De les “Petxines” de la informació, del horror d’un reality show holandès i de les imatges de la Rambla
04 Juny, 2007 01:33
Publicat per bego,
Escric
Divendres, a la Cova del Jazz es van lliurar les Petxines de la informació atorgades pel Col·legi de Periodistes de Catalunya a Tarragona. La oberta, a qui més facilita la feina al mitjans, va ser per l’Oficina de Premsa de Bombers de la Generalitat, la va recollir una gran amiga, Núria Iglesias. La daurada, va ser per Lluís Amiguet, que més enllà de triomfar des de la contra de la Vanguardia és un tarragoní amb intuïcions interessants. La nota negra de la nit és que no va aparèixer ningú per recollir la petxina tancada, la adreçada a qui no facilita la tasca dels periodistes. Aena, la Subdelegació del Govern i Paco Flores van ser els nominats. No van quedar massa bé.
Em pertorba aquesta setmana la noticia del reality show holandés que premia al guanyador amb la donació d’un ronyó i que atorga a una malalt terminal la potestat de triar per quí serà l’òrgan. En què ens estem convertint? És un veritable horror. (m'apunta un amic que la notícia va resultar ser falsa, una operació de marqueting, mea culpa per no haver-ho seguit suficientment i per no mirar-ho abans d'escriure. En qualsevol cas no he volgut modificar el post, perquè l'horror per mi és el mateix.....en fi, tots plegats hem de reflexionar una mica)
Acabo aquest post amb dues imatges de la Rambla. Una de dijous, amb un avi assegut a un banc de la coca central, escrivint un missatge d’sms. Ho feia pausadament, concentrat, utilitzant una lupa per veure el teclat del seu telèfon mòbil. La segona d’avui, a mitja nit. La Rambla en solitud....il·luminada i serena.
Tres comentaris més un
31 Maig, 2007 22:42
Publicat per bego,
Escric
DUBTES (blogosfèrics)
Em resulta difícil definir exactament cap a on ha de tirar aquest bloc, si ha de ser més polític, si ha de ser més simbòlic, si ha de ser més personal.......Així que de moment opto per anar fent i prou. La xarxa no és monolítica i els blocaires encara ho som menys.
DIÀLEG (conversa habitual aquests dies)
“Bego, que faràs ara?”
“Doncs no ho sé, estic a disposició del que decideixi Pep Fèlix i el partit, ja m’ho diran”
“Però, què t’agradaria portar a l’Ajuntament de Tarragona?”
“M’és igual, ser regidora ja és fantàstic, em sento molt privilegiada per estar al govern de la meva ciutat i sóc conscient que és una gran responsabilitat perquè és una tasca molt seriosa i molta gent ha dipositat la seva confiança en nosaltres per dur-la a terme. Faci el que faci, ho assumiré amb totes les ganes del món i aplicant al màxim les meves capacitats”.
PENSAMENTS BREUS (polítics)
Confio que ERC apostarà fermament pel canvi, em sap greu que ICV s’hagi quedat sense representació a l’Ajuntament, m’alegro que CiU vulgui fer una oposició constructiva, entenc que el PP tingui tan clar que no votarà Ballesteros alcalde el dia del ple de constitució del nou Ajuntament (16 de juny a les 12.00 h)
RECOMANACIÓ (per despertar els sentits i somriure)
“Entre Picasso i Dubuffet”, col.lecció de Jean Planque, al Centre Social i Cultural de La Caixa a Tarragona. Les meves filles van disfrutar moltíssim del passeig que vam fer ahir per aquesta exposició. La petita està treballant al cole el cubisme i veure quadres de Picasso d’aquesta època li va provocar un sentiment de sentir-se molt important explicant a la mama (jo) lo bonic que és això que els explica la senyoreta aquests dies.
Tweet
technorati tags: Tarragona , Ballesteros , Jean Planque , La Caixa
Un poema fantàstic per tancar un Sant Jordi especial
26 Abril, 2007 00:44
Publicat per bego,
Escric
Avui, quan he arribat a casa, després compartir amb bons amics una nit literària amb Jordi Cervera com a escriptor convidat a la Trobada d'Escriptors del Camp de Tarragona, m'he trobat un poema escrit per la meva filla Laura, de deu anys, sota el coixí del llit:
"Marieta, marieta,
que estàs al camp tota soleta.
Ets més bonica que una rateta,
amb aquestes taquetes
que semblen piguetes"
Que voleu que us digui, m'ha tocat la fibra! No és el millor dels poemes, però si el millor dels regals per tancar un Sant Jordi (allargat) que enguany ha estat realment fantàstic per molts motius.
Demà més (o no!)
Yo ya he estado aquí
21 Març, 2007 17:58
Publicat per bego,
Escric
Hoy me regalaron un libro y en la dedicatoria dice "para una mujer que se deja seducir por la vida". Lo ha hecho una gran amiga, de la que me siento muy orgullosa. De ella aprendo cada día miles de cosas y es uno de los anclajes que me permiten seguir adelante en los momentos más chungos y abrazar las felicidades que me llegan con generosidad y desde la pasión que me sirve siempre de motor.
El libro es "Yo ya he estado aquí" de Jordi Balló y Xavier Pérez, ya hablaré de él más adelante, cuando lo haya leído. Pero hoy quería aprovechar la sorpresa que me han dado comiendo para rendir un pequeño homenaje desde aquí a todos mis amigos y amigas, que son muchos y quienes, cada uno desde su ámbito y faceta, siempre me apoyan con lealtad y generosidad, y que siempre me aportan experiencias y cariño, con las que crezco, aprendo y vivo lo más feliz que puedo.
Y como supongo que no os lo digo suficiente, quiero hacerlo ahora desde aquí....a todos, sin excepción, gracias.
Podrem superar algun dia la política de vodevil a Tarragona?
21 Març, 2007 08:07
Publicat per bego,
Escric
Diumenge, al Bernabeu, em vaig trobar l'Agustí Mallol molt disgustat amb totes les coses que aquests dies s’estan dient sobre ell i especialment dels qui durant 18 anys ha considerat amics. Vagi per endavant que per raons familiars li tinc carinyo a Mallol, i no me’n amago tot i que mai he combregat massa amb la seva manera de fer ni he compartit el seu estil de fer política. I per això vull escriure aquestes línies, perquè més enllà de la crítica política normal que pot generar una decisió pol.lèmica com la que ha pres, no em sembla de rebut que aquells que van acollir amb els braços oberts al trànsfuga Yxart per abandonar el grup municipal del PSC en el seu moment, o que ara no tenen cap problema en rebre de nou a un alcalde, el de Castellvell, que havia marxat a un altre partit i que canvia per segon cop de sigles, sotmetin al personatge a l’escarni públic amb la virulència amb que ho estan fent. Em sembla, com a mínim, moralment qüestionable. Vull recordar només que Mallol ha marxat com a regidor al grup mixt, fet molt diferent als dos exemples anteriorment esmentats. Aquest capítol, l'hauríem de tancar ja tots plegats.
Lamentablement, a Tarragona, estem massa acostumats a la política de vodevil i a centrar l’atenció pública en baralles que massa sovint ratllen el terreny del personal, en ves de dedicar-nos al que veritablement importa: treballar per fer molta i molt bona feina per garantir el progrés econòmic i social de la nostra ciutat i per la igualtat d’oportunitats de tots els tarragonins i tarragonines.
Com li vaig dir a Carles Sala al seu bloc, la desafecció de la política es responsabilitat de tots, però també penso que d’uns més que d’uns altres, perquè la manca d’ideologia i d’un projecte polític real de la majoria dels que han estat els nostres dirigents municipals durant els darrers 18 anys han fet baixar el nivell de discurs d’aquesta ciutat a cotes tan baixes que ara, aixecar-les, ens costa Déu i ajut.
Per cert, Vista el Nàstic! (ànim nois, ho aconseguirem)
De Estopa, la irresponsabilidad del PP y de los treinta-y-tantos
09 Març, 2007 23:50
Publicat per bego,
Escric
Escribo escuchando a Estopa. Me gusta la rumba, es algo, supongo, genético. No soy de Barcelona, ni siquiera catalana. Soy aragonesa, pero la rumba me motiva, me mueve, me alegra el corazón."Las penas con rumba son menos penas..." cuenta Estopa. La verdad es que hoy necesito a Estopa para poder relativizar un poco lo que está pasando. He tenido tentaciones de acercarme a la plaza de la Font de Tarragona para ver cuanta gente apoyaba el ruido. Ese ruido que el PP propaga irresponsablemente. (al final no lo hice)
No quiero hablar de la situación que está creando el PP, me pone nerviosa. Tampoco voy ha hablar de Carles Sala ni de la desafección de la política, ya le escribí el post lo que pienso.
Voy a hablar de los treintan-y-tantos, esos que tengo yo ahora. Y lo hago a tenor de una conversación de esta tarde con mis amigos. Crecemos, luego asumimos responsabilidades. Llega un momento, a los treintantantos, que dejamos de aprender para aplicar lo aprendido. Ello no quiere decir que abandonemos la formación personal o profesional. Eso nunca. Pero sí que empezamos a ser referentes en nuestras pequeñas parcelas vitales, lo que decimos o decidimos cuenta, y eso significa que nuestro nivel de responsabilidad en el entorno aumenta.
Sigo escuchando a Estopa.
A mi sí que m'importa la vida
02 Març, 2007 11:27
Publicat per bego,
Escric
Ahir a la nit em vaig quedar clavada al televisor quan vaig veure a Alfredo Pérez-Rubalcaba explicar el perquè de la difícil decisió de concedir a De Juana Chaos, en vaga de fam des de novembre, un règim penitenciari que el permet acabar la condena que li queda per un delicte d’amenaces a un hospital i, després, a casa seva. Rubalcaba em va impressionar, va dir una frase colpidora: “Soy consciente de que muchos ciudadanos no entenderán este tratamiento humanitario, que él no tuvo piedad con sus víctimas y no les falta razón. Pero lo que nos diferencia a los demócratas de los terroristas es que a nosotros sí nos importa la vida”.
Ens importa la vida, sí senyor, i som uns grans privilegiats de poder viure en un país on aquest valor és important. Vivim en un món amb molts territoris (en guerra o no) on la vida no val res o molt poc. Aquí sí, som demòcrates, no desitgem la mort dels nostres enemics ni pensem que el “diente por diente” es la forma de construir una societat més justa, segura i lliure, per nosaltres, els nostres fills i filles, i els fills i filles dels nostres fills. No podem jugar amb aquest concepte amb arguments tan viscerals com els que el Partit Popular està aplicant en la guerra mediàtica i política contra el govern de José Luis Rodríquez Zapatero.
Hi ha raons legals, polítiques i morals, com diu Rubalcaba. Potser no s’han explicat prou en els darrers dies, ho potser és el que soroll mediàtic al que ens té acostumats el Partit Popular no ha permés obrir més espais de reflexió. Com diu avui l’editorial del País, “es más fácil criticar lo que deciden otros que decidir cuando lo que se decide supone optar entre dos males”. Deixar morir a De Juana a la presó i convertir-lo en màrtir a més d’immoral hagués suposat tancar la porta a la resolució del problema d’ETA, trencar qualsevol possibilitat de construir un futur de pau.
En política, apel·lar a les vísceres en lloc de a la intel·ligència i al seny, és un joc perillós i preocupant.
Desde el coche
26 Febrer, 2007 01:47
Publicat per bego,
Escric
Sentada, dentro del coche, retenida por un semáforo, mirando el mundo, te sientes una espectadora privilegiada. Miras y nadie te ve, y si alguien rompe ese momento íntimo, se aleja odiado y lo sabe. Desde el coche, observas, juzgas, imaginas. Compadeces al hombre, sucio, desaliñado, con barba de tres días, que se acerca a la cabina en busca de una moneda olvidada. ¿Acaso olvidó que el otrora elemento indispensable en nuestra sociedad, se ha convertido hoy en día en mobiliario urbano que casi nadie utiliza y en el que, aun menos, se olvidan monedas perdidas? Compadeces al hombre, digo, pero también admiras a la mujer que pasa por su lado. Coqueta, elegante, desafiante. Su traje, perfecto, su maquillaje, espléndido e imperceptible, su seguridad, manifiesta. Te impacta. No tiene cabello, calva completamente, signo evidente de la enfermedad. Ella, orgullosa, decidió no usar peluca. Rompe con lo habitual de manera consciente y es valiente. Por eso la admiro....desde el coche.
Arranco.
¿Cámaras placebo?
21 Febrer, 2007 02:26
Publicat per bego,
Escric
Truman Burbank, un ciudadano modelo, tiene la sensación de que le vigilan y no se equivoca……. Es el inicio de la sinopsis de “El Show de Truman”, una película engañosamente sencilla que me viene al pelo para comentar uno de los temas que estos días está de actualidad en la ciudad de Tarragona. Es decir: ¿cámaras de vigilancia sí, o cámaras de vigilancia no?
Como Truman, somos inocentes ante la red de cámaras que actualmente (ya) son testigos de nuestra vida cotidiana. Bancos, entidades oficiales, museos, supermercados…. La nuestra es una sociedad vigilante. Lo queremos tener todo absolutamente controlado, ello nos otorga…. ¿seguridad?. En mi opinión, es más un placebo que otra cosa. El aparato en si nos tranquiliza, pero ¿es efectivo realmente?
Si hablo desde la experiencia, la respuesta es no. A los hechos me remito: CaixaForum, Barcelona, abril de 2005. Visitando una exposición de arte oriental me obligan a dejar la bolsa en las taquillas (gratuitas, eso sí) de la entidad. “No se preocupe”, me comenta el empleado de CaixaForum ubicado en la recepción, “hay cámaras de vigilancia”.
Cualquier lector habrá deducido a estas alturas del blog que la cámara no fue impedimento para que alguien reventara la taquilla y se llevara mi pobre bolsa. La cámara no sirvió de nada. Ni para evitar el robo, ni para identificar a la ladrona, ni para iniciar una investigación posterior. Bueno, de algo sí. Se veía una chica, sin poder concretar más, que abría la taquilla con lo cual el seguro se dio por satisfecho y me pagaron lo perdido. Por cierto el trato de los responsables de CaixaForum fue en todo momento correctísimo.
Retomando el tema, no se trata de las cámaras. La pregunta es quién hay detrás, quién se encargará de controlar las cintas, de supervisarlas, de investigar si es el caso, de convertir la medida en efectiva. Es algo que aun no nos han explicado y que en cualquier caso implica igualmente un equipo humano tras el objectivo. Quizá sería más efectivo que tal equipo estuviera recorriendo las calles y conociendo la realidad y los problemas de las zonas conflictivas.
Como digo, la polémica está servida.
Ens queda molt de camí, però anem fent! (Felicitats Núria)
19 Febrer, 2007 02:01
Publicat per bego,
Escric
Divendres, el Teatre Principal de Valls va ser l’escenari de la presentació de Núria Segú com a candidata a l’alcaldia del seu municipi pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Acompanyada de José Montilla, primer secretari del PSC i president de Catalunya, Núria va mostrar que té un projecte sòlid, ferm i engrescador per la ciutat que estima, per la ciutat que vol impulsar. Núria és una dona intel·ligent, amb empenta, amb idees clares i amb una gran capacitat de liderar el canvi que Valls necessita. I és un exponent del que hauria de ser més habitual, la implicació de les dones a la política. La política no es diferent de molts altres àmbits socials, és molt similar a un altre que conec molt bé, el periodisme. Dones, moltes, que decideixin, comptades amb els dits d’una ma. Bé, jo crec que la situació al periodisme és pitjor, només cal mirar els òrgans directius dels grans mitjans o, fins i tot, dels locals. És molt dur lluitar cada dia per l’aplicació del principi d’igualtat, especialment en allò que fa referència al treball i promoció professional. Fer qualsevol pas, ens costa el doble i se’ns exigeix molt més que als nostres companys. Recordo quan vaig marxar a Barcelona a treballar el maig passat, per incorporar-me de Cap de Gabinet a la conselleria de Governació i Administracions Públiques, amb Xavier Sabaté com a conseller. El comentari general (amb algunes excepcions, gràcies a deu!), no va ser de felicitacions per l’oportunitat professional que se m’obria, no; la primera pregunta que em feia gairebé tothom era que faria amb les meves filles, com m’ho muntaria. Aquesta qüestió, la personal, pertany a la meva vida estrictament privada i és un tema que ningú hauria de valorar, jutjar ni plantejar, perquè òbviament que estava resolt, com no podria ser d’altra manera. En fi, s’atansa el 8 de març. Cada any per aquestes dates penso que no caldria commemorar aquest dia, que la societat està prou madura. Però lamentablement encara ens queda molt de camí. Per això felicito especialment a la Núria, perquè per estar on està ha superat la prova “de doble exigència”, a la que totes ens veiem sotmeses en els nostres respectius móns. És una magnífica diputada i una gran candidata. Sé que tindrà grans èxits i que tan ella com Pep Fèlix Ballesteros a Tarragona seran alcaldes el 27 de maig. Ambdós representen una força renovadora que ens fa molta falta a les dues ciutats.
De orugas, "calçots" y cambio climático
15 Febrer, 2007 12:32
Publicat per bego,
Escric
Retomaba ayer este diario insertando un artículo muy interesante de uno de los gurús de la sociología actual, Ulrich Beck. No voy a repetir sus reflexiones, ni siquiera a analizarlas. Tan sólo me voy a referir al tema que él trató y que yo, de nuevo, pretendo plantear hoy: el cambio climático.
No esperéis similitudes con el artículo de Beck, no me atrevería. Pero quiero dejar constancia de que por primera vez algo está cambiado. Por primera vez el cambio climático empieza estar en nuestras agendas vitales. Cuando lo esté en la agenda política, especialmente de Estados Unidos, todo empezará a modificarse en serio, pero de momento estamos consiguiendo que el fenómeno preocupe en aquello más cotidiano, lo más cercano. Eso es lo que no ocurría hasta ahora salvo entre los muy concienciados.
Me explicaré. El domingo pasado fuimos al campo de "calçotada" un grupo de amigos, de familias con niños. Concretamente fuimos a Brafim, a la ermita del Loreto. Fue una jornada divertida y estupenda, salvo por un pequeño (gran) detalle, la invasión de orugas que había en el pinar. La mayoría de niños y algunos mayores acabaron con reacciones alérgicas a la procesionaria bien al final de la tarde o bien al día siguiente. El comentario de mi hija de 10 años fue: "mamá, es que hace demasiado calor para esta época y por eso hay orugas en febrero. Esto del cambio climático es un rollo".
Me dejó estupefacta, y más cuando el comentario provocó un efecto en cadena entre los amigos y amigas presentes, abriéndose un debate al respecto muy serio y con cabreo general por las consecuencias que está generando el fenómeno en nuestro día a día, de manera palpable.
Algo está cambiado, ya digo, lo cual me reconcilia con mi entorno teniendo en cuenta la decepción que tuve en la protesta mundial convocada por Alianza por el Planeta el 8 de febrero cuando casi nadie (excepto en los edificios oficiales) apagó las luces a las 19.55.
Un meme per recuperar el bloc
09 Desembre, 2006 12:36
Publicat per bego,
Escric
Avui m'he trobat un missatge del Catarrà que m'ha fet adonar que fa massa temps que no actualitzo el meu bloc, la qual cosa significa que em manca inspiració o potser temps o potser ganes. Tot plegat una mica! En qualsevol cas m'ha semblat magnífic el meme que m'ha enviat Catarrà, com a oportunitat de reiniciar el bloc, tot i que he de reconèixer la meva ignorància en aquesta matèria i dir que he hagut de buscar que era això d'un meme per tal de saber què estic fent exactament.
El primer que he de dir és que la paraula "meme" no surt al diccionari de la RAE, amb la qual cosa he hagut de buscar fons d'informació a alternatives, és a dir, wikipedia. L'enciclopedia virtual diu:
Un meme es, según las modernas teorías sobre la transmisión de la cultura a las nuevas generaciones, la unidad mínima de transmisión de la herencia cultural. El neologismo fue acuñado por Richard Dawkins, debido a su semejanza fonética con el término gen (introducido en 1909 por Wilhelm Johannsen para designar las unidades mínimas de transmisión de herencia biológica) y, por otra parte, para señalar la similitud de su raíz con memoria y mímesis.
Però em sembla que aplicat al lleguatge blocaire és més un joc, un intercanvi d'experiències i d'idees que m'ha semblat prou atractiu per seguir-ho. Així que accepto el meme que m'ha llençat Catarrà i que consisteix en el següent: agafar el llibre que tinguis més a prop, obrir-lo per la pàgina 123, buscar la cinquena frase i escriure-la en el teu bloc, citant també el títol del llibre i el seu autor.
- Frase: "Por tanto, la sociedad del riesgo está provocando una apuesta obscena, un tipo de inversión irónica de la predestinación: se me piden responsabilidades por decisiones que me vi obligado a tomar sin conocer de forma adecuada la situación".
- Llibre: "La sociedad del riesgo y el estado del bienestar"
- Autor: Ulrich Beck (Siglo XXI de España Editores, ed. març 2002)
Es un llibre que fa mesos que tinc a la tauleta de nit i que es de lectura reposada, però molt interessant.
Ara em toca convidar a seguir la cadena a cinc blocaires més:
Què passa amb el Bosc de la Marquesa?
13 Agost, 2006 01:47
Publicat per bego,
Escric
És fantàstic que la nostra ciutat, amb manifesta manca de zones verdes, tingui un espai tant meravellós com és el Bosc de la Marquesa totalment tancat pels tarragonins i tarragonines, i d’ús exclusiu d’uns quants que amb motius més i menys lloables tenen el seu disfrute absolutament monopolitzat.
Certament, jo no havia estat mai al Bosc, perquè entre altres coses m’havien dit que era un espai privat, i tant protegit que sense permís no podies anar. Però ves per on que diumenge passat vaig posar els peus. És una veritable meravella. Qui el va declarar espai protegit tenia tota la raó i per això m’emprenya especialment l’ús que s’està fent d’ell.
A les cales, fantàstiques, acampada lliure amb absoluta impunitat amb tot el que això significa de deixalles i altres afectacions humanes. Dins del bosc, senyors amb dubtoses intencions passejant-se entre els pinars i practicant sexe, m’atreviria a jurar, de pagament. Ho sé perquè vaig estar una estona passejant pels camins més litorals del bosc fins que la prudència em va fer marxar ràpidament perquè la situació es va fer insostenible. Jo, una tarragonina que només intentava passejar respectuosament per una de les escasses zones verdes de la ciutat, molestava molt i vaig notar ràpidament que no era lliure d’estar allà tranquil·lament.
El Bosc ha de ser una zona protegida, però això no vol dir exclusivitat per uns quants, sinó establir fórmules perquè el major nombre possible de tarragonins i tarragonines puguem visitar-lo i gaudir-lo. Ara, és impossible. Ens haurem de seguir conformant amb passejar de tant en quant per la llera d’un riu canalitzat artificialment o per un parc, el de la Ciutat, en que estirar-te a la gespa a jugar a pilota amb els nens significa jugar a esquivar cagades de gos.
Orines
01 Agost, 2006 08:26
Publicat per bego,
Escric
¡Qué asco! ¿Cómo pueden dos tíos de unos 20 años ponerse a orinar a cuando pasaban pocos minutos de las doce de la noche en plena calle Unión de Tarragona uno en cada esquina? Egggs.
Lo cachondo es que uno me miró con cara de encima pensar que hacía una gracia. En ese momento no pude contenerme y le dije que era un guarro....con la consiguiente reacción de prudencia de mi acompañante que me decía "cállate niña que no podemos entrar en pelea"...
En fin, que asco.
La vida de adulto es complicada...
26 Juliol, 2006 23:26
Publicat per bego,
Escric
La vida de adulto es complicada. La frase no es mía, es del guión de una de las mejores películas que he visto este año, “El Hombre del Tiempo”. Nicolas Cage sentencia la obviedad casi al final de la cinta y cuando lo dice, una siente de golpe la fuerza de la razón. La vida de adulto es complicada, muy complicada y aceptarlo es la única manera de seguir adelante sin perderte en la utopía o en la desazón.
Y esa complicación, que te va envolviendo sin que te des cuenta mientras tu sólo te fijas en la cotidianeidad, de pronto provoca que madures de golpe. Un día te haces mayor, así de simple. Y lo sabes, porque el proceso es tan rápido como duro. Pierdes la espontaneidad, aprendes a contenerte, a callarte lo que realmente opinas, a guardarte la sinceridad para aquellos, muy pocos, en los que realmente puedes confiar. Para aquellos, muy pocos en verdad, que realmente están a tu lado siempre y te defienden porque sí.
La vida de adulto es complicada....