"Sóc una dona"
05 Març, 2007 14:54
Publicat per bego,
Llegeixo
"S'educa els nens i les nenes creient en la igualtat, però quan arriben al món real se senten enganyats perquè no té res a veure". Aquesta gran veritat la va dir divendres Fernández de la Vega.
AVUI. 5.3.2007
Després de la reunió de govern de Zapatero, la vicepresidenta va fer l'habitual roda de premsa. Li va tocar donar tota mena d'explicacions sobre el trasllat de De Juana Chaos. Però les paraules, al meu entendre, més importants de María Teresa Fernández de la Vega, no he trobat ni un sol diari que l'endemà les reproduís. Parlava de l'enganyifa i la decepció que és que, a Espanya i al segle XXI, les dones no siguin ni tractades ni considerades igual que els homes en el món adult, bàsicament en l'àmbit laboral. La desorientació és important perquè, deia, cada vegada més s'han educat explicant-los que homes i dones són iguals i quan s'ho han cregut, reben l'enorme patacada de veure que no és així. I certament, pel que constato en el meu entorn d'amigues, té raó. I les coses no van millor que anys enrere. N'he vist de tots els colors. He vist empresaris misògins que paguen més a homes que a dones per la mateixa feina. He conegut caps que menystenen les dones i, pràcticament, les tenen per minyones. Sé d'una noia a qui li han ofert una feina a canvi que, com a mínim en els dos anys següents, no es quedi embarassada. El pitjor del cas és que la noia ho ha acceptat. Conec un altre cas que, amb un cap més prudent, no li van parlar del tema fins que la noia va haver acceptat ser la directora de màrqueting de la companyia. Ja amb la feina al sarró, li van suggerir que no es quedés embarassada. Aquell suggeriment, ves per on, la va ferir tant en l'orgull que al cap de cinc mesos anava al seu cap a anunciar-li que estava esperant un nen.
Al Ramon Pellicer li ha caigut un xàfec al damunt perquè ha gosat dir que, com a presentador del nou TN vespre, li agradaria donar la notícia que Ségolène Royal és la nova presidenta de França. Els qui se l'agafen amb paper de fumar s'han afanyat a subratllar que un presentador de TV3 volia que guanyés una socialista, una persona d'esquerres. Entenc, en el context de l'entrevista, que el Pellicer ho deia per la Ségolène en tant que dona. És més, espero -temps a venir i per més que es pugui esgarrifar el Salvador Sostres- poder donar la notícia que a la Casablanca i a la Moncloa hi mana una dona, que tenim una presidenta de la Generalitat i, també, una presidenta del Barça. I que hi arribessin, com el homes, per criteris d'eficàcia. Però el que més m'agradaria de tot (i això ja potser no ho veurem) és que tot això ja no sigui notícia.
Xavier Bosch
A mi sí que m'importa la vida
02 Març, 2007 11:27
Publicat per bego,
Escric
Ahir a la nit em vaig quedar clavada al televisor quan vaig veure a Alfredo Pérez-Rubalcaba explicar el perquè de la difícil decisió de concedir a De Juana Chaos, en vaga de fam des de novembre, un règim penitenciari que el permet acabar la condena que li queda per un delicte d’amenaces a un hospital i, després, a casa seva. Rubalcaba em va impressionar, va dir una frase colpidora: “Soy consciente de que muchos ciudadanos no entenderán este tratamiento humanitario, que él no tuvo piedad con sus víctimas y no les falta razón. Pero lo que nos diferencia a los demócratas de los terroristas es que a nosotros sí nos importa la vida”.
Ens importa la vida, sí senyor, i som uns grans privilegiats de poder viure en un país on aquest valor és important. Vivim en un món amb molts territoris (en guerra o no) on la vida no val res o molt poc. Aquí sí, som demòcrates, no desitgem la mort dels nostres enemics ni pensem que el “diente por diente” es la forma de construir una societat més justa, segura i lliure, per nosaltres, els nostres fills i filles, i els fills i filles dels nostres fills. No podem jugar amb aquest concepte amb arguments tan viscerals com els que el Partit Popular està aplicant en la guerra mediàtica i política contra el govern de José Luis Rodríquez Zapatero.
Hi ha raons legals, polítiques i morals, com diu Rubalcaba. Potser no s’han explicat prou en els darrers dies, ho potser és el que soroll mediàtic al que ens té acostumats el Partit Popular no ha permés obrir més espais de reflexió. Com diu avui l’editorial del País, “es más fácil criticar lo que deciden otros que decidir cuando lo que se decide supone optar entre dos males”. Deixar morir a De Juana a la presó i convertir-lo en màrtir a més d’immoral hagués suposat tancar la porta a la resolució del problema d’ETA, trencar qualsevol possibilitat de construir un futur de pau.
En política, apel·lar a les vísceres en lloc de a la intel·ligència i al seny, és un joc perillós i preocupant.
Desde el coche
26 Febrer, 2007 01:47
Publicat per bego,
Escric
Sentada, dentro del coche, retenida por un semáforo, mirando el mundo, te sientes una espectadora privilegiada. Miras y nadie te ve, y si alguien rompe ese momento íntimo, se aleja odiado y lo sabe. Desde el coche, observas, juzgas, imaginas. Compadeces al hombre, sucio, desaliñado, con barba de tres días, que se acerca a la cabina en busca de una moneda olvidada. ¿Acaso olvidó que el otrora elemento indispensable en nuestra sociedad, se ha convertido hoy en día en mobiliario urbano que casi nadie utiliza y en el que, aun menos, se olvidan monedas perdidas? Compadeces al hombre, digo, pero también admiras a la mujer que pasa por su lado. Coqueta, elegante, desafiante. Su traje, perfecto, su maquillaje, espléndido e imperceptible, su seguridad, manifiesta. Te impacta. No tiene cabello, calva completamente, signo evidente de la enfermedad. Ella, orgullosa, decidió no usar peluca. Rompe con lo habitual de manera consciente y es valiente. Por eso la admiro....desde el coche.
Arranco.
¿Cámaras placebo?
21 Febrer, 2007 02:26
Publicat per bego,
Escric
Truman Burbank, un ciudadano modelo, tiene la sensación de que le vigilan y no se equivoca……. Es el inicio de la sinopsis de “El Show de Truman”, una película engañosamente sencilla que me viene al pelo para comentar uno de los temas que estos días está de actualidad en la ciudad de Tarragona. Es decir: ¿cámaras de vigilancia sí, o cámaras de vigilancia no?
Como Truman, somos inocentes ante la red de cámaras que actualmente (ya) son testigos de nuestra vida cotidiana. Bancos, entidades oficiales, museos, supermercados…. La nuestra es una sociedad vigilante. Lo queremos tener todo absolutamente controlado, ello nos otorga…. ¿seguridad?. En mi opinión, es más un placebo que otra cosa. El aparato en si nos tranquiliza, pero ¿es efectivo realmente?
Si hablo desde la experiencia, la respuesta es no. A los hechos me remito: CaixaForum, Barcelona, abril de 2005. Visitando una exposición de arte oriental me obligan a dejar la bolsa en las taquillas (gratuitas, eso sí) de la entidad. “No se preocupe”, me comenta el empleado de CaixaForum ubicado en la recepción, “hay cámaras de vigilancia”.
Cualquier lector habrá deducido a estas alturas del blog que la cámara no fue impedimento para que alguien reventara la taquilla y se llevara mi pobre bolsa. La cámara no sirvió de nada. Ni para evitar el robo, ni para identificar a la ladrona, ni para iniciar una investigación posterior. Bueno, de algo sí. Se veía una chica, sin poder concretar más, que abría la taquilla con lo cual el seguro se dio por satisfecho y me pagaron lo perdido. Por cierto el trato de los responsables de CaixaForum fue en todo momento correctísimo.
Retomando el tema, no se trata de las cámaras. La pregunta es quién hay detrás, quién se encargará de controlar las cintas, de supervisarlas, de investigar si es el caso, de convertir la medida en efectiva. Es algo que aun no nos han explicado y que en cualquier caso implica igualmente un equipo humano tras el objectivo. Quizá sería más efectivo que tal equipo estuviera recorriendo las calles y conociendo la realidad y los problemas de las zonas conflictivas.
Como digo, la polémica está servida.
Ens queda molt de camí, però anem fent! (Felicitats Núria)
19 Febrer, 2007 02:01
Publicat per bego,
Escric
Divendres, el Teatre Principal de Valls va ser l’escenari de la presentació de Núria Segú com a candidata a l’alcaldia del seu municipi pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Acompanyada de José Montilla, primer secretari del PSC i president de Catalunya, Núria va mostrar que té un projecte sòlid, ferm i engrescador per la ciutat que estima, per la ciutat que vol impulsar. Núria és una dona intel·ligent, amb empenta, amb idees clares i amb una gran capacitat de liderar el canvi que Valls necessita. I és un exponent del que hauria de ser més habitual, la implicació de les dones a la política. La política no es diferent de molts altres àmbits socials, és molt similar a un altre que conec molt bé, el periodisme. Dones, moltes, que decideixin, comptades amb els dits d’una ma. Bé, jo crec que la situació al periodisme és pitjor, només cal mirar els òrgans directius dels grans mitjans o, fins i tot, dels locals. És molt dur lluitar cada dia per l’aplicació del principi d’igualtat, especialment en allò que fa referència al treball i promoció professional. Fer qualsevol pas, ens costa el doble i se’ns exigeix molt més que als nostres companys. Recordo quan vaig marxar a Barcelona a treballar el maig passat, per incorporar-me de Cap de Gabinet a la conselleria de Governació i Administracions Públiques, amb Xavier Sabaté com a conseller. El comentari general (amb algunes excepcions, gràcies a deu!), no va ser de felicitacions per l’oportunitat professional que se m’obria, no; la primera pregunta que em feia gairebé tothom era que faria amb les meves filles, com m’ho muntaria. Aquesta qüestió, la personal, pertany a la meva vida estrictament privada i és un tema que ningú hauria de valorar, jutjar ni plantejar, perquè òbviament que estava resolt, com no podria ser d’altra manera. En fi, s’atansa el 8 de març. Cada any per aquestes dates penso que no caldria commemorar aquest dia, que la societat està prou madura. Però lamentablement encara ens queda molt de camí. Per això felicito especialment a la Núria, perquè per estar on està ha superat la prova “de doble exigència”, a la que totes ens veiem sotmeses en els nostres respectius móns. És una magnífica diputada i una gran candidata. Sé que tindrà grans èxits i que tan ella com Pep Fèlix Ballesteros a Tarragona seran alcaldes el 27 de maig. Ambdós representen una força renovadora que ens fa molta falta a les dues ciutats.
Dissabte, cinema:
18 Febrer, 2007 02:52
Publicat per bego,
Disfruto
Recomanable pel.lícula de Todd Field.
SINOPSIS
"Juegos secretos (Little children)" es una fábula moderna que explora las turbulentas emociones que se esconden bajo la superficie de un barrio aparentemente tranquilo y convencional.
De orugas, "calçots" y cambio climático
15 Febrer, 2007 12:32
Publicat per bego,
Escric
Retomaba ayer este diario insertando un artículo muy interesante de uno de los gurús de la sociología actual, Ulrich Beck. No voy a repetir sus reflexiones, ni siquiera a analizarlas. Tan sólo me voy a referir al tema que él trató y que yo, de nuevo, pretendo plantear hoy: el cambio climático.
No esperéis similitudes con el artículo de Beck, no me atrevería. Pero quiero dejar constancia de que por primera vez algo está cambiado. Por primera vez el cambio climático empieza estar en nuestras agendas vitales. Cuando lo esté en la agenda política, especialmente de Estados Unidos, todo empezará a modificarse en serio, pero de momento estamos consiguiendo que el fenómeno preocupe en aquello más cotidiano, lo más cercano. Eso es lo que no ocurría hasta ahora salvo entre los muy concienciados.
Me explicaré. El domingo pasado fuimos al campo de "calçotada" un grupo de amigos, de familias con niños. Concretamente fuimos a Brafim, a la ermita del Loreto. Fue una jornada divertida y estupenda, salvo por un pequeño (gran) detalle, la invasión de orugas que había en el pinar. La mayoría de niños y algunos mayores acabaron con reacciones alérgicas a la procesionaria bien al final de la tarde o bien al día siguiente. El comentario de mi hija de 10 años fue: "mamá, es que hace demasiado calor para esta época y por eso hay orugas en febrero. Esto del cambio climático es un rollo".
Me dejó estupefacta, y más cuando el comentario provocó un efecto en cadena entre los amigos y amigas presentes, abriéndose un debate al respecto muy serio y con cabreo general por las consecuencias que está generando el fenómeno en nuestro día a día, de manera palpable.
Algo está cambiado, ya digo, lo cual me reconcilia con mi entorno teniendo en cuenta la decepción que tuve en la protesta mundial convocada por Alianza por el Planeta el 8 de febrero cuando casi nadie (excepto en los edificios oficiales) apagó las luces a las 19.55.
ULRICH BECK : Por una Europa verde
15 Febrer, 2007 00:41
Publicat per bego,
Llegeixo
El País. 04/02/2007
¿Quién tiene la responsabilidad de evitar el cambio climático? Durante un tiempo parecía que éste era un reto que todos teníamos que asumir a título individual. Y así nació un modelo de vida ecologista muy ridiculizado (la bicicleta en lugar del coche, excursiones a sitios cercanos en lugar de viajes en avión...). Pero el cambio climático es un problema demasiado grave como para que pueda ser superado mediante la suma de todas las individualidades, según la fórmula del autobús en lugar del coche. Aquí es donde los gobiernos son necesarios. Aunque ellos mismos también se encuentren bastante indefensos "individualmente".
El dióxido de carbono no conoce fronteras y toda tentativa acabará en fracaso si no se actúa con todos los medios disponibles y local y globalmente a la vez. Puesto que todavía puede pasar un tiempo hasta que la humanidad se convenza de este objetivo, se requiere una solución provisional de medio alcance. Incluso los euroescépticos más convencidos tienen que reconocer que la Unión Europea es el actor ideal para liderar una política en contra del cambio climático.
Con el presupuesto de miles de millones de euros de la UE ya es posible poner en marcha innovaciones tecnológicas, desde energías alternativas hasta tecnologías que ahorren energía. La UE posibilita también fraguar una nueva alianza entre los Estados y la economía. Y, finalmente, la UE puede castigar eficazmente con su maquinaria jurídica a aquellos que hagan empeorar la situación.
Llegados a este punto, el lector se verá sorprendido por una idea heterodoxa: los gobiernos no pueden hacer esto de ninguna manera, puesto que hace ya tiempo que no controlan las decisiones económicas. Se puede confiar en la "magia del mercado", pero aun imaginando que fuese un éxito superlativo, sería demasiado lento. Porque el tiempo que tenemos para afrontar el problema es tremendamente limitado. Es la naturaleza, y no los gobiernos, quien establece lo que en inglés recibe el nombre tan explicativo de deadline .
(Segueix)Un meme per recuperar el bloc
09 Desembre, 2006 12:36
Publicat per bego,
Escric
Avui m'he trobat un missatge del Catarrà que m'ha fet adonar que fa massa temps que no actualitzo el meu bloc, la qual cosa significa que em manca inspiració o potser temps o potser ganes. Tot plegat una mica! En qualsevol cas m'ha semblat magnífic el meme que m'ha enviat Catarrà, com a oportunitat de reiniciar el bloc, tot i que he de reconèixer la meva ignorància en aquesta matèria i dir que he hagut de buscar que era això d'un meme per tal de saber què estic fent exactament.
El primer que he de dir és que la paraula "meme" no surt al diccionari de la RAE, amb la qual cosa he hagut de buscar fons d'informació a alternatives, és a dir, wikipedia. L'enciclopedia virtual diu:
Un meme es, según las modernas teorías sobre la transmisión de la cultura a las nuevas generaciones, la unidad mínima de transmisión de la herencia cultural. El neologismo fue acuñado por Richard Dawkins, debido a su semejanza fonética con el término gen (introducido en 1909 por Wilhelm Johannsen para designar las unidades mínimas de transmisión de herencia biológica) y, por otra parte, para señalar la similitud de su raíz con memoria y mímesis.
Però em sembla que aplicat al lleguatge blocaire és més un joc, un intercanvi d'experiències i d'idees que m'ha semblat prou atractiu per seguir-ho. Així que accepto el meme que m'ha llençat Catarrà i que consisteix en el següent: agafar el llibre que tinguis més a prop, obrir-lo per la pàgina 123, buscar la cinquena frase i escriure-la en el teu bloc, citant també el títol del llibre i el seu autor.
- Frase: "Por tanto, la sociedad del riesgo está provocando una apuesta obscena, un tipo de inversión irónica de la predestinación: se me piden responsabilidades por decisiones que me vi obligado a tomar sin conocer de forma adecuada la situación".
- Llibre: "La sociedad del riesgo y el estado del bienestar"
- Autor: Ulrich Beck (Siglo XXI de España Editores, ed. març 2002)
Es un llibre que fa mesos que tinc a la tauleta de nit i que es de lectura reposada, però molt interessant.
Ara em toca convidar a seguir la cadena a cinc blocaires més:
Què passa amb el Bosc de la Marquesa?
13 Agost, 2006 01:47
Publicat per bego,
Escric
És fantàstic que la nostra ciutat, amb manifesta manca de zones verdes, tingui un espai tant meravellós com és el Bosc de la Marquesa totalment tancat pels tarragonins i tarragonines, i d’ús exclusiu d’uns quants que amb motius més i menys lloables tenen el seu disfrute absolutament monopolitzat.
Certament, jo no havia estat mai al Bosc, perquè entre altres coses m’havien dit que era un espai privat, i tant protegit que sense permís no podies anar. Però ves per on que diumenge passat vaig posar els peus. És una veritable meravella. Qui el va declarar espai protegit tenia tota la raó i per això m’emprenya especialment l’ús que s’està fent d’ell.
A les cales, fantàstiques, acampada lliure amb absoluta impunitat amb tot el que això significa de deixalles i altres afectacions humanes. Dins del bosc, senyors amb dubtoses intencions passejant-se entre els pinars i practicant sexe, m’atreviria a jurar, de pagament. Ho sé perquè vaig estar una estona passejant pels camins més litorals del bosc fins que la prudència em va fer marxar ràpidament perquè la situació es va fer insostenible. Jo, una tarragonina que només intentava passejar respectuosament per una de les escasses zones verdes de la ciutat, molestava molt i vaig notar ràpidament que no era lliure d’estar allà tranquil·lament.
El Bosc ha de ser una zona protegida, però això no vol dir exclusivitat per uns quants, sinó establir fórmules perquè el major nombre possible de tarragonins i tarragonines puguem visitar-lo i gaudir-lo. Ara, és impossible. Ens haurem de seguir conformant amb passejar de tant en quant per la llera d’un riu canalitzat artificialment o per un parc, el de la Ciutat, en que estirar-te a la gespa a jugar a pilota amb els nens significa jugar a esquivar cagades de gos.
Orines
01 Agost, 2006 08:26
Publicat per bego,
Escric
¡Qué asco! ¿Cómo pueden dos tíos de unos 20 años ponerse a orinar a cuando pasaban pocos minutos de las doce de la noche en plena calle Unión de Tarragona uno en cada esquina? Egggs.
Lo cachondo es que uno me miró con cara de encima pensar que hacía una gracia. En ese momento no pude contenerme y le dije que era un guarro....con la consiguiente reacción de prudencia de mi acompañante que me decía "cállate niña que no podemos entrar en pelea"...
En fin, que asco.
La vida de adulto es complicada...
26 Juliol, 2006 23:26
Publicat per bego,
Escric
La vida de adulto es complicada. La frase no es mía, es del guión de una de las mejores películas que he visto este año, “El Hombre del Tiempo”. Nicolas Cage sentencia la obviedad casi al final de la cinta y cuando lo dice, una siente de golpe la fuerza de la razón. La vida de adulto es complicada, muy complicada y aceptarlo es la única manera de seguir adelante sin perderte en la utopía o en la desazón.
Y esa complicación, que te va envolviendo sin que te des cuenta mientras tu sólo te fijas en la cotidianeidad, de pronto provoca que madures de golpe. Un día te haces mayor, así de simple. Y lo sabes, porque el proceso es tan rápido como duro. Pierdes la espontaneidad, aprendes a contenerte, a callarte lo que realmente opinas, a guardarte la sinceridad para aquellos, muy pocos, en los que realmente puedes confiar. Para aquellos, muy pocos en verdad, que realmente están a tu lado siempre y te defienden porque sí.
La vida de adulto es complicada....
Calor o de com podríem reduir la temperatura un grau a les ciutats
23 Juliol, 2006 09:21
Publicat per bego,
Escric
Fa molta calor. No cal que ho digui jo, ho sap tothom. Ho notem i també ens ho repeteixen els informatius de ràdio i televisió una i altre vegada. Jo que no sóc meteoròloga, sé que es preveu que les temperatures baixin dos graus a partir d'avui.
La pregunta és, i no podríem fer que baixessin un grau més racionalitzant l'ús dels milers d'aires acondicionats que hi ha a les nostres ciutats i que per mantenir gèlides temperatures cap a l'interior treuen milers de litres d'aire calent cap a l'exterior? Aquest aire calent, que surt de totes les façanes, que se multiplica exponencialment cada estiu, de ben segur que fa pujar la temperatura a les ciutats al menys un grau més.
Jo no en tinc a casa i l'agraeixo a la feina, però estic segura que podem racionalitzar molt més el seu ús i reduir, així, una mica, la calor col.lectiva. De pas, estalviarem energia que bona falta ens fa.
I diu el meu amic Josep en resposta a la meva curiositat...
17 Juliol, 2006 23:57
Publicat per bego,
Escric
.....De que et queixes? si tenim "AL CARRER COM A CASA":
Nosaltres també ho fem, un cop cada quatre anys, tanquem el pis, enviem els nens de colònies o casa d’un parent, ens dediquen a resseguir les juntes de les rajoletes perquè estiguin ben pintades i de pas passem un drapet per terra, no cal gaire més, de passada fem algun canvi de mobiliari, es a dir el canviem de lloc, no el canviem per un de més nou, el pressupost el gastem en l’empresa de neteja que ha fet el polit de les juntes de rajoletes.
Això sí, quan fem aquesta difícil operació omplim tota l’escala de veïns amb cartells que indiquen que estem en procés de neteja (aquesta part també s’endu una part del pressupost)
Per sort tenim la campanya "EL CARRER COM A CASA" i no tenim la casa com el carrer.
En qualsevol cas, si algú de l’ajuntament em convida a dinar a casa seva, m’enduré un entrepà de casa meva, si tenen els carrers com a casa (seva), les condicions higièniques dubto que pugui resistir-les, tot i haver sobreviscuts als bocatas del desaparegut Bar Pepitu.
Petonets
(per cert, la meva curiositat es refereix a Tarragona, la meva ciutat, la ciutat on visc. Ho dic per si algú dels que em llegiu sou de fora i no hi havieu caigut. Més petonets. Bego)
Curiós, per no dir una altra cosa més grossa
15 Juliol, 2006 10:45
Publicat per bego,
Escric
És curiós. He hagut d’anar un moment a comprar a la farmàcia de la cantonada de casa meva i no hi ha hagut ni mig metre de vorera que diguessis “quin carrer més net!”. Papers trencats, trossos de menjar, cleenex bruts, burilles de cigarreta, elements sense identificar.... Tot això damunt d’un estampat continu de gotes i gotarrons entre grocs i blanquinosos deixats pels nostres amics coloms, que habiten tan feliços a la nostra ciutat des de fa anys i panys. I després he recordat que avui no és un dia especial, només que avui he mirat el terra més del compte. Des que visc aqui fa deu anys, el meu carrer ha estat igual de brut. Curiós, curiós...per no dir un adjectiu que comença per vergo i acaba també per ós, amb una ny al mig.