enzoslot

    Avui tenim a les mans un model de quan l'slot encara era una joguina que feia felissos als més petits i esperonava l'enginy dels més grans. El Ferrari 275 P de MRRC té l'encant de la simplicitat, de les peces que et fabriques tu mateix a partir d'una maqueta estàtica. L'any 1965, Monogram edita aquesta referència en kit, i la marca anglesa resucita el motlle, per a reaparèixer als noranta com un "ready to run". 

    El dorsal nº 20 que veieu a les fotos va ser el guanyador de les 24 Hores de Le Mans de 1964, pilotat pel francès Jean Guichet i l'italià Nino Vaccarella. La foto inferior va ser presa moments després de donar la sortida el 20 de juny de 1964. Recordeu que en aquella època, encara es feia la sortida a peu dret, amb els pilots al costat esquerra de la pista i les màquines al costat dret, col·locades en bateria.

    La carrera liderada pel que seria poc deprés el guanyador.

    És dintre d'aquest cotxe, on en Vittorio Jano es despedeix d'Enzo a la película "Ferrari", poc abans de suicidar-se. En Jano va ser el precursor dels V6 i V8 utilitzats en aquesta època i que tant va defensar en Dino Ferrari. 

    XASSÍS:

    Com tot el conjunt, és d'una gran simplicitat a la vegada que lleugeresa. El seu acabat és correcte però senzill. Uns nervis longitudinals li donen una rigidesa que dubto que afavoreixi el comportament en pista. Es pot modificar la posició del suport magnètic, doncs hi ha dues possibilitats de col·locació. Hi ha una posició central anterior i una altra central posterior, cosa que permet modificar el comportament. De tota manera, crec que un clàssic mai s'ha de fer rodar amb suport magnètic. És com si li posséssim un aleró al model real per a fer-lo més competitiu. 

    Cal anar en compte amb els tubs d'escapament, que sobresurten molt. El xassís està subjecte a la carrosseria mitjançant tres Phillips, dos posteriors i un anterior. Cal destacar la posició dels cargols, que permeten una bona basculació. El millor de tot, és que aquests cargols entren dintre d'una espècie de molles encastades en els pivots de la carrosseria, permetent un cargolat fiable i durader, molt a l'estil dels cotxes de slot dels anys seixanta, quan es donava molta importància al manteniment i la durabilitat. 

    S'ha de reconèixer que, tot i ser un element d'una gran simplicitat, no s'ha fet una mala feina, ja que els diversos components s'hi adapten sense problemes, i no apareixen imperfeccions en el motlle. S'ha dissenyat un xassís molt més simple i econòmic que el de Monogram, però que dona uns resultats força acceptables. 

    MECÀNICA:

    El mou un Mabuchi de caixa curta de 15.000 rpm, amb un pinyó de niló de 9 dents, de poca qualitat, que al cap del temps s'acaba partint. La corona és de plàstic negre, amb 27 dents, amb un centrat més que acceptable. Les rodes, de plàstic amb cromat superficial, tenen un centrat tolerable, i imiten a les reals de radis, tot s'ha de dir, sense aconseguir-ho. L'eix posterior està muntat sobre coixinets de plàstic negre, mentre que l'enterior gira directament sobre el xassís. Les gomes són força toves, amb massa grip. La banda de rodadura és llisa amb la paraula Dunlop gravada al lateral. La guia és de plàstic negre a pressió, amb la connexió amb el motor mitjançant cable elèctric, en aquest cas de secció molt fina, que afavoreix el gir d'aquesta.  

    CARROSSERIA:

    Molt simple, cosa que fa que perdi qualitats de vitrina. No està pintada. El color és el del plàtic. No té tampografia, si no enganxines amb el dorsal i alguns sponsors. 

    Només estan detallats els llums de posició posteriors i els fars anteriors, així com uns de llarg abast a cada costat de la calandra. Es troba a faltar la pintura dels llums de posició, cosa que sí que hi era en la versió Monogram. Sobre els passos de roda anteriors hi ha els dos taps de carburant, amb acabat cromat i una forma força real. El parabrises té gravat el neteja, però no s'han molestat a pintar-lo. El pilot emergeix d'una safata plana, igual que mig volant. Un detall curiós entre tanta simplicitat, és el mirall retrovisor, que ocupa un lloc privilegiat sobre el tablier, però que no concorda amb la posició que tenia en el model real. El casc del pilot és dels que a mí m'agraden, amb la cara a la vista, similar al tipus jet d'Scalextric. Dona la sensació de que el cos i el cap del pilot estan fora d'escala, semblen massa petits. Els tetons posteriors que serveixen per a fixar la carrosseria al xassís, es marquen a la part exterior d'aquesta. S'observa que el morro està format per dues peces encolades, cosa que pot provocar algun problema en el cas de que tinguem una sortida de pista i impactem amb algun obstacle. 

    Hi ha quatre referències, tot i que la vermella amb el dorsal nº 20 és la que reprodueix el guanyador de la carrera francesa.

    ref. MC-9905: color vermell, dorsal 20.

    ref. MC-9704: color groc, dorsal 69.

    ref. MC-9705 : color blanc, dorsal 21. (de moment, no tinc aquesta referència).

    ref. MC-9910: color negre, dorsal 21. (de moment, no tinc aquesta referència).  

    COMPORTAMENT EN PISTA:

    La prova es realitza sense iman. Com que el seu pes és molt baix ( 53 g. en ordre de marxa i sense iman), el motor el pot moure amb suficient agilitat, fins i tot excessiva. Les acceleracions resulten fulgurants, mentre que les frenades no són brillants, per l'escassa retenció del motor. El pas per corba és delicat, ja que a la mínima s'aixeca la roda posterior interior, i com sempre passa amb aquest tipus de comportament, quan s'arriba a la corba s'ha de tenir la feina feta. Això és degut al diàmetre de les gomes, l'estretor de vies i l' excessiu recorregut vertical de l'eix anterior. Sense cap tipus de retoc resulta molt difícil de pilotar a ritme alt. És un model comercialitzat per a circular amb iman. Com que li manquen detalls, les sortides de pista no tenen per que ser dramàtiques.

    SETUP:

    Com ja és freqüent, no modificaré l'aspecte del model, ja que només pretenc fer-lo més eficaç. Es poden preparar un parell de pesos del tamany de les fixacions dels imans, i posar-los tots dos, o bé decidir si l'anterior o el posterior, a gust del comportament que desitgem. Personalment, m'he decantat per fabricar-me un llast a partir de xapa d'acer, que amb un senzill sistema de dos cargols Parker es pot regular posant més o menys xapes, en funció del tipus de pista i el comportament que vulguem tenir. El poso únicament al darrera, per a fer baixar el CDG i desplaçar-lo cap a la part posterior, millorant el pas per corba i l'acceleració.

    Podeu veure la seva col·locació sobre el xassís, en aquest cas, a la part posterior. 

    Les frenades es veuran lleugerament penalitzades per culpa de l'augment de pes (aproximadament uns 4 g.). Cal ajustar la guia per a que el morro del cotxe quedi el més baix possible, i posar unes trenetes el més toves possible. Es pot limitar el recorregut de l'eix anterior amb la tàctica de l'escuradents. Poca cosa més a fer, doncs les llandes de sèrie no permeten col·locar cap altre tipus de pneumàtics que els que porta de fàbrica. De tota manera, unes llandes NINCO de 32 radis, a banda de donar un aspecte més real, ens permetrien poder jugar amb unes gomes SCX tipus 9, que tenen menys grip i permetrien lliscar la part posterior. No us aconsello rebaixar les gomes de sèrie ja que és molt difícil aconseguir-ne de recanvi, sí més no al nostre país. Si afluixem els dos Phillips posteriors o fins i tot els treiem, i descargolem 1/4 de volta l'anterior, obtindrem una basculació interessant del xassís que fara la conducció una mica més suau. Els tubs d'escapament dificulten una mica aquesta basculació, doncs toquen a la carrosseria. 

    De tota manera, la mateixa marca MRRC tenia dues referències dintre del que en deien "Clubman Special Car Kits" (avui descatalogades), entre les quals hi havia un Ferrari 275 P que sí que permetia fer ajustaments. Més endavant ja us parlaré d'una d'aquestes referències, la MC-9913 que correspon al Ferrari 250 GT/LM Coupe de 1964. 

    El Ferrari 275 P és una referència de vitrina. No per la seva aparença, si no per la seva simplicitat, i sobretot, per que és un Ferrari descatalogat. Els que vàrem tastar l'slot de petits, tindrem el regust d'aquells anys i en especial de l'slot anglès dels seixanta. El que enamora no és el seu aspecte, si no el seu aire. Ens recorda aquells anys en que Ferrari guanyava les 24 Hores de Le Mans.

    Força Scuderia!