enzoslot

    En aquest article voldria parlar-vos d'una referència que representa l'esència de l'slot, si més no al dels anys seixanta a les illes britàniques: el Ferrari 250 GTO de l'any 1964 editat per MRRC dintre de la seva sèrie Clubman Special. Un cotxe que no us sabria dir si és més interessant des del punt de vista de muntatge, doncs es venia en format de kit ja llest per a muntar, o per a rodar en una carrera de clàssics. La diversió està assegurada ja que podem passar una bona estona muntant-lo, i després podem acabar assolint un bon setup gràcies als múltiples reglatges que permet la configuració del seu xassís. Una peça per a ser utilitzada, sense que aquest fet li escursi la vida.

    CARROSSERIA:

    De factura força simple, en la línia dels anys seixanta. Molts pocs detalls d'acabat. És per a disfrutar-lo a la pista i no la la vitrina. A la part interior es llegeix la marca creadora del motlle: l'americana Monogram. Els fars amb el seu carenat, els pilots posteriors, el tap del combustible i els llums buscacunetes, són les úniques peces que li donen una certa qualitat d'acabat, però que a la vegada poden provocar incidències a la pista. Els llums posteriors i el tap de la gasolina, per la seva posició a la cua truncada, són menys delicats, a no ser que tinguem una topada per darrera amb un altre corredor. Personalment, tot i que sempre l'he fet servir per a passejar per la meva pròpia pista, el que m'ha ocasionat més problemes és el carenat dels fars davanters. Un element curiós és que el morro està format per dues peces, en concret pel cos principal i una petita peça que s'hi enganxa per sota de la línia dels fars, com també passa amb el 275 P de MRRC. Segurament aquesta solució ve donada per un problema de desenmotllat de la carrosseria.

    El cockpit és molt senzill, en la mateixa línia que el 275P. Mig pilot i mig volant són els seus únics elements. Crec però, que cal destacar el modelat del cap del pilot, amb un casc tipus jet amb unes ulleres molt de l'època. Ho sento, però tinc debilitat pels caps dels pilots dels seixanta. Al meu entendre, un bon cap dona un realisme que no proporciona un vulgar casc integral sense cap refinament. Cal dir que tot plegat s'entrega sense pintar, i que és l'usuari el que ha de donar el seu toc personal.

    Personalment no he pintat la carrosseria, ja que d'aquesta forma suporta millor les sortides de pista. El seu color original, el del plàstic amb el que ha estat fabricada, és més que acceptable per a veure'l evolucionar per la pista amb certa dignitat. La decoració es pot acabar amb unes calques a l'aigua, que si no es protegeixen amb algun vernís, s'acaben quedant als dits, com em passa a mí. El vidre porta gravat el neteja parabrises sense cap distintiu de pintura, però em va semblar adient destacar-lo amb pintura platejada, doncs en aquella època encara aquests elements eren cromats.

    XASSÍS:

Senzillament, genial. Amb una qualitat de fabricació i una adaptabilitat prodigiosa. Crec que no es pot dir altra cosa que és que em té el cor robat. Gairebé disfrutes més muntant, desmuntant i ajustant, que no pas fent-lo rodar. Va fixat a la carrosseria mitjançant tres Phillips mètrics, un d'anterior i dos posteriors, amb forats tipus trau per a poder centrar en les dues direccions la seva posició respecte de la mateixa.

    Aquests cargols van roscats amb uns tetons on s'hi troben encastades unes famelles de bronze, cosa que permet apretar i afluixar tantes vegades com es vulgui, sense que el forat es faci gros. El xassís és adaptable pel que fa a la seva llargada gràcies a un trau longitudinal i dos Phillips per banda, que a la vegada serveixen per a fixar el recolzament anterior del motor. La fixació posterior d'aquest també es fa de la mateixa manera.

    La guia està avançada respecte del seu eix, que va roscat amb una famella, per a donar major batalla al cotxe. Disposa d'un sistema d'autocentrat molt rudimentari però a la vegada eficaç, mitjançant una goma elàstica que tensa la part posterior de la guia a una creueta del xassís. Un altre detall de qualitat a la vegada de refinament mecànic, són els topalls que es poden incorporar a cada costat de la guia per a limitar el seu recorregut.

    MECÀNICA:

    Incorpora un motor Mabuchi tipus Fox de caixa curta, però més ample que els convencionals. Porta un pinyó de 9 dents de niló, que encara que sembli estrany, no s'ha obert, com acostuma a passar. Aquest, passa la força a una corona de plàstic de 30 dents, amb nucli d'alumini cargolat amb un allen.

    Els eixos són sobredimensionats, cosa que dificulta el seu descentrat encara que se li administri un impacte considerable.

Les llandes són d'alumini amb fixació per allen, i incorporen un embellidor de plàstic cromat que li dona l'aspecte de llanda de radis, fins i tot amb la corresponent palometa central. L'eix posterior va muntat sobre coixinets de bronze que entren lateralment en el xassís. L'anterior, roda sobre la mateixa estructura de perfils. El pneumàtics, força tous, tenen un dibuix clàssic sobre la banda de rodadura però cap estampat de la marca comercial en el lateral. Quan envelleixen, tot i que no perden el tacte tou, es tornen tremendament lliscants.

    COMPORTAMENT I SETUP:

    En una referència d'aquestes característiques, és difícil per a no dir impossible donar una idea del seu comportament de sèrie, doncs aquí no hi ha una configuració de fàbrica, si no que ens l'hem de fer nosaltres mateixos. El muntatge proporciona tanta varietat d'ajustos, que cada unitat, un cop muntada té unes característiques concretes. De tota manera, una cosa que sí que és comú, és el fet de que, al portar un xassís metàl·lic rígid, el comportament és el propi d'un cotxe nerviós, que al ser força pesat (sobre els 95 g. segons el llast i adaptadors que hi muntem), fa que les reaccions s'alenteixin lleugerament. Podeu veure la configuració lleugera, i posteriorment la llastrada, amb dos peces laterals afegides al llast principal. 

Penseu que no es trobareu còmodes ens un traçat revirat, amb constants canvis de recolzament. El seu hàbitat natural, com és lògic, són els traçats de resistència, amb llargues rectes i pocs canvis de direcció. De tota menera, per anar més lleuger, no estaria de més posar uns pneumàtics de perfil més baix, o rebaixar els de sèrie, per a poder portar el xassís el més proper a la pista possible. El llast que es pot afegir alrededor del motor és bo de muntar-lo, per a rebaixar el CDG. Més pistes ja no m'atreveixo a donar-les.

    Part de la gràcia de la referència és el procés de muntatge i posterior ajust per adaptar-lo al nostre estil de conducció. Aquest model i tots els d'aquest tarannà, donen tanta satisfacció sobre la taula de treball com a la pista.

    Força Scuderia!