Carme Mas

He tingut l'oportunitat d'assistir a la projecció del documental Bucarest, la memòria perduda,  en la qual Albert Solé narra la vida del seu pare, Jordi Solé Tura, avui afectat de la malaltia de l'Alzheimer.

Felicito Albert Solé per l'encert narratiu del documental i pel seu coratge d'afrontar el relat del període històric viscut per Solé Tura i per ell mateix, com a narrador en primera persona del film.

Veure el documental ha estat com posar imatges a moltes de les coses que havia lllegit a les memòries de Jordi Solé Tura, que porten com a títol Una història optimista, publicades el 1999. Tornant a casa no me'n vaig poder estar de tornar a rellegir aquell text, amb una amable dedicatòria de l'autor. Vaig recordar aquell capvespre d'hivern, a la Llibreria La Rambla de Tarragona, en què l'autor va presentar-les en un clima d'afecte i cordialitat, quan res no feia presagiar, en aquell moment, que potser la malaltia ja començava a niuar en el seu cervell.

Llegides amb perspectiva, impressionen les seves paraules en el pròleg:

"Quan em vaig decidir a escriure aquestes memòries i vaig anar avançant capítol rere capítol vaig tenir la impressió que narrava una història dura i pessimista,  però quan les vaig acabar i rellegir  d'una sola tirada vaig arribar a una altra conclusió. És, certament, una història dura en la que tant jo mateix com els altres personatges rebem cops molt forts, però també és una història sense retrocessos personals ni col·lectius, sense renúncies ni abandonaments.  Sovint ens equivoquem i ens fiquem en carrerons de difícil sortida, però mai no renunciem a continuar endavant i després de cada cop ens guarim les ferides i reprenen el camí. I al final la història acaba bé. Per això crec que, en termes generals, és una història optimista."

 

Tota una lliçó, la de l'optimism, en la política i en la vida personal. Gràcies, Jordi.

Recomano la nota que sobre aquest documental ha publicat Pere Meroño al seu bloc.