El bloc de Lluís Balart Boïgues

Un cop passat el trasbals electoral, torno el bloc a l’activitat, slow, és clar.

Si algú espera un assenyat anàlisi polític de la derrota soferta, el decebré, em ve de gust fer una reflexió personal, perquè soc persona de treballar en equip, em sento profundament incòmode en el paper principal que s’assigna als caps de llista en unes eleccions on no es tria l’alcalde. Encapçalar una candidatura que perd la representació municipal després de dotze anys de mantenir-la és un cop dur d’encaixar des d’aquesta posició preeminent.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de parlar dels meus gustos i aficions, i ho he fet a bastament d’una pel·lícula que m’agrada molt, Zorba el grec. Hi ha un moment culminat, on tot l’invent que ha fet Zorba per baixar troncs d’arbre des d’un bosc propietat d’un monestir, fins la mina abandonada que vol reobrir Basil, el grec educat a Anglaterra, se’n va en orris. El sistema de cables i torres de suspensió dissenyat per l’abrandat grec no suporta més de tres troncs fins que es destrueix totalment, davant els ulls astorats de popes i autoritats locals. 

Enmig de la desfeta, Alexis Zorba exclama:

-         Senyor, ha vist quina catàstrofe més esplèndida?

Basil i Zorba es queden sols a la platja, una platja de Creta que a mi em recorda la Savinosa, i comencen a ballar un sirta, amb la música inoblidable de Mikis Teodorakis.

En aquest moment el meu estat emotiu em fa sentir plenament identificat amb aquesta imatge dionisíaca, l’embriaguesa de la dansa que serveix per seguir endavant, per sobre del raonament lògic, l’optimisme de la voluntat per sobre del pessimisme de la raó, no ens donem per vençuts. ICV ha de seguir present el panorama polític de Tarragona.

El que em fascina d’aquest film és la capacitat de Michael Cacoyannis, el director, de posar en imatges la potent novel·la de Nikos Kazantzakis, un autor que ha estat adaptat en dues ocasions memorables al cinema, La darrera temptació de Crist, dirigida per Martin Scorsese i l’esmentada Zorba el Grec, que va comptar, a més amb un repartiment memorable, encapçalat per Anthony Quinn, Alan Bates, Irene Papas i una actriu poc coneguda, però molt solvent, Lila Kedrova, acompanyats d’un seguit de secundaris que donen el to de veracitat al film.

Nikos Kazantzakis, l’autor de la novel·la, titulada Vida i fets d’Alexis Zorba,  és un autor apassionat. Nasqué a Creta el 1883, i morí a Friburg el 1957. Doctorat en lleis a la universitat d’Atenes, posteriorment va estudiar filosofia a París, amb Henri Bergson.

Home d’esquerres, va ser ministre al seu país. Es va apropar al marxisme i es va interessar per les religions. La seva obra abasta l’assaig, la poesia, el drama, guions cinematogràfics, literatura infantil i la novel·la, sempre amb un profund missatge filosòfic. Però és Nietzsche, i Bergson és clar, de qui rep la més clara influència en la seva filosofia.

M’interessa el concepte de llibertat de Kazantzakis. Per ell significa l’absència de temor o esperança. L’home no pot esperar res dels homes, no ha de buscar recompenses ni honors, i per tant, no ha de témer el futur, s’ha d’alliberar de totes les supersticions, aleshores esdevé lliure.

Des d’aquesta llibertat cal seguir treballant.