Calor o de com podríem reduir la temperatura un grau a les ciutats
23 Juliol, 2006 09:21
Publicat per bego,
Escric
Fa molta calor. No cal que ho digui jo, ho sap tothom. Ho notem i també ens ho repeteixen els informatius de ràdio i televisió una i altre vegada. Jo que no sóc meteoròloga, sé que es preveu que les temperatures baixin dos graus a partir d'avui.
La pregunta és, i no podríem fer que baixessin un grau més racionalitzant l'ús dels milers d'aires acondicionats que hi ha a les nostres ciutats i que per mantenir gèlides temperatures cap a l'interior treuen milers de litres d'aire calent cap a l'exterior? Aquest aire calent, que surt de totes les façanes, que se multiplica exponencialment cada estiu, de ben segur que fa pujar la temperatura a les ciutats al menys un grau més.
Jo no en tinc a casa i l'agraeixo a la feina, però estic segura que podem racionalitzar molt més el seu ús i reduir, així, una mica, la calor col.lectiva. De pas, estalviarem energia que bona falta ens fa.
I diu el meu amic Josep en resposta a la meva curiositat...
17 Juliol, 2006 23:57
Publicat per bego,
Escric
.....De que et queixes? si tenim "AL CARRER COM A CASA":
Nosaltres també ho fem, un cop cada quatre anys, tanquem el pis, enviem els nens de colònies o casa d’un parent, ens dediquen a resseguir les juntes de les rajoletes perquè estiguin ben pintades i de pas passem un drapet per terra, no cal gaire més, de passada fem algun canvi de mobiliari, es a dir el canviem de lloc, no el canviem per un de més nou, el pressupost el gastem en l’empresa de neteja que ha fet el polit de les juntes de rajoletes.
Això sí, quan fem aquesta difícil operació omplim tota l’escala de veïns amb cartells que indiquen que estem en procés de neteja (aquesta part també s’endu una part del pressupost)
Per sort tenim la campanya "EL CARRER COM A CASA" i no tenim la casa com el carrer.
En qualsevol cas, si algú de l’ajuntament em convida a dinar a casa seva, m’enduré un entrepà de casa meva, si tenen els carrers com a casa (seva), les condicions higièniques dubto que pugui resistir-les, tot i haver sobreviscuts als bocatas del desaparegut Bar Pepitu.
Petonets
(per cert, la meva curiositat es refereix a Tarragona, la meva ciutat, la ciutat on visc. Ho dic per si algú dels que em llegiu sou de fora i no hi havieu caigut. Més petonets. Bego)
Curiós, per no dir una altra cosa més grossa
15 Juliol, 2006 10:45
Publicat per bego,
Escric
És curiós. He hagut d’anar un moment a comprar a la farmàcia de la cantonada de casa meva i no hi ha hagut ni mig metre de vorera que diguessis “quin carrer més net!”. Papers trencats, trossos de menjar, cleenex bruts, burilles de cigarreta, elements sense identificar.... Tot això damunt d’un estampat continu de gotes i gotarrons entre grocs i blanquinosos deixats pels nostres amics coloms, que habiten tan feliços a la nostra ciutat des de fa anys i panys. I després he recordat que avui no és un dia especial, només que avui he mirat el terra més del compte. Des que visc aqui fa deu anys, el meu carrer ha estat igual de brut. Curiós, curiós...per no dir un adjectiu que comença per vergo i acaba també per ós, amb una ny al mig.
La historia de la burra Esmeralda y de su dueño, Jenaro
13 Juliol, 2006 23:32
Publicat per bego,
Escric
Jenaro Salazar tienes los ojos pequeñitos. Tan pequeños que sorprenden i no puedes quitarles la vista de encima. Todo él es auténtico, con sus arrugas, con su bastón de rama, con su boina...No para de hablar... Habla y habla sin parar y contando una y otra vez que su burra, Esmeralda, cargó un sábado con 120 niños “pa darles una vuelta” y pudo con todos ellos “eso sí, tardamos más de una hora”.
Sube a los niños de tres en tres. La burra, encantada, se pasea coqueta por el jardín del Vilar Rural de Cardona. Es una de sus principales atracciones, no sólo por el paseo, sino porque todos los niños, sin excepción, buscan zanahorias en el huerto para darle de comer. ¡Y no pierde la forma, la burra coqueta! Ella sigue tan peripuesta cada mañana a pesar del atracón.
La burra Esmeralda es, evidentemente, la principal atracción del Vilar, uno de los tres hoteles que hay actualmente en Cardona. El turismo es, precisamente, un yacimiento laboral de futuro para los vecinos. Y digo de futuro porque Cardona tiene grandes posibilidades como destino familiar aunque debe tener ambición para aprovechar esa oportunidad.
Turismo, para sustituir a la mina, esa mina que Jenaro cerró un 9 de noviembre, en 1990. Una mina de la que sacaban hasta 8.000 toneladas diarias de sal trabajando, en las galerías más profunda, hasta a 45 grados de temperatura.
“Yo fui minero 44 años, siete meses y nueve días”, dice Jenaro. Bueno, la verdad es los 44 son ciertos, el resto, no lo recuerdo exactamente. Lo que sí recuerdo es que lleva la cuenta al dedillo. ¡Menuda cuenta! La cuenta de toda una vida.
Ahora Jenaro cuenta las vueltas que los niños dan a lomos de su burra, mientras su nieto recoge las toallas de las habitaciones del Vilar y las lleva a la lavandería, durante las horas en que no trabaja de pinche de cocina.
Ambos, Jenaro y su nieto, son dos personas de esas cuya historia puede llegar a ser el reflejo de la de todo un pueblo. Ya no hay mineros en Cardona, pero los turistas siguen bajando a la mina...desde el Vilar. Y ojalá lo sigan haciendo....
Molts canvis en poc temps
13 Juliol, 2006 01:52
Publicat per bego,
Escric
Fa dies que no escric al bloc, molt de temps. Un amic m’ho va fer notar fa poc. I com diu també el meu “jefe” un bloc que no es manté habitualment no té cap sentit.
I fa dies que no l’actualitzo perquè la veritat és que en els darrers dos mesos m’ha canviat la vida radicalment i el meu temps ha estat escàs per poder escriure.
En primer lloc es va morir el meu germà, d’això si que he escrit, i en segon he anat a treballar a Barcelona amb el que, des del 15 de maig, és el nou conseller de Governació i Administracions Públiques del Govern de Catalunya. Estic molt orgullosa de poder estar al gabinet de Xavier Sabaté. Ha estat sempre un gran polític des dels diferents llocs de responsabilitat que ha exercit i ara és un gran Conseller.
Ell m’ha ensenyat a ser conscient del privilegi que suposa poder treballar en un Govern progressista que té per objectiu construir un país millor i amb més oportunitats per tothom. I també he aprés amb ell que la feina necessita de molt d’esforç i treball diari i que cal fer-la amb ganes, passió, responsabilitat i honestedat, perquè sense aquests elements les coses no surten.
Han estat dos mesos de vertigen. Molta feina feta i molta feina per fer. M’he sentit molt orgullosa de participar en el procés de muntatge del referendum sobre el nou l’Estatut de Catalunya, perquè va ser un moment històric i sentir que has fet una petitíssima aportació perquè tot surtís bé doncs és quelcom que de ben segur que explicaré als meus nets si els tinc un dia. Però també em sento molt orgullosa de recórrer cada setmana un bon grapat de municipis de Catalunya i conèixer les seves realitats tan diferents.
Vivim en un país divers que enamora i amb una gent fantàstica que sempre fa que ens sentim ben acollits. Les, Sabadell, Constantí, el Pont de Suert, Santa Coloma de Gramenet, El Vendrell, Sant Cugat Sesgarrigues, Girona, Castellar del Vallès......em deixo molts dels muncipis visitats i encara més dels que hem de visitar i que ja els tenim en agenda....Per conèixer la realitat del país s’ha de trepitjar i així ho fa no només el conseller Sabaté, sinó tots els membres del Govern.
La veritat és que en aquests dos mesos m’he dedicat molt a la feina i he destinat el meu escàs temps lliure a les meves filles. Per cert amb elles vaig estar el cap de setmana a Cardona, on vaig conèixer personatges molt curiosos, com Jenaro, ex treballador de les mines de sal i el vigilant que va tancar definitivament les portes de les mines el 1990. Ara té una burra que s’anomena Esmeralda amb la que fa feliços a molts nens cada dissabte....però això ja ho explicaré un altre dia. En resum, que la meva vida ha canviat molt tot i que vull tornar reprendre projectes com aquest bloc i també tornar a trucar als amics, que els tinc una mica abandonats. Prometo esmenar-me. ;-)
No tinc paraules
02 Maig, 2006 01:02
Publicat per bego,
Escric
El meu pare no vol dir que s’ha mort, diu que ha marxat, que ha tornat al lloc d’on va venir.
El meu pare li va demanar, abans de marxar, que ens ajudi a viure sense ell.
El meu pare s’ha quedat sense un fill, jo m’he quedat sense un germà.
El meu pare, igual que jo i la resta de la meva família, sabem que ningú ens abraçarà mai com ho feia ell. Però també sabem que nosaltres hem aprés a abraçar perquè ell ens va ensenyar.
Tots estem aprenent a viure de nou, perquè viure la mort de prop t’ensenya a viure, a valorar la vida, a valorar l’amor, l’estimació de tots aquells que tenim al voltant i que sense els quals aquests dies haguessin estat molt més difícils.
No tinc paraules per donar les gràcies per tot l’afecte rebut, per agrair el suport dels amics, dels companys, dels coneguts i dels no tan coneguts, de tots aquells que van estimar el meu germà perquè el coneixien, de tots aquells que, tot i que no el coneixien, han sentit igualment la seva mort perquè ens aprecien a nosaltres i han volgut compartir en nostre dolor.
En una societat que de vegades em sembla massa cínica, experiències vitals com aquesta ratifiquen que hi ha molta gent que val la pena....Molta gent amb la que val la pena compartir sentiments, projectes, experiències, amistat, calor veïnal.
A tots vosaltres, gràcies.
Enfadada amb la vida
24 Abril, 2006 22:36
Publicat per bego,
Escric
Avui estic enfadada amb la vida. Ja ho sé... són coses que no s’han de verbalitzar. La malalatia, la mort forma part del més íntim, del món més privat. A ningú li agrada que li parlin de la mort, és incòmode, resulta poc educat, no toca, ens fa replantejar massa coses. No queda bé parlar de la mort. Però jo avui no me’n puc estar.
Tinc un germà que s'en va. Un germà de 35 anys, amb síndrome de Dow. Un home feliç, que ens ha fet feliços a tots durant tots aquests anys. Ara ja no ho és, el seu món s’enfonsa per moments, es “desmorona” (no conec cap paraula en català que vulgui dir el mateix) i el nostre, el dels que l’estimem, també.
És un home fantàstic....que marxi ara és injust....previsible, esperable, inevitable però injust.
No queda bé parlar de la mort, però avui em dol el cor i he d’explicar-ho al món. I el món, ara mateix, ets tu perquè necessito fer-li un homenatge a ell.
¿Quién es el incapaz de amar a su prójimo?
21 Abril, 2006 00:10
Publicat per bego,
Escric
Retomo el apunte del domingo pasado, el de la noticia de la mujer de 40 años que llevaba muerta dos años sentada frente al televisor sin que nadie se percatara, y al hilo de los dos comentarios recogidos en el blog reabro la reflexión sobre los peajes de esta sociedad nuestra. ¿Es superable la soledad? ¿Podemos realmente vivir sin anclajes emocionales a nuestro alrededor?
Yo no podría, lo reconozco. Sería incapaz de llegar, como el Doctor Pasavento, a la renuncia absoluta al entorno, a pasar totalmente desapercibida, a que nadie piense en mi.... Yo necesito de ese entorno, y por eso también me siento comprometida con él. Me gusta la proximidad, la interacción, por eso siempre me he considerado una militante social, por eso apuesto por la construcción colectiva de un hábitat mejor desde el compromiso personal, por eso decidí ser periodista y contar historias y ayudar a otros a interpretar la realidad que nos rodea.
Mi enfoque, obviamente, no es ni tiene porqué ser mayoritario. En cualquier caso, ese mismo enfoque es el que provoca que intente humanizarme hablando de las cosas que pasan o me pasan, como hago en este blog. Y lo hago porque, tal como afirma la politóloga alemana Hannah Arendt, “sólo así, hablando de lo que sucede en el mundo y a nosotros, aprendemos a ser humanos” y tenemos la disposición de “compartir el mundo con otros hombres”.
Por eso hoy me planteo porqué los cambios en la condición humana de esta sociedad nuestra provocan que haya ciudadanos o ciudadanas que opten a vivir como extraños en todos los planos de su vida. ¿Inseguridad, miedo al prójimo o quizá miedo a los riesgos que genera contactar con el otro?
Quién es el que ha hecho la opción, quién es el sujeto incapaz de amar a su prójimo: ¿quien muere solo o quien deja morir?
La culpa, de la Generalitat?
20 Abril, 2006 01:22
Publicat per bego,
Escric
Resulta increíble però sembla que la culpa de tot el que passa en la meva santa ciutat, Tarragona, és de la Generalitat. Que hi ha mosquits, culpa de la Generalitat, que hi ha restes d’un accident al voral d’una carretera que és de l’Estat, culpa de la Generalitat, que els núvols cobreixen la ciutat, segur que també és culpa de la Generalitat.
No podeu ni imaginar el que costa desmentir reiteradament un cop i un altre les coses que es diuen des de la plaça de la Font, sense fonament. No és un tema polític, és un tema de pures competències perfectament reglades. Cadascú ha de fer el seu paper, en això no m’hi poso, però a força de repetir una no veritat hi ha temes que al final la gent els entén com una veritat absoluta. I no em sembla just, per això ho explico.
El tema dels mosquits al riu Francolí n’és un exemple. L’Agència Catalana de l’Aigua, com a autoritat hidràulica, té competències en vetllar i eliminar la contaminació, però no en fumigar les larves dels mosquits. Tots els ajuntaments dels món les tracten ells mateixos. Vila-seca, que ho fa juntament amb Port Aventura, n’és un exemple. Però apa! Cada any per aquestes dates estem igual. L’equip de govern de Tarragona diu que és culpa de la Generalitat.
Confio en que aquest apunt al meu bloc personal serveixi per clarificar-ho, a més de més de la nota oficial que hem fet avui des de la Delegació del Govern i que suposo que demà podreu consultar a Tinet Digital.
El retorno del sarampión y de como alguien puede ser un verdadero extraño
17 Abril, 2006 23:49
Publicat per bego,
Escric
El largo puente de Semana Santa que hoy acaba nos deja dos noticias que me han impactado especialmente, sin desmerecer el resto de las que me han preocupado o motivado.
La primera de ellas, publicada ayer en el País, es el retorno del sarampión, una enfermedad que yo, madre de familia con dos hijas, consideraba erradicada y que según parece vuelve a causar estragos sin que la sociedad europea, tan preocupada en cambio por la gripe aviar, de muestras de la más mínima preocupación colectiva.
La segunda es la aparición de una mujer de 40 años, muerta sentada frente al televisor en un apartamento de Londres. Lo alucinante es que llevaba nada menos que dos años muerta... Nadie la echó de menos, se dieron cuenta de su fallecimiento cuando se le acabó el dinero de la cuenta corriente y la fueron a buscar por no pagar el alquiler. ¡Increíble!
Según El País, que se refiere a datos de Unión Europea y la Sociedad Internacional de Enfermedades Infecciosas (ISID, en inglés), más de 25.000 europeos de ocho países han sufrido la enfermedad del sarampión desde el pasado verano, casi la mitad de los cuales han sido hospitalizados y al menos 13 han muerto. El artículo relata que “La clave de la propagación del virus está en estas bolsas de población no inmunizada. En España, (....), las forman personas de entre 20 y 40 años, a las que no alcanzaron las primeras campañas de vacunación universal (iniciadas en 1981) y que tampoco enfermaron de niños (como casi todos los mayores de 40). Aunque existe una excepción. Se trata de los bebés mayores de seis meses (cuando pierden efecto los anticuerpos recibidos de la madre) y menores de 15 o 18 meses (cuando reciben la primera dosis de la triple vírica, que protege además contra rubeola y paperas)”.
Lo dicho, 13 muertos es poco comparándolo con los fallecidos en accidentes de tráfico, pero son muchísimos si hacemos lo propio con la incidencia de la gripe aviar. Ello me lleva a abrir una reflexión sobre la alarma social que generan determinados sucesos sin que seamos capaces de racionalizar su repercusión real.
Sobre la segunda noticia, no tengo palabras para transmitir la tristeza que me produce que alguien pueda llegar a ser un auténtico extraño para su entorno, tanto que nadie lo eche en falta durante nada menos que dos años. Ni la familia, ni los vecinos, ni en el trabajo....Realmente triste. No era una persona mayor, caída en el olvido, !era una mujer de 40 años! No es menos grave, pero si mucho más sorprendente.
Incoherències
10 Febrer, 2006 00:45
Publicat per bego,
Escric
Avui torno a escriure al bloc. Fa dies que no ho faig. No m’acabo de trobar, no puc evitar-ho. No domino el mitjà i per això suposo que em costa mantenir una rutina que és bàsica, tal com jo ho veig, per tal de mantenir la vostra fidelitat com a lectors i/o còmplices.
En fi...com deia, avui torno a escriure. La veritat és que vull escriure d’un tema massa profund, tan sol d’un fet que m’ha passat avui, una d’aquelles "collonades" en les que em fixo de vegades.
(Segueix)Ens "matxaquen" i després volen que tinguem mala consciència?
08 Gener, 2006 22:49
Publicat per bego,
Escric
Diumenge, final de les mini-vacances de Nadal. Demà, la normalitat torna a casa sobretot dels qui, com jo, tenim criatures en edat escolar. Avui, aprofitant la ressaca de Reis, pensava en el que en una notícia comentada fa pocs dies en el meu entorn d’amistats. Una notícia que va sortir un parell de dies abans de Reis arran d’una enquesta d’una cadena de grans superfícies, on es recollia que els nens entre sis i deu anys reben una mitjana de deu regals per reis.
Davant d'aquesta noticia, els experts es van posar les mans al cap i en van dir que això és molt dolent, que han de ser màxim quatre regals per nen.
La veritat, és que puc estar molt d’acord amb els “experts” perquè és de sentit comú, però el que no m’agrada gens és que ens facin prendre mala consciència dos dies abans de Reis quan ens han estat matxacant durant setmanes amb bombardejos consumistes veritablement agressius.
No sé quina és la solució, però no em sembla que sigui la moralina de darrera hora, sincerament. Potser haurem de fer el complot dels pares responsables i unir-nos totes les famílies del món mundial (com diu Manolito Gafotas) per fer una creuada contra el consumisme massiu dels Nadals, instituint, per exemple, que cada família triï només un personatge generós (Santa Claus o Reis o tió o ....).
Però llavors, amb una crida unitària d’aquesta envergadura, caurien les vendes de joguines, els jugueters se’ns tirarien a sobre, tancarien fabriques e nines i milers de treballadors anirien al carrer... BUff! Difícil equilibri aquest de la societat actual.
Així doncs, em sembla que l’any vinent ens tornarem a trobar amb els mateixos problemes de cada Nadal i cada mare i pare farem simplement el que podrem. Això sí, intentarem no passar de deu regals per nen, entre tots!!!! (pares, avis, mares, avies, tiets, tietes, veïns, veïnes, padrins, padrines, etcètera...)
Del perquè les pinces de roba tenen una crisi d'identitat (pensa-hi i ajuda'm!)
02 Gener, 2006 23:09
Publicat per bego,
Escric
Estic veient que això del bloc té un esperit artístic interessant. Vull dir que, al igual que un pintor o un escriptor, un blogger, té etapes temàtiques diverses. Jo estic en aquella dels perquès que sempre m’han atabalat i que poques vegades he expressat, com el del cafè de l’altra dia.
És per això que avui enceto un altre que de ben segur entendreu a la primera. Per què les pinces de la roba tenen una crisi d’identitat? I el paper de diari? I les capses de galetes suïsses?
(Segueix)Espessor amb gust no pica, però mortifica?
01 Gener, 2006 22:03
Publicat per bego,
Escric
Estic espessa. Ahir vaig sortir i la veritat és que vaig riure molt en companyia de bons amics, però també vaig acabar molt tard. No recordo ni l'hora!.
(Segueix)Del perquè em cabreja tant pagar un euro per un cafè.
31 Desembre, 2005 00:53
Publicat per bego,
Escric
Avui, 31 de desembre, tocaria (dic jo!) fer una mica de balanç de l'any, però no ho faré. No per res, sinó perquè simplement del que em ve de gust parlar avui és d'una pregunta que fa...no un any, sinó cinc, que m'atabala.
El tema és: per què em cabreja tant pagar un euro per un cafè?
(Segueix)