enzoslot

    Ja sé que no és un Ferrari però, encara que es tracti d'un auto francès, s'ha de reconèixer que té un encant i un estil difícils d'igualar. La referència de Scalextric és molt aconseguida, sobretot des del punt de vista de la vitrina. Tot i que no es pot considerar que dinàmicament sigui cap prodigi, sí que crec que és just reconèxer les seves qualitats, si més no des del punt de vista d'entreteniment.

    És per això que he cregut convenient dedicar l'article a una peça que surt de tot el que s'ha parlat fins ara. En realitat, faré énfasi en les dues referències que ha editat Tecnitoys, i una tercera que ha fet aquesta per a l'Editorial Altaya, per a un dels seus col·leccionables.

    CARROSSERIA:

   Al meu entendre, és la part més destacable. La cura amb que s'ha reproduït el model real crec que és de destacar. Sobretot pel que fa a la primera referència editada (6259) corresponent al Rally de Montecarlo del 71, que crec que, en conjunt, és la més aconseguida.

    El color i la lluentor és molt bona. La zona més ben reproduïda és la frontal, amb gran quantitat de detalls, fins i tot el logo de Renault, només representada en la referència abans esmentada. La tampografia és excel·lent.

    Pel que fa a la part posterior, també força ben resolta. Hi trobem les preses d'aire del motor, molt ben fetes geomètricament parlant, i destacades amb pintura.

    El pas de roda anterior sembla massa exagerat, quedant massa separat de la roda. Pot ser hagi sigut voluntat del maquetista per a enfatitzar l'aire caigut de la part del darrera que té el cotxe original. La versió d'Altaya, la de color groc corporatiu Renault corresponent al Rally de Sanremo del 75, és la que destaca més sobre el fons negre de la pista a la hora de pilotar, però tot i tenir un aspecte francament bo, falla estrepitosament pel que fa als cromats. 

    L'eix posterior es tindria d'amagar en el pas de roda, cosa que no passa en el 1/32 ja que llavors seria massa estret i segurament provocaria major inestabilitat dinàmica. La segona referència editada per Tecnitoys (6450), corresponent al Tour de Corse del 73, crec que és la segona més aconseguida, en especial pel seu acoloriment. Si alguna cosa em falla són els busca-cunetes, que en les altres dues referències porten la funda protectora, i aquí van descoberts, simplement tractats amb pintura. La veritat és que es veuen uns llums de pega. 

    Els vidres estan enmarcat per muntants cromats en les dues referències SCX, però en la d'Altaya estan en negre mat en el vidre anterior i posterior. Pel que fa al parabrises, aquests muntants incorporen els neteges, el del copilot solidari amb aquest tant per l'aticulació com pel seu extrem superior. Les llandes són de factura específica per aquest model, incorporant un minúscul logo Alpine en el seu centre. El tub d'escapament està incorporat en el xassís, però trobo a faltar que estigui detallat amb pintura.

    XASSÍS:

    Està collat a la carrosseria mitjançant tres Phillips, dos anteriors i un de posterior. Tot i que la seva posició és idònea, degut a la poca batalla i a que és poc pla, és fàcil que tingui dificultats de basculació. Les llegüetes de contacte dels llums també és possible que condicionin la basculació per culpa de la pressió que realitzen sobre el xassís. La part inferior conté detalls en relleu però no estan resaltats amb pintura. La guia es troba el més avançada possible per afavorir l'estabilitat, i té l'ajut de la suspensió i el retorn. Porta iman regulable, com tots els models de la marca. Tant l'eix anterior com el posterior tenen limitat el seu moviment per tetons que surten de la carrosseria i de la safata, repectivament.

    La part frontal s'encasta en la carrosseria tot simulant el radiador, cosa que fins a cert punt, si ens interessa per motius dinàmics, ens permet arribar a treure els dos cargols anteriors.

    COCKPIT:

    La cara dels pilots, que és la mateixa que la marca munta en els seus models clàssics, tot i que ben modelada, li trobo a faltar cert detall de pintura. El mateix crec que es pot dir de la safata, doncs la forma està aconseguida però li manca qualsevol part destacada per la pintura. La posició dels ocupants és bona. Hi ha un petit problema de disseny en la part posterior, just sobre els passos de roda, que no ajusten tot el que ho haurien de fer, cosa que provoca que l'habitacle s'ompli de goma dels pneumàtics.

    MECÀNICA:

    El motor és el més que provat RX 41 B, amb llegüetes de contacte, amb un pinyó de 9 dents de bronze. La transmissió es fa a través d'una corona gris de 27 dents directament a l'eix posterior, que gira sobre coixinets de bronze. L'anterior ho fa directament sobre el xassís. Les llandes tenen un centrat relatiu, que afecta directament al comportament en pista. Una mecànica simple però eficaç. 

    El que acostumo a fer en els models que tenen les quatre llandes idèntiques, és triar les dues que tenen un millor centrat per a col·locar-les a l'eix posterior. Un cop muntades, intento compensar el seu desequilibri amb el que de ben segur també té l'eix, anant-les girant fins que observo poca excentricitat, de forma que s'arribi a un estat el més equilibrat possible. Les gomes, tot i que no massa toves, assoleixen un bon acord amb l'estabilitat i la motricitat, ja que unes de excessivament toves segurament ens faria volcar amb major freqüència.

    COMPORTAMENT:

    Tal com surt de la caixa, i un cop extret l'iman, ja és un model amb un comportament agradable, amb creuades tal i com passa amb el model real. El motor és més que suficient per a moure els 68 g. en ordre de marxa. Té una bona sortida, és progressiu i una més que acceptable retenció. A mida que els pneumàtics es van adaptant a la llanda i agafem el seu perfil idoni, el seu comportament millora sensiblement. Degut a la duresa moderada de les gomes, a les corbes interiors no fa la croqueta a no ser que s'entri sense contemplacions. El terreny preferit del A110 són els traçats revirats, ja que té una curta batalla i un pes més que contingut. Per a fer una conducció eficaç, cal espera donar gas quan el cotxe es troba encarat a la propera recta, però si el que volem és fer una conducció espectacular, hem d'obrir amb suavitat quan encara estiguem a l'interior de la corba. No està fet per a competir ja que la geometria no permet gaires alegries. És per a gaudir i passar una bona tarda de dissabte amb els fills, competint amb un model més actual, que és el que els hi agrada a la canalla.

     SETUP:

    No cal dir que, com sempre, el primer que s'ha de fer és treure l'iman. Afluixant mitja volta el Phillips posterior, es guanya amb docilitat, i el seu comportament es torna més previsible. Si es treuen del tot els dos anteriors, el xassís encara bascula una mica més, i aquesta docilitat encara es fa més evident. Si correm amb aquesta configuració, hem de ser conscients de que l'ancoratge anterior queda limitat pel radiador, que s'adapta a la carrosseria amb una tireta molt prima de plàstic, susceptible de trencar-se si esgotem la seva capacitat resistent. Crec que és bo modificar les trenetes de contacte per a que només tinguin un sol contacte amb la pista. Una bona opció és posar-ne unes de més toves, per a que la guia es clavi una mica més a l'escletxa. En els cotxes de pes limitat i curta batalla, acostuma a ser una bona solució. En general, podem dir que és força resistent a l'ús, en especial si corres contra el crono, ja que evites ser envestit. Rebaixar una mica els pneumètics anteriors afavoreix la docilitat de la conducció, ja que el fa menys rígid.

    En resum, si el que busqueu és un model de línies espectaculars de quan hereu petits i amb bona presència i comportament a la pista, no ho dubteu, l'ALPINE A 110 és la vostra opció. Un cotxe de quan cada marca tenia els seus trets característics. No em faria res tenir-ne un de veritat.

    Força Scuderia!