Antecedents

A Tarragona, que és el meu poble, hem celebrat la Festa Major en honor de Santa Tecla, una devoció que originalment s’adreçava a una beata Thecla virgine, egipcíaca, de la qual hi ha referències en un text religiós del segle III dc on es descriu la implantació de les comunitats cristianes a la Península i una làpida sepulcral amb la mateixa inscripció que ha estat trobada en unes excavacions arqueològiques fa pocs anys.

Al segle XII es va establir novament una seu arquebisbal a Tarragona, o si es vol es va restaurar l’antiga, per donar-li forma jurídica a l’expansió territorial de comtat de Barcelona. Perduda la memòria de la beata local, d’entre les santes amb el nom de Tecla reconegudes per l’església catòlica, es va decidir fer patrona a Tecla d’Iconium (ciutat coneguda en l’actualitat com Konya, a Turquia), una deixebla de Sant Pau, de vida atzarosa i heterodoxa. Una expedició del segle XIV a l’orient va fornir la nostra terra de relíquies de la santa. Un braç es va dipositar a Tarragona però es va perdre a la guerra del francès, amb el seu reliquiari, a causa del pillatge de les tropes de Napoleó. Afortunadament, l’altre braç estava al monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser traslladat a Tarragona per permetre als fidels seguir venerant una relíquia i a principis del segle XX es va trobar, emparedada en una casa de la part alta, una arqueta amb ossos de braç humà, que es va deduir que corresponien al braç desaparegut.  

La festa actual

A partir d’aquests orígens religiosos, la festa de Santa Tecla s’ha convertit en el decurs dels anys en un esdeveniment cívic, sobretot a partir de la recuperació de la democràcia. En l’impuls inicial  hi va tenir molt a veure l’Alfred Fort, que aquest any ha estat el pregoner de la festa, i en la seva consolidació i bon funcionament la gestió de Jordi Bertran i l’equip de tècnics municipals que ha format. Tenim tota una setmana  d’actes diversos que acontenten els gustos  més variats, és a dir  una fórmula d’èxit garantit que dóna pocs maldecaps i moltes alegries als polítics municipals.

D’actes i festes n’hi ha hagut per tots els gustos, però el que encara persisteix és la brutícia que generen. Tarragona pateix una manca endèmica d’excusats públics, que no s’arregla amb les cabines provisionals que s’instal·len aquests dies en què el consum de begudes s’incrementa. El nombre insuficient fa que les miccions i altres deixalles corporals embrutin racons i carrerons. Els serveis de bar, que aquests dies fan l’agost, any rera any donen la beguda en uns gots de plàstic amb publicitat que els subministren les maques de begudes, que queden per terra per la manca de punts de recollida, sencers o trencats, el que és pitjor. Ni  s’obliga als establiments a posar recipients de recollida de rebuig en nombre suficient, ni el servei de neteja pública reforça prou els contenidors de recollida selectiva que facin servei a l’increment d’activitat en els espais públics. Recordo que ICV-LP va presentar en l’anterior mandat una moció que demanava que s’establís un sistema de gots reutilitzables que van rebutjar CiU-PP, però va obtenir el vot favorable de PSC i ERC. A veure si fan memòria i es nota.

Està molt bé que la  festa es faci a tots els indrets de la ciutat, és una bona iniciativa municipal que enceta una nova dinàmica, la de trobar un marc adient per cada acte, de manera que el programa d'cates incorpori elements actuals, encara que siguin efímers. Només cal millorar un servei de transport públic que faci agradables els desplaçaments en una ciutat on les distàncies entre cada barri fan absolutament necessari el vehicle per moure`s.

I  com a cosa molt positiva, la major presència ciutadana, a veure si d’una vegada la societat civil deixa en segon terme la festa oficial, que hauria de ser subsidiària i complementària de la iniciativa popular. No me'n puc estar d'esmentar l’enginy de la penya Cercabirra; la participació popular a la baixada de l’àliga amb la relíquia de l’ampolla de licor Chartreuse i el seu bestiari popular enriquit per un estol de taurons, veritable bèstia espantable local; l’inconegut Saler, que ha ocupat balcons amb unes originals estovalles i una bona iniciativa,la festa alternativa de les Barraques - aquí sí s’utilitzen gots reciclables - que demostren que es pot ser antisistema i altermundialistes i saber-se divertir, si algú ho dubtava. 

Tots aquests elements dónen capacitat de renovació a una festa que la gent ha fet pròpia i que cal que s‘organitzi des de la pròpia societat

 

 

 

La presencia de taurons a les platges de Tarragona és un fet insòlit, però no anormal. Al Mediterrani n’hi viuen diverses espècies, algunes ens les mengem, com el caçó i la mussola. La novetat és que apareguin amb tanta persistència a llocs tan concorreguts per la gent. Què hi fan en un lloc tan poc tranquil és cosa que hauran d’esbrinar els etòlegs.

Els taurons de la platja del Miracle no han existit per les autoritats fins que no han aparegut filmats a un noticiari de la televisió i la noticia s’ha escampat per tot el país. Mentrestant, les persones que avisaven de la presència dels peixos eren tractats amb la displicència de qui no vol contradir algú que pateix al·lucinacions. Totes les autoritats, les locals, les autonòmiques i les de l’estat, han preferit no saber res i esperar a veure si els taurons decidien d’anar-se’n. Aquesta actitud d’amagar el cap sota l’ala em mou a fer dues reflexions.

El medi natural.

La primera és sobre el tracte que es dóna a determinats espais naturals com la platja o les estacions d’esquí. N’hem fet un joc d’esbarjo tan massiu amb una intervenció propera a la seva completa desnaturalització que el tracte que li donem és el d’una carretera, és a dir, un espai completament antròpic que ha de complir unes condicions que permetin la circulació segura de vehicles automòbils. Per això s’anivellen, es procura que drenin l’aigua, es compacta el terreny i s’hi estén una capa de pedres i asfalt que impedeixin la formació de fang, pols en abundància i irregularitats. Naturalment, és exigible que es mantingui en bones condicions per a la finalitat que s’han construït.

Amb les pistes d’esquí i les platges,  que són espais on es gaudeix del contacte amb la natura, tenim unes exigències semblants, amb total mensyspreu de la pressió que s’exerceix sobre la flora i fauna autòctones. Les espectatives que hem creat és poder passar de la comoditat de la llar a estar en la natura només creuant el carrer. Això sí, una natura controlada com si fos un parc temàtic

Intervenim a l’alta muntanya deforestant-la, posant instal·lacions que permetin arribar a cotes elevades amb comoditat i a canvi esperem que hi hagi neu en les dates previstes, però que no hi hagi tempestes. He escoltat la queixa d’empresaris irresponsables demanant que el servei meteorològic no adverteix del risc de temporal de neu previst, que pot dificultar el trànsit per les carreteres, per evitar que baixi el nombre d’ocupants.

A les platges hi hem fet barreres de sòl impermeabilitzat que impedeixen les aportacions de terra, passeigs asfaltats paral·lels a la costa i instal·lacions precàries per facilitar l’estada de la gent. Si un cop de mar ho desbarata, sorprèn i s’exigeix la instantània reposició d’allò que hi havia, sense pensar que és una zona inestable on les invasions del mar són corrents i la sorra tendirà a minvar. Ara sembla que, a més, es vol eliminar  la fauna que li és pròpia al mar, ja siguin peixos o meduses.

És un fet acceptat per la comunitat científica que els canvis que enregistra el clima modifiquen la conducta animal, és a dir que fenòmens com la presència de bancs de meduses o  d’altres poden produir-se. Igual que pot passar amb la presència de taurons, que de moment és purament ocasional, encara que aquest comportament ja s’ha enregistrat a altres punts de la costa mediterrània. S’ha de tenir previst com cal actuar davant de novetats d’aquesta mena, quines mesures de prevenció cal adoptar.

La prevenció

Aquest és el segon tema de reflexió. El comportament de les autoritats públiques en matèria de prevenció és, habitualment, ocultar informació, creuar els dits i esperar que la situació adversa passi tota sola sense ocasionar víctimes. Així ho han fet amb la presència de taurons, com ja he escrit abans. Vam sentir un responsable municipal dient que no tenia constància de taurons i ara un altre que diu que no sap  de quina espècie és, però que no són perillosos, que algú els ha tocat i no passa res. Que vagin jugant. 

El que els toca fer a les autoritats és reconèixer que la presència d’un peix de dimensions considerables a llocs sovintejats per molta gent, ja sigui un tauró o una tonyina, és en sí mateix un risc perquè pot provocar ensurts a la gent que ocasionin accidents. Per tant, assabentats de la presència d’un animal marí de certes dimenssions s’ha d’advertir la gent que gaudeix de la platja, que per això també hi són els serveis de seguretat i salvament de les platges.

Si es tracta d’esqualiformes cal extremar les precaucions la majoria d’espècies són depredadors actius, estan dotats de dents adients, que els pot fer perillosos en cas de sentir-se amenaçats, encara que, contràriament el que es creu comunament perquè el cinema així ens ho ha explicat, els taurons no vénen a mossegar la gent, però si n’hi ha s’ha d’evitar que ho poguessin fer.

Els responsables de les nostres administracions tenen la obligació de ser respectuosos amb la ciutadania. No és excusa la intenció d’evitar l’alarma social, perquè la crea la manca d’informació veraç. A les persones se'ns ha d’informar de l’abast real del risc, ja sigui la presència de taurons o els perills de la indústria química, de les mesures a prendre per evitar l’accident i què s’ha de fer en cas que es produeixi.

Diuen els veïns del barri de Torreforta de Tarragona que el monument que els hi  va plantar l’anterior corporació municipal a la plaça del Mercadona representa una  espasa trencada. A mi també m’ho sembla. És simptomàtic que l’allunyament entre la vida oficial i la del carrer es manifesti en aquest nomenclàtor popular, a manca de nom per la plaça, se la bateja amb el del centre comercial que fa de punt de referència, i a la vista d’un monument incomprensible, perquè s’hi ha posat sense cap mena d’implicació i complicitat veïnal, se li posa el nom d’allò que visualment suggereix.

No és la meva intenció jutjar l’obra de Bruno Gallart estèticament. Deixo per a especialistes en art el judici sobre si ha resolt amb èxit el problema de la transposició d'un element bidimensional com és la lletra “T” a un cos tridimensional observable per tots els costats, o si ha estat reeixit l’intent de representar una columna de fum amb un material tan allunyat de l’estat gasós com és la pedra; si és que aquestes eren les intencions de l’artista. Per altra part no crec que al senyor Gallart li  hagi de molestar el rebateig de la seva obra perquè és una forma de fer-la pròpia, dotant-li una interpretació potser imprevista per l’artista.

Els barris, tots els barris de la ciutat, han de tenir monuments que els singularitzin, que la gent els faci propis i serveixin de punt de referència, condicions que incompleix l’espasa trencada per la manera com s’hi ha ubicat. Com a mínim, s’havia de popularitzar la idea de la seva instal·lació, promovent el debat ciutadà sobre la seva idoneïtat - allò que en diem participació ciutadana - i, sobretot, s’havia de trobar un emplaçament adient. És incomprensible que en una plaça de grans dimensions no s’hagi situat en el centre sinó en un lateral en un lloc que, a més, destorba el pas.

El que em sembla totalment desafortunat és l’objecte de l’homenatge. Diuen que és un monument a l’immigració, i que per això hi ha en el peu cinquanta dos escuts corresponents al mateix nombre de províncies espanyoles.

Anem per parts. Em sembla fora de lloc dedicar un monument a una acció, a un verb. Migrar és l’acció de canviar de lloc de residència, emigrant si  vius aquí i te’n vas fora i immigrant si és al revés, és un fet a considerar en els estudis demogràfics igual que el  creixement vegetatiu, i a ningú no se li acut de fer un monument a la procreació (a no ser que l’obra esmentada admeti també aquesta interpretació).

Un monument amb aquesta dedicatòria no fa altra cosa que servir la idea perversa que s’ha  instal·lat en alguns sectors de la societat que fa de l’acció d’immigrar una categoria permanent que s’adjudica a una persona pejorativament com a sinònim de pobra, marginal i sospitosa. És a dir, la discriminació feta pedra picada.

Igual com és discriminatòria la simbologia dels escuts provincials: només té mèrit venir a viure a Tarragona si es fa des d’una altre lloc de l’Estat Espanyol? Per posar un exemple, William Tarín, il·lustre impulsor de l’esport popular a Tarragona, no va immigrar? O que ho fes des de Suïssa l’exclou de l’homenatge? 

L’emplaçament a Torreforta és totalment arbitrari. Hi  ha altres barris de la ciutat sense monuments, i persones que un dia van immigrar a Tarragona en viuen a tot arreu. El que cal a Torreforta és fer un monument a aquelles persones que amb el seu treball i esforç han fet créixer i amb la seva lluita han dignificat el barri que, per primer cop en la història tarragonina, ha estés la trama urbana de la nostra ciutat a la marge esquerra del riu Francolí. Sense tenir en compte el lloc de naixement.

A una localitat només hi ha veïnat, a les ciutats totes les persones que hi vivim participem de la ciutadania. Crear divisions per raó de naixement, creences, sexe o edat o qualsevol altre element de discriminació no tan sols és inconstitucional sinó una bestiesa que perjudica la societat en el seu conjunt.  

Un cop passat el trasbals electoral, torno el bloc a l’activitat, slow, és clar.

Si algú espera un assenyat anàlisi polític de la derrota soferta, el decebré, em ve de gust fer una reflexió personal, perquè soc persona de treballar en equip, em sento profundament incòmode en el paper principal que s’assigna als caps de llista en unes eleccions on no es tria l’alcalde. Encapçalar una candidatura que perd la representació municipal després de dotze anys de mantenir-la és un cop dur d’encaixar des d’aquesta posició preeminent.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de parlar dels meus gustos i aficions, i ho he fet a bastament d’una pel·lícula que m’agrada molt, Zorba el grec. Hi ha un moment culminat, on tot l’invent que ha fet Zorba per baixar troncs d’arbre des d’un bosc propietat d’un monestir, fins la mina abandonada que vol reobrir Basil, el grec educat a Anglaterra, se’n va en orris. El sistema de cables i torres de suspensió dissenyat per l’abrandat grec no suporta més de tres troncs fins que es destrueix totalment, davant els ulls astorats de popes i autoritats locals. 

Enmig de la desfeta, Alexis Zorba exclama:

-         Senyor, ha vist quina catàstrofe més esplèndida?

Basil i Zorba es queden sols a la platja, una platja de Creta que a mi em recorda la Savinosa, i comencen a ballar un sirta, amb la música inoblidable de Mikis Teodorakis.

En aquest moment el meu estat emotiu em fa sentir plenament identificat amb aquesta imatge dionisíaca, l’embriaguesa de la dansa que serveix per seguir endavant, per sobre del raonament lògic, l’optimisme de la voluntat per sobre del pessimisme de la raó, no ens donem per vençuts. ICV ha de seguir present el panorama polític de Tarragona.

El que em fascina d’aquest film és la capacitat de Michael Cacoyannis, el director, de posar en imatges la potent novel·la de Nikos Kazantzakis, un autor que ha estat adaptat en dues ocasions memorables al cinema, La darrera temptació de Crist, dirigida per Martin Scorsese i l’esmentada Zorba el Grec, que va comptar, a més amb un repartiment memorable, encapçalat per Anthony Quinn, Alan Bates, Irene Papas i una actriu poc coneguda, però molt solvent, Lila Kedrova, acompanyats d’un seguit de secundaris que donen el to de veracitat al film.

Nikos Kazantzakis, l’autor de la novel·la, titulada Vida i fets d’Alexis Zorba,  és un autor apassionat. Nasqué a Creta el 1883, i morí a Friburg el 1957. Doctorat en lleis a la universitat d’Atenes, posteriorment va estudiar filosofia a París, amb Henri Bergson.

Home d’esquerres, va ser ministre al seu país. Es va apropar al marxisme i es va interessar per les religions. La seva obra abasta l’assaig, la poesia, el drama, guions cinematogràfics, literatura infantil i la novel·la, sempre amb un profund missatge filosòfic. Però és Nietzsche, i Bergson és clar, de qui rep la més clara influència en la seva filosofia.

M’interessa el concepte de llibertat de Kazantzakis. Per ell significa l’absència de temor o esperança. L’home no pot esperar res dels homes, no ha de buscar recompenses ni honors, i per tant, no ha de témer el futur, s’ha d’alliberar de totes les supersticions, aleshores esdevé lliure.

Des d’aquesta llibertat cal seguir treballant.

El bloc del Saló dels penjats el composen per periodistes de Tarragona que, segons declaren, volen mostrar l’altra cara de la política.

Francament, m’agrada, el trobo amè, dinàmic i didàctic, tot i que em “posa a caldo” perquè fa més tres setmanes que no actualitzo el meu i tenen tota la raó, no ho faig amb la freqüència que m’agradaria.

Hi ha dues causes d’aquesta poca activitat. En primer lloc, el bloc és un espai de publicació personal, el que hi penjo és de la meva exclusiva responsabilitat i no hi intervé l’equip que treballa en la campanya o en els afers polítics quotidians,. En segon lloc, sóc de ploma lenta (hauria de dir de teclat lent, per ser més exacte) com ja he dit a un “penjat” del bloc mentre exercia la seva tasca professional, i ara tinc força feina amb la campanya electoral, el que vol dir menys temps per seure a escriure coses amb sentit i reflexionades. Sóc, doncs, del primer tipus de blocaire, segons la taxonomia de Tondo Rotondo, encara que a Anònim no li semblin blocs els d’aquesta mena.

En defensa meva, he de dir que Àlex té tota la raó en dir que cada cop s’usa més la xarxa en les campanyes electorals. Em permeto fer una mica de propaganda electoral, això ho podeu trobar en la web d’ICV de Tarragona, www.iniciativa.cat/tarragona/, i la del candidat, www.lluisbalart.cat. que procurem actualitzar amb les activitats de campanya.

Finalment, he d’advertir que m’he permès posar un link al bloc del Saló dels penjats, perquè m’agrada, des d’aquí els demano permís. Naturalment, si no els agrada, l’eliminaré amb tota celeritat.

Evidentment, convido a qui vulgui saber què diu Àlex o Tondo Rotondo, que visiti el Saló.

El 14 d’abril, en una data memorable en el record històric democràtic d’aquest país, uns artistes feien, al capvespre, un happening al carrer Major de Tarragona per inaugurar una exposició que porta per títol Caldo als aparadors.

La novetat de la mostra consisteix a utilitzar els aparadors dels establiments comercials per mostrar les obres. Sense altres patrocinis ni subvencions institucionals demostren la vitalitat de la creació artística a Tarragona, expressada evitant el dirigisme subjacent en qualsevol mecenatge.

Han obert una interessant possibilitat per exhibir l’art, per portar-lo al carrer, triant un entorn significatiu, i utilitzant un suport expositiu que situa l'art de més rabiosa actualitat a l’abast de la observació dels vianants. Demostren que a Tarragona hi ha un gran potencial creatiu.

Val a dir que vaig passar una bona estona amb la festa que havien muntat, que va ser tot una agradable sorpresa que s’hauria d repetir més sovint.

I prendre nota de les queixes expressades, a toc de campana, d’allò que fa malament o no fa, l’ajuntament.

El lamentable episodi al voltant de la marca que hauria d’identificar corporativament l’Ajuntament de Tarragona és una mostra més de la desorientació d’un equip de govern en fase terminal, mancat d’idees i de capacitat de gestió. La preocupació per aprofitat els avantatges d’ostentar el poder de manera oportunista, en lloc de presentar un bon balanç de la seva gestió, els fa incórrer en errades que provoquen situacions tan desagradables com la polèmica que s’ha desfermat al voltant de la implantació d’una nova imatge corporativa que ha resultat massa inspirada en la de l’Ajuntament de San Sebastián de los Reyes, una ciutat de la Comunitat Autònoma de Madrid, i el que és pitjor, utilitzant el manual d’aplicació d’aquest ajuntament, fàcilment accessible a la seva pàgina web.

Els antecedents

La necessitat d’unificar visualment la imatge corporativa de l’ajuntament, els seus serveis, bens patrimonials, dependències i objectes ningú no la discuteix si la finalitat pretesa és la millora de la informació que rep la ciutadania si li permet identificar clarament allò que depèn de l’ajuntament i, per altra part se n’obté un estalvi en els recursos materials en reduir el nombre de tintes a emprar, els formats de papereria i s’unifiquen altres objectes materials.

Això que es vol presentar com una novetat és una necessitat creada per CiU, que va eliminar el logotip que havia adoptat l’Ajuntament en època de l’alcalde Recasens i es van llençar a una esbojarrada cursa de creació de marques i distintius de diferent fortuna estètica, que impedeixen la identificació clara de tot allò que depèn, d’una forma o altre, de l’Ajuntament.

Òbviament, quan es planteja la necessitat de posar ordre en aquest desgavell tothom hi està d’acord.

La gestació de la nova imatge

Las primera aproximació a la nova imatge corporativa dels representants dels grups polítics va estar en una Junta de Portaveus on es van mostrar les diverses propostes de les empreses que havien participat en el concurs convocat a l’efecte junt amb una valoració tècnica que donava com a millor la que serveix de base a l’actual i polèmic disseny. A ningú no va agradar cap de les propostes i així es va manifestar, fent tres recomanacions respecte dels elements que havia de contenir, consistents en que si hi havia una lletra inicial de Tarragona havia de ser majúscula, que la referència heràldica havia de ser més explícita i a ser possible utilitzar tipografia romana.

La Junta de portaveus és un òrgan deliberatiu, que només pot prendre acords per unanimitat, que s’han de fer executius amb la seva aprovació en el ple. Altrament, les posicions expressades pels portaveus només tenen serveixen per saber quina és la postura de cada grup davant els temes que s’hi tracten, i actuar en conseqüència en els òrgans decisoris, si és el cas. Per aquesta raó la Mesa d’Adjudicació va seguir el procediment i va decidir adjudicar la imatge corporativa a l’empresa que havia obtingut millor puntuació tècnica.

Materialització del projecte

Un cop adjudicada es van fer unes reunions informals per aplicar les observacions fetes en la Junta de Portaveus sobre el disseny aprovat, a excepció de la tipografia, que es va admetre la proposta d’usar-ne una de disseny més modern. És important destacar que les observacions que vaig fer com a portaveu anaven en tot moment adreçades a intentar obtenir un logotip que pogués transmetre a la ciutadania que era un element d’identificació de l’Ajuntament, sense entrar en valoracions estètiques, aspecte sobre el qual tinc la meva opinió, que donaré gustosament si algú m’ho demana.

Per sobre de l’aspecte estètic, vaig fer constar que em preocupa que serveixi a l’estalvi de recursos, evitant la despesa innecessària, i la dispersió de recursos gràfics que caracteritza aquest ajuntament en l’actualitat. Despesa innecessària que arriba a l’extrem d’encomanar i pagar el disseny d’un logotip que no s’usa mai, com va fer el Patronat Municipal d’Esports l’any 2005.

Aparició pública precipitada

Un cop fixat el logotip es va dir que es procedia a la redacció del manual d’ús per regular tots els aspectes de la imatge corporativa.

Sense esperar a la seva redacció definitiva, el dia 30 de gener es va presentar el dibuixet en roda de premsa i va començar una campanya propagandística excessiva, amb banderoles i un full repartit a domicili de mala qualitat tipografica, producte de la precipitació en fer-lo, com vam denunciar en el darrer ple.

El mal ús de la imatge i l’estil

Carles Castillo, conseller municipal del grup socialista, en la mateixa sessió plenària, es va queixar que en el full publicitari esmentat aparegués, sense cap motiu (aparent) la imatge de Joan Aregio.

En aquest mateix sentit el 12 de febrer a la web d’ICV de Tarragona (www.iniciativa.cat/tarragona), ja havíem anunciat que les frases publicitàries tenien un redactat que permetia un ús electoralista, cosa que no fóra la primera vegada que succeïa durant el mandat de CiU.

“Tarragona ets tu” té una doble lectura, es pot referir a qualsevol veí de la ciutat, si es posa en un fons neutre, o bé a un en concret, un candidat, si se la usa amb la seva imatge.

L’altra frase és encara més significativa. “Una nova imatge per a la teva ciutat” igualment associada a la cara d’algú que es postula per alcalde, també té una altra interpretació. Tothom sap que l’actual no serà candidat i, sigui quin sigui el resultat, hi haurà alcalde nou. El redactat és premeditadament confús. Perquè no hi diu “Una nova imatge de la teva ciutat”? O millor, “Una nova imatge del teu ajuntament”? que és més exacta. Senzillament, perquè no permeten aquest doble joc.

Aquestes són les raons que mouen al senyor Aregio a reaccionar com ho va fer, és a dir, iniciant una recerca de culpables, entre els funcionaris i entre els grups de la oposició municipal, a qui acusava de voler perjudicar l’empresa adjudicatària, que, vaja coincidència, és la que li fa la campanya electoral, fent bona la màxima jurídica excusatio non petita, accusatio manifesta.

Un perjudici per tota la ciutat

En descobrir-se l’ús indegut del manual d’aplicació de la imatge corporativa de San Sebastián de los Reyes i la sospitosa semblança entre un logotip i l’altre, l’equip de govern municipal hauria d’esbrinar què hi ha de cert en l’assumpte, en primer lloc perquè es paguen molts diners per un treball que ha de ser original, i per altra part perquè no hi pot haver cap ombra de dubte sobre la legalitat i legitimitat del producte.

En canvi ens trobem que l’assumpte cada vegada es complica més, el dia 5 d’abril llegíem en un diari que una de les altres empreses que van acudir al concurs havia presentat un manual d’aplicació elaborat, cosa que no va fer l’adjudicatària. És del tot necessari demanar als serveis jurídics municipals la revisió de la resolució del concurs per veure si es va atorgar conforma al que establia el plec de condicions i determinar si s’ha fet un mal ús d’un document sobre el qual no es té cap dret, en un treball que es fa conjuntament amb l’administració pública municipal.

L’Ajuntament de Tarragona no pot fer pròpia una imatge corporativa sotmesa a les serioses ombres que planen sobre l’ús abusiu d’uns materials de treball sobre els quals no es té cap dret d’autoria ni de propietat per al seu ús i reproducció.

L’Ajuntament de San Sebastián de los Reyes, la empresa que li va fer la imatge corporativa, les empreses que es van presentar al concurs de Tarragona que no se’l van adjudicar i la ciutat de Tarragona es mereixen una explicació de l’ajuntament tarragoní.

Tarragona ha de tenir una bona imatge davant aquestes entitats.

I ha de tenir una imatge bona de la corporació municipal, això si, feta amb consens i decidida amb un procés participatiu on es doni opció a la participació ciutadana en la seva elecció.

El 7 de febrer era detinguda Núria Pòrtulas, desprès d’una investigació policial i per una ordre judicial que havia emés l’Audiència Nacional.

En compliment d'aquest mandat judicial, Núria Pòrtulas va ser detinguda, traslladada, ingressada i mantinguda en presó malgrat el recurs del seu advocat. Aquesta no és una situació que determini de manera discrecional la policia. La decisió va ser producte d’una acció judicial, amb el seu control i amb les garanties del sistema processal.

La seva família i l’advocat van ser informats de la situació en diferents moments. Pocs dies després es van reunir amb el Secretari General del Departament d’Interior, Joan Boada.

Afortunadament, les actuacions dels Mossos d’Esquadra no estan sotmeses a la discrecionalitat política, ni les decisions del Jutge de l’Audiència Nacional estam sotmeses a cap dependència d’un partit polític.

Lamentablement el jutge li va aplicar la llei antiterrorista, que és una llei que no ens agrada ni vàrem votar, però que forma part de l’actual ordenament legal al qual esta subjecte el govern i els seus consellers, també els d’ICV.

Entenem que una situació com aquesta afecti a la seva família i amics, i és legitima la solidaritat que s’expressa. Desitjem una ràpida decisió judicial que resolgui la situació legal de Núria Pòrtulas.

De la detenció de Núria Portulas, en algunes localitats se n’ha fet un motiu d’hostilització d’ICV, de les persones que hi són adherides i d'atacs a les seus. Amb tot, si algú pretén que la pressió tingui l’objectiu que els consellers d’ICV-EUiA deixessin d’exercir les seves funcions amb la responsabilitat a la que estan obligats legalment, s’equivoca.

ICV es una cosa i un altre son els governs, les conselleries, els cossos de policia i els jutjats.

Més enllà de la família i persones properes, hi ha persones ineteressades a fer creure que aquesta situació processal és una decisió política. Cal preguntar-se perquè fins ara no s’han realitzat protestes davant de les seus de cap partit per cap detenció, com s'ha fet en el cas d’ICV a Barcelona i Girona. Potser algun grup o col·lectiu polític (encara que petit o marginal) vol treure'n un rendiment polític?

Si algú s’imagina que en aquest cas hi ha alguna intencionalitat política per part d’ICV és que no ens coneix a nosaltres ni té coneixement sobre el sistema legal i processal, o no el vol tenir, perquè hi ha alguns opinadors que menteixen directament.

La dreta governant a Tarragona no ha estat capaç d’integrar el fort creixement que ha experimentat la ciutat en els darrers cinquanta anys en un tot integrador. La configuració urbanística feta sota el predomini de la dreta en els organismes polítics decisoris és ben eloqüent de la voluntat disgregadora que els anima. La ciutat inconnexa que no té definició, esquarterada per carreteres i reduïda ideològicament a poca cosa més que el nucli originari medieval, els eixamples de començament del segle XX, sense voler reconèixer com a part integrant de la ciutat els barris que s’estenen naturalment a la marge dreta del Francolí, més plana i de millor urbanitzar que la marge esquerra que tradicionalment havia ocupat amb criteris defensius. Aquesta obstinada negativa de caire classista i discriminatori, xoca amb la realitat dinàmica d’una població jove, plural i dinàmica.

Si la ciutat vol tenir tota la importància que li pertoca ha de fer-se homogènia en totes les seves parts, el que vol dir que a la zona occidental, s’ha de normalitzar com a zona residencial urbana, Un ajuntament que estigui compromès amb el benestar dels seus veïns no pot contemplar passivament que la proximitat industrial condemni a determinats barris a una hipotètica poca salubritat o a estar sotmesos a un perill potencial permanent, com passa ara. Si entre la Plaça Imperial Tarraco i el Torreforta hi hagués un passeig com la Rambla Nova en lloc d’una barrera infranquejable de carreteres pensades exclusivament per vehicles, anar fins la Plaça de García Lorca, o des de Torreforta arribar-se al carrer de Ramon i Cajal, per posar uns exemples, serien unes passejades. Els barris occidentals generen una nova centralitat en el desenvolupament urbà, s’hi han d’ubicar equipaments útils per tota per tota la ciutat, que justifiqui que residents i els que no ho són s’hi moguin amb normalitat, com es vol fer amb l’Estadi municipal de futbol. Una excel·lent oportunitat és aprofitar la necessitat de crear noves seus per organismes públics com és el cas de la seu de la prefectura de la Regió Policial que s’hi ubicarà quan els Mossos d’Esquadra completin el seu desplegament a les nostres comarques.

Així ho han entès la majoria de grups municipals de l’Ajuntament de Tarragona, decidint que s’ha d’oferir als Mossos el terreny de Campclar, rectificant el trist espectacle de CiU, que un dia signa un acord amb l’anterior consellera d’Interior per dir l’endemà que era dolent. Feblesa política o electoralisme? Segurament el darrer perquè ara es senten veus contràries a allò que l’Ajuntament en majoria ha considerat millor, adduint centralitats curtes de gambals i una visió immobilista de la ciutat i la seva circulació vial.

És clar que ha arribat l’hora de canviar radicalment el govern de la ciutat si volem prosperar. La política antiga que limita el potencial de la ciutat s’ha de canviar per altres de modernes de l’esquerra i l’ecologisme polític.

La privatització de Tabacalera, que es va materialitzar en la venda a la multinacional Altadis, ha resultat finalment una formidable operació immobiliària en les diverses ciutats que acollien instal·lacions d’elaboració de productes de tabac, com passa a Tarragona.

Aquí ha comportat la prejubilació de bona part de la nòmina de personal. Tan en un cas com en l’altre les condicions de prejubilació i les indemnitzacions per acomiadament dels qui no s’hi ha pogut acollir i no han volgut optar per la recol·locació, han esta generoses perquè hi havia uns acords en altres centres de treball que fixaven condicions molt avantatjoses, que els representants sindicals, amb tota la legitimitat, reclamaven també pel centre de Tarragona.

Aquesta generositat, ha estat a càrrec de la ciutat. La tradició de Tabacalera fa els treballadors i treballadores tinguin una estesa presència ciutadana, la seva causa era sentida com a pròpia per molta gent, factor que ha jugat sens dubte a favor de les aspiracions d’Altadis a finançar les seves obligacions econòmiques amb els qui han treballat allí a càrrec del benefici obtingut per l’edificació dels terrenys adjacents.

Tarragona guanya un espai important, un conjunt d’edificis fabrils del primer terç de segle XX envoltats d’espais verds i sobre un jaciment arqueològic que ha de restar preservat. A aquest conjunt se li ha de donar una destinació pública immediata si es vol evitar la seva degradació, com passa en tants edificis de propietat pública en la nostra ciutat. Es mantindrà intacte l’espai que envolta l’edifici, ja que tot el volum d’edificació es concentrarà en la illa adjacent, que estava ocupada per l’empresa de sofre, que com a contrapartida haurà de suportar un volum d’edificació molt alt.

Les condicions que s’han donat a Altadis són excepcionals en molts dels elements que hi són presents. No poden ser un precedent si es produeixen altres situacions semblants perquè la ciutat no està en condicions de assumir altres càrregues tan oneroses com aquesta.

Companyes i companys,

Bona tarda, moltes gràcies per la vostra presència avui aquí. Vull saludar especialment a algunes de les persones que assisteixen.

Ø A les persones que encapçalen candidatures d’ICV a altres localitats, no els cito per temor a deixar-me algú.

Ø A Lluís Hernández, amb qui comparteixo Grup Municipal i l’honor de ser tractat de “malparits” per l’alcalde.

Ø A qui ens han precedit com a regidors, Jordi Navarro i Dolors Comas, que esperem veure aviat en un càrrec de responsabilitat.

Ø També vull agrair molt l’assistència a Daniel Pi, recent estrenat com a parlamentari i que ha fet l’esforç de venir de Barcelona per tornar-hi ara, tot seguit.

Ø I en especial al president d’ICV, a Joan Saura, a qui hem pregat que faci un forat en la seva agenda, sabent l’esforç que li demanàvem, per estar avui amb nosaltres per donar el suport de tota la organització a la de Tarragona amb seva presència.

Joan, moltes gràcies per venir i pel teu paper en assolir allò que hem proposat a la ciutadania, un Govern d’Esquerres, el Govern d’Entesa que s’ha format a la Generalitat.

En aquest acte em feu l’encàrrec d’encapçalar la propera candidatura a l’Ajuntament de Tarragona, dipositeu la confiança en mi per anar al capdavant en aquest projecte de tots, que és portar un Govern d’Esquerres a l’Ajuntament de Tarragona.

I ho accepto amb il·lusió, amb convicció, sé és possible amb un treball ferm i compartit.

Al proper consistori tarragoní s’anuncien molts canvis en les persones. Hi ha d’haver un canvi substancial en la seva orientació política. Després de disset anys d’alcaldia de Nadal hi ha una ciutat que no ens agrada, que hem de canviar perquè és injusta, insolidària i desigual. És la ciutat de Terres Cavades, que no és un model atribuïble a una persona en solitari; és el model especulatiu i d’ús del territori al servei dels guanys fàcils compartit per l’actual majoria de govern, o de desgovern, perquè no té un projecte de ciutat. Només vull esmentar alguns assumptes que il·lustren el que dic.

Ø L’Ajuntament està descapitalitzat, no té capacitat d’inversió pròpia ni d’endeutament, perquè l’actual està per sobre dels límits que autoritza la llei, compromet seriosament la gestió municipal futura.

Ø Però, a més, la revisió del Pla general és com l’obra de la Seu, un projecte inacabable tal com el gestionen.

Ø L’Agenda 21 és una partida al pressupost que mai no s’executa.

Ø Darrera de la mal anomenada façana marítima no hi ha res més que excuses per tenir reclamacions pendents amb la Generalitat i el govern de l’Estat.

Els partits de la majoria han patit una crisi darrera una altra: entre CDC i UDC quan Nadal ha volgut cedir l’alcaldia al successor designat pel seu partit; amb el PP, que no es va resignar a quedar d’espectador en la picabaralla. I en el si del PP, darrerament en ple procés de canvi cap a la radicalització, cap a la dreta cada cop més extrema, que es trenca en dos a sis mesos vista de la convocatòria electoral.

A aquest panorama caòtic oposem un projecte clar de renovació: Volem Govern d’Esquerres a l’Ajuntament de Tarragona.

Per això cal que tingui un pes determinant la nostra coalició, la que ara mateix formen Iniciativa per Catalunya Verds i La Plataforma i que esperem ampliar amb els companys i companyes d‘Esquerra Unida i Alternativa. Perquè nosaltres som la garantia de recanvi sense cap ambigüitat. La nostra proposta s’adreça a les altres forces d’esquerres que tinguin representació a l’ajuntament, els demanem que es defineixin en aquest sentit, perquè Tarragona necessita sortir de d’immobilisme que paralitza la maquinària municipal i la vida ciutadana.

Ja heu escoltat les línies programàtiques, no us les repetiré. Es poden resumir en una frase: anem a trencar fronteres. La frontera que divideix la ciutat per l’eix que marca el riu Francolí, les fronteres entre els diversos barris de la ciutat, les fronteres entre classes socials; les fronteres que impedeixen la diversificació de la nostra economia. Volem fer homogènia la ciutat, acabar amb els barris de rics i de pobres, acabar amb la marginalitat; amb l’exclusió social. Acabar amb la frontera entre edats, facilitant a la joventut instruments de formació i d’incorporació a la societat, mitjançant l’accés al mercat laboral i potenciant la seva creativitat, garantir el dret a envellir a la pròpia llar de la gent gran, el dret a la educació per a tothom i el dret a l’habitatge i atenent amb dignitat les persones depenents,.

I també, ho em de dir sense cap complex, garantirem el dret a la seguretat, la seguretat que fa possible la llibertat, i també la seguretat davant els riscos que ens envolten, prevenint-los amb eficàcia, i amb l’instrument de la participació ciutadana. Perquè el nostre projecte és participatiu, exigeix el compromís ciutadà, que implica un esforç de responsabilitat. Implica la veu dels veïns i les veïnes, mitjançant el Consells de Districte, que s’hauran de crear; implica els pressupostos participatius i la desconcentració de la tramitació administrativa.

Per fer-ho, cal una ciutat activa econòmicament, que es preocupi de diversificar la seva economia, d’establir un diàleg amb les empreses implantades, per cercar la sostenibilitat. Una ciutat on per primera vegada la política de Medi Ambient no consisteixi en regalar samarretes i gorres, sinó en adoptar mesures estructurals, preservant la corona verda a Llevant, com a connector entre el Gaià i el Francolí que ha de fer de pulmó verd de la ciutat, i fent la gestió dels residus i altres contaminats; hem de recuperar els disset anys d’endarreriment acumulats.

I nosaltres, que ens hem cregut la capitalitat cultural de Tarragona, oberta al Camp i al món, cooperant amb les altres ciutats i poblacions de l’entorn, exercint el lideratge però sense pretensions de superioritat, potenciarem el debat per definir un model cultural que expressi la riquesa que ja té Tarragona, dotant-la d’equipaments potents i ambiciosos, que reverteixi en la qualitat de vida dels veïns fent-nos més savis, més tolerants i més universals.

Les ciutats tenen ciutadans (i ciutadanes, és clar), tots en som veïns i convivim, no serveixen les discriminacions pel lloc de naixement. La ciutat és conflicte i diàleg permanent, i amb aquesta convicció entenem la diversitat de les persones com factor d’enriquiment. Per això cridem a tothom a implicar-se en la nostra oferta política.

Amics i amigues:

Us vull animar a participar activament en aquest projecte il·lusionant de fer de Tarragona una ciutat moderna, activa, oberta i de progrés. Una ciutat amb una qualitat de vida homogènia de nord a sud, d’orient, a occident.

Per això ens cal treballar i convèncer com més gent millor. Tots i totes som necessaris.

dimecres, 20 / desembre / 2006

MANIFEST "BLOGGERS PROGRESSISTES PER LA PAU AL PAÍS BASC" (Català)

NOSALTRES:

- Bloggers progressistes procedents de les més diverses families de l'Esquerra
(socialdemócrates, comunistes, anarquistes...).

- Amb idees molt diverses pel que respecta al fenòmen dels nacionalismes
existents al Regne d'Espanya i a la República Francesa.

- Defensors dels Drets Humans tal com estan recollits en el dret internacional
i en la Declaració Universal dels DDHH.

- Amb una cada vegada més important responsabilitat social en tant que
creadors d'opinió amb major o menor influència,

CONSIDERANT:

- Que el conflicte existent en el País Basc des de finals del franquisme ha
ocasionat ja massa víctimes i massa violancions dels drets humans a massa
gent.

- Que l'aturada del foc permanent anunciat fa mesos per l'organizació Euskadi
Ta Askatasuna (ETA) i la voluntat explícita d'aquesta i del Govern espanyol
d'establir un diàleg suposa una oportunitat històrica per posar fi al
conflicte basc.

- Que la decisió del Govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero
de dialogar amb ETA ha rebut el suport per la majoria absoluta del Congrés
dels Diputats.

- Que existeix una campanya orquestrada pels el·lements més reaccionaris de la
dreta nacionalista espanyola per dinamitar un procés de pau que encara no ha
estat ni tan sols iniciat.

- Que l'esmentada campanya es desenvolupa en tres fronts: el mediàtic, el
social i el políic.

- Que en el plà polític el Partit Popular (PP) està elevant del·liberadament
el voltatge polític mitjançant un discurs incendiari i demagògic on el diàleg
es presenta com una "rendició" i on s'intenta exhibir una suposada fermessa
enves ETA per conquistar vots a llarg una supuesta firmeza frente a ETA para
conquerir vots al llarg i ample de l'Espanya més profunda i cavernícola.

- Que en el pla mediàtic trobem mitjans de comunicació com ara la COPE o
LibertadDigital posant en dubte la legitimitat del Govern espanyol
democràticament escollit l'any 2004, sembrant dubtes sobre suposades
complicitats d'aquest govern amb els terroristes i insultant i atacant
continuament als sectors més moderats de la dreta nacionalista espanyola amb
l'objectiu de tallar tota possible adscripció del PP al procés de pau al País
Basc.

- Que en el pla social existeix una miserable campanya dirigida per l'AVT de
Francisco-José Alcaraz, que ja ha perdut tota vergonya i que no dubta en
barrejar les crítiques al procés de pau al País Basc amb els dubtes
conspiranòcis sobre l'autoria dels tràgics atentats de l'11 de Març de 2003 a
Atocha, seguin punt per randa el guió del discurs del PP; campanya que
consisteix en autoerigir-se en únics representants de les víctimes del
terroriste etarra per acte seguit condemnar tota possble negociació amb ETA,
repartint carnets de "respecte als morts" i demés.

AFIRMEM, davant això:

- Que la fermessa de l'Estat de Dret i de la democràtica no exclueixen la
possibilitat de reconduir per la via de la negociació a aquells actors socials
i polítics significatius que s'hagin allunyat del respecte a la legalitat i
als Drets Humans.

- Que la campanya de la dreta nacionalista espanyola i de la seva principal
formació política (el PP) respón a l'interés d'aquesta formació de que una de
les seves principals fonts de vots (el conflicte basc) continuï endavant per
més sufriment que generi.

- Que el associar "diàleg" amb "rendició" i "traició als morts" només és
possible des d'una visió bel·licista i maniquea de la política. És a dir, la
visió tradicional de la dreta nacionalista espanyola.

- Que les enceses proclames del PP i dels seus esbirres mediàtics en el sentid
de que "amb els totalitaris no es po negociar, només se'ls pot derrotar",
guarden molt poca relació amb el seu propi origen com a partit, que es troben
en una altra formació (Alianza Popular) fundada en el seu dia per un
ex-ministre d'un règim feixeista i totalitari, els dirigents del qual (inclòs
l'esmentat ex-mnistre) no només no foren mai jutjats sino que a més a més es
van integrar naturalment en el nu règim democràtic espanyol sense pagar mai
per les seves fexories, precissament a través d'aquesta nova formació que amb
el temps es convertiria en el PP.

- Que la dreta nacionalista espanyola mostra mala memòria, no només respecte
als seus orígens sino respecte al seu passat més recent, oblidant que José
Maria Aznar ya va dialogar amb ETA Aznar ya dialogó con ETA derivada de la
última treva d'aquesta organització en 1998.

- Que les víctimes del terrorisme etarra són un col·lectiu heterogeni amb
idees molt distintes sobre un possible procés de diàlgeg del Govern espanyol
amb ETA; col·leciu que no pot ésser encapsul·lat en una sola veu, i encara
menys en la d'una associació (una entre tantes) que ha estat segretada per una
direcció sectària i polititzada, pertanyent sense embatges a la dreta
nacionalista espanyola.

- Que, sigui com sigui, el respecte a les víctimes no pot confondre's amb
donar-li la raó a les vícimes: una víctima del terrorisme també pot
equivocar-se.

- Que tots els ciutadans, i en especial els ciutadans progressistes, tenim la
responsabilitat de respondre activament a aquesta campanya que amenaça amb
abortar el procés de pau emergent al País Basc,

per tant, MANIFESTEM:

- El nostre recolçament a l'imminent inici del diàleg entre ETA i el Govern
espanyol, la qual cosa no vol dir renúnica alguna al nostre dret a valorar i
criticar (individual o col·lectivament) el concret desenvolupament d'aquest
procés.

- La nostra gratitut a tots aquells que en el passat, recent o llunyà,
apostaren per una solució dialogada, enfrentat-se no només a la dreta
nacionalista espanyola sino tambié a la incomprensió i inclús l'hostilitat
d'una part, a vegades molt notable, de l'Esquerra i la societat espanyoles, i
incllús a la pròpia organització ETA, pagant-ho en més d'un cas amb la vida.

- La nosra voluntat de combatre ara i sempre a tots els enemics de la Pau,
sigui quin sigui el seu credo pol´tic i siguin quins siguin els seus mètodes,
com a part integrant del nostre compromís com esquerrans.

- La nostra voluntat de cridar a tots els ciutadans del Regne d'Espanya, sigui
quin sigui el seu credo polític, a movilitzar-se pacíficament en favor de
l'apertura d'un procés de diàleg i pau en el País Basc que condueixi a la
finalització del conflicte basc i de les violacions dels Drets Humans
associades a aquest.

NEGOCIACIÓ, EN EL NOSTRE NOM, SÍ.

Signat:

http://progresistasporlapaz.blogspot.com/2006/11/manifiesto-bloggers-progresistas-por.html

Després del bon resultat electoral la proposta d'ICV-EUiA es fa realitat, a Catalunya es formarà un GOVERN D’ESQUERRES.

Ara a treballar per fer un

GOVERN D’ESQUERRES A TARRAGONA

L’esfondrament de part de l’escala d’un edifici situat al carrer de les Escales d’Arboç, només va ocasionar ferides lleus a una persona i l’ensurt i maldecaps a les demés que viuen a l’immoble en haver de deixar les seves coses en un domicili al qual no poden entrar, afortunadament. La repetició d’accidents d’aquesta mena, les conseqüències que tenen pels afectats, tan físiques com morals, ha de preocupar als ajuntaments, al marge de les estrictes competències municipals.

Al senyor Jordi Sendra es veu que no el preocupa en absolut. Només l’incomoda el que ell qualifica com a “voltors de la política”, cosa que no sé què vol dir, perquè el voltor és una au d’alimentació carronyaire que compleix una funció específica en els ecosistemes on viu, la neteja de l’entorn de les restes d’animals morts per causa natural, o abandonades pels depredadors, aprofitant així els recursos disponibles i completant la cadena tròfica. No sé què hi troba de dolent.

Per altra part, és molt miserable afirmar que “hi ha qui espera que passin coses com aquesta per criticar la gestió de l’Ajuntament”. M’esglaia que algú sigui capaç de considerar que hi ha qui en treu profit —que és com dir que se n’alegra— de coses com aquesta.

Qui ha de cercar la forma d’evitar-ho i fins ara, no se’n surt. Perquè la diligència en atendre queixes dels veïns per danys en un edifici no n’hi ha gaire. Que li preguntin a un ciutadà que es queixa dels desperfectes que li ocasiona a casa la circulació subterrània de l’aigua, que en opinió d’un perit ha estat modificada per la construcció del aparcament de Saavedra, unes molèsties que s’estenen poc a poc a altres edificis veïns. Malgrat les seves repetides queixes, l’Ajuntament no dóna cap resposta satisfactòria sobre les causes d’allò que esta passant. O bé es pot demanr a uns veïns del carrer de Méndez Núñez que l’agost de l’any passat van denunciar una esquerda en l’edifici del costat. Van intervenir la inspecció municipals, van dir que requeririen a la propietat que procedís a la reparació i va passar el temps sense que es reparés. Els denunciants van sol·licitar a l’Ajuntament de saber què s’estava fent, sense obtenir cap resposta. El nostre grup ho ha hagut de preguntar tres vegades (3) en la Comissió Informativa i de Seguiment de Territori fins que aquest passat mes de setembre se’ns va dir que el mes d’agost de 2006 (un any després) s’havia arreglat l’assumpte. Aquesta actitud negligent és consequència de la manca decisió política en prevenir uns mals que ocasionen patiments i angoixa al veïnat.

Altres ajuntaments, davant aquesta problemàtica han actuat. Al de Tarragona li falta aire, no té empenta per cercar solució a un problema que el depassa perquè es desinteressa de tot el que no és obra nova. I a les ciutats els dóna fesomia el teixit urbà consolidat. O no estem en una que té un registre arquitectònic de més de dos mil anys d’antiguitat?

No cal que passi cap desgràcia, que no ho volem, per criticar la gestió municipal. Només cal fixar-se en el cúmul d’incapacitat que acumula un equip de govern que no és capaç de construir —en un lloc equivocat— un aparcament a la part alta, atenent els terminis i els costos previstos en el projecte, per no parlar de les moltes ombres sobre la seva tramitació.

Les coses cauen pel desinterès i la incapacitat gestora d’un equip de govern municipal format pel CiU i el PP mancat de projecte. Perquè no caigui la ciutat, i parlo en sentit figurat, cal que hi hagi un canvi de govern. Cal a Tarragona també, un

GOVERN D’ESQUERRES.

Avui, dia quinze d’octubre, fa un any que vaig tenir l’honor de celebrar un matrimoni a l’Ajuntament de Tarragona entre dues persones del mateix sexe, en aplicació de la reforma del codi civil que s’havia aprovat pocs mesos abans que amplia a totes les persones el dret a contraure matrimoni, eliminant del nostre ordenament jurídic una causa de discriminació..

Si no m’equivoco, va ser el primer que es va celebrar a l’ajuntament tarragoní. Les persones que van contraure matrimoni no ho feien com un acte de militància sinó com un acte personal, compartit amb familiars i amics. Tenien pressa per acollir-se al dret que, per primer cop, els atorgava la llei. Volien una cerimònia anònima, com tantes altres que tenen lloc al Saló de Plens. Per tant, la possible presència de periodistes informant de la novetat va ser una causa de preocupació present durant la tramitació i preparació de la cerimònia. Afortunadament, no va ser així, potser va ajudar que era dissabte, i les redaccions es queden només amb el personal de guàrdia, per cal dir que el personal funcionari municipal va entendre perfectament el desig de la parella i van mantenir en tot moment una discreció absoluta, com també cal dir que va quedar palesa la seva professionalitat per adaptar el text de la celebració a la nova realitat.

Va ser una cerimònia que recordo amb emotivitat, d’una gran tendresa i amb un sentiment de joia compartit pels familiars i les amistats que van estar presents.

El poder públic ha de fer també polítiques que garanteixin el dret a la felicitat de les persones. Ara, transcorregut un any, un casament com aquell ja no és cap novetat, se n’han fet d’altres i vivim amb normalitat el fet que cadascú es pugui casar amb la persona que vol.

A elles, les protagonistes, els hi desitjo molta felicitat en el seu aniversari.