fa a la nitidesa i també a la col·locació. Només trobo a faltar il cavallino, segurament per un tema de licències. Del volum general, ja en tinc més dubtes. La musculació que li han fet experimentar està fora de tota mesura, només justificable per a motius dinàmics, encara que tenint en compte que la carrosseria és de resina, no sembla un model gaire edequat per a competir. La mateixa marca té una referència sense decoració i lleugerament alleugerida per a aquesta finalitat. La veritat és que un cop criticades les proporcions de la carrosseria, ja podria donar l'article per acabat, ja que de la resta només cal dir una paraula per a definir-lo: impresionant.

    Totes les peces fotogravades tenen un grau de definició espectacular, fins arribar a les corretges que lliguen el capó anterior, on fins hi tot s'hi pot veure els forats en el cuir. Més que espectaculars.

    Pel que fa a les llandes, amb un grau de detall malaltís, pot ser donarien encara més sensació de realisme si darrera dels radis, l'alumini s'hagués pintat de color negre mate.

    El parabrisses és d'acetat, segurament per a motius de pes, i de facilitat i cost de fabricació. Pes total de la carrosseria inclossos els quatre cargols Phillips: 47 g. El cockpit té un bon grau de detall, pel que fa a textura i color. El pilot porta l'arnés de seguretat i el volant té l'obligat Cavallino. La xapa d'alumini perforada en forma de doble H, tant caracteristica dels cotxes de la marca durant aquests anys, està molt ben representada. Fins i tot hi ha representat l'acabat interior d'alumini de les portes. 

    XASSÍS:

    Quan es treuen els quatre cargols Phillips que uneixen la carrosseria i el xassís, tenim una grata sorpresa: les parts mecàniques corresponen a la marca italiana Slot.it, i la seva qualitat és excel·lent. La posició del motor és sidewinder, col·locat en una "cuna" desmuntable, nivellable en alçada i nervada, on s'observen dos petits espais per a la col·locació d'un iman, que permet modificar la configuració.

    El xassís és força pla i baix però longitudinalment té uns nervis que aparentment li donen una certa rigidesa, on s´hi encasten els cables que alimenten el motor. Els coixinets de l'eix posterior van introduïts en una caçoleta de la qual és impossible que puguin sortir de forma accidental, a la vegada que també impedeix les possibles vibracions que sempre s'acaben provocant quan el conjunt coixinet-fixació agafa joc degut al desgast de funcionament. En la meva unitat, la guia gira amb poca finor, cosa que caldrà ajustar, i pot ser que tingui un calat excessiu que la fa revotar pel fons de l'escletxa. Pes total del xassís amb els components mecànics instal·lats: 54 g.

    MECÀNICA:

    Motor tipus Mabuchi de caixa curta i semioberta, de 25.000 rpm, en posició sidewinder amb pinyó de 11 dents. Corona de 36 dents d'alumini. Llandes i eixos calibrats. Les primeres van fixades a l'eix mitjançant un cargol presoner tipus Allen. Pneumàtics amb goma de qualitat, però no tampografiats lateralment, i amb reproducció de l'escultura real. Cables de silicona. Els components corresponen a un cotxe encarat a la competició, cosa que amb un model de resina i amb aquest grau d'acabat, sembla una mica contradictori.

    COMPORTAMENT:

    Abans de posar el cotxe a la pista, miro el seu pes en ordre de marxa: 101 g. No es tracta d'un model lleuger, i per tant el seu comportament no es preveu brillant. Com no pot ser d'altra manera, li busco els límits sense iman. El motor es mostra progressiu amb un pic final, però amb una retenció en frenada no gaire satisfactòria, que es veu perjudicada pel pes del conjunt. Eixos, llandes i transmissió donen molta suavitat de funcionament, a la vegada que el fa poc sorollós. Acceleracions pròpies d'un model de competició. Duresa apropiada dels neumàtics. Sobrevirador, tant a l'entrada de la corba, per culpa de les inèrcies, com a la sortida degut a la potència més que suficient del motor. Si obrim gas de forma brusca, és bo tenir el cotxe encarat amb la recta. Vira molt pla, gairebé sense tendència a aixecar la roda interior posterior, gràcies a la posició força baixa del CDG. Xassís, tot i que pla, molt rígid per culpa dels nervis longitudinals, cosa que el fa apte per a circuits de velocitat però no pels més revirats.

    SETUP:

    Degut a la qualitat dels materials i acabat, no cal millorar-li el comportament, ja que s'ha de reconèixer que el llistó està molt alt. Una sortida de pista en una corba ràpida, pot arribar a ser més perillosa pel nostre cor que per a la integritat del cotxe.

    Només crec que es podria millorar el pas per corba, en especial de les interiors, rebaixant els nervis longitudinals que rigiditzen el xassís. Però aquesta preparació és massa agressiva segons el meu criteri. Sempre hem de partir de la base de que no es pretén fer un cotxe guanyador a nivell competitiu, sino simplement millorar un model de col·lecció i esbarjo. Per allò de posar-hi alguna cosa de collita pròpia, només afluixar els Phillips, en especial els dos posteriors. En principi, els de la "cuna" ni tocar-los. El comportament serà una mica més suau si és que això és possible.

    Un magnífic model de vitrina, i un gairebé magnífic model dinàmic sense necessitat de posar-hi les grapes. Sortiu a passejar a bon ritme, però no oblideu el que heu pagat per ell.

    Força Scuderia!