POSTRES.- Si el Iaio BOSSETES era el periodista, el MUT, el SAVATER , i el XINES representaven un dels oficis que n’hi havia un fotimer en els pobles de l’antigor, avui veig que parla amb un veí, el COSTELLA, un negociant que va començar pelat com un cul de rata i amb les seves traces i manyes és va fer amo del poble en quant a hisendes i diners, poder municipal, ja que tenia un home de palla al cap davant d’aquella universitat que sembla que en aquells temps s’usava, en quan la sexualitat i religiositat ben o mal entesa tenia el dret de cuita dels mascles i de les femelles, que si se li posaven de cul podien perdre-hi molt més, per que les urpes de la difamació arribava ipso facto. I del capellà, pobret, que parlés amb metàfores i paràboles de les practiques establertes per el COSTELLA , per que es quedaria sense l’hortet, el benifet, el... amb les barres mirant el sostre clamant a Déu...
Diu el politiquet que el renom de COSTELLA... Va...Comencem per el principi. Es casà amb la seva estimada, diríem, i aquell dia el passaren – dia i nit – al mas que tenia la família. Fumera per fer l’arròs a la intempèrie i llit, una pallissa i una borrassa per protegir-se de palla i pallús. Res, misèria.
Al següent dia en vés d’anar a treballar per l’amo del poble, digué al seu pare que li deixés el carro i la mula que se’n aniria a la ciutat a buscar fato per a vendre. Es complí amb queixes i ja tens a la mestressa fent de botiguera i ell de transportista... Començava la carrera del diner.
Un dia allà a la ciutat li ensenyaren els jocs de cartes, barra, daus, etc. i a jugar s’ha dit, i a guanyar o si no amb els morros eixuts cap a casa i a ser esclau del amo del poble. No, això no !! Viu com un peix viu, proposà una jugada a tots els que allí anaven per a arruïnar a l’altre. Tots refusaren menys un Era un de molt fastigós i fart i ple de diners que se’n volia fotre per que veia que sols tenia el carro i la mula – que eren del seu pare encara -. Els hi proposà una aposta, menjar costelles fins que un dels dos no pogués més, que es rendís. El premi, el que tenien cadascú, el seu patrimoni. El ric orgullós i fent-se l’envanit acceptà i com a testimonis de la jugada els companys del ric,- com ens en fotrem -. Avisa a la cuinera per demà que prepari costelles de dos bens, o de quatre, o... Que no en falti una, sobretot....
La taula parada. Bon vi, gots, plats, ganivet i forquilla...Una plàtera gran per posar-hi els restos o els ossos de les costelles per poder contar-les en cas que els dos fessin figa al mateix temps. Allí tindrien la prova de la quantitat per donar guanyador i perdedor. Indulgències d’aquell temps que encara es conserven.
Els dos a taula, els altres mirant. La cuinera amb dos plàteres.- Au que no seus refredin -
Allí la golosia, no, la destresa per posar a dins la quantitat adequada per guanyar era la clau.
Dos gossos famolencs amb quinze dies de dejuni no farien millor l’espectacle. Corejat cap als contrincant - Aquell ja en té tres. Afanyat... que si no.
- Mira noi, - deia el pobre – jo faig per mi, ell que faci per ell...-.
- Una altra plàtera per cadascú. I a la gresca, va, va que és per avui.. – Que en coc més?
- Mata un altre corder..
- No que la carn ha de reposar, que us pot fer mal. No patiu que ja en tinc de costelles, fins la d’Adam per descompartir si és necessari... Mengeu, mengeu... A veure si a tu caramelet et veig fart d’una i a l’altre... Ja vaig fer matar un corder de reserva, per que aquest no sé on seu posa... Es un fart de mena, per fer quedar malament a les cuineres... Ah !! Avui si no quedeu tips, aneu a un altre hostal...
El pobre feia tots els esforços i encara n’hi cabia de fato a aquell ventre. Era com un gaix, ressecs, però per omplir la caixa es necessitava una pala ben plena.
L’altre, el ric, aquell com que sempre anava satisfet, ja les galtes se li sobreeixien, com quan menges mel que sembla que et travessi des de la boca a la galta la dolçor i et deixa com malaltís.
La cuinera portava la tercera plàtera per barba, i els comensals podien fer aigües.
El ric ja volia contar les que s’havia menjat per si anava davant, però la cuinera, experta, els digué.
– A cada plàtera hi la mateixa quantitat, que les conto jo, que quan feu figa no necessito que ningú em passi el tovalló pel llavi... Faltaria més -.
El ric, va obrir cames, es va repantigar a la cadira per que la pell del ventre no li tibés i comença a rotar com una màquina de tren fent maniobres a l’estació. Després els singlots l’aixecaven de la cadira rítmicament com compassant el ball de foc que portava entre les costelles i budells...
Aquest se’ns morirà... Quin tip s’ha fotut.
- Què ? Que en porto una altra plàtera...- cridava la cuinera apaivagant les brases per si...
No cal dir que el renom de COSTELLA es va fer famós. El patrimoni del ric va ser cedit al pobret, i el cos del ric, ple de carn de costella va anar al clot del cementiri.
Però no us penseu que no varen contar les costelles menjades per cadascun. Ai,els amic que havien perdut al pagador de xefles varen fer mans i mànegues per ... La cuinera, quan va venir el jutge per les feines del seu ministeri, va testificar honradament.
El diner, és el diner i fa triomfar o fa perdre fins la vida per guanyar-lo honradament o deshonradament, per que el diner circula i rodola i el vent el pren i el torna i no el podem retenir moltes vegades per més que vulguem. No entén de bons i dolents, ell, d’una butxaca a l’altra.
De diner sempre n’hi ha, es com el mar, com les turmentes, com els núvols, com el vent, com el gel
S’arrecera, no vol estar sol. Crida companyia, no es reparteix uniformement i per tothom, no, es per al qui sap collir-lo fort i no el solta. No té res de solidari. Per això és en mans de pocs que com el ric volia encara el carro i la mula del pobret i fer el seu agost. De CRISIS de diner, no n’hi ha. Es que està mal distribuït. Ja ve de lluny, el més viu el protegeix i que no es descuidi que es com collir aigua amb les mans en un toll per beure si no fas bé el conc, s’escapa i ja has begut oli.
Ara estem en recessió, cuidado, mengem les costelles justes per guanyar, no sigui que ens hi quedem en l’intent. Que si guardem un corderet per l’endemà, no passa res.
Com el COSTELLA que encara té més coses que contar de la seva vida. Un negociant ha de ser-ho sempre si no vol que un altre negociant el deixi estès a la cadira. Siguem negociants de la nostra vida.
-------------------------------------------------
