enzoslot

    Ja sé que no és un Ferrari però, encara que es tracti d'un auto francès, s'ha de reconèixer que té un encant i un estil difícils d'igualar. La referència de Scalextric és molt aconseguida, sobretot des del punt de vista de la vitrina. Tot i que no es pot considerar que dinàmicament sigui cap prodigi, sí que crec que és just reconèxer les seves qualitats, si més no des del punt de vista d'entreteniment.

     

    És per això que he cregut convenient dedicar l'article a una peça que surt de tot el que s'ha parlat fins ara. En realitat, faré énfasi en les dues referències que ha editat Tecnitoys, i una tercera que ha fet aquesta per a l'Editorial Altaya, per a un dels seus col·leccionables.

    CARROSSERIA:

   Al meu entendre, és la part més destacable. La cura amb que s'ha reproduït el model real crec que és de destacar. Sobretot pel que fa a la primera referència editada (6259) corresponent al Rally de Montecarlo del 71, que crec que, en conjunt, és la més aconseguida.

     

    El color i la lluentor és molt bona. La zona més ben reproduïda és la frontal, amb gran quantitat de detalls, fins i tot el logo de Renault, només representada en la referència abans esmentada. La tampografia és excel·lent.

     

    Pel que fa a la part posterior, també força ben resolta. Hi trobem les preses d'aire del motor, molt ben fetes geomètricament parlant, i destacades amb pintura.

     

     

    El pas de roda anterior sembla massa exagerat, quedant massa separat de la roda. Pot ser hagi sigut voluntat del maquetista per a enfatitzar l'aire caigut de la part del darrera que té el cotxe original. La versió d'Altaya, la de color groc corporatiu Renault corresponent al Rally de Sanremo del 75, és la que destaca més sobre el fons negre de la pista a la hora de pilotar, però tot i tenir un aspecte francament bo, falla estrepitosament pel que fa als cromats. 

     

       

    L'eix posterior es tindria d'amagar en el pas de roda, cosa que no passa en el 1/32 ja que llavors seria massa estret i segurament provocaria major inestabilitat dinàmica. La segona referència editada per Tecnitoys (6450), corresponent al Tour de Corse del 73, crec que és la segona més aconseguida, en especial pel seu acoloriment. Si alguna cosa em falla són els busca-cunetes, que en les altres dues referències porten la funda protectora, i aquí van descoberts, simplement tractats amb pintura. La veritat és que es veuen uns llums de pega. 

     

     

    Els vidres estan enmarcat per muntants cromats en les dues referències SCX, però en la d'Altaya estan en negre mat en el vidre anterior i posterior. Pel que fa al parabrises, aquests muntants incorporen els neteges, el del copilot solidari amb aquest tant per l'aticulació com pel seu extrem superior. Les llandes són de factura específica per aquest model, incorporant un minúscul logo Alpine en el seu centre. El tub d'escapament està incorporat en el xassís, però trobo a faltar que estigui detallat amb pintura.

    XASSÍS:

    Està collat a la carrosseria mitjançant tres Phillips, dos anteriors i un de posterior. Tot i que la seva posició és idònea, degut a la poca batalla i a que és poc pla, és fàcil que tingui dificultats de basculació. Les llegüetes de contacte dels llums també és possible que condicionin la basculació per culpa de la pressió que realitzen sobre el xassís. La part inferior conté detalls en relleu però no estan resaltats amb pintura. La guia es troba el més avançada possible per afavorir l'estabilitat, i té l'ajut de la suspensió i el retorn. Porta iman regulable, com tots els models de la marca. Tant l'eix anterior com el posterior tenen limitat el seu moviment per tetons que surten de la carrosseria i de la safata, repectivament.

     

    La part frontal s'encasta en la carrosseria tot simulant el radiador, cosa que fins a cert punt, si ens interessa per motius dinàmics, ens permet arribar a treure els dos cargols anteriors.

    COCKPIT:

    La cara dels pilots, que és la mateixa que la marca munta en els seus models clàssics, tot i que ben modelada, li trobo a faltar cert detall de pintura. El mateix crec que es pot dir de la safata, doncs la forma està aconseguida però li manca qualsevol part destacada per la pintura. La posició dels ocupants és bona. Hi ha un petit problema de disseny en la part posterior, just sobre els passos de roda, que no ajusten tot el que ho haurien de fer, cosa que provoca que l'habitacle s'ompli de goma dels pneumàtics.

    MECÀNICA:

    El motor és el més que provat RX 41 B, amb llegüetes de contacte, amb un pinyó de 9 dents de bronze. La transmissió es fa a través d'una corona gris de 27 dents directament a l'eix posterior, que gira sobre coixinets de bronze. L'anterior ho fa directament sobre el xassís. Les llandes tenen un centrat relatiu, que afecta directament al comportament en pista. Una mecànica simple però eficaç. 

     

    El que acostumo a fer en els models que tenen les quatre llandes idèntiques, és triar les dues que tenen un millor centrat per a col·locar-les a l'eix posterior. Un cop muntades, intento compensar el seu desequilibri amb el que de ben segur també té l'eix, anant-les girant fins que observo poca excentricitat, de forma que s'arribi a un estat el més equilibrat possible. Les gomes, tot i que no massa toves, assoleixen un bon acord amb l'estabilitat i la motricitat, ja que unes de excessivament toves segurament ens faria volcar amb major freqüència.

    COMPORTAMENT:

    Tal com surt de la caixa, i un cop extret l'iman, ja és un model amb un comportament agradable, amb creuades tal i com passa amb el model real. El motor és més que suficient per a moure els 68 g. en ordre de marxa. Té una bona sortida, és progressiu i una més que acceptable retenció. A mida que els pneumàtics es van adaptant a la llanda i agafem el seu perfil idoni, el seu comportament millora sensiblement. Degut a la duresa moderada de les gomes, a les corbes interiors no fa la croqueta a no ser que s'entri sense contemplacions. El terreny preferit del A110 són els traçats revirats, ja que té una curta batalla i un pes més que contingut. Per a fer una conducció eficaç, cal espera donar gas quan el cotxe es troba encarat a la propera recta, però si el que volem és fer una conducció espectacular, hem d'obrir amb suavitat quan encara estiguem a l'interior de la corba. No està fet per a competir ja que la geometria no permet gaires alegries. És per a gaudir i passar una bona tarda de dissabte amb els fills, competint amb un model més actual, que és el que els hi agrada a la canalla.

     SETUP:

    No cal dir que, com sempre, el primer que s'ha de fer és treure l'iman. Afluixant mitja volta el Phillips posterior, es guanya amb docilitat, i el seu comportament es torna més previsible. Si es treuen del tot els dos anteriors, el xassís encara bascula una mica més, i aquesta docilitat encara es fa més evident. Si correm amb aquesta configuració, hem de ser conscients de que l'ancoratge anterior queda limitat pel radiador, que s'adapta a la carrosseria amb una tireta molt prima de plàstic, susceptible de trencar-se si esgotem la seva capacitat resistent. Crec que és bo modificar les trenetes de contacte per a que només tinguin un sol contacte amb la pista. Una bona opció és posar-ne unes de més toves, per a que la guia es clavi una mica més a l'escletxa. En els cotxes de pes limitat i curta batalla, acostuma a ser una bona solució. En general, podem dir que és força resistent a l'ús, en especial si corres contra el crono, ja que evites ser envestit. Rebaixar una mica els pneumètics anteriors afavoreix la docilitat de la conducció, ja que el fa menys rígid.

       

    En resum, si el que busqueu és un model de línies espectaculars de quan hereu petits i amb bona presència i comportament a la pista, no ho dubteu, l'ALPINE A 110 és la vostra opció. Un cotxe de quan cada marca tenia els seus trets característics. No em faria res tenir-ne un de veritat.

    Força Scuderia!    

    Una vegada més, parlarem d'una reproducció d'en César Jiménez, però a diferència de les altres vegades, en aquest cas es tracta d'un cotxe desconegut per a la immensa majoria dels mortals: l'Osca MT4 que va prendre part a la V Carrera Panamericana. Com sempre, la informació bàsica sobre el model real, la podeu trobar al web de la marca asturiana.

       

    CARROSSERIA:

    El color i la lluentor són excel·lents. Hi ha poques calques però d'una gran qualitat. A l'any 1954 encara no hi havia gaires sponsors en el món de la competició automovilística. L'aspecte global dona la sensació d'estar fora d'escala, sobretot si el comparem amb la resta de models de la marca, però és que el model 1/1 era de dimensions reduïdes.

       

    Com és habitual, petits detalls demostren la gran qualitat de la reproducció. Els fars estan reproduïts a la perfecció, amb les òptiques de vidre de l'època, representades fins l'últim detall. Costa molt d'observar, però a través de la calandra s'entreveu el radiador, cosa que fa que arribem a una postura gairebé malaltissa, amb l'afany de buscar la màxima fidelitat respecte del model real. A la fotografia no es pot apreciar bé, però a sota dels fars hi ha les preses d'aire que proporcionen la ventilació del sistema de frens. Trobo a faltar que aquestes perforacions no estiguin acabades de traspassar.

        

    Tant a la part anterior com a la posterior, hi ha els suports en forma d'Y per a poder enganxar el cric d'elevació ràpida del vehicle, quan es fan les preceptives parades de repostatge i manteniment.

     

    En el retrovisor gairebé ens hi podem veure la cara. El tap de combustible sembla massa petit. A la fotografia, es pot observar al costat de la placa de color groc de la V Carrera Panamericana. La part posterior, dona una idea de gran realisme. 

     

    La lona que tapa el seient del copilot, que es pot veure lateralment per sota d'aquesta, dona una sensació de gran realisme, fins el punt que hi ha representats els ganxets de fixació d'aquesta, a banda que el seu color i textura estan molt ben trobats. 

       

    Pel que fa al pilot, exquisit com sempre, amb la particularitat de que les olleres són una peça independent, mitjançant la tècnica del fotogravat. El petit parabrises amb els seus reblons de fixació, el retrovisor i el volant de fusta tipus Nardi, són els complements ideals d'aquesta referència tant exòtica. 

       

    A la part interior del capó motor, com ja és costum en les produccions d'en César, hi ha estampat el número de sèrie respecte del número d'unitats fabricades, en aquest cas, com ja va essent normal d'un temps cap aquí, un número màxim de 500.

    XASSÍS:

    És el de sempre, regulable i cargolat a la carrosseria mitjançant tres Phillips, un anterior i dos posteriors. Porta acoblades dues peces laterals de resina, en un costat amb el nom del model, OSCA MT4 PANAMERICANA 54, i a l'altre, CJ-37 i SLOT CLASSIC. Crec que va ser un encert decidir-se a fer un xassís adaptable a totes les referències amb un grau d'acabat molt bo degut a que no és de resina, material que no crec gaire indicat per a les parts dinàmiques de les referències.  

       

    També porta una peça posterior amb resina sobre la que es monta un tub d'escapament, format pel silenciador amb resina i l'escapament pròpiament dit, amb un petit tub d'acer pintat de negre, cosa que li dona una certa resistència en el cas de decidir posar el model a la pista.

    MECÀNICA:

    Guia a pressió de gran calat, que frega lleugerament amb els baixos de la calandra. La motorització està encomenada a un Mabuchi de caixa curta amb un pinyó de plàstic blau de 9 dents. Els eixos són massissos, amb coixinets de bronze i corona de plàstic de 27 dents en el posterior. Les rodes són les de sempre, d'aspecte excel·lent però de centrat deficient, cosa que es pot perdonar ja que no és un model dedicat a la competició. Els pneumàtics tenen un perfil més baix que de costum, cosa que fa perillar l'estètica, doncs a l'any 54 les gomes tenien un perfil força alt. Al meu entendre, no tenen la qualitat que toca pel preu del model. Pot ser que tot plegat arrenqui d'un problema mecànic, ja que la goma davantera frega en el pas de roda, i per això el fabricant s'hagi vist obligat a muntar-les diferents a les acostumades.

     

     

    Les llandes ratllen la perfecció, però en aquest cas, les gomes crec que no estan a l'alçada, doncs tenen un enmotllat que no el podem qualificar de satisfactori. Els ancoratges del cric són genials, tot i que poden tenir problemes de muntatges, per la qual cosa recomano que es repassin, ja que si no ens poden trobar amb la desagradable experiència de que en un moment determinat ja no hi siguin. 

    COMPORTAMENT I SETUP:

    Ni una cosa, ni encara menys l'altre. Com totes les unitats de Slot Classic que tinc, no m'he atrevit a posar-la a la pista, per tal de no arriscar la seva integritat, i encara menys em veig capaç de modificar la seva configuració per a fer-lo més competitiu. De tota manera sembla força resistent a la utilització moderada, tot i que si volca, pot ser que es malmeti el cap del pilot. El que sí que són delicats de veritat, són els quatre ganxos per elevar el cotxe mitjançant un cric.

       

       

    El clatell del pilot pot ser que sigui una mica massa gros, amb el que sembla que l'individu miri cap a terra. De tota manera, quan estem envoltats de tant realisme, qualsevol cosa que no estigui a l'alçada, ja ens dona la sensació de que no està bé.

    En resum, una altra referència digna de la nostra vitrina i molt perillosa per a la nostra pista, ja que qualsevol sortida pot acabar amb un petit drama, o qui sap, pot ser no tant petit. Ja espero amb impaciència saber quina serà la propera referència d'en César. 

    Bones vacances a tots. Força Scuderia! 

    Ja tenim a la ma la darrera realització d'en César Jiménez. Es tracta de la referència CJ36, el Pegaso Z-102 Berlinetta Enasa segona sèrie especial (BE 2E) amb número de xassís 0-0107, l'anomenat "Cangrejo", que va participar a la Pujada a la Rabassada del 53. Si voleu saber més sobre el vehicle en qüestió, podeu connectar-vos al Web "slotclassic.com" o bé al "pieldetoro.net".

       

    No cal dir que, com sempre, es tracta d'una petita obra d'art, molt buscada pels col·leccionistes, i que tinc la sort de poder adquirir amb número fix de fabricant. És el "remake" de la referència CJ14, amb la introducció de petites millores, tant a nivell estètic com mecànic.

    XASSÍS:

    Incorpora el xassís que fabrica la mateixa marca, i que equipen des de fa força temps totes les seves referències. És regulable pel que fa a la batalla, mitjançant un cargol Phillips que limita el moviment de la guia que uneix les dues mitats. A la vagada, tres Phillips més, un anterior i dos posteriors, el fixen a la carrosseria. En els dos laterals, té uns apèndix de resina que s'utilitza per a inscriure la referència del fabricant a un costat, i el nom del model Pegaso Cangrejo Rabassada 1953 a l'altra. També a la part posterior en té un altra que acaba de tancar el xassís contra la carrosseria. A les peces de resina que hi ha als laterals, s´hi troben encastats els tubs d'escapament, molt vistosos a nivell estètic. Aquests, estan fabricats en metall, i fins i tot tenen l'orifici ennegrit de sortida dels fums de combustió.

       

    Equipa una nova guia híbrida, entre l'antiga Scalextric a pressió amb els cables encastats contra les trenetes, i les noves de la mateixa marca amb la treneta plegada i contacte per llegüetes que permet que hi hagi una doble presa de corrent. Des del meu punt de vista, aquest darrer sistema és del tot ineficaç, ja que si els proves amb la treneta en posició d'un sòl contacte i en la de dos, veus que en aquest últim el cotxe té les mateixes prestacions, o fins i tot, m'atreviria a dir que inferiors. 

    MECÀNICA:

    El motor és un Mabuchi de caixa curta de 15.000 rpm amb pinyó de plàstic de 9 dents. Aquest passa la potència a l'eix posterior mitjançant una corona també de material plàstic de 27 dents. Les llandes són les utilitzades per la marca en els models de roda clàssica, amb radis i palometa central. Un defecte que gairebé sempre es dona és que el seu centrat és força deficient, però si tenim en compte que no és una referència dedicada a la competició, aquest fet el podem considerar tolerable. La seva elegància ho compensa. Els pneumàtics són també dels que equipa en César normalment. Tot el conjunt, fa el fet. No és un cotxe per apretar, sino per a que els més valents el posin a l'escletxa i donin unes voltes per plaer. Com que jo em considero poruc, cap dels models de la casa asturiana que tinc, ha tocat mai la pista, cosa que em sap força greu i que a la llarga he de solucionar. Un cotxe d'slot està fet bàsicament per a rodar, més o menys fort, però rodar. Al fer-lo evolucionar és quan tenim la verdadera magnitud del model a escala.

       

    CARROSSERIA:

    El color i la lluentor són inmillorable. Per tot arreu podem veure el nom de la marca, el cavall alat i el dorsal inicial de participació a la prova, amb un grau de detall admirable. Si us he de ser sincer, és un dels cotxes que m'ha costat més observar, ja que quan et sembla que ja ho has descobert tot, encara apareix un nou detall que et maravella.

     

     

     

    Observeu les brànquies de sortida de l'aire de refrigeració del motor, situades darrera dels passos de roda anterios. No gaires anys després, les portaria el Ferrari 250 GTO. Ricart s'avança al seu temps i ja contempla que l'aire que entra per la calandra ha de sortir per algun lloc si és que es vol una certa eficiència aerodinàmica. 

     

A sobre del capó motor hi ha les corretges de pell que fan de tanca, així com les entrades d'aire a l'habitacle. Els neteja parabrises tenen una factura molt bona, doncs estan fets amb metall, que li dona una aparença del tot real.

       

    La calandra no té desperdici. Al costats, els fars simulen els reals, que en aquella època eren de vidre. Sota, les preses d'aire per a ventilar els frens també estan perfectament reproduïdes. Observeu el detall de la palometa de tres aspes, amb micro perforacions. El logo del nom de la marca ratlla la perfecció.

       

    Els vidres laterals posteriors tenen la simulació de la ventilació. El parabrises i el vidre posterior està partit amb una tira adhessiva cromada, simulant el muntant central. En aquella època no era tant freqüent fer llunes corbes per a l'automoció.

    Si algú té dubte de l'autenticitat del model, només cal que separeu el xassís de la carrosseria i busqueu l'estampat del número de sèrie.

     

    Pot ser si hi ha alguna cosa criticable, és que els tiradors de les portes són un pel massa esbelts. Observeu que les portes obren al revés de com ho fan ara.

    SAFATA:

    Desmuntable mitjançant un cargol Phillips anterior. Hi ha detallat mig cos d'en Celso Fernández, mentre que les cames només estan simulades. Els seients, el volant Nardi, la palanca de selecció de relacions, el retrovisor de tablier i els rellotges, acaben de configurar-la, per a que des de l'exterior faci goig. 

    En la meva unitat, el pilot està sentat girat, tot mirant cap el eix del cotxe. No podria afirmar si es tracta d'un defecte de muntatge, cosa molt extranya en Slot Classic, o bé és la fidel reproducció de la posició real de conducció, doncs els voluminosos passos de roda feien que els pedals quedessin lleugerament desplaçats cap el centre, obligant a en Celso a pilotar girat. 

     

    Només queda aclarir el dubte entre la doble numeració que porta el cotxe. El 84, que només es pot veure sobre la matrícula davantera, correspon al dorsal real en que es va fer la pujada a la Rabassada, mentre que el 126 dels laterals, corresponen al dorsal d'inscripció i del primer dia en que s'havia de celebrar la carrera, però que una tormenta va obligar a ajornar.

     

    COMPORTAMENT EN PISTA:

    Desgraciadament no puc aportar una opinió amb coneixement de causa. Per la seva configuració, rodes de gran diàmetre que allunyen el motor de la pista i fan pujar el centre de gravetat, el pes una mica passat (103 g.) i l'amplada de vies, tot fa pensar que no ha de ser un prodigi de l'estabilitat. Però qui busca prestacions extremes? Portat amb cura ha de ser una delícia recordar els anys daurats de la marca del cavall mitològic. El mal centrat de les rodes i la poca retenció que tenen els Mabuchi de caixa curta no ens ajudaran gaire a controlar-lo. Per altra banda, els detalls de la carrosseria no han de patir gaire quan es produeixin sortides de pista.

    Com deia aquell, no fa falta dir res més. Si l'anterior referència del "Cangrejo" ja em té el cor robat, tot i que no tinc la sort de tenir-la a la meva vitrina, aquesta té un aspecte inmillorable. Fa que en alguns moments dubtis de si es tracta d'un 1/32 d'slot o bé de l'au Fènix del nostre automovilisme, que reneix de la ferralla en la que es va convertir després de l'incendi que va acabar amb el laboratori rodant de la marca de la Sagrera.

    Força Scuderia!

     

    No és un Ferrari, però el seu autor gairebé es pot dir que és l'Enzo del món de l'slot. César Jiménez, pare de la firma Slot Classic, elabora uns models artesanals que s'acosten a la perfecció, a la vegada que té uns criteris més que encertats a l'hora de triar els cotxes a reproduir.

    Tot i que no és una de les reproduccions més espectaculars de la firma asturiana, sí que és força fidel al model real. De tota manera m'atreviria a dir que és d'una simplicitat exquisita. Fins i tot, degut a que no té gaires peces delicades, es pot arribar a pensar en la possibilitat de fer-lo rodar per l'excletxa. 

    Si us hi fixeu, a simple vista ja es pot apreciar que aquest model spyder no és altre cosa que un ala de gavina retallat, amb la qual cosa es guanya aerodinàmica i es rebaixa pes. Si voleu saber quatre pincellades sobre la història del cotxe, us podeu connectar a la pàgina oficial d'Slot Classic i buscar la referència CJ34.

    Pels que no tingueu un número reservat, no us serà massa difícil trobar-ne un a la coneguda casa de subhastes de la xarxa, ja que amb tot això de la crisi, les referències CJ són més abundants i a preus més raonables.

     

     

     

     

     

     

     

     

    Força Scuderia!

   

    Ja sé el que penseu: aquest pirat ens diu que fa un bloc sobre Ferraris d'slot i ja és el segon article que parla d'un cotxe que no és un Ferrari. Doncs sí, teniu raó, aquest article no el dedicaré a un Ferrari.

    M'explicaré. Sóc un boig d'aquestes miniatures que corren per l'escletxa. De totes en general però, degut a que la col·lecció s´ha d'afitar, darrerament em dedico gairebé en esclusiva a la marca italiana del cavallet. Tot i així, no puc romandre indiferent a les petites obres d'art que es produeixen artesanalment. Aquest és el cas de l'asturià César Jiménez, un apasionat de l'automòbil clàssic i també de l'slot, i alma mater de l'empresa Slot Classic, que des de fa ja una colla d'anys es dedica a fer fidels reproduccions de vehicles emblemàtics. És per això que us vull, més que parlar, ensenyar la seva darrera producció: la referència CJ-33, l'Hispano Suïssa tipus 68.

    La marca Hispano Suïssa es va dedicar al món de l'automoció des de l'orígen d'aquest, fins el 5 de novembre de 1946 dia en que l'Empresa Nacional d'Autocamions S.A. (ENASA) la va comprar. La persona que va dur a terme les negociacions i la posterior compra va ser Wifredo Pelayo Ricart. La compra va portar aspectes positius per a les dues bandes, ja que a Enasa li va permetre adquirir una fàbrica que ja estava en funcionament i per tant començar a fabricar inmediatament, i a Hispano Suïssa li comportà el fet de mantenir el lloc de treball dels seus operaris. Fins i tot el primer  camió que va sortir de la línia de producció de la nova ENASA, que es va batejar amb el nom de Pegaso, va ser l'evolució del Hispano Suïssa 66 de gasolina que l'antiga fàbrica estava dissenyant quan es va produïr la venda.

    Per tot això, es pot dir que el projecte Z-102 va ser elaborat en els mateixos torns i premses que els aristocràtics Hispano Suïssa. Tots dos van sortir de la mateixa fàbrica de La Sagrera, actual parc de La Pegaso. Aquí teniu la relació d'Hispano Suïssa, Ricart i Pegaso, i els que hagueu llegit l'article Wifredo-slot, sabreu la resta.

    Doncs sí, sóc un dels 500 afortunats de tenir en el seu poder una unitat RTR (ready to run), més concretament la 201 d'aquest model. Ja fa temps que vaig poder aconseguir un número de fàbrica d'Slot Classic, i des de llavors puc adquirir totes les referències que produeix la marca amb aquest número de sèrie.

    Aquest cotxe, segurament no és el paradigma de l'esportivitat, ni tampoc pertany a l'estil d'automòbil que més em satisfà, però crec que el que s'ha de valorar aquí és la qualitat de la peça i el seu grau de detall, molt en la línia d'en César Jiménez. Podriem definir la feina d'aquest asturià com a obsesiva, sempre a la recerca del més mínim detall. Per altra banda, a part d'això, el que crida més l'atenció és el seu tamany, pot ser el més voluminós que he tingut entre les mans tenint en compte que és un 1/32. Encara no puc opinar sobre el seu comportament en pista, però amb el pes i la batalla que té, no crec que sigui el més brillant del model, però al cap i a la fi, en aquest tipus de referències això és el de menys.

    No cal que us faci cinc cèntims del model real. Pels que tingueu curiositat, si us connecteu a la web d'Slot Classic, podreu saber-ne més. Pels que us faci gràcia tenir-ne un d'igual, us haureu de dirigir al mercat de segona mà, doncs ja estan adjudicats tots els  500 números de la producció. Afanyeu-vos, ja que el preu en el conegut portal de subhastes es comença a acostar al doble del de fàbrica, i serà fàcil que s'arribin a pagar verdaderes barbaritats tal i com passa amb el Rolls que la mateixa marca va fer fa uns anys. 

    Per a poder mostrar-vos aquest model, m'ha semblat oportú fer un elemental diorama i així evitar que a les fotografies surti el sofà o les cortines de casa.

       

       

       

       

       

       

       

       

       

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!